Paper Mullat

502. El nombre del viento, de Patrick Rothfuss

2011-05-17T20:00:00.005+02:00

El nombre del viento

Patrick Rothfuss, 2007

Castellà, trad. de l'anglès de Gemma Rovira [The name of the wind. The Kingkiller Chronicle: Day One]

Debolsillo 2011

872 pàgines

ISBN 978-84-9908-247-9

El nombre del viento és una novel·la de fantasia heroica diferent. Des del primer moment es nota que l'autor té una gran destresa en l'escriptura i que no li importa tant explicar fets sorprenents i emocionants com fer-nos entrar en el món que crea, un món que pertany al gènere de la fantasia heroica però que podria ser perfectament el nostre món.

Rothfuss no es recrea en el desenvolupament del món que ha fabricat sinó que l'usa de manera natural en les interaccions i els diàlegs dels personatges. En cap cas para per explicar-nos detalls del seu món sinó que deixa que a poc a poc aquest ens impregni i al final acabi sent del tot natural i fins i tot anticipem algunes descripcions basats en el que ja sabem de determinats països, monedes o cançons.

Cançons. La música té una importància vital en aquesta història, ja que a través dels texts de les cançons populars és com penetrem en la cultura popular i els seus coneixements i temors i també perquè l'art de la interpretació és un dels motors que mouen el protagonista.

La història ve narrada pel protagonista, Kvothe, que, retirat del món en una taverna solitària, decideix explicar la història de la seva vida a un cronista. Aquest llibre relata només el primer dia de conversa, d'un total de tres. Els altres dos llibres encara no han aparegut.

No hi ha res original ni en la història que explica ni en el món que crea (en aquest sentit G.R.R. Martin és molt més ric) però la gràcia d'aquest llibre és deixar desfilar el text a poc a poc i assaborir-ne les paraules.

La meva opinió: un llibre molt entretingut de llegir, amb un llenguatge fabulós i molt ben traduït. Fa venir ganes de llegir la resta de volums de la història.

Apunts relacionats:

501. Biblioteca de partitures en línia

2011-05-08T10:50:00.002+02:00

La International Music Score Library Project (IMSLP) és una col·lecció de més de 100.000 partitures musicals en un projecte col·laboratiu.

Per exemple, Wagner és aquí:

http://imslp.org/wiki/Category:Wagner,_Richard

Voleu fullejar la partitura de la Tetralogia de l'Anell mentre l'escolteu? Doncs aquí la teniu, en partitura completa:

500. Història de la música clàssica

2011-05-08T10:25:00.001+02:00

No us perdeu aquest excel·lent article de Limelight Magazine, que aprofita els recursos de YouTube per presentar-nos una història de la música clàssica.

http://www.limelightmagazine.com.au/Article/254537,classical-music-a-history-according-to-youtube.aspx/0

499. Hi ha senyal

2011-02-19T11:38:00.002+01:00

Torno a posar el blog amb fons blanc.

Tot ahir molts blogs i web van posar el fons en negre per protestar perquè TV3 va deixar d'emetre al País Valencià. La catosfera va reaccionar amb contundència i al mapa de Twitts l'etiqueta #sensesenyal es va convertir en la més piulada i dibuixava clarament la geografia dels Països Catalans.

I és que ja li podeu posar el nom que volgueu i ja podem tenir els polítics més totxos que es fan i desfan, que la societat tossuda continua existint.

Copio l'editorial d'en Vicent Partal "Som tots el senyal":

Després de vint-i-quatre hores #sensesenyal tornem a obrir VilaWeb i ho fem dient tan fort com sabem que #hihasenyal, que tots i cadascun som el senyal, que el País Valencià ha reaccionat com feia anys que no passava, que s'ha vist acompanyat per la resta del país, i que no te'n podràs amagar, president.

No és tan sols el tancament d'un canal de televisió que ens revolta. Ens revolta la teua por de la llibertat, la teua misèria intel·lectual, la immoralitat política que t'ix de dins quan parles i quan calles, el teu odi a tot allò que siga valencià de veres, a tot allò que qüestione aquesta 'valencianía' inventada i de fireta que pregones.

No és tan sols el tancament d'un canal de televisió que ens revolta. Ens revolten les coses que has d'amagar, els judicis a què t'hauràs de sotmetre i la vergonya de saber que un dia, molt probablement, et veurem entre reixes, a tu que et dius president de tots els valencians i que tot just si ho ets d'una part.

No és tan sols el tancament d'un canal de televisió que ens revolta. Però, si t'havies pensat que tallant TV3 ens castigaves, ara més valdrà que t'adones que no has fet més que despertar-nos, que donar-nos energia, que donar-nos arguments, que fer créixer les nostres ganes de tancar aquesta etapa fosca, de renovar el nostre país.

Perquè aquestes darreres vint-i-quatre hores ens hem sentit units com feia anys que no passava. Ens hem sentit poderosos, capaços de tornar-te cada un dels colps i més. I hem vist com Twitter ensenyava a tot el món el nostre mapa, aquest que tu vols amagar amb una obsessió malaltissa. Hem sabut, president, que és possible tenir un altre País Valencià, que, si volguéssem, podríem posar-te de cara a la paret i que, si tots volguéssem, podríem fer-te fora del digne Palau que has convertit en cau dels teus.

Has tancat un senyal, però ara el senyal som tots nosaltres. I és que hi ha #hihasenyal, i no tens manera de tancar-lo.

498. Sense senyal

2011-02-18T14:23:00.001+01:00

TV3 ja no es pot veure enlloc del País Valencià des d’aquest dijous, 17 de febrer de 2011, a dos quarts de deu del vespre, després de 26 anys d'emissió (trobareu ací més informació dels fets, actualitzada en temps real).

La llibertat d'informació, la llibertat pura i nua, i l'espai de comunicació en llengua catalana reben, d’aquesta manera, un colp immens.

Durant el dia d'avui aquest blog serà negre perquè tots compartim amb els valencians la pèrdua d'una finestra de comunicació i perquè siguem ben conscients que és una derrota de tot el país, una derrota que ens afecta a tots, onsevulla que residim.

Vos convidem, doncs, a manifestar la vostra opinió sobre el fet a Facebook de VilaWeb o a Twitter, etiqueta: #sensesenyal.

497. Com forçar el 3G en Android

2011-02-10T23:22:00.003+01:00

M'ha passat una cosa força rara amb el meu telèfon. Es tracta d'un HTC Hero amb Android (2.1). D'un dia per l'altre, de fet durant el dia, m'ha deixat de connectar a a UMTS (3G) i a HSDPA (3.5G o H). La connexió de dades només anava per GPRS (2G) i això és extremadament lent. I exasperant.

Remenant per la web he trobat aquesta solució en castellà.

La idea és que el telèfon està agafant la connexió 2G perquè té millor cobertura que la 3G o la H. Hem de forçar que el telèfon usi la connexió 3G o H (si existeix) enlloc de passar a 2G, sigui quina sigui la cobertura.

Per aconseguir-ho cal accedir a un menú secret dels Android. Cal anar al marcador telefònic i marcar la cadena (sense cometes) "*#*#4636#*#*". Observeu que l'ordre de l'asterisc i el coixinet és diferent al principi i al final. Tant bon punt entrat aquest codi ens apareix un menú d'opcions. Cal triar "Informació sobre el telèfon", tirar cap avall i buscar l'opció "Tipus de xarxa preferida". Allà cal triar "WCDMA only".

Així el telèfon agafarà 3G o H enlloc de 2G i podem continuar usant Internet.

Si la cobertura millora, podem tornar a fer el mateix per deixar l'opció original de "WCDMA preferred". Sembla ser que deixar el "WCDMA only" pot fer empitjorar la qualitat de la conversa telefònica ja que impedim que el telèfon passi a 2G per tenir més cobertura de veu.

496. El Día D, d'Antony Beevor

2011-01-14T23:57:00.003+01:00

El Día D
Antony Beevor, 2009
Castellà, trad. de l'anglès per Teófilo de Lozoya i Juan Rabasseda (D-Day. The battle for Normandy) .
Ed. Crítica
729 p.
ISBN 978-84-9892-020-8

Antony Beevor és un reconegut historiador militar que es va fer famós fa alguns anys amb dos llibres excel·lents: Stalingrad i Berlín. Beevor va poder accedir a arxius de la NKVD que fins llavors eren secrets i va escriure uns llibres que combinaven molt bé els grans moviments de tropes amb els combats individuals, les difícils decisions de despatx amb les vivències personals dels soldats, i tot sempre documentat a la font original.

Jo vaig disfrutar molt amb aquests dos llibres (no tant amb el de Creta i el de París) i, quan vaig veure que en treia un sobre el Dia-D, no vaig trigar a comprar-lo.

Aquest llibre és un llibre llarg, complex i alhora assumible. Llarg perquè relata des de la prèvia al sis de juny de mil nou-cents quaranta-quatre fins a la Bossa de Falaise de l'agost i la desbandada dels alemanys a França (empalma molt bé amb Un pont massa llunyà de Cornelius Ryan), complex perquè abarca tots els fronts de la campanya, a tots els nivells i dels dos bàndols, però assumible perquè el relat et va portant sempre endavant i no és necessari recordar cada detalla del que s'ha llegit per poder disfrutar del que queda del llibre.

En general, crec que aquest llibre és una mica inferior tant a Stalingrad com a Berlín, però molt més bo que Creta i París o la mitjana de llibres sobre batalles de la Segona Guerra Mundial. I per què dic que aquest és una mica inferior? Doncs perquè li faltava una miqueta de repassada final: hi ha alguns temes que es repeteixen, alguna anècdota que ja l'hem sentida unes pàgines enrere, alguna frase conclusiva repetida... Detalls que ens fan creure que molts capítols s'han acabat sense integrar-los en el conjunt de capítols, suposo que s'han tractat agrupats segons campanyes, i això pot haver fet que alguna anècdota que pot aparèixer a més d'un lloc... aparegui als dos llocs. Al llegir el llibre de manera contínua això xoca.

Però la qualitat del text i de les fonts són molt altes i el llibre es disfruta molt. Normandia és una campanya coneguda pel lector mitjà, però hi ha tants i tants detalls per conèixer que mai es té la sensació de déjà-vu o d'avorriment.

La meva valoració: un llibre recomanat tant per a lectors amb força bagatge com per a qui vol començar a llegir bons llibres sobre la campanya de Normandia.

Apunts relacionats:

495. El futur immediat de les pantalles

2011-01-14T20:22:00.002+01:00

En Vicent Partal ha penjat aquest clip força impressionant:

494. Harry Potter i les relíquies de la mort, de J. K. Rowling

2011-01-14T18:13:00.003+01:00

Harry Potter i les relíquies de la mort
J. K. Rowling, 2007
Català, trad. de l'anglès de Xavier Pàmies [Harry Potter and the deathly hallows]
Empúries
735 pàgines.
ISBN 978-84-9787-285-0.

Aquest és el setè i darrer llibre de la saga de Harry Potter. El trio protagonista decideix abandonar l'escola per buscar els horricreus de Voldemort, tal i com Dumbledore els havia demanat. El fet de no ser a l'escola li dóna al llibre un toc força diferent que la resta de llibres, on ja ens trobàvem còmodes amb el món de Hogwarts. Ara són jovent de disset anys que vol viure pel seu propi compte en el món real i s'adonen que no és tan fàcil com sembla. Alguns passatges d'aquestes escenes els trobo fluixos, ja que no tenen la força del conflicte constant la persecució incansable a que estàvem acostumats.

Quan finalment tornin a Hogwarts, Harry i els seus amics veuen que allà la vida ha continuat, amb coses que continuen igual i coses que han canviat, però reconeixibles. És una bona metàfora del que significa fer-se gran i abandonar els llocs de la infància.

Si en el llibre anterior apreníem moltes coses del passat de Voldemort, és en aquest darrer llibre que aprenem moltes coses del passat d'en Harry i dels seus pares. Finalment descobrim la connexió que hi ha entre els personatges i sorprèn veure com tota la història dels set voluminosos llibres queda ben travada.

La meva opinió: un final de la saga prou digne i concloent, que tanca bé tota la història, tot i que amb massa concessions als lectors joves; jo hagués preferit un final un pèl més fort.

Apunts relacionats:

493. Harry Potter i el misteri del Príncep, de J. K. Rowling

2011-01-14T17:39:00.003+01:00

Harry Potter i el misteri del Príncep
J. K. Rowling, 2005
Català, trad. de l'anglès de Xavier Pàmies [Harry Potter and the half-blood Prince]
Empúries
635 pàgines.
ISBN 978-84-9787-171-6.

El sisè llibre de la saga de Harry Potter ens prepara per al gran final. Ara que ja coneixem bé el món màgic dels mags i els conflictes existents entre personatges actuals i passats i fins i tot entre institucions (Hogwarts i la Conselleria), ara toca centrar-nos en la figura de Voldemort, concretament investigar la seva infantesa per saber per què és com és.

En aquest llibre les relacions entre els personatges s'extremen. Secundaris com Draco o Ginny prenen més paper i històries i situacions que havien aparegut en llibres anteriors com a simples curiositats que començaven i acabaven allà mateix ara prenen més volada.

La possibilitat de fer mal és molt més present i continuen morint personatges propers a Harry. Igualment, la seva vida sentimental també creix. Finalment, un personatge secundari que sempre s'ha mogut en l'ambigüitat, en Severus Snape, farà un pas endavant molt important.

La meva opinió: un nou tour de force argumental amb moltíssima informació sobre el passat de Voldemort i moltes explicacions de per quès de fets de llibres anteriors. Anticipa el final de la saga.

Apunts relacionats:

492. Harry Potter i l'orde del Fènix, de J. K. Rowling

2011-01-14T17:22:00.003+01:00

Harry Potter i l'orde del Fènix
J. K. Rowling, 2003
Català, trad. de l'anglès de Xavier Pàmies [Harry Potter and the order of the Phoenix]
Empúries
968 pàgines.
ISBN 978-84-9787-024-5.

Aquest és el cinquè llibre de la saga de Harry Potter i els seus protagonistes, que ja tenen quinze anys, han de lluitar per primer cop contra un mal no gaire màgic... la burocràcia! És clar que sent un llibre de Harry Potter, estem parlant de magiburocràcia.

La Conselleria d'Afers Màgics, que està mig controlada per seguidors de Voldemort, conspira per desactivar Hogwarts com a centre de resistència al retorn del malvat mag. Per això aconsegueixen fer fora el director, Dumbledore, i posar-hi una directora que cruixirà els alumnes amb una colla de normes absurdes i autoritàries que els faran perdre l'oremus.

Rowling capta bé les emocions dels adolescents de quinze anys al fer-los enfrontar-se a una burocràcia d'adults que no entenen mentre veuen com aquests mateixos adults ignoren les coses que a ells realment els interessen. En el cas de Potter i els seus amics, impedir que Voldemort refaci el seu grup de mags malvats, estrènyer el seu cercle d'amistats i relacionar-se amb el sexe oposat.

La colla protagonista ressucita el nom del grup d'amics que havien tingut els seus pares quan eren joves, llavors per destruir Voldemort, ara per impedir que agafi poder. Així, en Harry es veu confrontat al passat d'uns pares que no recorda i se sent dipositari d'una herència que accepta voluntàriament. Una herència de caràcter i d'actituds enfront la vida, que al ser acceptada forma la línia de continuïtat d'una societat, com la dels mags, però també d'un país.

Ara ja van morint cada cop més personatges perquè el llibre ja és per joves, no per nens, té un gruix de mil pàgines i hi apareixen moltíssims personatges, tots ben caracteritzats i lligats. I el pes que té la trama burocràtica, diluïda en les películes, fa que no sigui lleuger d'empassar.

La meva opinió: un llibre més complex que els anteriors, amb més arcs argumentals i amb situacions cada cop més dures.

Apunts relacionats:

491. Harry Potter i el calze de foc, de J. K. Rowling

2011-01-14T17:04:00.003+01:00

Harry Potter i el calze de foc
J. K. Rowling, 2000
Català, trad. de l'anglès de Laura Escorihuela i Marc Alcega [Harry Potter and the goblet of fire]
Empúries
696 pàgines.
ISBN 978-84-7596-790-5.

La quarta entrega de la saga de Harry Potter ens porta a uns protagonistes de catorze anys que ja són plenament adolescents. La relació entre els personatges torna a canviar i la línia argumental també.

En aquest llibre se'ns presenten per primer cop dues noves escoles de màgia, situades més o menys a França i a Rússia, pel que es dedueix. I també hi ha el mundial de quidditch, on en Harry i els seus amics hi assisteixen per primer cop. Precisament és en aquest mundial on els seguidors de Voldemort es tornen a fer presents, espantant a tot tipus de mags i muggles per igual.

Aquest any toca campionat de paladins: joves mags figures de cada escola de màgia, que competeixen entre ells en proves de gran risc i valor. Tots els estudiants que volen participar han de posar el seu nom en un calze de foc (el del títol), el qual triarà els 3 valents concursants, un per cada escola... o potser al final seran quatre?

Les proves del concurs tenen una barreja de preparació i acció que fan excitar la imaginació dels lectors (sobretot en l'edat adequada) i que permeten mostrar més conjurs màgics i més habilitats màgiques.

Per primer cop, també, els protagonistes s'han d'aparellar per al ball de celebració del torneig, cosa que produirà molts conflictes entre els joves alumnes adolescents.

Finalment, crec que és el primer llibre on un dels protagonistes és mort per la colla de Voldemort.

La meva opinió: una nova millora en la saga de Harry Potter. L'argument és ric i imaginatiu i cada cop hi ha més informació i connexions entre els personatges.

Apunts relacionats:

490. Disposicions de Felip V

2010-11-23T22:34:00.001+01:00

Un mail que he rebut...

Algunes de les disposicions dictades per Espanya, després de l'ocupació de Barcelona l'11 de setembre de 1714

Abolició de les Corts de Catalunya.
Abolició de tots els organismes de govern de la nació catalana.
Extinció del Consell de Cent i de tot el règim municipal de Catalunya.
Extinció de la Generalitat de Catalunya.
Extinció de la Universitat de Barcelona, que és traslladada a Cervera.
Clausura de les Universitats catalanes de Lleida, Vic, Girona i Tarragona.
Confiscació dels béns de tots els catalans que es distingiren en la defensa de les nostres llibertats, fins i tot dels que havien mort a la lluita.
Establiment a Catalunya de l'encara no coneguda càrrega dels allotjaments.
Obligació de tots els pobles de Catalunya de destinar un tros de llurs camps per a plantar-hi farratges per als cavalls de les tropes espanyoles.
Prohibició als professors de la ciutat de Barcelona d'ensenyar retòrica i gramàtica.
Empresonament dels vint-i-cinc principals dirigents de la defensa de Barcelona, els quals foren engrillonats i tancats per a tota la vida a llunyans castells, com Valladolid, La Corunya, Sant Sebastià, malgrat haver estat promès a l'acta de capitulació de Barcelona el respecte al vençut.
Imposició a Catalunya de la contribució del paper segellat.
Imposició, com a oficial, de la llengua castellana en lloc de la catalana.
Despatxar, sense cap excepció, tots els empleats de la ciutat de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya.
Prohibició als habitants de Barcelona d'anar pel carrer en grups de més de dos després del toc de retreta.
Creació de l'ominós "donativo" pel qual s'exigia als catalans un repartiment de més d'un milió de lliures catalanes.
A qui no volia pagar, li enviaven un escamot de soldats a casa seva amb l'ordre de mantenir-lo a la força, fins que hagués pagat l'impost.
Exili, per ordre del capità general, de molts canonges, religiosos, nobles, jutges, advocats, escrivans i individus d'altres estaments que es distingien per l'amor al país.
Ajusticiament a Barcelona el dia 27 de març de 1715 com a vulgars criminals, de l'il·lustre general català en Josep Moragas i els seus companys Francesc Solanic, Jaume Roca i Pau Macip, per haver defensat Barcelona.
Execució al garrot, el 5 d'abril de 1715, d'en Francesc Casllar i Tord, un dels més valents oficials del Regiment del Roser, que es va cobrir de glòria durant el setge.
Empresonament durant el febrer i l'abril de 1715, de 3.876 persones. Moltes foren desterrades i les altres tancades a Montjuïc, Lleida, Tortosa i Tarragona.
Ajusticiament a la forca, a Girona, dels valents guerrillers catalans, Noi d'Avinyonet, Joan Oliver i Francesc Montfort.
Execució a Vic, de Bach de Roda. Els coronels Brichfens i Aniell pogueren escapar de la persecució dels soldats espanyols.
Modificació del règim municipal de Catalunya per a ficar-hi els corregidors, batlles i regidors de nomenament reial.
Ordre de que qui no fos català pogués ocupar càrrecs públics.
Ordre de que els regidors de la ciutat portessin banda i que les venerades gramalles dels nostres consellers fossin vestides pels porters de l'Ajuntament.
Supressió de la Junta de Sanitat de Barcelona.
Prohibició del Sometent a tota Catalunya.
Supressió dels càrrecs d'arxiver de la ciutat, mostassals, guaita de Montjuïc i cònsols de Barcelona a Nàpols, Sardenya i Palerm.
Prohibició de que els catalans poguessin tindre cap mena d'armes.
Recollida i destrucció dels "Anals de Catalunya", escrits per Feliu de la Penya, i de tots els escrits publicats durant la guerra
Enderrocament de tots els castells de Catalunya, la conservació dels quals no convenia a l'absolutisme reial. Són incalculables les joies arquitectòniques que van desaparèixer.
Abolició, el primer d'octubre de 1718, de tota la moneda catalana.
Supressió del Dret de Catalunya a encunyar la seva pròpia moneda, disposant-se que fos rebaixada a una tercera part del seu valor la moneda dita "ardits de Catalunya".
Prohibició de l'ús de l'espasa als catalans que tenien dret a portar-ne.
Ordre que cap català pogués tenir a casa seva més que un ganivet de llescar pa, i encara lligat la taula amb una cadena.
Ordre dictada pel propi Felip V que fos desguarnida la sala del Consell de Cent, de Barcelona.
Disposició manant que fossin trets del Palau de la Generalitat els quadres de Sant Jordi i els escuts de les creus i les barres catalanes. Al seu lloc s'hi posaren retrats de Felip V i escuts, torres, lleons i flors de lis.
Ordre disposant que cada dia a les dues de la tarda, per a recordar als barcelonins l'hora de llur rendició, la campana de la Catedral toqui "Oració del rei".
Ordre disposant que fos baixada del rellotge de la Seu de Barcelona i feta trossos la campana "Honorata" pel "delicte" d'haver tocat a sometent durant el setge.
Construcció d'un fort al carrer de Tallers i un altre a Santa Mònica.
Construcció de la Ciutadella de Barcelona. Per fes aquesta obra es van haver d'enderrocar més d'un miler d'edificis, sense cap compensació, i es va obligar els seus propietaris a fer l'enderroc i a portar les pedres a la Ciutadella que es començava a fer.
Obligació als barcelonins de treballar a la construcció de la Ciutadella.
Perquè es vegi de quina manera els pagaven, només direm que un carro estava obligat a fer deu viatges diaris, i si no els feia tots, perdia els 21 quartos que se li donaven de jornal.
Cremació per mà del botxí a la sala de Sant Jordi de la Generalitat, dels documents originals de gran nombre de títols i distincions que s'havien concedit a poblacions i particulars de Catalunya i a la seva Generalitat.
Violar més de cent mil dones i donar pel cul a la resta de catalans.

AVIAT FARÁ TRES-CENTS ANYS!!!!

Seguim igual, però amb el cap ben alt perquè ens tenen agafats de mans i peus, per no dir pels ous. A més a més, escolto a RADIO TELETAXI en MONTILLA dir-li al JUSTO MOLINERO, que la independència de Catalunya seria el detonant de l'empobriment i CAIGUDA DE CATALUNYA. Au va!!!

489. Netejar el menú d'inici d'Ubuntu

2010-11-01T11:00:00.003+01:00

Cada cop que Ubuntu actualitza de manera automàtica el seu kernel, guarda el kernel antic i afegeix una opció d'arrancada per engegar Ubuntu amb el kernel antic. Això ho fa per si el nou kernel té algun error o alguna incompatibilitat amb alguna aplicació que tenim instal·lada.

El menú de selecció de kernels apareix en mode text a l'engegar l'ordinador. Si el vostre ordinador només usa Ubuntu, potser no us hi heu fixat mai. Però si heu de triar entre Ubuntu i Windows, per exemple, pot ser que acabeu amb un menú de més de deu opcions, entre els quals triar l'últim kernel d'Ubuntu o bé el Windows.

Podem simplificar aquest menú. Només cal editar-lo amb gedit. Per cridar gedit usem la combinació de tecles Alt+F2 i escrivim la comanda

gksu gedit /boot/grub/menu.lst

Haurem d'escriure la contrassenya de root i s'obrirà l'editor amb l'arxiu menu.lst. Aquest arxiu conté tots els possibles kernels d'arrancada del sistema, incloent Windows. Busquem la línia

“#howmany=all”

i la canviem per

“#howmany=1”

Això farà que només es mostrin dues opcions (la primera és 0) a l'engegar l'ordinador. Només cal posar l'opció de Windows en el primer lloc i indicar quina és l'opció per defecte a la línia

default 1

que es troba al principi de l'arxiu.

D'altra banda això no eliminarà els kernels antics. Tan sols no apareixeran a l'arrancada. Per eliminar els kernels antics la millor opció és usar Synaptic (Sistema | Administració | Gestor de paquets Synaptic). Un cop dins busquem la cadena "linux-image" i desintal·lem les versions més antigues. Atenció: no desinstal·leu res si no sabeu exactament què esteu fent.

488. Jaume Cabré a l'Olleria

2010-10-28T22:53:00.001+02:00

Una bona crònica de la visita de Jaume Cabré a l'Olleria, a càrrec de Sal·lus Herrero i Gomar.

http://www.vilaweb.cat/noticia/3795602/jaume-cabre-lolleria.html

487. Arriba el projector de vídeo de butxaca

2010-09-21T19:55:00.001+02:00

Arriba el projector de vídeo de butxaca.

http://www.tendencias21.net/Llega-el-proyector-de-video-de-bolsillo_a4862.html?utm_source=feedburner&utm_medium=feed&utm_campaign=Feed:+tendencias21/fPZM+(Tendencias+21)&utm_content=Google+Feedfetcher

486. Ecofont, la font foradada ecològica

2010-09-15T16:57:00.003+02:00

L'empresa holandesa SPRANQ ha desenvolupat l'Ecofont, un tipus de font per a ordinadors que estalvia fins a un 20% de tinta d'impressora.

I com ho fa? Doncs totes les lletres d'Ecofont són foradades per minúsculs cercles on no es pinta la tinta, la qual cosa estalvia tots aquests puntets de tinta per lletra sense arribar a afectar la legibilitat del text. Fins als 11 punts segons comenten des de SPRANQ.

Jo ja l'he provada i funciona prou bé. La podeu descarregar aquí:

http://www.ecofont.com/es/productos/verde/fuente/descargar-ecofont.html

485. Microsoft usa la Llegenda de les Quatre Barres de Sang

2010-09-14T18:56:00.006+02:00

Us copio un email enviat pel Col·lectiu Emma sobre com un dels investigadors de Microsoft, Bill Buxton, explica la Llegenda de les Quatre Barres de Sang per descriure la tecnologia multi-touch.

http://emma-col-cat.blogspot.com/2010/03/inspiracio-catalana-microsoft.html
http://emma-col-cat.blogspot.com/2010/03/mix10-hit-list-of-metaphors-from.html

Benvolgut/da,

El diari The Seattle Times, en el seu article "MIX10: The hit list of metaphors from Microsoft Researcher Bill Buxton" (The Seattle Times, Sharon Chan, 17 de març del 2010) es fa ressò com un dels principals investigadors de Microsoft, Bill Buxton, utilitza la llegenda de l'origen de la bandera catalana quan explica la tecnologia multitouch.

En concret Buxton explica com abans de morir el Rei Carles el Calb (King Charles the Bald) va posar els seus dits plens de sang en l'escut del Comte Guifré el Pilós (Wilfred the Hairy, per cert, pare de l'Abadessa Emma, a aqui aquest Col·lectiu li deu el nom!) en un escut daurat, i que d'aquí va néixer la bandera catalana. Per Bill Buxton aquest va ser el primer cas de multitouch.

No sabem com Bill Buxton coneix aquesta llegenda, potser ho va llegir en algun lloc, potser algú li va explicar, i gràcies a això moltes més persones de tot el món (no només els lectors de The Seattle Times, sinó totes les persones que assisteixen a conferències del gurú Buxton) coneixen una mica més Catalunya, la nostra història i els nostres orígens.

La projecció de Catalunya al món és una feina de tots plegats. Felicitem a la persona que va donar a conèixer aquesta llegenda a Bill Buxton, i a tots els catalans d'arreu que cada dia treballen per millorar la imatge de Catalunya al món, els catalans que viuen a l'estranger i els catalans que viuen a Catalunya i fan la seva tasca quan viatgen o quan es relacionen amb estrangers a Catalunya.

Pots trobar l'escrit a la web del Col·lectiu Emma clickant a "MIX10: The hit list of metaphors from Microsoft Researcher Bill Buxton".

Salutacions,

Col·lectiu Emma
http://emma-col-cat.blogspot.com

484. L'illa de plàstic

2010-09-14T17:11:00.002+02:00

Entre Hawaii i Califòrnia hi ha una illa artificial amb una superfície que té una mida estimada entre la de França i la d'Europa sencera. Les corrents del Pacífic transporten tot el plàstic abocat per Japó, Xina i els EUA en aquesta zona, on s'acumula des de fa anys.

La Gran Mancha from Lainformacioncom on Vimeo.

483. Les cèl·lules a escala

2010-09-14T16:38:00.001+02:00

Un simple però efectiu web que ens permet fer zoom per comparar les escales de diverses llavors vegetals, cèl·lules, virus i atoms. Fet per la Universitat de Utah.

http://learn.genetics.utah.edu/content/begin/cells/scale/

482. Problema amb algunes tecles en Firefox @ Ubuntu

2010-08-20T19:07:00.002+02:00

Fa poc he tingut un problema amb el Firefox: resulta que les tecles de cursor ja no em desplaçaven les pàgines web i les combinacions de Ctrl-C i Ctrl-V per copiar i enganxar tampoc funcionaven.

Googlejant només trobava una possible solució, que era apretar la tecla F7: en Firefox F7 serveix per posar un marcador de cursor al text de la pàgina web que estem llegint i així poder marcar parts del text (per copiar-les) fent servir les tecles de cursor i la tecla Shift enlloc del ratolí. L'efecte col·lateral és que la pàgina web ja no es mou amunt i avall.

Normalment el Firefox avisa que F7 està premuda, però aquest avís es pot desactivar, i aquí és quan molta gent té aquest problema.

Però F7 no era pas el meu problema. Era més rebuscat.

Resulta que la versió 2.1.102 del component de Delicious per a Firefox no funcionava bé amb el Firefox 3.6.8, i produïa aquests efectes d'ignorar les tecles del cursor. Per sort ràpidament els responsables d'aquest component n'han tret una nova versió que corregeix el problema.

Podeu trobar les últimes versions de l'extensió de Delicious per a Firefox a http://tech.groups.yahoo.com/group/delicious-firefox-extension.

481. El canto del cisne, de Robert McCammon

2010-07-30T00:28:00.002+02:00

El canto del cisne
Robert McCammon, 1987
Castellà, trad. de l'anglès per José Manuel Pomares [Swan song]
Gran Super Terror, Martínez Roca
662 pàgines
ISBN 84-270-1475-9

Em van deixar aquesta novel·la dient que era molt impactant i que tenia escenes molt fortes. La novel·la és d'estil senzill i relata la història d'una colla de supervivents d'una hipotètica 3a Guerra Mundial fet als anys 1980, una guerra nuclear.

Els protagonistes són supervivents de diversos punts dels EUA i veiem com sobreviuen a l'atac nuclear i quina actitud prenen davant la vida.

Les escenes de la gent enterrada viva en els atacs i dels efectes de les grans explosions i la radiació són força impactants, però la veritat és que he llegit històries de Ciència Ficció força més angoixants que no pas aquesta història.

D'altra banda, l'autor incorpora un personatge assimilable al dimoni, que va perseguint els protagonistes. Aquest personatge és prou curiós ja que l'autor s'hi entreté tant que quasi bé l'acabem coneixent més a ell que als altres protagonistes, als quals coneixem una mica però no prou com per arribar a fer-los nostres. Pel que fa als secundaris, l'autor hi passa de puntetes i són molt plans.

La novel·la es llegeix prou bé, però el final és massa made in Hollywood.

Pel que fa a la traducció, és força dolenta, amb conceptes traduïts de manera diferent al principi i al final de la novel·la, amb massa ús de paraules genèriques i amb animalades de manca de revisió com ara "bebida suave" per soft drink, "patear el culo" per kick ass, "mercado de pulgas" per flea market o "frío" per cool.

La meva opinió: una novel·la per passar l'estona ambientats en el pànic nuclear dels 1980.

Apunts relacionats:

480. Bartleby, l'escrivent, de Herman Melville

2010-07-05T19:56:00.003+02:00

Bartleby, l'escrivent
Herman Melville, 1853
Català, trad. de l'anglès de Miquel Desclot [Bartleby the Scrivener]
Proa
85 pàgines.

Aquest és un relat curt que m'ha recordat força els contes de Pere Calders.

L'argument és ben bàsic: en un petit despatx d'advocats de Nova York hi entra un nou escrivent que, al cap de poc, va eliminant progressivament la seva activitat (laboral i social). L'únic que se'n pot extreure és la frase "Preferiria no fer-ho".

Més que entrar en els motius pels quals Bartleby prefereix no fer res, l'autor ens explica les diverses reaccions que això provoca en els seus companys de feina, amb uns tints més aviats estripats.

La meva opinió: una narració breu que es mou entre la descripció costumista i l'absurd. No li he acabat de trobar el què. Podeu llegir-ne anàlisis més profundes que el propi text ací.

Apunts relacionats:

479. Crónicas birmanas, de Guy Delisle

2010-07-05T02:08:00.003+02:00

Crónicas birmanas
Guy Delisle, 2007
Castellà, trad. del francès per Laureano Domínguez [Chroniques birmanes], rotulat per Ana González de la Peña.
Ed. Astiberri
263 p.
ISBN 978-84-968-1566-7

Crónicas birmanas és el tercer llibre de Guy Delisle sobre les seves experiències personals en països poc coneguts a casa nostra.

El 2001 va treure Shenzhen i el 2003 Pyongyang, un llibre que ja he comentat aquí.

En el cas de Birmània, el viatge no és motivat per la feina de dibuixant de Delisle, sinó per la de Metges Sense Fronteres de la seva dona.

Com sempre, Delisle ens deleix amb una bona recreació del país que visita i on hi combina els aspectes humorístics dels xocs culturals amb una crítica suau i constant d'aquells fets que no li semblen bé. És una crítica poc basada en explicitar i més en mostrar què veu, per tal que el propi lector pensi.

La dictadura militar que regeix Birmània és el focus d'atenció del llibre, una mica com el Gran Líder en el cas de Pyongyang. La situació d'Aung San Suu Kyi també és una constant present en tot el llibre. Les dificultats de la seva dona amb l'administració birmana és un altre pilar de la crítica. I el toc humorístic ve donat sobretot pel petit fill de l'autor, que aconsegueix connectar més amb els birmans que no el seu pare.

La meva valoració: un llibre similar a Pyongyang en contingut i en estil. Es nota que està ben treballat tant en la documentació com en els records de l'autor i el dibuix de cada vinyeta està ben pensat, amb algunes escenes molt ben treballades. Molt recomanable pel seu contingut humà i pel treball de dibuix.

Apunts relacionats:

478. Ricard III, de William Shakespeare

2010-07-05T01:34:00.003+02:00

Ricard III
William Shakespeare, 1591
Català, trad. de l'anglès de Josep Maria de Sagarra [Richard III]
Catalonia, Selecta
195 pàgines.

Ricard, duc de Gloucester, vol regnar. Però el seu germà Eduard encara regna, amb el nom d'Eduard IV. I Eduard té dos fills, Eduard i Ricard. I un germà més gran que Enric: Jordi, duc de Clarence.

Tots ells haurien de morir per tal que Ricard pogués ser rei.

I Ricard no és l'únic que vol veure morts els seus germans i nebots. Margarida d'Anjou, vídua d'Enric VI i mare del difunt Eduard, també els vol veure morts, ja que ella és una Lancaster i Ricard i la seva família són York.

D'altra banda, la reina Elisabet mira d'afavorir la seva família amb una sèrie de decisions que provoquen recel entre els germans del rei.

Finalment, un obscur duc d'origen gal·lès, Enric de Richmond, espera en la foscor el seu moment.

Benvinguts a l'Anglaterra del segle XV. La Guerra de les Dues Roses és un conflicte civil que devasta un país tocat per la derrota en la Guerra dels Cent Anys. Les cases de Lancaster i York són peons en les lluites entre uns senyors feudals que canvien de bàndol més ràpids que el vent.

L'eclosió d'aquesta sagnia veurà l'extinció de la dinastia de la família Plantagenet (dels quals Lancaster i York només eren dues branques) que havia dominat Anglaterra durant més de tres-cents anys, i l'aparició de la dinastia dels Tudor, que governarien el país amb mà de ferro i avançarien Anglaterra de l'Edat Mitjana al Renaixament a base de centralitzar en el rei el poder de la noblesa i de l'església.

L'Enric de l'obra, l'últim dels Plantagenet, cauria al Camp de Bosworth mentre oferia el seu regne a canvi d'un cavall. I Anglaterra passaria a ser governada per gal·lesos.

La meva opinió: un text ple d'acció i personatges interessants, amb un Ricard III que mostra una passió irrefrenable pel poder. Àgil i fàcil de llegir.

Apunts relacionats:

477. La dama del llac, de Raymond Chandler

2010-07-05T01:22:00.002+02:00

La dama del llac
Raymond Chandler, 1943
Català, trad. de l'anglès de Ramon Folch i Camarasa [The lady in the lake]
La cua de palla, Labutxaca
285 pàgines.
ISBN 978-84-9254-970-2.

Un ric home de negocis lloga al detectiu privat Philip Marlowe per trobar la seva dona, que ha desaparegut.

El marit diu que la dona ha fugit a Mèxic amb un playboy local, però aquest ho nega tot.

El veí del playboy resulta ser un metge que amaga tèrbols afers relacionats amb la jet set i la policia de Los Angeles.

Finalment, Marlowe visita la cabana a les muntanyes de prop de Los Angeles on la parella estiuejava i hi descobreix força coses. Entre elles, un jardiner borratxo i un cadàver inesperat.

La meva opinió: entretingut, l'argument pot semblar bàsic avui dia, però es tracta d'un autor fundacional.

Apunts relacionats:

476. Discurs de Jaume Cabré al Palau ("Paraules al Palau")

2010-06-15T14:23:00.005+02:00

Ahir en Jaume Cabré va rebre el Premi d'Honor al Palau de la Música.

Vídeo del discurs: http://www.omnium.cat/ca/video/discurs-de-jaume-cabre-en-l-acte-de-lliurament-del-premi-d-honor-de-les-lletres-catalanes-69.html

Aquest és el discurs que va llegir:

Paraules al Palau

“Les obres d'art són soledats infinites. Sols l'amor pot copsar-les.” va escriure Rainer Maria Rilke.
És que l'art es fa des de l'interior de l'individu. L'art demana solitud, silenci, reflexió i honestedat. Quan parlo d'honestedat en art no em refereixo al preu de venda dels quadres del pintor sinó a les decisions que l'artista pren: són honestes si sorgeixen de la necessitat interior de la persona i no responen a la moda o al dictat dels que indiquen com has de somiar. L'obra d'art no apareix gràcies a una fòrmula màgica ni tampoc no neix de la millor de les intencions. Sorgeix de la sinceritat personal; i com més sincera és l'obra d'art, en més inevitable es transforma.
Te n'adones quan et sembla que creixes com a artista. Quan ets jove i comences a a escriure, potser no saps per què ho fas; però saps que no pots deixar de fer-ho. I a més, tens una necessitat imperiosa de donar-te a conèixer, perquè ser jove també vol dir voler menjar-se el món. Tens pressa per rosegar-ne els ossos. I com que tens pressa, et precipites. A poc a poc, a còpia de mastegots, t'adones que, d'allò que has escrit, només pots rellegir-ne sense recança, els textos que han sorgit gratuïtament, perquè només tu ho has volgut, o perquè t'han vingut donats.
La literatura es concreta en l'escriptura. La literatura és un art que, com a material, fa servir la paraula. I ara us diré una sàvia obvietat: una novel·la són paraules. Ho deia Mercè Rodoreda i no em canso de repetir-ho: una novel·la són paraules.
Aquest és el secret, la joia, la màgia de la literatura i reivindico aquesta oportunitat, ara que us tinc segrestats aquí, per parlar-vos d'aquest miracle.
Que comença amb la lectura. Quan un text et commou, quan una història llegida arrela dins teu; quan un poema ben dit t'enrampa; quan vius amb els personatges d'una novel·la com si fossin vells coneguts, estàs tastant el poder transformador de l'art. Tu passes a ser tu més aquesta lectura. Jo no sóc el mateix després de Proust, de Tolstoi o de Foix. M'he transformat en un altre. És el que ens passa, d'una manera més directa i inexplicable quan sentim música. O és també aquella bufetada que et suposa veure un Bosco o un Edvard Munch davant teu sense barreres.
En el moment que decideixes explorar en l'escriptura, esperonat pel plaer i l'enriquiment proporcionat per la lectura, t'adones que el camí és molt llarg.
Sóc escriptor perquè un dia vaig llegir uns contes d'Andrei Platònov que em van commocionar. Sóc escriptor perquè en reconèixer el trasbals, vaig voler esbrinar-ne les causes. I vaig rellegir, analitzar, racionalitzar la lectura. El resultat, que estava cantat, em va sorprendre; tot: anhels, il·lusions, intriga, tristeses, alegries, ens és donat pel miracle de la paraula transformada; de la paraula en tensió; de la paraula dita amb intencionalitat artística. Llavors vaig comprendre què volia dir "una novel·la són paraules". I vaig entendre què diferencia un text d'un text literari: la intencionalitat del llenguatge, la voluntat estilística, l'estil. Em vaig adonar que tot, en literatura, és fruit de l'estil, de la manera com fem servir el llenguatge per dir el que ens veiem abocats a dir per no rebentar. Em vaig adonar que l'ànima de l'escriptor s'arrauleix en el llenguatge que fa servir i que en la vella dicotomia aristotèlica, la forma és el fons quan treu el nas. I que, en l'obra d'art, tot és fons i forma de manera indestriable. Tan important és l'esperit resultant com la matèria de què està fet: és el miracle de percebre la matèria de l'esperit.
Per tant, jo sóc estil, la meva biografia no és en els detalls més o menys anecdòtics que viuen els personatges: em reconec en les paraules dites i en la manera de ser dites. Parlar de l'estil és parlar del llenguatge. És parlar de la llengua.
L'escriptura és un afer de l'ànima. Per això, per a l'escriptor, la llengua és la seva pàtria i mirar d'assegurar la pervivència de la llengua per a mi ja és una raó de pes per treballar per la independència política del país. Que tampoc no en garantirà la pervivència, però que hi ajudarà. Sé que no estic sol, en aquest anhel: a més de les raons de dignitat política, social i històrica, vull una llengua que no hagi d'estar lluitant amb l'aigua al coll per sobreviure; vull que visqui en pau en igualtat de condicions amb les llengües que tenen un estat propi que les defensa, les protegeix, les alimenta, les enalteix i prestigia. Vull una llengua que no hagi de demanar ni perdó ni permís pel sol fet d'existir; no vull que li discuteixin les poques i tímides lleis que la protegeixen; vull que els seus parlants visquin sense els complexos que els porten a l'autoodi i la renúncia lingüística perquè no es molesti el veí o, encara pitjor, per una pretesa i malentesa bona educació. Vull que la meva llengua sobrevisqui amb salut en aquest món de la globalització uniformadora i no vull haver d'estar parlant constantment d'aquest tema. Sis o set raons més per treballar per la independència. I en parlo ara perquè tinc esperança en la gent. Fixeu-vos en els que organitzen i costegen les consultes populars per la independència; fixeu-vos en tots els que hi van a votar, sigui quin sigui el seu vot. Per això m'alegra que el Parlament s'hagi posat les piles admetent a tràmit la proposta de consulta popular sobre la independència de Catalunya. Que sigui Espanya qui, en ple segle XXI, prohibeixi que la gent pugui expressar la seva opinió sobre aquest tema. Perquè com diu Vicenç Villatoro en un article que no té pèrdua, el que els fa por és que la gent que fins ara no hi havia pensat, es faci la pregunta i pugui reflexionar. Els fa feredat que la gent pensi i s'aparti del pensament únic.
També la meva pàtria és la literatura. La literatura suposa un món inacabable, que comença, per simplificar, en Homer i que es manté amb l'última obra acabada de publicar en qualsevol llengua. La literatura que alimenta l'escriptor és la pròpia tradició literària i les tradicions adquirides per l'afany cultural individual i social. De vegades, anant pel món, per causa del meu passaport, hi ha lectors que em pregunten sobre la meva tradició literària i em citen noms il·lustres com García Márquez o Cortázar. Evidentment que conec la tradició literària espanyola i l'estimo profundament. Com la francesa o l'alemanya: profundament. Com a persona culta, sé buscar en moltes tradicions i no en tinc prou amb la meva. També sé que voler aspirar a una alenada universal no es pot fer des del buit sinó des de l'arrelament a un lloc i a una gent. Per tant, he d'explicar en aquests lectors que la meva tradició literària arrenca amb Llull, els trobadors i March, continua amb Joanot Martorell, Guimerà, Verdaguer, Oller, Foix i Espriu, Riba, Estellés, Rodoreda, Calders, Moncada, Barbal i tants més i, no cal dir-ho, els il·lustres escriptors que m'acompanyeu avui. Tinc la meva tradició literària, l'estudio, m'alimenta i en parlo amb orgull, com fa qualsevol ciutadà de qualsevol país lliure i amb tradició literària pròpia. Perquè la literatura catalana fa de bon mostrar pel món i cada cop és més coneguda i respectada. És qualitativament sòlida, comparable a moltes altres, sobretot a les de dimensions demogràfiques semblants. I els que riuen per sota el nas davant d'aquesta afirmació, sovint gent catalanoparlant però castellanolectora, sempre m'han recordat els que es negaven a constatar, mirant pel telescopi que els oferia Galileu, que la lluna estava plena de bonys i no era una esfera perfecta. Comproveu-ho sense complexos! Només us cal prendre la molèstia de llegir-la. Només us cal mirar pel telescopi de Galileu. Potser és demanar massa...

L'escriptor sap que ha de treballar des de la humilitat i la solitud, deia en començar. No crec que sigui fàcil crear des de l'arrogància. Penso que, llevat dels pocs casos d'il·luminats excepcionals com Mozart i les seves partitures manuscrites que semblen sortides d'impremta, el més habitual és el desconcert patent en les de Beethoven. Escriure és dubtar. Escriure és, com viure, entrar en el regne de les incerteses i prendre decisions sense saber si allò que fas és el que és correcte. I per què, el dubte? Perquè l'escriptor empaita un ideal del qual no en coneix el rostre ni sap el camí per arribar-hi. I a la feina literària diària tot són cruïlles, eleccions, guanys, pèrdues, errors, marrades, encerts, epifanies... Fins i tot quan acabo un llibre no sé si l'he acabat. En el fons, sé que no. Sé que tots el meus llibres resten inacabats i sé que un dia me'ls deixo prendre de les mans. Paul Valéry ho deia: un poema no s'acaba: s'abandona. Hi estic d'acord. Amb ànima fràgil penses que no saps si t'has acostat gaire a l'ideal que perseguies. Probablement per això, et poses a escriure un altre llibre.

Quan era petit, amb el col·legi de records agredolços, els jesuïtes del carrer de Casp, veníem aquí, al Palau de la Música, a final de curs, a la "promulgación de dignidades". I ens donaven medalles i distincions en forma de cordons de colors que després havíem de retornar religiosament abans de marxar cap a casa, ben a la vora d'aquí, amb la mare satisfeta i els germans barallant-nos pel carrer. També durant anys he vingut al Palau a ser testimoni del miracle de la música; al començament, amb els pares i després amb els amics. I avui em trobo aquí, amb les cames que em tremolen (és una imatge literària) i no puc deixar de pensar que m'hauria agradat molt que els meus pares fossin aquí, a primera fila, agafats de la mà, escoltant-me, tots dos ben satisfets. La mare només va poder fer-me comentaris molt assenyats, dels relats que es van convertir en el meu primer llibre, Faules de mal desar, que ja no va arribar a veure. El pare sí que va viure la publicació d'uns quants llibres, fins a Fra Junoy o l'agonia dels sons i Llibre de preludis. A ells, que em van encomanar l'amor a la música i a la lectura, i que els hauria agradat tant ser aquí, la meva gratitud filial. Vull esmentar amb agraïment Òmnium Cultural i el jurat que ha decidit distingir-me i també vull agrair la presència de tots vosaltres. Vull alçar la copa (virtual) pels col·legues, sobretot per una colla d'amics, que al voltant de la dèria de voler viure en un país normal, ens vam inventar la imperfecta i apassionada Ofèlia Dracs per oferir a qui la volgués, literatura eròtica, fantàstica, negra, de ciència ficció... pensada i escrita en català.
Des d'un punt de vista professional i artístic dec molt als meus lectors personals que revisen i posen en dubte el que escric abans de fer-ho públic. A editorial Proa, la meva; als meus editors, els catalans, amb un especial record per a l'Isidor Cònsul, i als d'altres països, alguns dels quals han tingut la gentilesa de ser avui aquí; i als meus traductors que, també en un procés lent, que és artístic i de creació, ajuden a estendre els meus textos. Escriure és un acte individual però que, com veieu, implica moltes persones a l'hora de fer arribar el text als lectors. Moltes gràcies a tots vosaltres. Però no puc deixar d'esmentar els amics, tan pocs, tan propers, tan generosos. I, és clar, la família més pròxima: els meus germans, que sempre estan a punt per fer mil comentaris agraïts i emotius. Els meus fills i les seves famílies, que són el meu orgull; ells, que van acceptar ja de petits, com si fossin gent madura, de tenir un pare quasi sempre reclòs davant d'un paper ple d'interrogants. I a la meva Margarida, el nord de la meva vida, la raó final de la meva escriptura per la qual també dic que escriure és un acte d'amor.

Amor, honestedat, veritat. Em temo que no està gaire de moda parlar d'això. No em puc expressar de cap altra manera. La veritat en literatura és un terme que costa d'explicar: és més fàcil viure-la. L'escriptor no escriu allò que la gent preveu que ha d'escriure sinó allò que, si no ho expulsés, no el deixaria dormir; escriu allò que li urgeix expressar per treure-s'ho de sobre. La veritat està íntimament lligada a l'honestedat de què parlava al principi. El lector és capaç de captar-la perquè és inconfusible. El que és previsible, el que provoca indiferència, està renyit amb l'art.

A Europa hi ha un interès viu per allò que se n'ha acabat dient memòria històrica. Perquè Europa ha de pair, encara, molts episodis de la seva història recent. Tinc el privilegi de parlar-ne, convidat a molts fòrums, amb l'excusa, entre d'altres, d'haver escrit Les veus del Pamano. Llavors t'adones que la història, la veracitat històrica és punyent però fràgil, com el glaç. Volia referir-me al tètric Goebels però m'estimo més citar Sebastià Alzamora quan escriu, en un article recent, sobre la gent que, quan parla de Catalunya, menteix. I com més grossa la mentida, millor. "I tant, que paga la pena" diu Alzamora "enfrontar-te a qui t'insulta, perquè un insult repetit moltes vegades, es converteix en un prejudici. I els prejudicis, quan són prou estesos, dicten polítiques. I si molt convé, sentències." Final de la cita. Penso, però, que no cal mentir i insultar: només amb mitges veritats ja es pot tergiversar la memòria. L'espectacle que s'ha ofert darrerament amb les lloances acrítiques a Samaranch, m'ha deixat atònit. I això només és un exemple. Alerta amb les memòries selectives perquè fan derivar la veritat històrica. I a tothom li agrada pensar com la majoria. Les opinions majoritàries acaben conformant el pensament únic, que és molt confortable per qui s'hi aixopluga. És un problema greu per a les minories, perquè tothom sap que la història, per desgràcia, l'escriuen els vencedors.
Però no patiu: la literatura, que també burxa en la història, s'escriu no des de la confortabilitat del pensament únic sinó des de l'austeritat de les soledats infinites. La literatura ens pot salvar perquè, per sort, l'escriuen persones lliures. Gràcies.

Jaume Cabré

Palau de la Música Catalana
Barcelona, 14 de juny de 2010

475. Jaume Cabré, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2010

2010-04-14T21:44:00.003+02:00

L'escriptor Jaume Cabré ha estat guardonat amb el 42è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, corresponent al 2010.

L'autor, que fent un símil amb la música de Bach, ha dit que escriure era tan fàcil i tan difícil com posar una paraula rere l'altra, ha explicat que la Fira de Frankfurt 2007 va ser clau en la projecció internacional de la literatura catalana.

Si voleu contactar amb l'autor, ho podeu fer a través del seu web oficial: jaumecabre.cat

Apunts relacionats:

474. Realitat augmentada a les nostres mans

2010-04-11T10:48:00.003+02:00

La realitat augmentada és el concepte que defineix la barreja de la visió del món real amb dades virtuals per tal d'obtenir molta més informació del món que ens envolta.

La informació més detallada del terme la podeu trobar a la Viquipèdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Realitat_augmentada

Duent el terme a l'extrem, podríem dir que la realitat augmentada és com anar pel món amb un guia personal que ens informa i ens explica dades i anècdotes dels espais que visitem i els edificis que veiem, i també que ens indica on hi ha restaurants bons a prop, o aquell parador tan bonic. Una mica com anar sempre amb aquell amic que ho sap tot combinat amb aquell altre que sempre està a l'última.

Doncs bé, fa poc he comprat un smartphone d'HTC i he pogut comprovar que això de la realitat augmentada ja és aquí.

Us poso un parell d'exemples trobats per YouTube d'aplicacions per Android que tinc instal·lades.

Wikitude, una aplicació que ens informa de llocs d'interès obtinguts de dotzenes de directoris d'Internet (des de Google fins a la Wikipedia). Els llocs apareixen pintats sobre el visor de la càmera del telèfon, de manera que combina la imatge real del món físic amb les dades virtuals obtingudes per Internet.

Google Sky Map, una aplicació de Google que ens mostra els planetes, estrelles i constel·lacions del cel. Movent el telèfon, el mapa es va movent. Naturalment, millor usar-lo de nit.

Aquests programes funcionen gràcies a la combinació d'elements dels smartphones: càmera, GPS, brúixola, giroscopis, acceleròmetres i connexió a Internet. La pega: buiden la bateria massa ràpid!

473. Concatenar vectors STL en C++

2010-03-15T18:45:00.005+01:00

Curiosament, l'STL no proveeix un operador de concatenació de vectors.
La manera estàndard de fer-ho és usar el mètode insert amb tres paràmetres dels vectors, així:

vector1.insert(vector1.end(), vector2.begin(), vector2.end());

Aquesta solució és l'òptima a nivell de compilació, però no ens permet, per exemple, crear un vector const i al constructor passar-li els dos vectors a concatenar.

Si no ens importa crear un vector temporal, aquesta petita plantilla (que podeu afegir a algun .h amb utilitats) us permet definir l'operador + com a concatenador de vectors, tot encapsulant aquest insert.

template<typename T> const vector<T>
operator+(const vector<T> &lhs, const vector<T> &rhs) {
    vector<T> temp = lhs;
    temp.insert(temp.end(), rhs.begin(), rhs.end());
    return temp;
}

I això us permet crear una concatenació al constructor:

const vector<int> v1(1,1);
const vector<int> v2(2,2);
const vector<int> v3 = v1 + v2;

D'aquesta manera la concatenació queda força més clara que fent servir insert.

472. Problema al configurar Papyre en català

2010-01-11T07:58:00.000+01:00

Per Reis he comprat un lector digital Papyre, de Grammata.

Funciona prou bé excepte un problema important: si el configuro per tenir els menús en català, es bloqueja a l'intentar accedir a la targeta SD, on hi ha tots els llibres.

L'aparell funciona bé en una plètora d'idiomes exòtics, de l'anglès a l'hongarès, però no en el meu idioma. I això és molt molest perquè vaig comprar el Papyre precisament perquè aquest aparell em permetia no tenir la interfície en una llengua estrangera.

He provat de canviar-li la targeta SD i el resultat és el mateix.

Tinc la versió de Papyre 6.1 i he actualitzat el firmware a la versió v2.11es.090917, sense resoldre aquest problema.

Algú sap si aquest bug es pot resoldre, o bé si és un problema de l'aparell en concret?

471. Design patterns, d'Erich Gamma, Richard Helm, Ralph Johnson i John Vlissides

2009-12-13T23:39:00.003+01:00

Design patterns
Erich Gamma, Richard Helm, Ralph Johnson, John Vlissides, 1994
Anglès
Ed. Addison-Wesley
381 p.
ISBN 978-0-201-63361-0

Design patterns seria traduïble com a patrons de disseny. Fa referència a la creació, en l'àmbit de la programació informàtica, d'un conjunt de descripcions de recursos usats per a la creació de programes i la resolució dels problemes que apareixen en la creació de programes.

Així com l'arquitectura és deutora de Christopher Alexander en la seva anàlisi i descripció dels patrons que intervenen en l'arquitectura, el grup de quatre autors (coneguts com a Gang of Four) que van escriure Design Patterns (amb el subtítol Elements of reusable object-oriented software) van fer evident a tothom per primera vegada que és possible crear un llenguatge de solucions de disseny de programari que permeti als programadors expressar els problemes a resoldre i les seves solucions.

Així com un arquitecte pot parlar d'una porta, una finestra o un arc i sap perquè serveix cadascun d'aquests elements (són patrons de disseny), encara que puguin ser construïts de mil maneres diferents (en funció de gustos, pressupostos, adaptabilitat, etc.), un programador informàtic pot parlar d'una instància única, un prototip o una fàbrica abstracta i establir una comunicació amb el seu client, equip de treball o la documentació del projecte.

Design patterns no és un llibre per aprendre a programar, sinó un llibre necessari per passar a programar bé, sobretot quan es treballa en equip. El llibre no explica trucs ni dóna consells per a usar un o altre llenguatge (tot i que la majora d'exemples són en C++) sinó que és un recull de solucions abstractes, que no són aplicables directament als nostres projectes sinó que ens fan pensar de quina manera apareixen als nostres projectes. O de quina manera podrien aparèixer-hi per simplificar i millorar els nostres projectes.

Al ser un llibre teòric sobre teoria de la programació, es pot fer farragós per al lector que busca consells pràctics per a la programació. Per aquests casos, en C++, recomano els altres llibres que he comentat en aquest blog, els d'Scott Meyers, Herb Sutter i Andrei Alexandrescu.

El llibre parla dels següents patrons de disseny.

Creational patterns

Abstract factory
Builder
Factory method
Prototype
Singleton

Structural patterns

Adapter
Bridge
Composite
Decorator
Facade
Flyweight
Proxy

Behavioral patterns

Chain of reponsability
Command
Interpreter
Iterator
Mediator
Memento
Observer
State
Strategy
Template method
Visitor

A partir de l'aparició d'aquest llibre, molts altres autors han aportat noves idees en el disseny de patrons informàtics, però llegir (i entendre) aquest llibre ja és una bona base de treball.

La meva valoració: un llibre necessari a la biblioteca del bon programador. Difícil de digerir a vegades però pot oferir bones solucions a problemes estancats. Ideal per crear un llenguatge comú en l'equip de programadors.

Articles relacionats:

470. The dignity of Catalonia

2009-11-26T23:54:00.001+01:00

Editorial published in 12 newspaper catalan (English version)

After nearly three years of slow deliberation and continuous maneuvering tactics that have damaged the cohesion and have eroded its prestige, the Constitutional Court may be about to deliver verdict on the Statute of Catalonia, promulgated on 20 July 2006 by the head of state, King Juan Carlos, with the following headline: “Know: that the Parliament has approved, the citizens of Catalonia have ratified in a referendum and I come to sanction the following organic law.” Will be the first time since the democratic restoration in 1977 that the Supreme Court decides on a fundamental law ratified by the voters. The expectation is high.

The expectation is high and the concern is not limited to the evidence that the Court has been pushed by events to act as a fourth house, confronted with the Catalan Parliament, the Cortes Generales and the freely expressed will of citizens to the polls.

Again, this is an unprecedented situation in a democracy. There are, however, more concern. Of the twelve judges composing the court, only ten can give sentence because one (Pablo Perez Tremps) after a challenge is murky maneuver clearly aimed at changing the balance of the debate, and another (Roberto García-Calvo) has died. Of the ten judges voting, four remain in office after the expiry of its mandate, as a result of disagreement between the opposition and the central government on the renewal of a newly defined by José Luis Rodríguez Zapatero as “heart of democracy”. A heart valves with sealed, since only half of its members are now free from mishaps or extension. This is the court of appeal that is about to decide on the Statute of Catalonia. We respect the court -respect undoubtedly superior to that on several occasions this has shown himself- not draw more than allude to the causes of the delay in sentencing.

The definition of Catalonia as a nation to the preamble of the Statute, with the resulting emanation of “national symbols” (¿perhaps not recognized by the Constitution, in Article 2, consisting of a Spanish regions and nationalities?). And the right and the duty to know the Catalan language, the articulation of the Judiciary in Catalonia, relations between the State and the Government are, among others, the most obvious points of friction in the debate, according to their versions, as that a significant part of the court seems to be opting for uncompromising positions. Some people dream of back surgeries iron cut at its root the spanish complexity. This could be, unfortunately, the touchstone of his sentence.

Let us not confuse the real dilemma is forward or backward; acceptance of the democratic maturity of a plural Spain, or its blockade. Not only are in play this or that article, the same dynamic is at stake constitutional spirit 1977, which made possible the peaceful transition. There is cause for serious concern as it could be a ploy to transform mature ruling on the statute in real time with a dead bolt lock and institutional. Castling a contrary to the maximum under the Constitution, which is none other than its openness and integration. The Constitutional Court therefore decided not only on the lawsuit brought by the Partido Popular against an organic law of the State (which is now a Partido Popular that draw near to the Catalan society with constructive attitudes and flattering speeches). The high court will decide on the real dimension of the Spanish framework of coexistence, that means on the most important legacy that the people who live and staged a change of regime in the late seventies transmitted to the younger generation, educated in freedom, fully inserted into the European supranationalism complex and confronted the challenges of a globalization that relativises stiffer seams of the old nation state. At stake are the agreements that have led to profound thirty virtuous years of Spanish history. And at this point is essential to recall one of the guiding principles of our legal system, rooted in Roman law: pacta sunt servanda, pacts have to be met.

There is concern in Catalonia and throughout Spain needs to know. There is something more than concern. There is a growing tirement to endure the gaze of those who continue receiving with anger Catalan identity (institutions, economic structure, language and cultural tradition) as the manufacturing defect that prevents Spain achieve uniformity and impossible dreams. The Catalans pay their taxes (no privileges); contribute their efforts to transfer income to Spain poorest, facing economic globalization without substantial benefits from the state capital; speak a language with more weight demographic than several official languages in the European Union, a language that instead of being loved, is often subjected to the obsesive observe from Spanishness official. And observe the laws, of course, without sacrificing its proven ability to hold peaceful and civic. These days, the Catalans think, above all, in about their dignity; that should be known.

We are waiting an important resolution. We hope that the Constitutional basis to decide the specific circumstances of the case which is hands-which is nothing but the demand for improvement of an old self-European people, remembering that there is absolute justice, only justice in the case, why the legal basis for excellence is prudence. Please remember this: the Statute is the result of a double political pact subject to referendum. Let no one be confused, or misunderstood the inevitable contradictions of Catalonia today. We are not facing a weak society, on their knees and willing to assist impassive impairment of its dignity. Do not want to imply a negative outcome and trust in the probity of the judges, but anyone who knows Catalonia doubt that the recognition of identity the improvement of self-government, obtaining financing and just a qualitative leap in the management of infrastructure are and remain obstinatement claims raised a huge political and social support. When necessary, Catalan solidarity will again articulating the legitimate answer from a responsible society.

469. De com TV3 crea zombies catanyols

2009-11-26T20:01:00.000+01:00

468. Matrix en cinema mut

2009-11-11T13:30:00.001+01:00

Una colla d'actors russos han fet un clip que parodia la trencadora pel·lícula Matrix en l'estil del cinema mut.

467. Problemes amb el WiFi del Windows Vista

2009-11-11T11:22:00.003+01:00

Tinc un laptop HP amb dual-boot entre Windows Vista i Ubuntu. L'Ubuntu funciona de meravella i fa poc l'he passat de la versió 9.04 (Jaunty Jackalope) a la 9.10 (Karmic Koala). Tot bé.

El Windows Vista, en canvi, m'ha donat força problemes (a part del fet que rasca contínuament el disc dur). El més greu é que des de fa un parell de mesos el WiFi m'ha deixat de funcionar. No em detectava cap xarxa inalàmbrica. Com que no carrego sovint el Windows Vista, el problema s'ha anat allargant. He provat diverses vegades de connectar i desconnectar el WiFi, jugar amb els diversos controladors que té, el botó de WiFi del laptop... res. Fins i tot fent alguna prova he deshabilitat el WiFi a un nivell tant baix que ni l'Ubuntu el podia usar!

Finalment, amb més sort que perícia, l'he pogut resoldre. He anat al controlador de dispositius i he triat l'adaptador inalàmbric. Com altres vegades, li he dit que actualitzés el controlador. M'ha respost que tot estava ja actualitzat però al cap d'uns moments... el WiFi ha tornat a funcionar!

O sigui que no sé si realment l'ordinador a fet res amb el controlador però el cas és que ha tornat a funcionar, que és el que importa.

466. El català dels trobadors a The Independent

2009-11-11T11:20:00.004+01:00

El diari The Independent ha publicat un article de Michael McCarthy sobre l'ús del català a Barcelona. És un article que ens és favorable i que us reprodueixo a continuació:

Michael McCarthy: Minor languages, major importance (The Independent)

Nature Notebook: Praise be for the encouragement that the EU has given these languages

Tuesday, 10 November 2009

Everyone knows what we mean by a troubadour, I imagine. (A sort of generalised wandering minstrel). But the original troubadours were something specific – the first poets in Europe to write in a Romance language, one which had developed from Latin, and they began the European poetic tradition in southern France in the 12th century, writing in what used to be called Provençal (but is now referred to as Occitan).

The most famous troubadour poem is "Amor de Lonh", "Love From Afar", by Jaufré Rudel, pictured, a young nobleman who was so taken with reports of the beauty of a faraway princess – she was meant to be Hodierna of Tripoli – that he set out on a pilgrimage to see her, the legend has it, fell ill as he arrived, and died in her arms. The poem itself is mesmerisingly repetitive, and if you want to get a feel for what the original troubadours sounded like, the first two lines go like this: "Lanquan li jorn son lonc en mai / M'es belhs dous chans d'auzelhs de lonh" ("When the days are long in May, the song of faraway birds is very sweet to me").

I mention this because I spent the latter half of last week in Barcelona, covering the final session of negotiations prior to next month's international climate summit in Copenhagen, and it was too dark at the end of the working day to look at what nature had to offer in the capital of Catalonia (apart from the dismal caged birds on the Ramblas), so I found myself listening to Catalan, on the hotel room TV.

Catalan and Provençal/Occitan are very close, except that the latter seems to be slowly dying in France, whereas in Spain Catalan has never been healthier, with 10 million speakers and several TV channels, such as Barcelona's all-Catalan TV3. And I found myself watching the adverts for shampoo and insurance, and the Europa Cup match between Slavia Prague and Valencia, all in Catalan, and closing my eyes and letting the language wash over me, and thinking, is this what Jaufré Rudel sounded like?

Praise be for the survival of Europe's minor languages, and for the encouragement that the EU has given them. There are worlds locked up in each one.

A real talking point

If you have a feel for threatened species, it is hard not to have sympathy for threatened languages. In each case we are taking of wondrous, complex creations which are likely to be streamrollered by modernity. There are perhaps 6,000 languages in the world, but a mere 30 account for the vast majority of the world's people. Many are likely to go the way of the dodo – unless they fight a rearguard action, Catalan-style.

Voldria dir-hi la meva:

I think we should update some of the topics here. According to Wikipedia, Catalan language is used/understood by more people than:
- Danish
- Estonian
- Finnish
- Irish
- Latvian
- Lithuanian
- Maltic
- Slovak
- Slovene

And has more or less the same size as:
- Bulgarian
- Czech
- Greek
- Swedish

So the fact that it is regarded as a minority language is not due to its size, but due to the fact that Catalonia is not an independent state AND that Spain and France make whatever is possible in their hands to disguise the existence of other homeland languages in their territories (leading to this general lack of knowledge about Catalan health). Should Catalonia become a full member of the EU, separate from Spain and France, nobody would have these romantic feelings about troubadours, as nobody have them regarding to Danish.

465. Avui fa 40 anys d'Internet

2009-10-29T08:10:00.000+01:00

40 anys d'internet

El dia 29 d'octubre de 2009, a les 22.30 h, celebrem el 40è aniversari del primer enllaç d'ARPANET entre la Universitat de Califòrnia a Los Angeles i l'Stanford Research Institute, segons informa en Xavi Caballé al seu blog.

A la imatge, el registre del primer missatge enviat sobre ARPANET.

L'ARPANET era una xarxa d'ordinadors creada per encàrrec del Departament de Defensa dels EUA durant la guerra freda com a mitjà de comunicació per als diferents organismes del país, segons la Viquipèdia.

Via Flamarades, el butlletí d'el DRAC.

464. Effective C++ Third Edition, d'Scott Meyers

2009-10-28T13:54:00.004+01:00

Effective C++ Third Edition
Scott Meyers, 2005
Anglès
Ed. Addison-Wesley
279 p.
ISBN 978-0-321-33487-9

Scott Meyers és un reconegut gurú de la programació en C++. Aquest llibre és la tercera edició del seu popular Effective C++ (1a edició 1991, 2a edició 1997, 3a edició 2005). A cada edició Meyers ha modificat el contingut del llibre per adequar-lo al coneixement que la comunitat de programadors tenia sobre aquest llenguatge tant profund i ric.

Així, aquesta tercera edició incorpora molts elements sobre la gestió de recursos i la programació amb plantilles. Excepcions, patrons de disseny i la biblioteca de recursos TR1 són altres de les novetats. Un dels temes segurament importants en el futur i que aquí no es desenvolupa (de manera conscient) és la programació multifil, ja que caldria estendre C++ en aquesta direcció per ser capaç de programar sistemes multifil de manera segura.

El llibre està plantejat com un recull de 55 ítems que ens ensenyen com programar millor en C++. Els ítems són llargs, de diverses pàgines, amb molts exemples i contraexemples i és molt interessant llegir-los bé i entendre tot el que s'hi diu. En aquest sentit, mentre el llibre C++ coding standards és directament una llista de consells, Effective C++ és una tutoria sobre com escriure millor, estructurada en ítems.

La lectura no és tan directa com en el cas del llibre de Sutter i Alexandrescu, però la comprensió d'allò que Meyers ens vol transmetre és molt enriquidora.

El llibre està separat en nou capítols, amb els títols:

Accustoming yourself to C++
Constructors, destructors and assignment operators
Resource management
Designs and declarations
Implementations
Inheritance and object-oriented designs
Templates and generic programming
Customizing new and delete
Miscellany

La meva valoració: un bon llibre per a començar a programar bé en C++ i també de cara als professionals, per a repassar cada pocs anys.

463. C++ coding standards, de Herb Sutter i Andrei Alexandrescu

2009-10-25T23:38:00.006+01:00

C++ coding standards
Herb Sutter i Andrei Alexandrescu, 2005
Anglès
Ed. Addison-Wesley
220 p.
ISBN 0-321-11358-6

Herb Sutter i Andrei Alexandrescu són dos reconeguts gurús de la programació en C++ que en aquest llibre han ajuntat esforços i experiència per a mostrar-nos 101 regles, guies i bones pràctiques de la programació en C++.

De les herències de classes a les plantilles, del C més bàsic a la programació genèrica, dels tipus predefinits a la biblioteca STL, els autors passen per tots els àmbits importants del C++ sense descuidar-se'n cap: assignació de memòria, ús d'operadors, errors i excepcions, canvis de tipus, creació d'interfícies...

Els autors usen un mètodes senzill i pràctic per a transmetre la informació: presenten cent un casos (que poden ser regles, guies o consells), amb una bona argumentació i sovint amb exemples. Els casos presentats estan agrupats segons l'àmbit de la programació que afecten i es mira que facin referència a un sol tema, per evitar complicacions.

Aquest llibre és una molt bona introducció a la bona programació en C++, tot i que potser sigui un pèl massa per als principiants. Naturalment, un expert en C++ ja hauria de conèxier tots els temes tractats en aquest llibre... però sovint ens trobem amb sorpreses.

Us poso una mostra dels títols de les recomanacions del llibre:

5. Give one entity one cohesive responsibility.
15. Use const proactively.
25. Take parameters appropriately by value, (smart) pointer, or reference.
35. Avoid inheriting from classes that were not designed to be base classes.
45. Always provide new and delete together.
55. Prefer the canonical form of assignment.
65. Customize intentionally and explicitly.
75. Avoid exception specifications.
85. Use the right STL search algorithm.
95. Don't use C-style casts.

La meva valoració: un bon llibre per a començar a programar bé en C++ i també de cara als professionals, per a repassar cada pocs anys.

462. Sed de sangre, de Joanna Bourke

2009-10-25T23:10:00.004+01:00

Sed de sangre
Joanna Bourke, 1999
Castellà, trad. de l'anglès (An intimate history of killing) per Luis Noriega
Ed. Crítica
552 p.
ISBN 978-84-8432-768-4

Joanna Bourke és una historiadora neozelandesa, autora del molt millor llibre La segona guerra mundial: una història de les víctimes. El llibre que aquí tracto, que s'hauria de traduir com Una història íntima de l'assassinat, és dos anys anterior i força més dens i pesat.

Bourke entra sense manies en temes que són sovint tabú i hi entra des d'un punt de vista nou, sense apriorismes ni sense admetre res per suposat. Així, les seves descripcions fan mal perquè expliquen allò que hi ha, fins i tot en tot allò que ja donàvem per suposat i que mai s'explica.

L'autora ha fet llibres sobre història del masclisme, història de la violació o aquesta història de l'assassinat. Per ella, la guerra no és més que l'assassinat a gran escala i els països, per aconseguir aquest objectiu, han de fer per manera que la gent mati. Bourke es dedica a investigar els mètodes seguits pels EUA, el Regne Unit, Austràlia i Nova Zelanda per aconseguir que els seus ciutadans matin a altres éssers humans en tres conflictes concrets: la Primera Guerra Mundial, la Segona Guerra Mundial i la Guerra de Vietnam, totes tres al Segle XX.

Des del condicionament de l'individu en l'educació de l'infant i en el contingut dels llibres, còmics i pel·lícules, passant per l'entrenament a l'exèrcit i acabant amb la disciplina al front, Joanna Bourke ens porta per tots els mètodes que l'estat aplica per eliminar la humanitat de la gent i per aconseguir que siguin màquines de matar eficients. Alhora, l'autora desmitifica moltes de les imatges bèl·liques que s'han convertit en llocs comuns gràcies a determinats moments feliços d'algunes produccions literàries o cinematogràfiques. Així, es dedica a desmuntar els atacs en baioneta de la Primera Guerra Mundial, les lluites entre caces de la Segona Guerra Mundial i els duels de franctiradors en la Guerra de Vietnam, per mostrar-nos com en tots els casos la visió distorsionada d'actes heroics, nobles o cavallerescos és en realitat un camuflatge per a actes violents, fets a contracor, amb por i sota un dolor psicològic terrible.

Així com la idea del llibre és prou bona, el problema que té és que l'autora vol apretar massa tecles alhora i produeix cacofonies. Per exemple, alguns dels mètodes d'entrenament que l'autora exposa com a inútils són, algunes pàgines més tard, exposats com a eficaces eines de rentat de cervell. O també, els herois que en realitat han estat fabricats per la propaganda, de fet sí que han protagonitzat actes destacables. Hi ha una certa manca de precisió en el relat que fa que es faci un pèl pesat. I, a més, la pròpia narrativa del llibre es fa pesada per les descripcions interminables de cartes o discursos i per la sobreabundància de cites i referències.

Segurament com a llibre de referència per a una nova visió de la història, pot ser molt útil. Però com un simple llibre per a aficionats a temes bèl·lics, es fa força pesat.

La meva valoració: un llibre pesat per als qui no són professionals de la història o que no treballen directament en temes de desmobilització.

Apunts relacionats:

461. Breu història del món, d'Ernst H. Gombrich

2009-10-18T23:57:00.003+02:00

Breu història del món
Ernst H. Gombrich, 1935 (rev. 2005)
Català, trad. de l'alemany per Judith Vilar
Ed. Empúries
394 p.
ISBN 978-84-92549-49-8

Ernst H. Gombrich és conegut arreu per ser l'autor de The story of art, una de les millors introduccions al món de la història de l'art. Aquest llibre, publicat en anglès el 1950 i després traduït a trenta idiomes, va poder ser conegut gràcies a les bones circumstàncies de la seva aparició.

Aquestes circumstàncies no existien quan Gombrich va publicar el seu primer llibre, Eine kurze Weltgeschichte für junge Leser. Les raons? Era era escrit en alemany, era l'any 1935 i l'autor era jueu. Aquest llibre, com tants d'altres en aquella època, va ser cremat en fogueres al carrer i vilipendiat per les autoritats.

Gombrich va fugir a Anglaterra i ja mai va tornar a Àustria. De fet, va renegar de l'alemany i la dotzena de llibres que va publicar després els va fer tots directament en anglès, l'idioma del país que l'havia acollit.

Tots aquests llibres tractaven sobre art, l'especialitat de Gombrich. I així doncs, perquè el seu primer llibre tractava sobre història? Doncs perquè l'autor no havia trobat un bon llibre d'iniciació a la història per als xiquets i creia, així ho va comentar a un editor, que ell en podia fer un de molt millor. En aquell moment tenia 25 anys. L'editor li va dir que si feia el llibre en sis setmanes, li comprava. Gombrich es va dedicar en cos i ànima al llibre: els matins i les tardes els dedicava a l'estudi i la lectura i els vespres a l'escriptura. Dia rere dia. Els diumenges llegia tot el que havia escrit durant la setmana, per retocar-ho. En sis setmanes, el llibre va estar a punt.

Quan, anys més tard, el llibre es va poder vendre amb normalitat, va esdevenir un èxit imparable que es va traduir a dotzenes de llengües, tot i que no va aparèixer en anglès fins al 2005, per reticències de l'autor.

I així doncs, què té d'especial aquest llibre? Doncs que està molt ben escrit. El llibre està dirigit als lectors joves, diguem preadolescents o adolescents. El llibre presenta una història mundial des de la prehistòria fins al segle XX, escrit en un estil molt àgil i entretingut, en una narrativa que no es dedica a repassar noms i dates sinó a explicar fets, idees i situacions. Com tots els llibres ben escrits, tot i estar dirigit a un public jove, es fa extremament plaent per al lector interessat per la història, ja que encara que l'autor no ens descobreixi res que ja no sabéssim, la manera com explica les coses ens fa gaudir-les encara més.

I el llibre té un altre detall que m'ha agradat molt. Com que l'autor el va escriure pensant en els xiquets i xiquetes austríacs, la història d'Europa a partir de la Edat Mitjana se centra en els fets que van passar a l'Europa Central, des d'un punt de vista distint al que estem acostumats a llegir per part dels historiadors catalans, francesos o americans. Així, les úniques referències a fets històrics relacionats amb la Península Ibèrica i els seus pobles són la Segona Guerra Púnica, el Descobriment d'Amèrica, Carles V i l'Armada Invencible. A part d'això, no hi ha res més que hagi influït en la història d'Europa. De fet, quan parla de la història moderna i repassa els imperis europeus, diu que a partir de les pèrdues de les colònies de sudamèrica (1810-1824), Espanya ja mai més no va pintar res a nivell mundial. Clar i català.

Aquest llibre és doncs un exercici refrescant de lectura, ja que ens allibera dels llocs comuns que els historiadors més propers sempre remarquen. Llegir història universal per part d'historiadors de diverses cultures permet copsar el denominador comú que tenen, que consisteix en aquells fets que són realment claus en la història mundial.

La meva valoració: un llibre molt entretingut de llegir, divertit, amè i interessant, tant per començar a aprendre els fets importants de la història com per rellegir-los en un to molt instructiu. El recomanaria per a totes les edats i nivells previs de coneixement.

Apunts relacionats:

460. Beatles informàtics

2009-10-11T18:53:00.002+02:00

A Port 666 han publicat una colla de lletres de cançons dels Beatles adaptades a la feina dels soferts programadors.

Write in C ("Let it Be")

When I find my code in tons of trouble,
Friends and colleagues come to me,
Speaking words of wisdom:
"Write in C."

As the deadline fast approaches,
And bugs are all that I can see,
Somewhere, someone whispers:
"Write in C."

Write in C, Write in C,
Write in C, oh, Write in C.
Cobol's dead and buried,
Write in C.

I used to write a lot of FORTRAN,
For science it worked flawlessly.
Try using it for graphics!
Write in C.

If you've just spent nearly 30 hours,
Debugging some assembly,
Soon you will be glad to
Write in C.

Write in C, Write in C,
Write in C, yeah, Write in C.
BASIC's not the answer.
Write in C.

Write in C, Write in C
Write in C, oh, Write in C.
Pascal won't quite cut it.
Write in C.

--cut--

NEW LYRICS TO BEATLES SONGS

---------------------------

Yesterday

---------

Yesterday,

All those backups seemed a waste of pay.
Now my database has gone away.
Oh I believe in yesterday.

Suddenly,
There's not half the files there used to be,
And there's a milestone hanging over me
The system crashed so suddenly.

I pushed something wrong
What it was I could not say.
Now all my data's gone
and I long for yesterday-ay-ay-ay.

Yesterday,
The need for back-ups seemed so far away.
I knew my data was all here to stay,
Now I believe in yesterday.

========================================

Eleanor Rigby

-------------

Eleanor Rigby
Sits at the keyboard
And waits for a line on the screen
Lives in a dream

Waits for a signal
Finding some code
That will make the machine do some more.
What is it for?

All the lonely users, where do they all come from?
All the lonely users, why does it take so long?

Guru MacKenzie
Typing the lines of a program that no one will run;
Isn't it fun?

Look at him working,
Munching some chips as he waits for the code to compile;
It takes a while...

All the lonely users, where do they all come from?
All the lonely users, why does it take so long?

Eleanor Rigby
Crashes the system and loses 6 hours of work;
Feels like a jerk.

Guru MacKenzie
Wiping the crumbs off the keys as he types in the code;
Nothing will load.

All the lonely users, where do they all come from?
All the lonely users, why does it take so long?

========================================

Unix Man ("Nowhere Man")
---- --- ------- ---

He's a real UNIX Man
Sitting in his UNIX LAN
Making all his UNIX plans
For nobody.

Knows the blocksize from du(1)
Cares not where /dev/null goes to
Isn't he a bit like you
And me?

UNIX Man, please listen(2)
My lpd(8) is missin'
UNIX Man
The wo-o-o-orld is at(1) your command.

He's as wise as he can be
Uses lex and yacc and C
UNIX Man, can you help me At all?

UNIX Man, don't worry
Test with time(1), don't hurry
UNIX Man
The new kernel boots, just like you had planned.

He's a real UNIX Man
Sitting in his UNIX LAN
Making all his UNIX plans For nobody ...
Making all his UNIX plans For nobody.

========================================

Something
---------

Something in the way it fails,
Defies the algorithm's logic!
Something in the way it coredumps...
I don't want to leave it now
I'll fix this problem somehow

Somewhere in the memory I know,
A pointer's got to be corrupted.
Stepping in the debugger will show me...
I don't want to leave it now
I'm too close to leave it now

You're asking me can this code go?
I don't know, I don't know...
What sequence causes it to blow?
I don't know, I don't know...

Something in the initializing code?
And all I have to do is think of it!
Something in the listing will show me...
I don't want to leave it now
I'll fix this tonight I vow!

459. Eviteu les contrassenyes fluixes: eviteu l'espanyol

2009-10-08T11:46:00.005+02:00

Fa poc va aparèixer al web pastebin.com una llista de deu mil contrasenyes de comptes de correu obtingudes de manera fraudulenta. La llista es va retirar al cap de poc.

Els comptes de correu eren sobretot de Hotmail, però també hi havia Yahoo, Gmail i altres serveis. S'havien obtingut per phishing (pesca electrònica).

Ara podem llegir a Vilaweb (http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3640884) un interessant anàlisi del contingut de les contrassenyes.

En primer lloc, val la pena destacar que la majoria de contrasenyes consistents en paraules eren paraules en espanyol. Com que és poc raonable que la mitjana de noms usats pels usuaris a nivell mundial siguin noms espanyols, la dada indica un desviament en el robatori. Això podria voler dir que els usuaris d'Internet que naveguen en espanyol són dels més proclius a caure en estafes del tipus pesca electrònica, segurament perquè tenen un baix nivell d'anglès i potser també per raons culturals. Com que això ho deuen saber els estafadors, no usar l'espanyol a Internet quan tenim altres idiomes a la nostra disposició és una manera d'evitar que els estafadors ens busquin a través de l'idioma.

En segon lloc, val la pena indicar que la majoria de contrasenyes estan formades només per números o per lletres en minúscula i tenen menys de deu caràcters en total. Les millors combinacions són les que tenen lletres minúscules, lletres majúscules, números i algun símbol de puntuació (guió, punt, dòlar, etc.) i que són de deu o més dígits.

Per últim, tot i que no surt a la notícia, cal evitar usar la mateixa contrasenya en tots els nostres serveis, sobretot els que tinguin dades personals. La gestió de la privacitat i les contrasenyes encara no és clara ni segura i el debat sobre aquesta qüestió és ben viu. El que hem d'evitar és facilitar la feina als lladres i estafadors.

458. La clau de vidre, de Dashiell Hammett

2009-09-30T23:33:00.003+02:00

La clau de vidre
Dashiell Hammett, 1931
Català, trad. de l'anglès de Rafael Tasis [The glass key]
La cua de palla, Labutxaca
286 pàgines.
ISBN 978-84-9254-965-8.

Ned Beaumont treballa per un dels gàngsters locals, protegit de l'alcalde. La vida transcorre sense gaires problemes fins que, coincidint amb unes eleccions, el fill d'un dels candidats apareix mort. Totes les proves apunten al cap de Beaumont, però ell té una opinió ben diferent... i la vol fer palesa.

La clau de vidre és una novel·la negra clàssica, amb un tempo alhora tranquil però continuat. La forta violència present en molts títols posteriors del gènere no apareix en primer pla sinó que s'assumeix que hi és, sense fer-ne gaire esment. El protagonista és un antiheroi que va de cara. Això li costa força pallisses i disgustos però li dóna un relleu moral que esborra els dubtes sobre l'ambigüitat de la seva feina.

En una societat on tota la política és corrupta, són persones individuals com Beaumont les qui estableixen codis de valors i decideixen què és correcte i què no ho és. Ell ho té clar. El problema és que si determinades portes s'obren fent servir una clau de vidre, la clau s'esmicolarà i la porta ja no es podrà tancar.

La meva opinió: entretingut, l'argument fa força voltes i sorprèn. D'estil tranquil.

Apunts relacionats:

457. La bella dorment, de Ross Macdonald

2009-09-30T23:14:00.003+02:00

La bella dorment
Ross Macdonald, 1973
Català, trad. de l'anglès d'Enric Casasses [Sleeping beauty]
La cua de palla, Labutxaca
303 pàgines.
ISBN 978-84-9254-969-6.

Lew Archer passeja per la platja de Califòrnia. Una gran taca de petroli amenaça la costa com el mànec metàl·lic d'una daga que hagués ferit el món fent-li vessar sang negra. Enmig dels pescadors que volen salvar les barques i els ecologistes que protesten contra la plataforma petrolífera responsable del vessament, Lew Archer troba dues coses: una noia que passeja amb la mirada perduda i un ofegat.

L'endemà, Lew Archer ha perdut la noia i si vol frenar l'aparició de cossos ofegats vora la taca de petroli, l'haurà de trobar abans de 24 hores. Per sort, Lew Archer és un detectiu amb recursos.

Ross Macdonald és un dels representants de la novel·la negra hard-boiled. Una literatura dura i directa, amb personatge que van al gra i que no dubten a empènyer una mica per obtenir el que volen. Aquesta novel·la és de les últimes que protagonitzà el detectiu Lew Archer, però això no la fa menys interessant, al contrari. L'estil d'Archer, entrevistar cada persona que pugui saber alguna cosa del cas i anar repassant els fils obtinguts amb cada conversa, es du aquí a un refinament absolut.

L'estil de Macdonald és alhora directe i ric. Les metàfores i les comparacions són constants i el text demana ser rellegit per gaudir-lo amb fruïció. Es nota que l'autor gaudia escrivint la història. La caracterització dels personatges és perfecta tot i captenir-se en un estil lacedemoni. S'endevinen històries secundàries i passats tèrbols, alguns dels quals estaran relacionats amb el cas. La pressió pel rellotge que no para d'avançar i les pressions dels qui no volen revelar els seus secrets són les noses que Archer ha de vèncer per assolir l'èxit. I, en aquest cas, el preu del fracàs seria una gran dormida.

La meva opinió: per llegir sense pressa i gaudir del llenguatge. La traducció de Casasses hi ajuda.

Apunts relacionats:

456. El carter sempre truca dues vegades, de James M. Cain

2009-09-30T22:59:00.005+02:00

El carter sempre truca dues vegades
James M. Cain, 1934
Català, trad. de l'anglès de Manuel de Pedrolo [The postman always rings twice]
La cua de palla, Labutxaca
141 pàgines.
ISBN 978-84-9254-966-5.

Frank Chambers s'esquitlla en un camió carregat de palla que el du carretera enllà. Quan els xofers el detecten el deixen en una carretera enmig del no-res. Frank Chambers arriba a un hostal decadent regentat per un grec ingenu i la seva voluptuosa dona, Cora. L'arribada d'aquest desconegut farà trontollar l'inestable matrimoni que l'acull fins que la tragèdia esclati.

Aquesta novel·la és un clàssic del gènere negre. Escrita als anys 1930, en plena Depressió, és directa en la caracterització dels personatges, i en el desenvolupament de l'argument. L'autor no s'està per floritures i va al gra: tot el que passa i tot el que explica és estricament necessari per relatar l'argument i res hi és sobrer.

Diria que la novel·la no busca establir una moralitat sobre els fets sinó simplement descriure'ls, de manera que el propi lector hi pensi pel seu compte. D'altra banda, no sé si en el moment en que es va escriure l'obra la pròpia descripció despullada de fets violents era en sí mateix una provocació.

En qualsevol cas, com l'autor deixa clar, per fer mal sempre hi ha dues oportunitats.

La meva opinió: per passar un parell de vespres entretingut.

Apunts relacionats:

455. PodCamp Barcelona 2009

2009-09-21T08:44:00.004+02:00

Dissabte vaig anar a la jornada de PodCamp Barcelona 2009, que es va fer al Masnou.

A part de poder conèixer una colla d'iniciatives molt interessants fetes a partir de les possibilitats que ens dóna la xarxa, la jornada també serveix per conèixer gent interessada en aquests mateixos temes.

La varietat de temes tractats anava des de l'educació a la política, passant pels negocis i per la creativitat.

Per seguir els twitts de la jornada podeu buscar al Twitter la referència #pcbcn09.

454. Mary Travers, In Memoriam (1936-2009)

2009-09-17T14:51:00.001+02:00

Ha mort Mary Travers, la cantant de Peter, Paul and Mary.

Aquesta és una de les primeres cançons que recordo escoltant en un LP de vinil.

453. La dictadura de la incompetència, de Xavier Roig

2009-09-13T20:15:00.003+02:00

La dictadura de la incompetència
Xavier Roig, 2008 (5a edició 2009)
Català
Ed. La Campana
198 p.
ISBN 978-84-96735-06-4

Aquest és un llibre que deu posar els pèls de punta a més d'un lector. Sobretot si es dedica de manera professional a la política. Perquè és un llibre que posa al dit a la llaga en molts dels mals que patim avui bona part dels països de l'Europa mediterrània.

L'autor, un empresari fart de la incompetència de l'administració catalana, carrega amb contundència (i calibre gros) contra la desídia de les administracions mediterrànies i, amb exemples concrets, contra la incompetència que sembla plagar l'administració catalana en molts dels seus nivells, des dels mestres fins als polítics.

Les xifres que usa Roig per acompanyar la seva denúncia són d'escàndol. El baix nivell educatiu dels nostres parlamentaris (i també del govern, a partir de la presidència de Montilla), la connivència entre poder legislatiu i poder judicial, la manca de responsabilitat política envers els electors i la impossibilitat d'avaluar el funcionariat són alguns dels temes que Xavier Roig posa sobre la taula a partir d'experiències personals i enquestes a disposició pública.

Dades com que el 68% dels parlamentaris catalans venen del sector públic (enfront del 47% del Regne Unit o el 40% d'Escòcia) o que la professió més comuna dels parlamentaris sigui la de docent (amb una mancança brutal de polítics amb professions d'àmbit científic o tècnic), fan esfereir. La bola de neu de la incompetència creix a cada sector social, des de qui es dedica a la política per millorar el sou (mentre que els bons professionals no s'hi dediquen per no perdre sou) fins a la impossibilitat de fer fora els professors incompetents, tothom rep.

I no només la branca política. La intel·lectualitat catalana rep de valent, també. Com a mínim, la de l'establishment progressista. Xavier Roig actua de franctirador i reventa les tesis del pijoprogressisme català, que ja fa temps que fa el ridícul arreu del món. Per cert, el llibre és de fa un any; suposo que avui Roig hi afegiria el ridícul que provoca Iniciativa per Catalunya-Esquerra Unida al món amb el seu antisemitisme de pandereta que la du a participar en manifestacions a favor de l'organització terrorista Hamàs, a cancel·lar l'homenatge a l'Holocaust o a boicotejar per la Diada l'actuació de la cantant pacifista d'esquerres Noa... pel fet de ser jueva.

Per Roig, el nostre mal té solució: tranparència i democràcia. Publicació dels comptes de la Generalitat i de les empreses que cobren diner públic. Avaluació contínua dels funcionaris com si fossin treballadors. Elecció dels diputats en circumscripcions petites, on puguin retre compte als electors. I tantes altres solucions de sentit comú que el nostre govern no aplica... per poder continuar vivint de la moma.

La meva valoració: un llibre necessari per a qualsevol persona que estigui més o menys a prop de la política a Catalunya. Si no, potser millor no llegir-lo per continuar vivint en el somni. Crec que en regalaré uns quants exemplars.

Apunts relacionats:

452. Open mindness

2009-09-07T22:15:00.002+02:00

Un clip interessant sobre què és realment tenir una ment oberta i sobre com l'aprenentatge crític és part necessària de la ciència.

451. Eppur mi guarisce

2009-08-30T12:17:00.003+02:00

Fa més de vint anys que per recuperar la salut faig servir l'homeopatia, i em funciona perfectament.

Ara fa poc vaig seguir uns quants blocs que exposaven aquest raonament en contra que l'homeopatia funcioni:

"Les dissolucions homeopàtiques són invisibles a nivell atòmic i per tant no poden tenir influència sobre el cos humà i per tant serien absolutament inútils, i per tant no curen."

La casualitat ha fet que avui llegís una cita que s'hi assembla molt.

"Les llunes de Júpiter són invisibles a simple vista i per tant no poden tenir influència sobre la Terra i per tant serien absolutament inútils, i per tant no existeixen."
- Francesco Sizzi, professor d'astronomia que volia desacreditar a Galileu, al 1610.

No tinc ni idea de si avui tenim una explicació científica sobre com funciona l'homeopatia, eppur mi guarisce.

450. Instal·lació d'Easy Peasy en un Acer Aspire One

2009-08-07T13:09:00.003+02:00

L'Acer Aspire One és un bon netbook, però de fàbrica ve amb un sistema operatiu no gaire bo, el Linpus Lite.

Linpus Lite és una distribució de Linux per netbooks basada en Fedora. La versió mare de Linpus Lite és la distribució Linpus, d'origen taiwanès i pensat per a aquell mercat.

Per algun estrany motiu, Acer va decidir distribuir els Aspire One amb aquest sistema operatiu xinès. L'únic avantatge de Linpus Lite és la seva rapidesa en carregar-se i descarregar-se de l'ordinador, suposo que pel fet que no incorpora gaires components. Però això mateix és una pega: Linpus Lite reconeix molts pocs perifèrics i no permet instal·lar programari gaire actualitzat. Per exemple, no permet tenir el navegador Firefox en català. A part que el propi sistema operatiu no es pot configurar en català. És una versió molt tancada de Linux, cosa que vol dir que no n'aprofita els avantatges i es queda com una mena de Windows sense tenir la seva quantitat de drivers disponibles.

He aprofitat un parell de dies de vacances per mirar com podia substituir el Linpus Lite per un sistema operatiu més obert, en català i actualitzable. L'Acer Aspire One no té lector de CD o DVD i per tant la manera més simple d'instal·lar-li un sistema operatiu nou és a través d'un port USB. La idea és formatar una clau USB per fer-lo botable i carregar a RAM el sistema operatiu des de la clau USB. Llavors el propi sistema operatiu carregat a RAM es pot instal·lar al disc dur del netbook.

Al laptop hi tinc Ubuntu, la versió 9.04 (Jaunty Jackalope) que van presentar al maig a Terrassa. Però un netbook no té la capcitat de computació d'un laptop i posar-hi un sistema operatiu complert el duria més enllà del límits coneguts (à la Star Trek). Així és que primer vaig provar d'instal·lar una distribució de Xubuntu, la 8.04. Vaig seguir aquestes instruccions.

La instal·lació va anar bé, però resulta que la versió de Xubuntu instal·lada no té el suport de drivers correctes per a l'Acer Aspire One. Entre altres defectes, això m'impedia connectar-me a la xarxa WiFi per poder actualitzar el sistema. Així és que vaig haver de configurar el laptop per passar-li el senyal d'Internet al netbook a través d'un cable Ehternet. Ací explico com ho vaig fer. Tot i aconseguir connectar l'Acer Aspire One amb Xubuntu a Internet, les instruccions per actualitzar-ne el programari eren llargues i enrevassades, així és que vaig desistir i vaig continuar llegint documents per trobar alguna alternativa.

Primer vaig pensar en instal·lar l'Ubuntu Netbook Remix, una versió oficial d'Ubuntu pensada per a netbooks. Però mentre en llegia experiències d'ús a Internet em vaig trobar que molta gent usava la distribució Easy Peasy.

L'Easy Peasy és una distribució pensada inicialment per al netbook Asus EeePC, que posteriorment s'ha adaptat a tots els netbooks. La seva presentació gràfica és molt interessant ja que l'escriptori està pensat directament per a netbooks enlloc de ser una simple reducció de l'escriptori de laptop adaptat a la mida de netbook. Així és que l'he instal·lat seguint aquestes instruccions. L'he provat i funciona perfectament!

Alguns consells per a la instal·lació:

recordeu que cal indicar a unetbootin que ha de ser executable, o bé des de l'entorn gràfic o bé des de la consola amb chmod.
a l'aplicació unetbootin només cal indicar-li quin arxiu iso volem gravar a la clau USB i sobre quina partició USB ho ha de fer. El programa ho detecta tot i fa tota la resta.
la clau USB ha de tenir la partició principal formatada en FAT 32. Jo la tenia en FAT 16 i per això l'aplicació unetbootin no em funcionava.
quan la clau USB és gravada, cal desmuntar-la, posar-la al netbook apagat i encendre'l. Llavors es carregarà EasyPeasy a RAM (encara no estarà instal·lat al disc dur!). Si aquest pas falla, és que l'EasyPeasy està mal gravat a la clau USB. Vigileu que el codi MD5 de l'iso sigui correcte i que la partició sigui FAT 32. Jo ho he fet amb Filename: easypeasy-1.1.iso MD5 checksum: 522dcd44bcd23d19434428c67e440059.
amb l'EasyPeasy carregat cal picar a Administració/Instal·lar a disc. Això instal·larà tot el sistema operatiu al disc dur. Podeu mantenir les particions existents (es pot mantenir el Linpus, si voleu), però jo recomano usar tot el disc dur. Si la pantalla de particions no mostra cap informació i no us deixa continuar amb el procés, segurament hi ha alguna partició del disc dur muntada. Obriu una finestra de consola, mireu quines particions són muntades amb sudo fdisk i desmunteu-les amb sudo umount.

Ah, un cop instal·lat indiqueu-li que voleu treballar en català (Administració/Suport d'idiomes) i actualitzeu tots els paquets de programari a l'última versió (Administració/Actualització de programari).

I a gaudir del netbook amb EasyPeasy!

449. Harry Potter i el pres d'Azkaban, de J. K. Rowling

2009-08-06T23:02:00.004+02:00

Harry Potter i el pres d'Azkaban
J. K. Rowling, 1999
Català, trad. de l'anglès de Laura Escorihuela [Harry Potter and the prisoner of Azkaban]
Empúries
412 pàgines.
ISBN 978-84-7596-776-9.

En la tercera entrega de les novel·les de Harry Potter, la història té una evolució que li mancava entre la primera i la segona parts. Així com La cambra secreta era una continuació al mateix nivell que La pedra filosofal, en El presoner d'Azkaban hi ha un canvi en el desenvolupament de l'argument i en la presentació dels personatges que crec que 'salva' la sèrie.

M'explico. Si les aventures de Harry Potter fossin un seguit d'històries d'aventures fantàstiques protagonitzades per una colla d'amics com si fossin els Set Secrets o els Cinc, o els Tres Investigadors o qualsevol d'aquestes novel·les, el nivell de qualitat de tots els llibres en conjunt seria inferior al que és. Perquè les novel·les només podrien ser valorades per sí mateixes, sense un canvi qualitatiu al llegir-ne tota la sèrie.

Per sort, les novel·les de Harry Potter estan pensades com una sèrie que ens mostra l'evolució del jove mag des dels onze fins als divuit anys i tant ell com els seus amics, durant aquest temps, canvien. Així, en la tercera novel·la en Harry i els seus amics es veuen superats per l'entorn. No arriben a tot arreu on volen arribar i això els frustra. Han de prendre decisions i sovint són equivocades. Ja no hi ha la linealitat de la vida infantil sinó que entren als conflictes de la preadolescència amb els xocs que suposen en la mirada respecte un mateix i sobretot en les relacions amb els amics.

I no només els personatges canvien. El desenvolupament de l'argument tampoc segueix una línia clara pròpia del gènere infantil sinó que introdueix des del primer moment una Espasa de Damocles que penja sobre el protagonista durant tota la història, amb una presència de l'angoixa inexistent als dos primers llibres. També, l'autora juga amb el temps en la resolució de l'argument d'una manera no gaire atrevida però sí brillant.

Harry Potter i el pres d'Azkaban és doncs una evolució en la línia de novel·les de Harry Potter que en permet mantenir l'atenció i ens comença a ensenyar que no ens trobem davant d'una rèplica d'Enid Blyton sinó davant d'alguna cosa més.

Ah, l'argument? En Harry fa el tercer curs a Hogwarts. El professor nou és en Llopin. Els demèntors han de protegir en Harry del perillós Sirius Black. Però bé, no feu cas de l'argument, llegiu el llibre. Val la pena.

La meva opinió: un llibre més complex que els dos primers, encara de nivell infantil però amb molta imaginació, humor i amb les primeres mostres de maduresa.

Apunts relacionats:

448. Connectar un ordinador a Internet a través d'un altre ordinador

2009-08-05T19:29:00.004+02:00

La majoria de connexions a Internet que tenim a casa consisteixen en un router que rep la connexió des de l'ISP (l'empresa proveïdora de l'accés a Internet, com ara Ono o Ya) i el nostre ordinador de casa connectat al router. Si el router ens ofereix una xarxa inalàmbrica (WiFi), els nostres ordinadors es poden connectar al router per ones de ràdio. Si no hi ha xarxa inalàmbrica, s'han de connectar per cable de xarxa (Ethernet).

El que sovint no sabem és que un router no és sinó un petit ordinador molt especialitzat que rep el senyal d'Internet i el distribueix. Abans que els routers fossin assequibles a les economies domèstiques, això s'havia de fer amb un ordinador sencer. I encara avui es pot fer.

Tot fent proves d'instal·lacions de sistemes operatius m'he trobat amb un netbook que tenia activa la xarxa Ethernet però desactivat el sistema WiFi. Per actualitzar el sistema i activar el WiFi tenia dues opcions:

dur el netbook fins al router i connectar-l'hi amb un cable Ethernet. Avantatge: fàcil de fer. Inconvenient: haver d'estar dret amb el netbook teclejant instruccions.
connectar el netbook amb un cable Ethernet al meu laptop, que té connexió WiFi, assegut còmodament a la taula. Avantatge: comoditat. Inconvenient: configurar una connexió d'Internet a través d'un altre ordinador.

Naturalment he triat la segona opció, cosa que m'ha obligat a aprendre com configurar una connexió d'Internet a través d'un altre ordinador. És a dir, a convertir un ordinador qualsevol en un router.

Després de barallar-m'hi una bona estona, la solució ha estat ben simple. Ho explico per una connexió entre sistemes Ubuntu.

Instal·lar el programari firestarter. Això es pot fer des del gestor de programari de Synaptic o bé des de la consola amb sudo apt-get install firestarter. Aquest programari és un tallafocs (firewall) que permet compartir la connexió d'Internet. No l'engegueu encara.
Amb la comanda ifconfig comprovar quina connexió d'Ethernet usem per la connexió a Internet i quina és lliure. En el meu cas, la connexió eth1 tenia assignada una adreça IP mentre que la eth0 no. Per tant la meva connexió a Internet era per eth1 i la eth0 era la que podia compartir.
Assignar una adreça IP fixa a la connexió d'Ethernet lliure, amb la comanda ifconfig ethx ip. En el meu cas he fet ifconfig eth0 192.168.1.70.
Engegar l'aplicació firestarter. En la seva configuració (molt simple) indicar quina connexió d'Ethernet és la d'Internet i quina és la de compartició. Activar la compartició de la connexió. Si l'ordinador es connecta a Internet amb DHCP, no activar el DHCP a la configuració del firestarter, ja que xocarien els dos DHCP.
A l'altre ordinador, a la seva configuració de xarxa cal escollir la configuració manual, assignar-li una IP fixa (dins del mateix subdomini que l'ordinador que té connexió) i indicar-li que el portal d'accés a Internet (gateway) és l'adreça IP de la connexió que hem compartit al primer ordinador.

En el meu cas, a tall d'exemple, el laptop es connectava per DHCP amb l'adreça 192.168.1.34, pel port eth1. He assignat al port eth0 l'adreça fixa 192.168.1.70. He engegat el firestarter i li he dit que em connectava a Internet per eth1, que volia compartir la connexió per eth0 i que no activés el DHCP. A continuació, al netbook li he assignat la IP fixa 192.68.1.80, amb màscara 255.255.255.0 i amb gateway 192.168.1.70. Et voilà.

Ah! Vigileu bé les adreces IP que amb tants número hi he comès dos errors tipogràfics que m'han costat de trobar.

I ja està, bona navegació.

447. Harry Potter i la cambra secreta, de J. K. Rowling

2009-08-04T16:47:00.005+02:00

Harry Potter i la cambra secreta
J. K. Rowling, 1998
Català, trad. de l'anglès de Laura Escorihuela [Harry Potter and the chamber of secrets]
Empúries
332 pàgines.
ISBN 978-84-7596-775-2.

Harry Potter i la cambra secreta és el segon llibre de les aventures de Harry Potter. En aquest segon llibre hi retrobem la seva família odiosa, els seus amics Ron i Hermione, la resta de companys de l'escola de bruixeria Hogwarts, els professors (amb algun relleu curiós) i el seu malvat enemic, en Voldemort.

A l'haver llegit aquest llibre tot seguit del primer, les primeres pàgines se m'han fet un pèl pesades al repetir força dels conceptes de situació que aprenem al primer llibre: en Harry és un bruixot, viu amb els seus oncles que no l'estimen, etc. Entenc que el públic principal dels llibre de Harry Potter és el públic adolescent i aquest tipus de repeticions van bé. No em queixo doncs per aquesta banda.

I a part d'aquest comentari menor, la resta del llibre funciona com una seda. Aquí ja trobem un argument un pèl més complex que al primer llibre, on els personatges secundaris ja juguen un paper important. Cal estar atent a les situacions que es van produïnt durant el llibre ja que al final tot queda ben lligat i és possible endevinar per on van els trets, però no s'hi val a despistar-se.

Com sempre, una aventura enginyosa, amb tocs d'humor i de situacions ben trabades, amb personatges força profunds que ens fem nostres poc a poc. Quan el comences a llegir, ja no pots parar. Què més es pot demanar a un llibre?

La meva opinió: literatura que enganxa, per a totes les edats. Per fer volar la imaginació sense límits i passar-ho molt bé llegint.

Apunts relacionats:

446. Harry Potter i la pedra filosofal, de J. K. Rowling

2009-08-04T16:32:00.004+02:00

Harry Potter i la pedra filosofal
J. K. Rowling, 1997
Català, trad. de l'anglès de Laura Escorihuela [Harry Potter and the philospher's stone]
Empúries
299 pàgines.
ISBN 978-84-7596-774-5.

Ja fa més de deu anys que va aparèixer el primer llibre de Harry Potter. L'últim llibre va sortir fa un parell d'anys i la darrera pel·lícula encara no s'ha rodat. Enguany als cinemes hem pogut veure Harry Potter i el misteri del príncep.

La sèrie de llibres de Harry Potter és un dels fenòmens literaris més grans dels últims anys, que han enganxat a grans i petits i han generat enormes guanys per a la seva autora. I, després de llegir-ne el primer llibre, no m'estranya.

Normalment prefereixo llegir els llibres fora de les explosions mediàtiques per poder-los avaluar més per mi mateix que pel que en diuen. Així, si no puc aconseguir un llibre abans que es faci famós, prefereixo esperar que passi l'onada. Vaig poder llegir El codi Da Vinci un any abans que esclatés i ara tinc en espera els llibres de Millenium. Procuro no comprar per Sant Jordi res mediàtic i, si no puc avançar-me a l'onada, la deixo passar. Per això ara és un bon moment per llegir els llibres de Harry Potter. Encara són fàcils de trobar però ja no en sentiràs comentaris generats més per la passió que no pas per l'interès literari.

I certament el llibre té interès literari. De fet, des que el vaig començar que no vaig poder parar de llegir fins a acabar-lo. I això, en un llibre, és fabulós. És cert que el llibre té un argument més orientat a la canalla que al públic adult, però està molt ben escrit (i la traducció catalana no el desmereix). L'argument és molt bo i l'ambientació molt ben trobada.

De fet m'he quedat tan enganxat que ja he comprat tots els set llibres de la sèrie i penso devorar-los. Alguns són ben gruixuts. De fet el primer llibre té 300 pàgines però es llegeix en un obrir i tancar d'ulls. Potser des que vaig llegir A game of thrones de G. R. R. Martin que no em trobava amb un argument tan absorvent.

L'argument és ben conegut: en Harry Potter és un nen que acaba de fer onze anys quan li és revelat que és un bruixot, fill de bruixots. Orfe i criat per uns oncles que no l'estimen, en Harry tindrà per primer cop amics i aventures en un internat per a nens i nenes bruixots, on coneixerà l'amistat, l'aventura, el perill i l'amor mentre s'anirà fent gran.

Cada llibre de la sèrie passa durant un dels cursos escolars, dels onze fins als divuit anys, amb una estructura molt similar (almenys els tres primers que ja he llegit). Els companys d'escola, els professors, les bèsties màgiques que es troben i els encanteris que han d'aprendre formen part del món màgic de Harry Potter i de tots els qui queden encisats per les seves aventures.

La meva opinió: literatura que enganxa, per a totes les edats. Per fer volar la imaginació sense límits i passar-ho molt bé llegint.

Apunts relacionats:

445. La capacitat d'autocorrecció de la Wikipedia

2009-08-03T16:14:00.003+02:00

Us recomano la lectura d'aquest interessant article de Microsiervos [en castellà] sobre la capacitat d'autocorrecció de la Wikipedia (en català, Viquipèdia).

A part del concepte principal de l'article (l'autocorrecció), l'article explica força bé com funciona aquesta fabulosa eina que és la Wikipedia.

444. Ja podeu baixar Firefox 3.5

2009-07-01T07:58:00.000+02:00

Ja podeu baixar la versió 3.5 del navegador Firefox.

El tema dels navegadors és ben personal. Molta gent usa l'Internet Explorer perquè és el que ve presintal·lat amb Windows.

Però el món no s'acaba amb l'Explorer. Hi ha un munt de navegadors d'Internet, tots gratuïts. Jo he provat Opera, Flock i Chrome, i conec gent que prefereix cada un d'aquests navegadors. Però, de moment, jo em quedo amb Firefox.

Qüestió de gustos.

443. Autorefrescar pàgines web

2009-06-29T07:48:00.002+02:00

Tinc una pàgina web que he d'anar refrescant de tant en tant per veure si els seus continguts han canviat. El problema és que els canvis de continguts no segueixen cap patró i que si trigo massa a refrescar he de tornar a loginejar-me. Seria genial poder programar refrescos automàtics de les pàgines que m'interessen.

He estat googlejant solucions per a facilitar-me aquesta tasca i de seguida n'he trobat dues:

usar la pàgina web www.refreshthis.com. Només cal introduir la pàgina a refrescar i el temps de refresc. El refrescador ocupa la part superior de la nostra pàgina amb les opcions de refresc.
instal·lar el plugin de Firefox ReloadEvery. Això permet configurar el botó de refresc del Firefox perquè faci autorefrescos cada cert temps. Només funciona amb Firefox.

Espero que us siguin d'utilitat!

442. Michael Jackson, In Memoriam (1958-2009)

2009-06-26T07:55:00.000+02:00

Anit va morir en Michael Jackson, el Rei del Pop.

Mai no el vaig seguir gaire de prop, però he de reconèixer que en el seu moment l'obra de Michael Jackson va tenir un for impacte en la meva vida. Va anar així.

De petit, a casa llegíem la revista Cavall Fort. M'encantava. I encara m'agradava més poder-la complementar amb la revista Tretzevents, que un amic de classe llegia. Era genial llegir els còmics i les històries d'aquestes dues revistes.

Però quan semblava que aquella joia no tindria fi, en Michael Jackson va treure l'àlbum Thriller i va impactar tot el món. L'ona expansiva va arribar a Terrassa i el meu amic va deixar de comprar la Tretzevents per passar-se al SuperPop. Ja s'esforçava a fer el moonwalk i tot això del Rei del Pop, però jo continuava preferint el Visir del Còmic (l'Iznogud).

Em vaig quedar amb Cavall Fort, però sense Tretzevents. Suposo que ell es va fer gran més ràpid que jo. Bé, força més ràpid, ja que encara avui m'ho passo millor amb els guions de Goscinny que amb el famós Thriller.

Suposo que hi ha coses que no canvien mai.

441. Invizimals, més realitat augmentada

2009-06-12T08:46:00.003+02:00

L'empresa catalana Novarama ha presentat el seu joc Invizimals, una aproximació lúdica a la realitat augmentada per la PSP.

El joc és de l'estil dels Pokemon, on cal capturar monstres i fer-los lluitar enter ells. Però la manera de capturar monstres a Invizimals és ben original: cal usar la càmera de vídeo de la PSP per enfocar el nostre entorn i allà, sota la taula o darrere el sofà és on els petits monstres s'amaguen.

Esperem que tots els infants puguin disfrutar amb aquest videojoc. Avui però, hi ha una part negativa en això: el 25% dels infants de primària no tenen el nivell educatiu mínim necessari per passar a secundària (12 anys). Sembla ser que els infants catalans jugaran als videojocs, però no els programaran pas.

Vilaweb

440. La joya más preciosa, de Marian Henley

2009-06-10T00:00:00.002+02:00

La joya más preciosa
Marian Henley, 2008
Castellà, trad. de l'anglès per Kico Reyes, rotulat per Cristina Ruiz.
Ed. B
173 p.
ISBN 978-84-666-3578-3

La joya más preciosa és un relat autobiogràfic de Marian Henley, una dibuixant texana que soltera i amb 49 anys va decidir adoptar un nen.

El llibre relata les trifulgues de Marian per seguir tots els tràmits que imposa la burocràcia en el procés per aconseguir adoptar un infant rus.

D'altra banda, l'autora ha de combinar les peripècies de l'adopció amb la seva relació amb els seus pares, ja grans. Sobretot amb el pare, de qui endevinem una relació una mica distant amb la filla.

El mateix procés d'adaptació mental que segueix Marian per a preparar-se per a ser mare la du a entendre millor el seu pare, un veterà de la Segona Guerra Mundial, en un procés dual interessant de seguir.

L'autora té també una relació complicada amb el seu company, però això queda més en segon terme, tal i com passa amb la seva relació amb la seva mare i amb les seves germanes.

La joya más preciosa és una història de personatges, dels quals endevinem força cosa però que crec que podria haver anat força més enllà. Per al meu gust, la història acaba quan tot just comencem a conèixer els personatges i podem començar a jugar amb les seves relacions.

El dibuix té un estil molt simple, entre infantil i lletgista, i l'estructura de les vinyetes és convencional.

La meva valoració: un llibre més interessant per la història que relata que no pas per la forma en que ho fa. Busca i troba l'emotivitat però podria haver anat més enllà.

Apunts relacionats:

439. Arrugas, de Paco Roca

2009-06-09T23:41:00.002+02:00

Arrugas
Paco Roca, 2007
Castellà (versió original francesa sota el nom de Rides)
Ed. Astiberri
100 p.
ISBN 978-84-96815-39-1

Arrugas és un excel·lent treball del valencià Paco Roca que es va presentar primer en francès amb una resposta fabulosa de públic i de crítica.

Arrugas relata el tràngol que suposa per a una persona gran ser internada en una residència geriàtrica pel fet de patir la malaltia d'Alzheimer i per tant no ser autònoma.

El llibre està dibuixat amb un traç clar i net, d'estil proper al belga i amb una construcció clàssica de les vinyetes. Els personatges són profunds i complexos i a cada nova pàgina descobrim més coses del passat o del present dels protagonistes.

De fet és una història de personatges, ja que la situació (la residència) no té secrets per al lector, però la vida viscuda pels seus inquilins i la manera com es relacionen és el que omple cada pàgina d'aquesta història.

L'autor és contingut al tractar els temes més delicats però no per això es deixa d'entendre tot. La limitació física de la vellesa en forma d'aptituds corporals i el defalliment mental són presents en la vida d'unes persones que no per això deixen de voler viure i passar-ho més o menys bé.

Arrugas és una invitació a entendre la societat interna d'un geriàtric i a viure més a prop el drama personal que representa l'Alzheimer.

La meva valoració: un llibre perfectament equilibrat, rellegible i d'una emoció continguda. La seva modèstia és la seva principal virtut.

Apunts relacionats:

438. L'expedició dels deu mil, de Xenofont

2009-06-08T23:36:00.007+02:00

L'expedició dels deu mil
Xenofont, 400ac
Català, trad. del grec clàssic per Francesc J. Cuartero [Ἀνάβασις]
Fundació Bernat Metge
Tres volums de 98, 78 i 107 pàgines (283 total).
Edició de 1968, no té ISBN.

Sovint ens espanta llegir els clàssics. Els veiem com a autors llunyans en el temps i en els referents i també com aquelles pesades lectures que ens feien fer a l'institut.

Però la nostra cultura prové dels clàssics grecs i llatins i la realitat és que els nostres referents són exactament els mateixos. Les mateixes passions humanes i els mateixos moments vils i moments de joia, les mateixes traïdories i els mateixos actes heroics, les mateixes situacions quotidianes i els mateixos tipus de personatges.

L'expedició dels deu mil, també coneguda amb el nom grec d'Anàbasi, és un relat escrit en tercera persona per Xenofont, que fou un dels oficials de segon rang d'aquella expedició militar i era deixeble del filòsof Sòcrates.

L'acció se situa al segle V abans de Crist. L'imperi persa havia estat derrotat pels grecs a les batalles de Platea i Salamina. Aquesta derrota implicava la salvació de la civilització grega i dels seus coneixements (els quals han servit d'inspiració per a les democràcies modernes) enfront el sistema dictatorial persa (l'altra batalla famosa d'aquesta guerra és la de les Termòpiles, amb els 300 espartans).

Arran de la derrota persa, un grup de deu mil mercenaris grecs s'atreveix a participar en un cop d'estat a Pèrsia. Cirus, el germà del rei Artaxerxes es vol fer amb el poder. A la Batalla de Cunaxa Cirus cau derrotat i els grecs, tot i vèncer la seva part de la batalla, perden el patró i el motiu de la seva campanya. Durant la treva subseqüent tots els generals grecs són assassinats a traïdoria i l'exèrcit decideix fugir de Pèrsia.

Amb els generals morts, cal escollir nous comandants. Xenofont serà escollit per a dirigir la reraguàrdia, la posició més perillosa. El seu relat de la fugida de deu mil soldats durant 2.400 quilòmetres a través de territori hostil queda recollit en aquest llibre.

El llibre està escrit en un estil molt planer, sense filigranes literàries però amb una transparència que enganxa de seguida al lector. En l'edició que he llegit hi ha un nombre acceptable de peus de pàgina que expliquen el significat d'algunes paraules comunes de l'època grega, però hi he trobat a faltar algun mapa. Per això en poso un aquí.

Observeu que la zona lila és l'extensió de l'Imperi Persa i que la línia puntejada de blau és el recorregut dels Deu Mil, des de l'Àsia Menor fins a Babilònia i d'allí fins al Mar Negre.

L'exèrcit dels Deu Mil estava format al principi per uns onze mil hoplites i uns dos mil peltastes, però era en realitat més nombrós: mullers, infants, cuiners, comerciants, esclaus, prostitutes i molta altra fauna acompanyava els exèrcits de l'època mentre viatjaven durant mesos i mesos per tot tipus de terrenys. Moure tanta quantitat de gent a través de deserts, rius i muntanyes era un malson logístic. I no hi ajudava gens el fet que cada batalló era quasi autònom i molts d'ells miraven de fugir pel seu compte; naturalment la tropa que quedava aïllada era aniquilada pels perseguidors perses, però això no aturava els intents de disgregació.

Tot plegat fa que l'Expedició dels deu mil sigui una obra trepidant, amb moments molt emocionants i que en cap moment es fa pesada. La descripció dels costums dels soldats i la dels habitants de les zones poc civilitzades per on passen fa de bon llegir i les descripcions dels diàlegs dels personatges sonen prou realistes.

Finalment, l'escena en que els fugitius veuen el Mar Negre és d'allò més èpica. El Mar Negre significava colònies gregues i significava per tant gaudir de protecció i allunyar-se de la guerra:

Quan els capdavanters assoliren el cim del mont, es produí una gran cridòria. En sentir-ho, Xenofont i la gent de reraguarda van creure que els atacaven pel front uns altres enemics, car eren encalçats per darrere per habitants de la regió incendiada [...] Pujant a cavall i prenent Lici i els seus genets, es llança a portar socors. I aviat senten els soldats que criden: "El mar, el mar!" [...] Llavors tothom va córrer, fins i tot la reraguarda, hom arriava també les atzembles i els cavalls. Quan tots van arribar al cim, llavors estrategs i lòcags s'abraçaven els uns als altres, tots plorant. I de sobte -qui sap qui en va donar l'ordre- els soldats portaren pedres i aixecaren un gran túmul.

"θάλασσα! θάλασσα!"

La meva opinió: interessant, apte per a tots els públics. Per a passar una bona estona amb històries èpiques sense fantasia.

Apunts relacionats:

437. Mesosfera, una taula escolar interactiva

2009-06-08T13:25:00.003+02:00

Mesosfera és una taula d'aprenentatge lúdic i interactiu que permet treballar en grup les assignatures escolars. La taula, basada en la teoria de les intel·ligències múltiples del psicòleg Gardener, és el fruit del treball de tres anys d'Utani amb el col·legi Montserrat de Barcelona.

En aquest centre, pioner en l'adaptació de les intel·ligències múltiples al programa ministerial, la taula va ser testada per 600 alumnes, dels dos als divuit anys.

Mesosfera és una taula de coneixement. No ofereix continguts sinó que allotja les funcionalitats necessàries per a que els coneixements siguin generats pel grup. El joc l'inventen els educadors i ells han de fer que l'activitat sigui estimulant.

La superfície de la taula disposa de tres paletes: cromàtica, lingüística i musical, que permeten introduir continguts a través del teclat i desplaçar-los tocant la pantalla. S'hi poden agregar imatges amb un llapis USB i es pot gravar la sessió en una altra banda.

Mesosfera serà al CITILAB Cornellà durant el més de Juliol.

Apunts relacionats:

436. Eagle Mode, una GUI zoomable

2009-06-02T18:48:00.002+02:00

Vegeu aquesta espectacular demostració d'EagleMode, una GUI d'ordinador zoomable, en que els típics clics per accedir als nivells dels arbres d'informació es substitueixen per zooms endins i enfora.

§ Garito

435. El País de la Gent Costera i els Grans Senyors

2009-05-18T23:48:00.002+02:00

Han publicat un mapa força curiós: hi ha l'equivalència en alguns idiomes actuals del que serien les primeres etimologies dels noms dels llocs.

Així, Catalunya és el "País de la Gent Costera i els Grans Senyors" i Barcelona és "Rajos" (ja que Barcelona ve del cartaginès Amílcar Barca i barca era raig en púnic).

Sembla que el món sigui la Terra Mitjana!

Tampoc us fieu gaire de les etimologies usades, però és curiós.

434. Brodats, de Marjane Satrapi

2009-05-17T23:38:00.004+02:00

Brodats
Marjane Satrapi, 2003
Català, trad. del francès per Laureano Domínguez
Ed, Astiberri
176 p.
ISBN 978-84-96815-05-6

Marjane Satrapi és coneguda per la seva excel·lent novel·la gràfica Persèpolis.

En aquesta ocasió, Satrapi ens explica les interioritats de les converses de les dones perses, que busquen en les paraules revenjar la repressió que reben a la societat iraniana i riure's dels homes i de les tradicions que se suposa que han de mantenir.

Brodats és un llibre senzill comparat amb Persèpolis. És de lectura fàcil però no aporta gaire cosa al lector i menys al lector d'una societat occidental. Entenc que en una societat com la d'Iran, una dictadura teocràtica on la dona pateix repressió, aquesta història pot tenir una funció curacional, però la literatura que és massa relacionada amb un pensament concret sovint perd valor quan ens allunyem del context en que va ser pensada.

Segurament Brodats hagués estat una bona lectura a l'Espanya del nacionalcatolicisme de la dictadura de Franco i encara ho deu ser als països on les dones pateixen discriminació violenta però crec que a la catalunya del segle XXI intenta expressar una repressió que ja no hem conegut.

A part d'aquesta consideració social de l'obra, en l'apartat estrictament literari és una obra menor, mentre que els dibuixos són els mateixos dibuixos funcionals en blanc i negre de Persèpolis, la gran obra de Satrapi.

La meva valoració: prescindible.

Apunts relacionats:

433. Profiling C++ sota Ubuntu amb Valgrind

2009-05-13T12:57:00.003+02:00

A les recents jornades d'Ubuntu de Terrassa vaig conèixer les utilitats Valgrind.

Les he provat amb la distro Hardy i funcionen perfectament.

Per instal·lar Valgrind a l'Ubuntu només cal fer:

sudo apt-get install valgrind

La gràcia de Valgrind és usar un front-end gràfic per analitzar-ne la sortida. En el meu cas he usat KCachegrind, que tot i ser per KDE m'ha funcionat perfectament amb el GNOME d'Ubuntu.

Mireu algunes captures de pantalla de KCachegrind.

Per instal·lar KCachegrind a l'Ubuntu només cal fer:

sudo apt-get install kcachegrind

Podeu trobar-ne més informació a la wiki d'Ubuntu.

432. Ubunty Party: dia 2

2009-05-09T14:08:00.003+02:00

Avui he tornat a la Ubuntu Party Jaunty Jackalope, a l'IES Nicolau Copèrnic de Terrassa.

Avui he assistit a:

Taller de paquets de programari: era un taller ben explicat sobre com instal·lar diferents paquets de programari en funció de la distribució Linux. Com passar de paquets fonts a paquets binaris i com fer una instal·lació des de l'entorn gràfic i des de la consola. El nivell de l'explicació era baix (per principiants) i ha superat l'hora de durada que tenia previst amb la qual cosa tampoc he pogut sentir el final.
GNU com a entorn de desenvolupament: una xerrada sobre les eines disponibles per editar codi, compilar-lo, debugar-lo i fer operacions de profiling. Era interessant per conèixer noves eines de treball però la presentació en sí l'he trobada lenta i feta sense gràcia. Molts pocs exemples i molta frase genèrica enlloc de comparar eines i mostrar-ne el funcionament.
Introducció a KDevelop4: una xerrada sobre l'entorn de programació KDevelop. Han explicat els mòduls que composen el projecte i han explicat una mica la funcionalitat preparada per ajudar al programador, amb exemples en C++.

La meva valoració general de la jornada és positiva, però crec que el nivell de les xerrades és molt dispar, amb algunes explicacions per a principants junt amb explicacions que requereixen molts coneixements previs. Crec que la jornada milloraria si cada ponent es concentrés en un àmbit de coneixement i no intentés abarcar una mica de tot; és a dir, que les xerrades de principiants no donessin res per sabut i que les de nivell exploressin a fons tot el que es pot fer.

Per cert, a la jornada hi he pogut trobar vells coneguts com l'Albert (lliurealbir) i l'Aitor (sucedidos).

431. Ubunty Party: dia 1

2009-05-09T08:36:00.002+02:00

Ahir vaig anar al primer dia de la Ubuntu Party Jaunty Jackalope, a l'IES Nicolau Copèrnic de Terrassa.

Vaig sentir les xerrades:

Bases de dades lliures. OpenStreetMap: una presentació interessant però lenta (es podia fer més dinàmica i va acabar una hora més tard del previst) sobre l'elaboració d'una topografia mundial amb un sistema lliure. Les dades es guarden en format XML amb un sistema de claus que s'acorda entre tota la comunitat. Actualment hi ha un 30% de la terra mapejada amb unes 100 gigues d'informació. Algunes ciutats d'Alemanya fins i tot tenen més informació que els sistemes privatius més coneguts, com ara GoogleMaps. Avui dissabte fan una sessió pràctica de com a aportar informació (per exemple, dades topogràfiques de Terrassa) a la base de dades lliure.
Presentació programari lliure i Ubuntu: una presentació que es va convertir en un diàleg entre diversos dels assistents ja que enlloc de parlar sobre el fonament del programari lliure i l'evolució de les distribucions de GNU/Linux l'interès va raure en el perquè hi ha tantes distribucions genèriques diferents de GNU/Linux i en si això és bo per a l'usuari final.

En aquest sentit, tothom admetia la bondat de les distribucions especialitzades, però aquestes són una part petita del pastís. Quasi tot són distribucions genèriques que poden atabalar molt a l'usuari que es vol instal·lar un sistema operatiu GNU/Linux. Però és clar, a la pràctica només hi ha tres grans distribucions (Debian, Slackware i Red Hat) i la resta són derivatius. El meu Acer Aspire One, per exemple ve de sèrie amb un Linpus, que és un Fedora, que és un Red Hat; el Mandriva amb que programo ve de Madrake que és també un Red Hat; Ubuntu és un Debian; etc.

El gran avantatge de la llibertat absoluta és poder escollir ben bé allò que vols; el problema és no tenir prou informació per saber què vols i agafar "l'estàndard": passa al mateix amb els qui ens comprem un cotxe sense saber-ne gens, segurament no agafarem la millor opció.

Avui dissabte hi ha xerrades sobre com usar GNU com a entorn de desenvolupament. Promet ser interessant.

430. Ubuntu Party a Terrassa

2009-05-08T08:47:00.001+02:00

Dies 8 i 9 de maig a l'IES Nicolau Copèrnic.

Més info: https://wiki.ubuntu.com/CatalanTeam/JauntyJackalope

El tríptic:

https://wiki.ubuntu.com/CatalanTeam/JauntyJackalope?action=AttachFile&do=get&target=FulletoFestaUbuntu.pdf

M'hi vaig apuntar fa uns dies i ja em van donar el número 200! Serà un èxit!

429. Abandoneu el Microsoft Internet Explorer 6

2009-03-17T18:08:00.002+01:00

S'ha engegat una campanya per demanar als usuaris del Microsoft Internet Explorer 6 (IE6) que es passin a un navegador d'Internet compatible amb els estàndards W3C.

La gran quantiat d'usuaris del navegador IE6 implica que els dissenyadors de pàgines web l'han de tenir sempre en compte a l'escriure el codi de les pàgines i això fa perdre hores i hores de feina (amb els costs addicionals que suposen).

Els navegadors de Microsoft més moderns, com l'IE7 o l'I8 sí que suporten els estàndards internacionals, però no poden funcionar amb els sistemes operatius de Microsoft més antics, com ara el Windows 2000. Tot plegat és una qüestió de mal disseny.

Una solució que serveix per a qualsevol cas és usar un navegador de codi obert, com ara el Firefox, que assegura un codi protegit davant de programari maliciós i que suporta qualsevol combinació d'ordinadors i sistemes operatius. A més, Firefox és disponible de manera gratuïta amb els menús en català i la navegació en català (una cosa no implica l'altra).

§ Àlex Corretgé

Apunts relacionats:

428. Un ordinador incorporat al cos

2009-03-13T18:27:00.003+01:00

Les sorpreses en augmentació de la realitat no paren.
Vegeu aquest clip d'uns estudiants del MIT que incorporen al cos un ordinador connectat a la xarxa que els permet interactuar amb el seu entorn de les maneres més diverses.

§ Microsiervos

Apunts relacionats:

427. Internacionalitzar

2009-03-11T22:58:00.001+01:00

No us perdeu l'article de Vicent Partal Internacionalitzar, sobre el paper dels EUA en l'autodeterminació de Catalunya.

426. Deu mil a Brussel·les

2009-03-09T20:49:00.002+01:00

Brussel·les, set de març de 2009.

425. Hillary Clinton i la independència de Catalunya

2009-03-08T11:33:00.002+01:00

Hillary Clinton, Secretària d'Estat dels EUA, va ser preguntada aquesta setmana sobre quina postura tindrien els EUA davant de possibles declaracions d'independència de nacions europees sense estat, com ara Flandes o Catalunya.

Clinton va respondre que no hi interferirien.

Podeu veure el clip aquí:

424. Deu mil a Brussel·les

2009-03-07T09:41:00.002+01:00

Avui hi ha la manifestació dels 10mil a Brussel·les.
N'estarem pendents.

423. Al navegador d'Internet, prefereix el català!

2009-03-03T18:28:00.003+01:00

Us copio un correu que he rebut on explica com posar el català com a idioma preferit del nostre navegador d'Internet.

Atenció: pot ser que tinguem el navegador (el programa) en català però que alhora tinguem algun altre idioma com a preferit en la visualització de pàgines. Això és el que es vol corregir de cara a les estadístiques mundials d'ús de la llengua.

Molt important en la normalització de la Nostra Llengua:

Òscar del Pozo Triscon, actualment enginyer de Google a Irlanda, i antic col·laborador de Softcatalà, ens va fer saber la importància de tenir el navegador configurat en català, durant la celebració del 10è aniversari de Softcatalà, el passat divendres 3 d’octubre al Museu d’Història de Catalunya.

Ens va explicar que l’any passat a Google van engegar una iniciativa per oferir els seus productes més populars en les 40 llengües més parlades a internet; el català va entrar-hi però molt just. Un dels criteris que fan servir per a Google per saber quin és l’idioma preferit dels usuaris és l’idioma configurat al navegador.

Per tant, la conclusió és simple: si volem comptar a internet, una de les coses que podem fer i que són 5 minuts és assegurar que l’idioma predeterminat del navegador és el català.

Atenció!! teniu en Compte que, es pot tenir els menús en català i no tenir el català com a llengua predeterminada del navegador!

Per assegurar-vos que teniu el català com a llengua predeterminada del navegador cal fer:

- si feu servir l’Internet Explorer:
eines > opcions d’Internet > idiomes > afegir > català Un cop fet això cal posar el català a dalt de tot amb el botó corresponent.

- si feu servir el Firefox versió 3.0.X: edita > preferències > continguts > llengües > afegir > català

-si teniu la versió 2.X del Firefox: eines > opcions > contingut > llengües > afegir > català [ca] també cal fer-la pujarfins que sigui a dalt de tot.

-Si teniu el nou Chrome de Google:
“Personalitza i controla” > opcions > Intermedi > Canvia la configuració de tipus de lletra i idioma > Idioma > Afegeix
(seleccioneu català i poseu-lo en la primera posició si teniu més d’un idioma configurat)

Ho fas córrer? Gràcies!….Salut!

422. Posa't el Windows XP en català!

2009-02-24T09:01:00.002+01:00

Encara trobo gent catalana que fa servir el Windows XP en castellà.
Ja fa temps que hi ha un pedça disponible a SoftCatalà per passar el Windows XP al nostre idioma.

Instruccions:

Cliqueu aquest enllaç: http://baixades.softcatala.org/?url=http://www.softcatala.org/pub/softcatala/populars/noredist/LIPsetup.msi&id=3468&mirall=softcatala2&versio=2.0&so=win32
Guardeu l'arxiu a disc (fixeu-vos en quina carpeta o escriptori es guarda!)
Feu doble clic a l'arxiu que acabeu de guardar per instal·lar el paquet de català
Quan us indiquin que la instal·lació ha acabat i cal reiniciar, reinicieu
Esborreu el paquet d'instal·lació

I ja està!

421. Espanya: el Defensor del Poble passa a Windows Vista

2009-02-15T11:47:00.002+01:00

El Defensor del Poble Espanyol, Enrique Múgica, ha adjudicat a dit un contracte de 84.908 euros més IVA per passar a Microsoft Windows Vista i renovar el Microsoft Office d'un total de 190 ordinadors personals. Això surt a 518 euros per ordinador.

També ha adjudicat un contracte de 31.300 euros més IVA pel manteniment de les seves bases de dades personals amb Oracle.

Enrique Múgica, que ocupa el càrrec de Defensor del Poble Espanyol des de 2000, mai ha estat qüestionat ni per PP ni per PSOE, ja que la seva actuació satisfà plenament als dos partits. Recordem que la principal activitat d'Enrique Múgica és presentar recursos contra les lleis que es fan a Catalunya.

Múgica s'omple la boca amb discursos sobre justícia i igualtat, però això sí, quan es tracta de renovar el programari institucional, resulta que les solucions de programari lliure no existeixen, no es fan concursos entre proveïdors de programari i s'adjudica tot a empreses condemnades per la UE per impedir la lliure competència i que són famoses al món informàtic per prescindir dels estàndards de programació.

I sí, li paguem el sou i la renovació de programari amb els nostres impostos.

420. Darwin i Fitna

2009-02-15T00:38:00.002+01:00

Ara que fa dos-cents anys del naixement de Charles Darwin i que força periodistes busquen un conflicte ciència-religió que no acaba d'arrencar (sembla que a desgrat dels propis periodistes), els podem recordar que hi ha llocs del món on el conflicte ciència-religió no existeix. Perquè la ciència no hi pinta res.

Recordem Fitna.

FITNA (Español)
by ZapatoVelozz

419. Honda Civic Hybrid Car

2009-02-15T00:16:00.002+01:00

Un bon anunci d'Honda:

"Israel és el nostre enemic.
És agressiu, il·legal
i una entitat il·legítima que no té futur a la nostra terra"

"Mort a Israel!, mort a Israel!, mort a Israel! ..."

"Menys combustible = menys diner per finançar el terror."

"Canvia a cotxe híbrid."