2011-05-17

502. El nombre del viento, de Patrick Rothfuss

El nombre del viento

Patrick Rothfuss, 2007
Castellà, trad. de l'anglès de Gemma Rovira [The name of the wind. The Kingkiller Chronicle: Day One]
Debolsillo 2011
872 pàgines
ISBN 978-84-9908-247-9

El nombre del viento és una novel·la de fantasia heroica diferent. Des del primer moment es nota que l'autor té una gran destresa en l'escriptura i que no li importa tant explicar fets sorprenents i emocionants com fer-nos entrar en el món que crea, un món que pertany al gènere de la fantasia heroica però que podria ser perfectament el nostre món.

Rothfuss no es recrea en el desenvolupament del món que ha fabricat sinó que l'usa de manera natural en les interaccions i els diàlegs dels personatges. En cap cas para per explicar-nos detalls del seu món sinó que deixa que a poc a poc aquest ens impregni i al final acabi sent del tot natural i fins i tot anticipem algunes descripcions basats en el que ja sabem de determinats països, monedes o cançons.

Cançons. La música té una importància vital en aquesta història, ja que a través dels texts de les cançons populars és com penetrem en la cultura popular i els seus coneixements i temors i també perquè l'art de la interpretació és un dels motors que mouen el protagonista.

La història ve narrada pel protagonista, Kvothe, que, retirat del món en una taverna solitària, decideix explicar la història de la seva vida a un cronista. Aquest llibre relata només el primer dia de conversa, d'un total de tres. Els altres dos llibres encara no han aparegut.

No hi ha res original ni en la història que explica ni en el món que crea (en aquest sentit G.R.R. Martin és molt més ric) però la gràcia d'aquest llibre és deixar desfilar el text a poc a poc i assaborir-ne les paraules.

La meva opinió: un llibre molt entretingut de llegir, amb un llenguatge fabulós i molt ben traduït. Fa venir ganes de llegir la resta de volums de la història.

Apunts relacionats:

2011-05-08

2011-02-19

499. Hi ha senyal

Torno a posar el blog amb fons blanc.


Tot ahir molts blogs i web van posar el fons en negre per protestar perquè TV3 va deixar d'emetre al País Valencià. La catosfera va reaccionar amb contundència i al mapa de Twitts l'etiqueta #sensesenyal es va convertir en la més piulada i dibuixava clarament la geografia dels Països Catalans.

I és que ja li podeu posar el nom que volgueu i ja podem tenir els polítics més totxos que es fan i desfan, que la societat tossuda continua existint.

Copio l'editorial d'en Vicent Partal "Som tots el senyal":

Després de vint-i-quatre hores #sensesenyal tornem a obrir VilaWeb i ho fem dient tan fort com sabem que #hihasenyal, que tots i cadascun som el senyal, que el País Valencià ha reaccionat com feia anys que no passava, que s'ha vist acompanyat per la resta del país, i que no te'n podràs amagar, president.

No és tan sols el tancament d'un canal de televisió que ens revolta. Ens revolta la teua por de la llibertat, la teua misèria intel·lectual, la immoralitat política que t'ix de dins quan parles i quan calles, el teu odi a tot allò que siga valencià de veres, a tot allò que qüestione aquesta 'valencianía' inventada i de fireta que pregones.

No és tan sols el tancament d'un canal de televisió que ens revolta. Ens revolten les coses que has d'amagar, els judicis a què t'hauràs de sotmetre i la vergonya de saber que un dia, molt probablement, et veurem entre reixes, a tu que et dius president de tots els valencians i que tot just si ho ets d'una part.

No és tan sols el tancament d'un canal de televisió que ens revolta. Però, si t'havies pensat que tallant TV3 ens castigaves, ara més valdrà que t'adones que no has fet més que despertar-nos, que donar-nos energia, que donar-nos arguments, que fer créixer les nostres ganes de tancar aquesta etapa fosca, de renovar el nostre país.

Perquè aquestes darreres vint-i-quatre hores ens hem sentit units com feia anys que no passava. Ens hem sentit poderosos, capaços de tornar-te cada un dels colps i més. I hem vist com Twitter ensenyava a tot el món el nostre mapa, aquest que tu vols amagar amb una obsessió malaltissa. Hem sabut, president, que és possible tenir un altre País Valencià, que, si volguéssem, podríem posar-te de cara a la paret i que, si tots volguéssem, podríem fer-te fora del digne Palau que has convertit en cau dels teus.

Has tancat un senyal, però ara el senyal som tots nosaltres. I és que hi ha #hihasenyal, i no tens manera de tancar-lo.

2011-02-18

498. Sense senyal

TV3 ja no es pot veure enlloc del País Valencià des d’aquest dijous, 17 de febrer de 2011, a dos quarts de deu del vespre, després de 26 anys d'emissió (trobareu ací més informació dels fets, actualitzada en temps real).

La llibertat d'informació, la llibertat pura i nua, i l'espai de comunicació en llengua catalana reben, d’aquesta manera, un colp immens.

Durant el dia d'avui aquest blog serà negre perquè tots compartim amb els valencians la pèrdua d'una finestra de comunicació i perquè siguem ben conscients que és una derrota de tot el país, una derrota que ens afecta a tots, onsevulla que residim.

Vos convidem, doncs, a manifestar la vostra opinió sobre el fet a Facebook de VilaWeb o a Twitter, etiqueta: #sensesenyal.

2011-02-10

497. Com forçar el 3G en Android

M'ha passat una cosa força rara amb el meu telèfon. Es tracta d'un HTC Hero amb Android (2.1). D'un dia per l'altre, de fet durant el dia, m'ha deixat de connectar a a UMTS (3G) i a HSDPA (3.5G o H). La connexió de dades només anava per GPRS (2G) i això és extremadament lent. I exasperant.

Remenant per la web he trobat aquesta solució en castellà.

La idea és que el telèfon està agafant la connexió 2G perquè té millor cobertura que la 3G o la H. Hem de forçar que el telèfon usi la connexió 3G o H (si existeix) enlloc de passar a 2G, sigui quina sigui la cobertura.

Per aconseguir-ho cal accedir a un menú secret dels Android. Cal anar al marcador telefònic i marcar la cadena (sense cometes) "*#*#4636#*#*". Observeu que l'ordre de l'asterisc i el coixinet és diferent al principi i al final. Tant bon punt entrat aquest codi ens apareix un menú d'opcions. Cal triar "Informació sobre el telèfon", tirar cap avall i buscar l'opció "Tipus de xarxa preferida". Allà cal triar "WCDMA only".

Així el telèfon agafarà 3G o H enlloc de 2G i podem continuar usant Internet.

Si la cobertura millora, podem tornar a fer el mateix per deixar l'opció original de "WCDMA preferred". Sembla ser que deixar el "WCDMA only" pot fer empitjorar la qualitat de la conversa telefònica ja que impedim que el telèfon passi a 2G per tenir més cobertura de veu.

2011-01-14

496. El Día D, d'Antony Beevor

El Día D
Antony Beevor, 2009
Castellà, trad. de l'anglès per Teófilo de Lozoya i Juan Rabasseda (D-Day. The battle for Normandy
) .
Ed. Crítica
729 p.
ISBN 978-84-9892-020-8


Antony Beevor és un reconegut historiador militar que es va fer famós fa alguns anys amb dos llibres excel·lents: Stalingrad i Berlín. Beevor va poder accedir a arxius de la NKVD que fins llavors eren secrets i va escriure uns llibres que combinaven molt bé els grans moviments de tropes amb els combats individuals, les difícils decisions de despatx amb les vivències personals dels soldats, i tot sempre documentat a la font original.

Jo vaig disfrutar molt amb aquests dos llibres (no tant amb el de Creta i el de París) i, quan vaig veure que en treia un sobre el Dia-D, no vaig trigar a comprar-lo.

Aquest llibre és un llibre llarg, complex i alhora assumible. Llarg perquè relata des de la prèvia al sis de juny de mil nou-cents quaranta-quatre fins a la Bossa de Falaise de l'agost i la desbandada dels alemanys a França (empalma molt bé amb Un pont massa llunyà de Cornelius Ryan), complex perquè abarca tots els fronts de la campanya, a tots els nivells i dels dos bàndols, però assumible perquè el relat et va portant sempre endavant i no és necessari recordar cada detalla del que s'ha llegit per poder disfrutar del que queda del llibre.

En general, crec que aquest llibre és una mica inferior tant a Stalingrad com a Berlín, però molt més bo que Creta i París o la mitjana de llibres sobre batalles de la Segona Guerra Mundial. I per què dic que aquest és una mica inferior? Doncs perquè li faltava una miqueta de repassada final: hi ha alguns temes que es repeteixen, alguna anècdota que ja l'hem sentida unes pàgines enrere, alguna frase conclusiva repetida... Detalls que ens fan creure que molts capítols s'han acabat sense integrar-los en el conjunt de capítols, suposo que s'han tractat agrupats segons campanyes, i això pot haver fet que alguna anècdota que pot aparèixer a més d'un lloc... aparegui als dos llocs. Al llegir el llibre de manera contínua això xoca.

Però la qualitat del text i de les fonts són molt altes i el llibre es disfruta molt. Normandia és una campanya coneguda pel lector mitjà, però hi ha tants i tants detalls per conèixer que mai es té la sensació de déjà-vu o d'avorriment.

495. El futur immediat de les pantalles

En Vicent Partal ha penjat aquest clip força impressionant:


494. Harry Potter i les relíquies de la mort, de J. K. Rowling

Harry Potter i les relíquies de la mort
J. K. Rowling, 2007
Català, trad. de l'anglès de Xavier Pàmies [Harry Potter and the deathly hallows]
Empúries
735 pàgines.
ISBN 978-84-9787-285-0.

Aquest és el setè i darrer llibre de la saga de Harry Potter. El trio protagonista decideix abandonar l'escola per buscar els horricreus de Voldemort, tal i com Dumbledore els havia demanat. El fet de no ser a l'escola li dóna al llibre un toc força diferent que la resta de llibres, on ja ens trobàvem còmodes amb el món de Hogwarts. Ara són jovent de disset anys que vol viure pel seu propi compte en el món real i s'adonen que no és tan fàcil com sembla. Alguns passatges d'aquestes escenes els trobo fluixos, ja que no tenen la força del conflicte constant la persecució incansable a que estàvem acostumats.

Quan finalment tornin a Hogwarts, Harry i els seus amics veuen que allà la vida ha continuat, amb coses que continuen igual i coses que han canviat, però reconeixibles. És una bona metàfora del que significa fer-se gran i abandonar els llocs de la infància.

Si en el llibre anterior apreníem moltes coses del passat de Voldemort, és en aquest darrer llibre que aprenem moltes coses del passat d'en Harry i dels seus pares. Finalment descobrim la connexió que hi ha entre els personatges i sorprèn veure com tota la història dels set voluminosos llibres queda ben travada.


La meva opinió: un final de la saga prou digne i concloent, que tanca bé tota la història, tot i que amb massa concessions als lectors joves; jo hagués preferit un final un pèl més fort.

Apunts relacionats:

493. Harry Potter i el misteri del Príncep, de J. K. Rowling

Harry Potter i el misteri del Príncep
J. K. Rowling, 2005
Català, trad. de l'anglès de Xavier Pàmies [Harry Potter and the half-blood Prince]
Empúries
635 pàgines.
ISBN 978-84-9787-171-6.

El sisè llibre de la saga de Harry Potter ens prepara per al gran final. Ara que ja coneixem bé el món màgic dels mags i els conflictes existents entre personatges actuals i passats i fins i tot entre institucions (Hogwarts i la Conselleria), ara toca centrar-nos en la figura de Voldemort, concretament investigar la seva infantesa per saber per què és com és.

En aquest llibre les relacions entre els personatges s'extremen. Secundaris com Draco o Ginny prenen més paper i històries i situacions que havien aparegut en llibres anteriors com a simples curiositats que començaven i acabaven allà mateix ara prenen més volada.

La possibilitat de fer mal és molt més present i continuen morint personatges propers a Harry. Igualment, la seva vida sentimental també creix. Finalment, un personatge secundari que sempre s'ha mogut en l'ambigüitat, en Severus Snape, farà un pas endavant molt important.

La meva opinió: un nou tour de force argumental amb moltíssima informació sobre el passat de Voldemort i moltes explicacions de per quès de fets de llibres anteriors. Anticipa el final de la saga.

Apunts relacionats:

492. Harry Potter i l'orde del Fènix, de J. K. Rowling

Harry Potter i l'orde del Fènix
J. K. Rowling, 2003
Català, trad. de l'anglès de Xavier Pàmies [Harry Potter and the order of the Phoenix]
Empúries
968 pàgines.
ISBN 978-84-9787-024-5.

Aquest és el cinquè llibre de la saga de Harry Potter i els seus protagonistes, que ja tenen quinze anys, han de lluitar per primer cop contra un mal no gaire màgic... la burocràcia! És clar que sent un llibre de Harry Potter, estem parlant de magiburocràcia.

La Conselleria d'Afers Màgics, que està mig controlada per seguidors de Voldemort, conspira per desactivar Hogwarts com a centre de resistència al retorn del malvat mag. Per això aconsegueixen fer fora el director, Dumbledore, i posar-hi una directora que cruixirà els alumnes amb una colla de normes absurdes i autoritàries que els faran perdre l'oremus.

Rowling capta bé les emocions dels adolescents de quinze anys al fer-los enfrontar-se a una burocràcia d'adults que no entenen mentre veuen com aquests mateixos adults ignoren les coses que a ells realment els interessen. En el cas de Potter i els seus amics, impedir que Voldemort refaci el seu grup de mags malvats, estrènyer el seu cercle d'amistats i relacionar-se amb el sexe oposat.

La colla protagonista ressucita el nom del grup d'amics que havien tingut els seus pares quan eren joves, llavors per destruir Voldemort, ara per impedir que agafi poder. Així, en Harry es veu confrontat al passat d'uns pares que no recorda i se sent dipositari d'una herència que accepta voluntàriament. Una herència de caràcter i d'actituds enfront la vida, que al ser acceptada forma la línia de continuïtat d'una societat, com la dels mags, però també d'un país.

Ara ja van morint cada cop més personatges perquè el llibre ja és per joves, no per nens, té un gruix de mil pàgines i hi apareixen moltíssims personatges, tots ben caracteritzats i lligats. I el pes que té la trama burocràtica, diluïda en les películes, fa que no sigui lleuger d'empassar.

La meva opinió: un llibre més complex que els anteriors, amb més arcs argumentals i amb situacions cada cop més dures.

Apunts relacionats:

491. Harry Potter i el calze de foc, de J. K. Rowling

Harry Potter i el calze de foc
J. K. Rowling, 2000
Català, trad. de l'anglès de Laura Escorihuela i Marc Alcega [Harry Potter and the goblet of fire]
Empúries
696 pàgines.
ISBN 978-84-7596-790-5.

La quarta entrega de la saga de Harry Potter ens porta a uns protagonistes de catorze anys que ja són plenament adolescents. La relació entre els personatges torna a canviar i la línia argumental també.

En aquest llibre se'ns presenten per primer cop dues noves escoles de màgia, situades més o menys a França i a Rússia, pel que es dedueix. I també hi ha el mundial de quidditch, on en Harry i els seus amics hi assisteixen per primer cop. Precisament és en aquest mundial on els seguidors de Voldemort es tornen a fer presents, espantant a tot tipus de mags i muggles per igual.

Aquest any toca campionat de paladins: joves mags figures de cada escola de màgia, que competeixen entre ells en proves de gran risc i valor. Tots els estudiants que volen participar han de posar el seu nom en un calze de foc (el del títol), el qual triarà els 3 valents concursants, un per cada escola... o potser al final seran quatre?

Les proves del concurs tenen una barreja de preparació i acció que fan excitar la imaginació dels lectors (sobretot en l'edat adequada) i que permeten mostrar més conjurs màgics i més habilitats màgiques.

Per primer cop, també, els protagonistes s'han d'aparellar per al ball de celebració del torneig, cosa que produirà molts conflictes entre els joves alumnes adolescents.

Finalment, crec que és el primer llibre on un dels protagonistes és mort per la colla de Voldemort.


La meva opinió: una nova millora en la saga de Harry Potter. L'argument és ric i imaginatiu i cada cop hi ha més informació i connexions entre els personatges.

Apunts relacionats: