Paper Mullat

502. El nombre del viento, de Patrick Rothfuss

2011-05-17T20:00:00.005+02:00

El nombre del viento

Patrick Rothfuss, 2007

Castellà, trad. de l'anglès de Gemma Rovira [The name of the wind. The Kingkiller Chronicle: Day One]

Debolsillo 2011

872 pàgines

ISBN 978-84-9908-247-9

El nombre del viento és una novel·la de fantasia heroica diferent. Des del primer moment es nota que l'autor té una gran destresa en l'escriptura i que no li importa tant explicar fets sorprenents i emocionants com fer-nos entrar en el món que crea, un món que pertany al gènere de la fantasia heroica però que podria ser perfectament el nostre món.

Rothfuss no es recrea en el desenvolupament del món que ha fabricat sinó que l'usa de manera natural en les interaccions i els diàlegs dels personatges. En cap cas para per explicar-nos detalls del seu món sinó que deixa que a poc a poc aquest ens impregni i al final acabi sent del tot natural i fins i tot anticipem algunes descripcions basats en el que ja sabem de determinats països, monedes o cançons.

Cançons. La música té una importància vital en aquesta història, ja que a través dels texts de les cançons populars és com penetrem en la cultura popular i els seus coneixements i temors i també perquè l'art de la interpretació és un dels motors que mouen el protagonista.

La història ve narrada pel protagonista, Kvothe, que, retirat del món en una taverna solitària, decideix explicar la història de la seva vida a un cronista. Aquest llibre relata només el primer dia de conversa, d'un total de tres. Els altres dos llibres encara no han aparegut.

No hi ha res original ni en la història que explica ni en el món que crea (en aquest sentit G.R.R. Martin és molt més ric) però la gràcia d'aquest llibre és deixar desfilar el text a poc a poc i assaborir-ne les paraules.

La meva opinió: un llibre molt entretingut de llegir, amb un llenguatge fabulós i molt ben traduït. Fa venir ganes de llegir la resta de volums de la història.

Apunts relacionats:

501. Biblioteca de partitures en línia

2011-05-08T10:50:00.002+02:00

La International Music Score Library Project (IMSLP) és una col·lecció de més de 100.000 partitures musicals en un projecte col·laboratiu.

Per exemple, Wagner és aquí:

http://imslp.org/wiki/Category:Wagner,_Richard

Voleu fullejar la partitura de la Tetralogia de l'Anell mentre l'escolteu? Doncs aquí la teniu, en partitura completa:

500. Història de la música clàssica

2011-05-08T10:25:00.001+02:00

No us perdeu aquest excel·lent article de Limelight Magazine, que aprofita els recursos de YouTube per presentar-nos una història de la música clàssica.

http://www.limelightmagazine.com.au/Article/254537,classical-music-a-history-according-to-youtube.aspx/0

499. Hi ha senyal

2011-02-19T11:38:00.002+01:00

Torno a posar el blog amb fons blanc.

Tot ahir molts blogs i web van posar el fons en negre per protestar perquè TV3 va deixar d'emetre al País Valencià. La catosfera va reaccionar amb contundència i al mapa de Twitts l'etiqueta #sensesenyal es va convertir en la més piulada i dibuixava clarament la geografia dels Països Catalans.

I és que ja li podeu posar el nom que volgueu i ja podem tenir els polítics més totxos que es fan i desfan, que la societat tossuda continua existint.

Copio l'editorial d'en Vicent Partal "Som tots el senyal":

Després de vint-i-quatre hores #sensesenyal tornem a obrir VilaWeb i ho fem dient tan fort com sabem que #hihasenyal, que tots i cadascun som el senyal, que el País Valencià ha reaccionat com feia anys que no passava, que s'ha vist acompanyat per la resta del país, i que no te'n podràs amagar, president.

No és tan sols el tancament d'un canal de televisió que ens revolta. Ens revolta la teua por de la llibertat, la teua misèria intel·lectual, la immoralitat política que t'ix de dins quan parles i quan calles, el teu odi a tot allò que siga valencià de veres, a tot allò que qüestione aquesta 'valencianía' inventada i de fireta que pregones.

No és tan sols el tancament d'un canal de televisió que ens revolta. Ens revolten les coses que has d'amagar, els judicis a què t'hauràs de sotmetre i la vergonya de saber que un dia, molt probablement, et veurem entre reixes, a tu que et dius president de tots els valencians i que tot just si ho ets d'una part.

No és tan sols el tancament d'un canal de televisió que ens revolta. Però, si t'havies pensat que tallant TV3 ens castigaves, ara més valdrà que t'adones que no has fet més que despertar-nos, que donar-nos energia, que donar-nos arguments, que fer créixer les nostres ganes de tancar aquesta etapa fosca, de renovar el nostre país.

Perquè aquestes darreres vint-i-quatre hores ens hem sentit units com feia anys que no passava. Ens hem sentit poderosos, capaços de tornar-te cada un dels colps i més. I hem vist com Twitter ensenyava a tot el món el nostre mapa, aquest que tu vols amagar amb una obsessió malaltissa. Hem sabut, president, que és possible tenir un altre País Valencià, que, si volguéssem, podríem posar-te de cara a la paret i que, si tots volguéssem, podríem fer-te fora del digne Palau que has convertit en cau dels teus.

Has tancat un senyal, però ara el senyal som tots nosaltres. I és que hi ha #hihasenyal, i no tens manera de tancar-lo.

498. Sense senyal

2011-02-18T14:23:00.001+01:00

TV3 ja no es pot veure enlloc del País Valencià des d’aquest dijous, 17 de febrer de 2011, a dos quarts de deu del vespre, després de 26 anys d'emissió (trobareu ací més informació dels fets, actualitzada en temps real).

La llibertat d'informació, la llibertat pura i nua, i l'espai de comunicació en llengua catalana reben, d’aquesta manera, un colp immens.

Durant el dia d'avui aquest blog serà negre perquè tots compartim amb els valencians la pèrdua d'una finestra de comunicació i perquè siguem ben conscients que és una derrota de tot el país, una derrota que ens afecta a tots, onsevulla que residim.

Vos convidem, doncs, a manifestar la vostra opinió sobre el fet a Facebook de VilaWeb o a Twitter, etiqueta: #sensesenyal.

497. Com forçar el 3G en Android

2011-02-10T23:22:00.003+01:00

M'ha passat una cosa força rara amb el meu telèfon. Es tracta d'un HTC Hero amb Android (2.1). D'un dia per l'altre, de fet durant el dia, m'ha deixat de connectar a a UMTS (3G) i a HSDPA (3.5G o H). La connexió de dades només anava per GPRS (2G) i això és extremadament lent. I exasperant.

Remenant per la web he trobat aquesta solució en castellà.

La idea és que el telèfon està agafant la connexió 2G perquè té millor cobertura que la 3G o la H. Hem de forçar que el telèfon usi la connexió 3G o H (si existeix) enlloc de passar a 2G, sigui quina sigui la cobertura.

Per aconseguir-ho cal accedir a un menú secret dels Android. Cal anar al marcador telefònic i marcar la cadena (sense cometes) "*#*#4636#*#*". Observeu que l'ordre de l'asterisc i el coixinet és diferent al principi i al final. Tant bon punt entrat aquest codi ens apareix un menú d'opcions. Cal triar "Informació sobre el telèfon", tirar cap avall i buscar l'opció "Tipus de xarxa preferida". Allà cal triar "WCDMA only".

Així el telèfon agafarà 3G o H enlloc de 2G i podem continuar usant Internet.

Si la cobertura millora, podem tornar a fer el mateix per deixar l'opció original de "WCDMA preferred". Sembla ser que deixar el "WCDMA only" pot fer empitjorar la qualitat de la conversa telefònica ja que impedim que el telèfon passi a 2G per tenir més cobertura de veu.

496. El Día D, d'Antony Beevor

2011-01-14T23:57:00.003+01:00

El Día D
Antony Beevor, 2009
Castellà, trad. de l'anglès per Teófilo de Lozoya i Juan Rabasseda (D-Day. The battle for Normandy) .
Ed. Crítica
729 p.
ISBN 978-84-9892-020-8

Antony Beevor és un reconegut historiador militar que es va fer famós fa alguns anys amb dos llibres excel·lents: Stalingrad i Berlín. Beevor va poder accedir a arxius de la NKVD que fins llavors eren secrets i va escriure uns llibres que combinaven molt bé els grans moviments de tropes amb els combats individuals, les difícils decisions de despatx amb les vivències personals dels soldats, i tot sempre documentat a la font original.

Jo vaig disfrutar molt amb aquests dos llibres (no tant amb el de Creta i el de París) i, quan vaig veure que en treia un sobre el Dia-D, no vaig trigar a comprar-lo.

Aquest llibre és un llibre llarg, complex i alhora assumible. Llarg perquè relata des de la prèvia al sis de juny de mil nou-cents quaranta-quatre fins a la Bossa de Falaise de l'agost i la desbandada dels alemanys a França (empalma molt bé amb Un pont massa llunyà de Cornelius Ryan), complex perquè abarca tots els fronts de la campanya, a tots els nivells i dels dos bàndols, però assumible perquè el relat et va portant sempre endavant i no és necessari recordar cada detalla del que s'ha llegit per poder disfrutar del que queda del llibre.

En general, crec que aquest llibre és una mica inferior tant a Stalingrad com a Berlín, però molt més bo que Creta i París o la mitjana de llibres sobre batalles de la Segona Guerra Mundial. I per què dic que aquest és una mica inferior? Doncs perquè li faltava una miqueta de repassada final: hi ha alguns temes que es repeteixen, alguna anècdota que ja l'hem sentida unes pàgines enrere, alguna frase conclusiva repetida... Detalls que ens fan creure que molts capítols s'han acabat sense integrar-los en el conjunt de capítols, suposo que s'han tractat agrupats segons campanyes, i això pot haver fet que alguna anècdota que pot aparèixer a més d'un lloc... aparegui als dos llocs. Al llegir el llibre de manera contínua això xoca.

Però la qualitat del text i de les fonts són molt altes i el llibre es disfruta molt. Normandia és una campanya coneguda pel lector mitjà, però hi ha tants i tants detalls per conèixer que mai es té la sensació de déjà-vu o d'avorriment.

La meva valoració: un llibre recomanat tant per a lectors amb força bagatge com per a qui vol començar a llegir bons llibres sobre la campanya de Normandia.

Apunts relacionats:

495. El futur immediat de les pantalles

2011-01-14T20:22:00.002+01:00

En Vicent Partal ha penjat aquest clip força impressionant:

494. Harry Potter i les relíquies de la mort, de J. K. Rowling

2011-01-14T18:13:00.003+01:00

Harry Potter i les relíquies de la mort
J. K. Rowling, 2007
Català, trad. de l'anglès de Xavier Pàmies [Harry Potter and the deathly hallows]
Empúries
735 pàgines.
ISBN 978-84-9787-285-0.

Aquest és el setè i darrer llibre de la saga de Harry Potter. El trio protagonista decideix abandonar l'escola per buscar els horricreus de Voldemort, tal i com Dumbledore els havia demanat. El fet de no ser a l'escola li dóna al llibre un toc força diferent que la resta de llibres, on ja ens trobàvem còmodes amb el món de Hogwarts. Ara són jovent de disset anys que vol viure pel seu propi compte en el món real i s'adonen que no és tan fàcil com sembla. Alguns passatges d'aquestes escenes els trobo fluixos, ja que no tenen la força del conflicte constant la persecució incansable a que estàvem acostumats.

Quan finalment tornin a Hogwarts, Harry i els seus amics veuen que allà la vida ha continuat, amb coses que continuen igual i coses que han canviat, però reconeixibles. És una bona metàfora del que significa fer-se gran i abandonar els llocs de la infància.

Si en el llibre anterior apreníem moltes coses del passat de Voldemort, és en aquest darrer llibre que aprenem moltes coses del passat d'en Harry i dels seus pares. Finalment descobrim la connexió que hi ha entre els personatges i sorprèn veure com tota la història dels set voluminosos llibres queda ben travada.

La meva opinió: un final de la saga prou digne i concloent, que tanca bé tota la història, tot i que amb massa concessions als lectors joves; jo hagués preferit un final un pèl més fort.

Apunts relacionats:

493. Harry Potter i el misteri del Príncep, de J. K. Rowling

2011-01-14T17:39:00.003+01:00

Harry Potter i el misteri del Príncep
J. K. Rowling, 2005
Català, trad. de l'anglès de Xavier Pàmies [Harry Potter and the half-blood Prince]
Empúries
635 pàgines.
ISBN 978-84-9787-171-6.

El sisè llibre de la saga de Harry Potter ens prepara per al gran final. Ara que ja coneixem bé el món màgic dels mags i els conflictes existents entre personatges actuals i passats i fins i tot entre institucions (Hogwarts i la Conselleria), ara toca centrar-nos en la figura de Voldemort, concretament investigar la seva infantesa per saber per què és com és.

En aquest llibre les relacions entre els personatges s'extremen. Secundaris com Draco o Ginny prenen més paper i històries i situacions que havien aparegut en llibres anteriors com a simples curiositats que començaven i acabaven allà mateix ara prenen més volada.

La possibilitat de fer mal és molt més present i continuen morint personatges propers a Harry. Igualment, la seva vida sentimental també creix. Finalment, un personatge secundari que sempre s'ha mogut en l'ambigüitat, en Severus Snape, farà un pas endavant molt important.

La meva opinió: un nou tour de force argumental amb moltíssima informació sobre el passat de Voldemort i moltes explicacions de per quès de fets de llibres anteriors. Anticipa el final de la saga.

Apunts relacionats:

492. Harry Potter i l'orde del Fènix, de J. K. Rowling

2011-01-14T17:22:00.003+01:00

Harry Potter i l'orde del Fènix
J. K. Rowling, 2003
Català, trad. de l'anglès de Xavier Pàmies [Harry Potter and the order of the Phoenix]
Empúries
968 pàgines.
ISBN 978-84-9787-024-5.

Aquest és el cinquè llibre de la saga de Harry Potter i els seus protagonistes, que ja tenen quinze anys, han de lluitar per primer cop contra un mal no gaire màgic... la burocràcia! És clar que sent un llibre de Harry Potter, estem parlant de magiburocràcia.

La Conselleria d'Afers Màgics, que està mig controlada per seguidors de Voldemort, conspira per desactivar Hogwarts com a centre de resistència al retorn del malvat mag. Per això aconsegueixen fer fora el director, Dumbledore, i posar-hi una directora que cruixirà els alumnes amb una colla de normes absurdes i autoritàries que els faran perdre l'oremus.

Rowling capta bé les emocions dels adolescents de quinze anys al fer-los enfrontar-se a una burocràcia d'adults que no entenen mentre veuen com aquests mateixos adults ignoren les coses que a ells realment els interessen. En el cas de Potter i els seus amics, impedir que Voldemort refaci el seu grup de mags malvats, estrènyer el seu cercle d'amistats i relacionar-se amb el sexe oposat.

La colla protagonista ressucita el nom del grup d'amics que havien tingut els seus pares quan eren joves, llavors per destruir Voldemort, ara per impedir que agafi poder. Així, en Harry es veu confrontat al passat d'uns pares que no recorda i se sent dipositari d'una herència que accepta voluntàriament. Una herència de caràcter i d'actituds enfront la vida, que al ser acceptada forma la línia de continuïtat d'una societat, com la dels mags, però també d'un país.

Ara ja van morint cada cop més personatges perquè el llibre ja és per joves, no per nens, té un gruix de mil pàgines i hi apareixen moltíssims personatges, tots ben caracteritzats i lligats. I el pes que té la trama burocràtica, diluïda en les películes, fa que no sigui lleuger d'empassar.

La meva opinió: un llibre més complex que els anteriors, amb més arcs argumentals i amb situacions cada cop més dures.

Apunts relacionats:

491. Harry Potter i el calze de foc, de J. K. Rowling

2011-01-14T17:04:00.003+01:00

Harry Potter i el calze de foc
J. K. Rowling, 2000
Català, trad. de l'anglès de Laura Escorihuela i Marc Alcega [Harry Potter and the goblet of fire]
Empúries
696 pàgines.
ISBN 978-84-7596-790-5.

La quarta entrega de la saga de Harry Potter ens porta a uns protagonistes de catorze anys que ja són plenament adolescents. La relació entre els personatges torna a canviar i la línia argumental també.

En aquest llibre se'ns presenten per primer cop dues noves escoles de màgia, situades més o menys a França i a Rússia, pel que es dedueix. I també hi ha el mundial de quidditch, on en Harry i els seus amics hi assisteixen per primer cop. Precisament és en aquest mundial on els seguidors de Voldemort es tornen a fer presents, espantant a tot tipus de mags i muggles per igual.

Aquest any toca campionat de paladins: joves mags figures de cada escola de màgia, que competeixen entre ells en proves de gran risc i valor. Tots els estudiants que volen participar han de posar el seu nom en un calze de foc (el del títol), el qual triarà els 3 valents concursants, un per cada escola... o potser al final seran quatre?

Les proves del concurs tenen una barreja de preparació i acció que fan excitar la imaginació dels lectors (sobretot en l'edat adequada) i que permeten mostrar més conjurs màgics i més habilitats màgiques.

Per primer cop, també, els protagonistes s'han d'aparellar per al ball de celebració del torneig, cosa que produirà molts conflictes entre els joves alumnes adolescents.

Finalment, crec que és el primer llibre on un dels protagonistes és mort per la colla de Voldemort.

La meva opinió: una nova millora en la saga de Harry Potter. L'argument és ric i imaginatiu i cada cop hi ha més informació i connexions entre els personatges.

Apunts relacionats:

490. Disposicions de Felip V

2010-11-23T22:34:00.001+01:00

Un mail que he rebut...

Algunes de les disposicions dictades per Espanya, després de l'ocupació de Barcelona l'11 de setembre de 1714

Abolició de les Corts de Catalunya.
Abolició de tots els organismes de govern de la nació catalana.
Extinció del Consell de Cent i de tot el règim municipal de Catalunya.
Extinció de la Generalitat de Catalunya.
Extinció de la Universitat de Barcelona, que és traslladada a Cervera.
Clausura de les Universitats catalanes de Lleida, Vic, Girona i Tarragona.
Confiscació dels béns de tots els catalans que es distingiren en la defensa de les nostres llibertats, fins i tot dels que havien mort a la lluita.
Establiment a Catalunya de l'encara no coneguda càrrega dels allotjaments.
Obligació de tots els pobles de Catalunya de destinar un tros de llurs camps per a plantar-hi farratges per als cavalls de les tropes espanyoles.
Prohibició als professors de la ciutat de Barcelona d'ensenyar retòrica i gramàtica.
Empresonament dels vint-i-cinc principals dirigents de la defensa de Barcelona, els quals foren engrillonats i tancats per a tota la vida a llunyans castells, com Valladolid, La Corunya, Sant Sebastià, malgrat haver estat promès a l'acta de capitulació de Barcelona el respecte al vençut.
Imposició a Catalunya de la contribució del paper segellat.
Imposició, com a oficial, de la llengua castellana en lloc de la catalana.
Despatxar, sense cap excepció, tots els empleats de la ciutat de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya.
Prohibició als habitants de Barcelona d'anar pel carrer en grups de més de dos després del toc de retreta.
Creació de l'ominós "donativo" pel qual s'exigia als catalans un repartiment de més d'un milió de lliures catalanes.
A qui no volia pagar, li enviaven un escamot de soldats a casa seva amb l'ordre de mantenir-lo a la força, fins que hagués pagat l'impost.
Exili, per ordre del capità general, de molts canonges, religiosos, nobles, jutges, advocats, escrivans i individus d'altres estaments que es distingien per l'amor al país.
Ajusticiament a Barcelona el dia 27 de març de 1715 com a vulgars criminals, de l'il·lustre general català en Josep Moragas i els seus companys Francesc Solanic, Jaume Roca i Pau Macip, per haver defensat Barcelona.
Execució al garrot, el 5 d'abril de 1715, d'en Francesc Casllar i Tord, un dels més valents oficials del Regiment del Roser, que es va cobrir de glòria durant el setge.
Empresonament durant el febrer i l'abril de 1715, de 3.876 persones. Moltes foren desterrades i les altres tancades a Montjuïc, Lleida, Tortosa i Tarragona.
Ajusticiament a la forca, a Girona, dels valents guerrillers catalans, Noi d'Avinyonet, Joan Oliver i Francesc Montfort.
Execució a Vic, de Bach de Roda. Els coronels Brichfens i Aniell pogueren escapar de la persecució dels soldats espanyols.
Modificació del règim municipal de Catalunya per a ficar-hi els corregidors, batlles i regidors de nomenament reial.
Ordre de que qui no fos català pogués ocupar càrrecs públics.
Ordre de que els regidors de la ciutat portessin banda i que les venerades gramalles dels nostres consellers fossin vestides pels porters de l'Ajuntament.
Supressió de la Junta de Sanitat de Barcelona.
Prohibició del Sometent a tota Catalunya.
Supressió dels càrrecs d'arxiver de la ciutat, mostassals, guaita de Montjuïc i cònsols de Barcelona a Nàpols, Sardenya i Palerm.
Prohibició de que els catalans poguessin tindre cap mena d'armes.
Recollida i destrucció dels "Anals de Catalunya", escrits per Feliu de la Penya, i de tots els escrits publicats durant la guerra
Enderrocament de tots els castells de Catalunya, la conservació dels quals no convenia a l'absolutisme reial. Són incalculables les joies arquitectòniques que van desaparèixer.
Abolició, el primer d'octubre de 1718, de tota la moneda catalana.
Supressió del Dret de Catalunya a encunyar la seva pròpia moneda, disposant-se que fos rebaixada a una tercera part del seu valor la moneda dita "ardits de Catalunya".
Prohibició de l'ús de l'espasa als catalans que tenien dret a portar-ne.
Ordre que cap català pogués tenir a casa seva més que un ganivet de llescar pa, i encara lligat la taula amb una cadena.
Ordre dictada pel propi Felip V que fos desguarnida la sala del Consell de Cent, de Barcelona.
Disposició manant que fossin trets del Palau de la Generalitat els quadres de Sant Jordi i els escuts de les creus i les barres catalanes. Al seu lloc s'hi posaren retrats de Felip V i escuts, torres, lleons i flors de lis.
Ordre disposant que cada dia a les dues de la tarda, per a recordar als barcelonins l'hora de llur rendició, la campana de la Catedral toqui "Oració del rei".
Ordre disposant que fos baixada del rellotge de la Seu de Barcelona i feta trossos la campana "Honorata" pel "delicte" d'haver tocat a sometent durant el setge.
Construcció d'un fort al carrer de Tallers i un altre a Santa Mònica.
Construcció de la Ciutadella de Barcelona. Per fes aquesta obra es van haver d'enderrocar més d'un miler d'edificis, sense cap compensació, i es va obligar els seus propietaris a fer l'enderroc i a portar les pedres a la Ciutadella que es començava a fer.
Obligació als barcelonins de treballar a la construcció de la Ciutadella.
Perquè es vegi de quina manera els pagaven, només direm que un carro estava obligat a fer deu viatges diaris, i si no els feia tots, perdia els 21 quartos que se li donaven de jornal.
Cremació per mà del botxí a la sala de Sant Jordi de la Generalitat, dels documents originals de gran nombre de títols i distincions que s'havien concedit a poblacions i particulars de Catalunya i a la seva Generalitat.
Violar més de cent mil dones i donar pel cul a la resta de catalans.

AVIAT FARÁ TRES-CENTS ANYS!!!!

Seguim igual, però amb el cap ben alt perquè ens tenen agafats de mans i peus, per no dir pels ous. A més a més, escolto a RADIO TELETAXI en MONTILLA dir-li al JUSTO MOLINERO, que la independència de Catalunya seria el detonant de l'empobriment i CAIGUDA DE CATALUNYA. Au va!!!

489. Netejar el menú d'inici d'Ubuntu

2010-11-01T11:00:00.003+01:00

Cada cop que Ubuntu actualitza de manera automàtica el seu kernel, guarda el kernel antic i afegeix una opció d'arrancada per engegar Ubuntu amb el kernel antic. Això ho fa per si el nou kernel té algun error o alguna incompatibilitat amb alguna aplicació que tenim instal·lada.

El menú de selecció de kernels apareix en mode text a l'engegar l'ordinador. Si el vostre ordinador només usa Ubuntu, potser no us hi heu fixat mai. Però si heu de triar entre Ubuntu i Windows, per exemple, pot ser que acabeu amb un menú de més de deu opcions, entre els quals triar l'últim kernel d'Ubuntu o bé el Windows.

Podem simplificar aquest menú. Només cal editar-lo amb gedit. Per cridar gedit usem la combinació de tecles Alt+F2 i escrivim la comanda

gksu gedit /boot/grub/menu.lst

Haurem d'escriure la contrassenya de root i s'obrirà l'editor amb l'arxiu menu.lst. Aquest arxiu conté tots els possibles kernels d'arrancada del sistema, incloent Windows. Busquem la línia

“#howmany=all”

i la canviem per

“#howmany=1”

Això farà que només es mostrin dues opcions (la primera és 0) a l'engegar l'ordinador. Només cal posar l'opció de Windows en el primer lloc i indicar quina és l'opció per defecte a la línia

default 1

que es troba al principi de l'arxiu.

D'altra banda això no eliminarà els kernels antics. Tan sols no apareixeran a l'arrancada. Per eliminar els kernels antics la millor opció és usar Synaptic (Sistema | Administració | Gestor de paquets Synaptic). Un cop dins busquem la cadena "linux-image" i desintal·lem les versions més antigues. Atenció: no desinstal·leu res si no sabeu exactament què esteu fent.

488. Jaume Cabré a l'Olleria

2010-10-28T22:53:00.001+02:00

Una bona crònica de la visita de Jaume Cabré a l'Olleria, a càrrec de Sal·lus Herrero i Gomar.

http://www.vilaweb.cat/noticia/3795602/jaume-cabre-lolleria.html

487. Arriba el projector de vídeo de butxaca

2010-09-21T19:55:00.001+02:00

Arriba el projector de vídeo de butxaca.

http://www.tendencias21.net/Llega-el-proyector-de-video-de-bolsillo_a4862.html?utm_source=feedburner&utm_medium=feed&utm_campaign=Feed:+tendencias21/fPZM+(Tendencias+21)&utm_content=Google+Feedfetcher

486. Ecofont, la font foradada ecològica

2010-09-15T16:57:00.003+02:00

L'empresa holandesa SPRANQ ha desenvolupat l'Ecofont, un tipus de font per a ordinadors que estalvia fins a un 20% de tinta d'impressora.

I com ho fa? Doncs totes les lletres d'Ecofont són foradades per minúsculs cercles on no es pinta la tinta, la qual cosa estalvia tots aquests puntets de tinta per lletra sense arribar a afectar la legibilitat del text. Fins als 11 punts segons comenten des de SPRANQ.

Jo ja l'he provada i funciona prou bé. La podeu descarregar aquí:

http://www.ecofont.com/es/productos/verde/fuente/descargar-ecofont.html

485. Microsoft usa la Llegenda de les Quatre Barres de Sang

2010-09-14T18:56:00.006+02:00

Us copio un email enviat pel Col·lectiu Emma sobre com un dels investigadors de Microsoft, Bill Buxton, explica la Llegenda de les Quatre Barres de Sang per descriure la tecnologia multi-touch.

http://emma-col-cat.blogspot.com/2010/03/inspiracio-catalana-microsoft.html
http://emma-col-cat.blogspot.com/2010/03/mix10-hit-list-of-metaphors-from.html

Benvolgut/da,

El diari The Seattle Times, en el seu article "MIX10: The hit list of metaphors from Microsoft Researcher Bill Buxton" (The Seattle Times, Sharon Chan, 17 de març del 2010) es fa ressò com un dels principals investigadors de Microsoft, Bill Buxton, utilitza la llegenda de l'origen de la bandera catalana quan explica la tecnologia multitouch.

En concret Buxton explica com abans de morir el Rei Carles el Calb (King Charles the Bald) va posar els seus dits plens de sang en l'escut del Comte Guifré el Pilós (Wilfred the Hairy, per cert, pare de l'Abadessa Emma, a aqui aquest Col·lectiu li deu el nom!) en un escut daurat, i que d'aquí va néixer la bandera catalana. Per Bill Buxton aquest va ser el primer cas de multitouch.

No sabem com Bill Buxton coneix aquesta llegenda, potser ho va llegir en algun lloc, potser algú li va explicar, i gràcies a això moltes més persones de tot el món (no només els lectors de The Seattle Times, sinó totes les persones que assisteixen a conferències del gurú Buxton) coneixen una mica més Catalunya, la nostra història i els nostres orígens.

La projecció de Catalunya al món és una feina de tots plegats. Felicitem a la persona que va donar a conèixer aquesta llegenda a Bill Buxton, i a tots els catalans d'arreu que cada dia treballen per millorar la imatge de Catalunya al món, els catalans que viuen a l'estranger i els catalans que viuen a Catalunya i fan la seva tasca quan viatgen o quan es relacionen amb estrangers a Catalunya.

Pots trobar l'escrit a la web del Col·lectiu Emma clickant a "MIX10: The hit list of metaphors from Microsoft Researcher Bill Buxton".

Salutacions,

Col·lectiu Emma
http://emma-col-cat.blogspot.com

484. L'illa de plàstic

2010-09-14T17:11:00.002+02:00

Entre Hawaii i Califòrnia hi ha una illa artificial amb una superfície que té una mida estimada entre la de França i la d'Europa sencera. Les corrents del Pacífic transporten tot el plàstic abocat per Japó, Xina i els EUA en aquesta zona, on s'acumula des de fa anys.

La Gran Mancha from Lainformacioncom on Vimeo.

483. Les cèl·lules a escala

2010-09-14T16:38:00.001+02:00

Un simple però efectiu web que ens permet fer zoom per comparar les escales de diverses llavors vegetals, cèl·lules, virus i atoms. Fet per la Universitat de Utah.

http://learn.genetics.utah.edu/content/begin/cells/scale/

482. Problema amb algunes tecles en Firefox @ Ubuntu

2010-08-20T19:07:00.002+02:00

Fa poc he tingut un problema amb el Firefox: resulta que les tecles de cursor ja no em desplaçaven les pàgines web i les combinacions de Ctrl-C i Ctrl-V per copiar i enganxar tampoc funcionaven.

Googlejant només trobava una possible solució, que era apretar la tecla F7: en Firefox F7 serveix per posar un marcador de cursor al text de la pàgina web que estem llegint i així poder marcar parts del text (per copiar-les) fent servir les tecles de cursor i la tecla Shift enlloc del ratolí. L'efecte col·lateral és que la pàgina web ja no es mou amunt i avall.

Normalment el Firefox avisa que F7 està premuda, però aquest avís es pot desactivar, i aquí és quan molta gent té aquest problema.

Però F7 no era pas el meu problema. Era més rebuscat.

Resulta que la versió 2.1.102 del component de Delicious per a Firefox no funcionava bé amb el Firefox 3.6.8, i produïa aquests efectes d'ignorar les tecles del cursor. Per sort ràpidament els responsables d'aquest component n'han tret una nova versió que corregeix el problema.

Podeu trobar les últimes versions de l'extensió de Delicious per a Firefox a http://tech.groups.yahoo.com/group/delicious-firefox-extension.

481. El canto del cisne, de Robert McCammon

2010-07-30T00:28:00.002+02:00

El canto del cisne
Robert McCammon, 1987
Castellà, trad. de l'anglès per José Manuel Pomares [Swan song]
Gran Super Terror, Martínez Roca
662 pàgines
ISBN 84-270-1475-9

Em van deixar aquesta novel·la dient que era molt impactant i que tenia escenes molt fortes. La novel·la és d'estil senzill i relata la història d'una colla de supervivents d'una hipotètica 3a Guerra Mundial fet als anys 1980, una guerra nuclear.

Els protagonistes són supervivents de diversos punts dels EUA i veiem com sobreviuen a l'atac nuclear i quina actitud prenen davant la vida.

Les escenes de la gent enterrada viva en els atacs i dels efectes de les grans explosions i la radiació són força impactants, però la veritat és que he llegit històries de Ciència Ficció força més angoixants que no pas aquesta història.

D'altra banda, l'autor incorpora un personatge assimilable al dimoni, que va perseguint els protagonistes. Aquest personatge és prou curiós ja que l'autor s'hi entreté tant que quasi bé l'acabem coneixent més a ell que als altres protagonistes, als quals coneixem una mica però no prou com per arribar a fer-los nostres. Pel que fa als secundaris, l'autor hi passa de puntetes i són molt plans.

La novel·la es llegeix prou bé, però el final és massa made in Hollywood.

Pel que fa a la traducció, és força dolenta, amb conceptes traduïts de manera diferent al principi i al final de la novel·la, amb massa ús de paraules genèriques i amb animalades de manca de revisió com ara "bebida suave" per soft drink, "patear el culo" per kick ass, "mercado de pulgas" per flea market o "frío" per cool.

La meva opinió: una novel·la per passar l'estona ambientats en el pànic nuclear dels 1980.

Apunts relacionats:

480. Bartleby, l'escrivent, de Herman Melville

2010-07-05T19:56:00.003+02:00

Bartleby, l'escrivent
Herman Melville, 1853
Català, trad. de l'anglès de Miquel Desclot [Bartleby the Scrivener]
Proa
85 pàgines.

Aquest és un relat curt que m'ha recordat força els contes de Pere Calders.

L'argument és ben bàsic: en un petit despatx d'advocats de Nova York hi entra un nou escrivent que, al cap de poc, va eliminant progressivament la seva activitat (laboral i social). L'únic que se'n pot extreure és la frase "Preferiria no fer-ho".

Més que entrar en els motius pels quals Bartleby prefereix no fer res, l'autor ens explica les diverses reaccions que això provoca en els seus companys de feina, amb uns tints més aviats estripats.

La meva opinió: una narració breu que es mou entre la descripció costumista i l'absurd. No li he acabat de trobar el què. Podeu llegir-ne anàlisis més profundes que el propi text ací.

Apunts relacionats:

479. Crónicas birmanas, de Guy Delisle

2010-07-05T02:08:00.003+02:00

Crónicas birmanas
Guy Delisle, 2007
Castellà, trad. del francès per Laureano Domínguez [Chroniques birmanes], rotulat per Ana González de la Peña.
Ed. Astiberri
263 p.
ISBN 978-84-968-1566-7

Crónicas birmanas és el tercer llibre de Guy Delisle sobre les seves experiències personals en països poc coneguts a casa nostra.

El 2001 va treure Shenzhen i el 2003 Pyongyang, un llibre que ja he comentat aquí.

En el cas de Birmània, el viatge no és motivat per la feina de dibuixant de Delisle, sinó per la de Metges Sense Fronteres de la seva dona.

Com sempre, Delisle ens deleix amb una bona recreació del país que visita i on hi combina els aspectes humorístics dels xocs culturals amb una crítica suau i constant d'aquells fets que no li semblen bé. És una crítica poc basada en explicitar i més en mostrar què veu, per tal que el propi lector pensi.

La dictadura militar que regeix Birmània és el focus d'atenció del llibre, una mica com el Gran Líder en el cas de Pyongyang. La situació d'Aung San Suu Kyi també és una constant present en tot el llibre. Les dificultats de la seva dona amb l'administració birmana és un altre pilar de la crítica. I el toc humorístic ve donat sobretot pel petit fill de l'autor, que aconsegueix connectar més amb els birmans que no el seu pare.

La meva valoració: un llibre similar a Pyongyang en contingut i en estil. Es nota que està ben treballat tant en la documentació com en els records de l'autor i el dibuix de cada vinyeta està ben pensat, amb algunes escenes molt ben treballades. Molt recomanable pel seu contingut humà i pel treball de dibuix.

Apunts relacionats:

478. Ricard III, de William Shakespeare

2010-07-05T01:34:00.003+02:00

Ricard III
William Shakespeare, 1591
Català, trad. de l'anglès de Josep Maria de Sagarra [Richard III]
Catalonia, Selecta
195 pàgines.

Ricard, duc de Gloucester, vol regnar. Però el seu germà Eduard encara regna, amb el nom d'Eduard IV. I Eduard té dos fills, Eduard i Ricard. I un germà més gran que Enric: Jordi, duc de Clarence.

Tots ells haurien de morir per tal que Ricard pogués ser rei.

I Ricard no és l'únic que vol veure morts els seus germans i nebots. Margarida d'Anjou, vídua d'Enric VI i mare del difunt Eduard, també els vol veure morts, ja que ella és una Lancaster i Ricard i la seva família són York.

D'altra banda, la reina Elisabet mira d'afavorir la seva família amb una sèrie de decisions que provoquen recel entre els germans del rei.

Finalment, un obscur duc d'origen gal·lès, Enric de Richmond, espera en la foscor el seu moment.

Benvinguts a l'Anglaterra del segle XV. La Guerra de les Dues Roses és un conflicte civil que devasta un país tocat per la derrota en la Guerra dels Cent Anys. Les cases de Lancaster i York són peons en les lluites entre uns senyors feudals que canvien de bàndol més ràpids que el vent.

L'eclosió d'aquesta sagnia veurà l'extinció de la dinastia de la família Plantagenet (dels quals Lancaster i York només eren dues branques) que havia dominat Anglaterra durant més de tres-cents anys, i l'aparició de la dinastia dels Tudor, que governarien el país amb mà de ferro i avançarien Anglaterra de l'Edat Mitjana al Renaixament a base de centralitzar en el rei el poder de la noblesa i de l'església.

L'Enric de l'obra, l'últim dels Plantagenet, cauria al Camp de Bosworth mentre oferia el seu regne a canvi d'un cavall. I Anglaterra passaria a ser governada per gal·lesos.

La meva opinió: un text ple d'acció i personatges interessants, amb un Ricard III que mostra una passió irrefrenable pel poder. Àgil i fàcil de llegir.

Apunts relacionats: