2010-11-23

490. Disposicions de Felip V

Un mail que he rebut...

Algunes de les disposicions dictades per Espanya, després de l'ocupació de Barcelona l'11 de setembre de 1714
  • Abolició de les Corts de Catalunya.
  • Abolició de tots els organismes de govern de la nació catalana.
  • Extinció del Consell de Cent i de tot el règim municipal de Catalunya.
  • Extinció de la Generalitat de Catalunya.
  • Extinció de la Universitat de Barcelona, que és traslladada a Cervera.
  • Clausura de les Universitats catalanes de Lleida, Vic, Girona i Tarragona.
  • Confiscació dels béns de tots els catalans que es distingiren en la defensa de les nostres llibertats, fins i tot dels que havien mort a la lluita.
  • Establiment a Catalunya de l'encara no coneguda càrrega dels allotjaments.
  • Obligació de tots els pobles de Catalunya de destinar un tros de llurs camps per a plantar-hi farratges per als cavalls de les tropes espanyoles.
  • Prohibició als professors de la ciutat de Barcelona d'ensenyar retòrica i gramàtica.
  • Empresonament dels vint-i-cinc principals dirigents de la defensa de Barcelona, els quals foren engrillonats i tancats per a tota la vida a llunyans castells, com Valladolid, La Corunya, Sant Sebastià, malgrat haver estat promès a l'acta de capitulació de Barcelona el respecte al vençut.
  • Imposició a Catalunya de la contribució del paper segellat.
  • Imposició, com a oficial, de la llengua castellana en lloc de la catalana.
  • Despatxar, sense cap excepció, tots els empleats de la ciutat de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya.
  • Prohibició als habitants de Barcelona d'anar pel carrer en grups de més de dos després del toc de retreta.
  • Creació de l'ominós "donativo" pel qual s'exigia als catalans un repartiment de més d'un milió de lliures catalanes.
  • A qui no volia pagar, li enviaven un escamot de soldats a casa seva amb l'ordre de mantenir-lo a la força, fins que hagués pagat l'impost.
  • Exili, per ordre del capità general, de molts canonges, religiosos, nobles, jutges, advocats, escrivans i individus d'altres estaments que es distingien per l'amor al país.
  • Ajusticiament a Barcelona el dia 27 de març de 1715 com a vulgars criminals, de l'il·lustre general català en Josep Moragas i els seus companys Francesc Solanic, Jaume Roca i Pau Macip, per haver defensat Barcelona.
  • Execució al garrot, el 5 d'abril de 1715, d'en Francesc Casllar i Tord, un dels més valents oficials del Regiment del Roser, que es va cobrir de glòria durant el setge.
  • Empresonament durant el febrer i l'abril de 1715, de 3.876 persones. Moltes foren desterrades i les altres tancades a Montjuïc, Lleida, Tortosa i Tarragona.
  • Ajusticiament a la forca, a Girona, dels valents guerrillers catalans, Noi d'Avinyonet, Joan Oliver i Francesc Montfort.
  • Execució a Vic, de Bach de Roda. Els coronels Brichfens i Aniell pogueren escapar de la persecució dels soldats espanyols.
  • Modificació del règim municipal de Catalunya per a ficar-hi els corregidors, batlles i regidors de nomenament reial.
  • Ordre de que qui no fos català pogués ocupar càrrecs públics.
  • Ordre de que els regidors de la ciutat portessin banda i que les venerades gramalles dels nostres consellers fossin vestides pels porters de l'Ajuntament.
  • Supressió de la Junta de Sanitat de Barcelona.
  • Prohibició del Sometent a tota Catalunya.
  • Supressió dels càrrecs d'arxiver de la ciutat, mostassals, guaita de Montjuïc i cònsols de Barcelona a Nàpols, Sardenya i Palerm.
  • Prohibició de que els catalans poguessin tindre cap mena d'armes.
  • Recollida i destrucció dels "Anals de Catalunya", escrits per Feliu de la Penya, i de tots els escrits publicats durant la guerra
  • Enderrocament de tots els castells de Catalunya, la conservació dels quals no convenia a l'absolutisme reial. Són incalculables les joies arquitectòniques que van desaparèixer.
  • Abolició, el primer d'octubre de 1718, de tota la moneda catalana.
  • Supressió del Dret de Catalunya a encunyar la seva pròpia moneda, disposant-se que fos rebaixada a una tercera part del seu valor la moneda dita "ardits de Catalunya".
  • Prohibició de l'ús de l'espasa als catalans que tenien dret a portar-ne.
  • Ordre que cap català pogués tenir a casa seva més que un ganivet de llescar pa, i encara lligat la taula amb una cadena.
  • Ordre dictada pel propi Felip V que fos desguarnida la sala del Consell de Cent, de Barcelona.
  • Disposició manant que fossin trets del Palau de la Generalitat els quadres de Sant Jordi i els escuts de les creus i les barres catalanes. Al seu lloc s'hi posaren retrats de Felip V i escuts, torres, lleons i flors de lis.
  • Ordre disposant que cada dia a les dues de la tarda, per a recordar als barcelonins l'hora de llur rendició, la campana de la Catedral toqui "Oració del rei".
  • Ordre disposant que fos baixada del rellotge de la Seu de Barcelona i feta trossos la campana "Honorata" pel "delicte" d'haver tocat a sometent durant el setge.
  • Construcció d'un fort al carrer de Tallers i un altre a Santa Mònica.
  • Construcció de la Ciutadella de Barcelona. Per fes aquesta obra es van haver d'enderrocar més d'un miler d'edificis, sense cap compensació, i es va obligar els seus propietaris a fer l'enderroc i a portar les pedres a la Ciutadella que es començava a fer.
  • Obligació als barcelonins de treballar a la construcció de la Ciutadella.
  • Perquè es vegi de quina manera els pagaven, només direm que un carro estava obligat a fer deu viatges diaris, i si no els feia tots, perdia els 21 quartos que se li donaven de jornal.
  • Cremació per mà del botxí a la sala de Sant Jordi de la Generalitat, dels documents originals de gran nombre de títols i distincions que s'havien concedit a poblacions i particulars de Catalunya i a la seva Generalitat.
  • Violar més de cent mil dones i donar pel cul a la resta de catalans.
AVIAT FARÁ TRES-CENTS ANYS!!!!


Seguim igual, però amb el cap ben alt perquè ens tenen agafats de mans i peus, per no dir pels ous. A més a més, escolto a RADIO TELETAXI en MONTILLA dir-li al JUSTO MOLINERO, que la independència de Catalunya seria el detonant de l'empobriment i CAIGUDA DE CATALUNYA. Au va!!!

2010-11-01

489. Netejar el menú d'inici d'Ubuntu

Cada cop que Ubuntu actualitza de manera automàtica el seu kernel, guarda el kernel antic i afegeix una opció d'arrancada per engegar Ubuntu amb el kernel antic. Això ho fa per si el nou kernel té algun error o alguna incompatibilitat amb alguna aplicació que tenim instal·lada.

El menú de selecció de kernels apareix en mode text a l'engegar l'ordinador. Si el vostre ordinador només usa Ubuntu, potser no us hi heu fixat mai. Però si heu de triar entre Ubuntu i Windows, per exemple, pot ser que acabeu amb un menú de més de deu opcions, entre els quals triar l'últim kernel d'Ubuntu o bé el Windows.

Podem simplificar aquest menú. Només cal editar-lo amb gedit. Per cridar gedit usem la combinació de tecles Alt+F2 i escrivim la comanda

gksu gedit /boot/grub/menu.lst

Haurem d'escriure la contrassenya de root i s'obrirà l'editor amb l'arxiu menu.lst. Aquest arxiu conté tots els possibles kernels d'arrancada del sistema, incloent Windows. Busquem la línia

“#howmany=all”

i la canviem per

“#howmany=1”

Això farà que només es mostrin dues opcions (la primera és 0) a l'engegar l'ordinador. Només cal posar l'opció de Windows en el primer lloc i indicar quina és l'opció per defecte a la línia

default 1

que es troba al principi de l'arxiu.

D'altra banda això no eliminarà els kernels antics. Tan sols no apareixeran a l'arrancada. Per eliminar els kernels antics la millor opció és usar Synaptic (Sistema | Administració | Gestor de paquets Synaptic). Un cop dins busquem la cadena "linux-image" i desintal·lem les versions més antigues. Atenció: no desinstal·leu res si no sabeu exactament què esteu fent.





2010-10-28

488. Jaume Cabré a l'Olleria

Una bona crònica de la visita de Jaume Cabré a l'Olleria, a càrrec de Sal·lus Herrero i Gomar.



2010-09-15

486. Ecofont, la font foradada ecològica

L'empresa holandesa SPRANQ ha desenvolupat l'Ecofont, un tipus de font per a ordinadors que estalvia fins a un 20% de tinta d'impressora.

I com ho fa? Doncs totes les lletres d'Ecofont són foradades per minúsculs cercles on no es pinta la tinta, la qual cosa estalvia tots aquests puntets de tinta per lletra sense arribar a afectar la legibilitat del text. Fins als 11 punts segons comenten des de SPRANQ.


Jo ja l'he provada i funciona prou bé. La podeu descarregar aquí:


2010-09-14

485. Microsoft usa la Llegenda de les Quatre Barres de Sang


Us copio un email enviat pel Col·lectiu Emma sobre com un dels investigadors de Microsoft, Bill Buxton, explica la Llegenda de les Quatre Barres de Sang per descriure la tecnologia multi-touch.

Benvolgut/da,
El diari The Seattle Times, en el seu article "MIX10: The hit list of metaphors from Microsoft Researcher Bill Buxton" (The Seattle Times, Sharon Chan, 17 de març del 2010) es fa ressò com un dels principals investigadors de Microsoft, Bill Buxton, utilitza la llegenda de l'origen de la bandera catalana quan explica la tecnologia multitouch.

En concret Buxton explica com abans de morir el Rei Carles el Calb (King Charles the Bald) va posar els seus dits plens de sang en l'escut del Comte Guifré el Pilós (Wilfred the Hairy, per cert, pare de l'Abadessa Emma, a aqui aquest Col·lectiu li deu el nom!) en un escut daurat, i que d'aquí va néixer la bandera catalana. Per Bill Buxton aquest va ser el primer cas de multitouch.

No sabem com Bill Buxton coneix aquesta llegenda, potser ho va llegir en algun lloc, potser algú li va explicar, i gràcies a això moltes més persones de tot el món (no només els lectors de The Seattle Times, sinó totes les persones que assisteixen a conferències del gurú Buxton) coneixen una mica més Catalunya, la nostra història i els nostres orígens.

La projecció de Catalunya al món és una feina de tots plegats. Felicitem a la persona que va donar a conèixer aquesta llegenda a Bill Buxton, i a tots els catalans d'arreu que cada dia treballen per millorar la imatge de Catalunya al món, els catalans que viuen a l'estranger i els catalans que viuen a Catalunya i fan la seva tasca quan viatgen o quan es relacionen amb estrangers a Catalunya.

Pots trobar l'escrit a la web del Col·lectiu Emma clickant a "MIX10: The hit list of metaphors from Microsoft Researcher Bill Buxton".

Salutacions,

Col·lectiu Emma
http://emma-col-cat.blogspot.com

484. L'illa de plàstic

Entre Hawaii i Califòrnia hi ha una illa artificial amb una superfície que té una mida estimada entre la de França i la d'Europa sencera. Les corrents del Pacífic transporten tot el plàstic abocat per Japó, Xina i els EUA en aquesta zona, on s'acumula des de fa anys.




483. Les cèl·lules a escala

Un simple però efectiu web que ens permet fer zoom per comparar les escales de diverses llavors vegetals, cèl·lules, virus i atoms. Fet per la Universitat de Utah.


2010-08-20

482. Problema amb algunes tecles en Firefox @ Ubuntu

Fa poc he tingut un problema amb el Firefox: resulta que les tecles de cursor ja no em desplaçaven les pàgines web i les combinacions de Ctrl-C i Ctrl-V per copiar i enganxar tampoc funcionaven.

Googlejant només trobava una possible solució, que era apretar la tecla F7: en Firefox F7 serveix per posar un marcador de cursor al text de la pàgina web que estem llegint i així poder marcar parts del text (per copiar-les) fent servir les tecles de cursor i la tecla Shift enlloc del ratolí. L'efecte col·lateral és que la pàgina web ja no es mou amunt i avall.

Normalment el Firefox avisa que F7 està premuda, però aquest avís es pot desactivar, i aquí és quan molta gent té aquest problema.

Però F7 no era pas el meu problema. Era més rebuscat.

Resulta que la versió 2.1.102 del component de Delicious per a Firefox no funcionava bé amb el Firefox 3.6.8, i produïa aquests efectes d'ignorar les tecles del cursor. Per sort ràpidament els responsables d'aquest component n'han tret una nova versió que corregeix el problema.

Podeu trobar les últimes versions de l'extensió de Delicious per a Firefox a http://tech.groups.yahoo.com/group/delicious-firefox-extension.

2010-07-30

481. El canto del cisne, de Robert McCammon

El canto del cisne
Robert McCammon, 1987
Castellà, trad. de l'anglès per José Manuel Pomares [Swan song]
Gran Super Terror, Martínez Roca
662 pàgines
ISBN 84-270-1475-9

Em van deixar aquesta novel·la dient que era molt impactant i que tenia escenes molt fortes. La novel·la és d'estil senzill i relata la història d'una colla de supervivents d'una hipotètica 3a Guerra Mundial fet als anys 1980, una guerra nuclear.

Els protagonistes són supervivents de diversos punts dels EUA i veiem com sobreviuen a l'atac nuclear i quina actitud prenen davant la vida.

Les escenes de la gent enterrada viva en els atacs i dels efectes de les grans explosions i la radiació són força impactants, però la veritat és que he llegit històries de Ciència Ficció força més angoixants que no pas aquesta història.

D'altra banda, l'autor incorpora un personatge assimilable al dimoni, que va perseguint els protagonistes. Aquest personatge és prou curiós ja que l'autor s'hi entreté tant que quasi bé l'acabem coneixent més a ell que als altres protagonistes, als quals coneixem una mica però no prou com per arribar a fer-los nostres. Pel que fa als secundaris, l'autor hi passa de puntetes i són molt plans.

La novel·la es llegeix prou bé, però el final és massa made in Hollywood.

Pel que fa a la traducció, és força dolenta, amb conceptes traduïts de manera diferent al principi i al final de la novel·la, amb massa ús de paraules genèriques i amb animalades de manca de revisió com ara "bebida suave" per soft drink, "patear el culo" per kick ass, "mercado de pulgas" per flea market o "frío" per cool.

La meva opinió: una novel·la per passar l'estona ambientats en el pànic nuclear dels 1980.

Apunts relacionats:

2010-07-05

480. Bartleby, l'escrivent, de Herman Melville

Bartleby, l'escrivent
Herman Melville, 1853
Català, trad. de l'anglès de Miquel Desclot [Bartleby the Scrivener]
Proa
85 pàgines.


Aquest és un relat curt que m'ha recordat força els contes de Pere Calders.

L'argument és ben bàsic: en un petit despatx d'advocats de Nova York hi entra un nou escrivent que, al cap de poc, va eliminant progressivament la seva activitat (laboral i social). L'únic que se'n pot extreure és la frase "Preferiria no fer-ho".

Més que entrar en els motius pels quals Bartleby prefereix no fer res, l'autor ens explica les diverses reaccions que això provoca en els seus companys de feina, amb uns tints més aviats estripats.


La meva opinió: una narració breu que es mou entre la descripció costumista i l'absurd. No li he acabat de trobar el què. Podeu llegir-ne anàlisis més profundes que el propi text ací.

Apunts relacionats:

479. Crónicas birmanas, de Guy Delisle

Crónicas birmanas
Guy Delisle, 2007
Castellà, trad. del francès per Laureano Domínguez [Chroniques birmanes], rotulat per Ana González de la Peña.
Ed. Astiberri
263 p.
ISBN 978-84-968-1566-7

Crónicas birmanas és el tercer llibre de Guy Delisle sobre les seves experiències personals en països poc coneguts a casa nostra.

El 2001 va treure Shenzhen i el 2003 Pyongyang, un llibre que ja he comentat aquí.

En el cas de Birmània, el viatge no és motivat per la feina de dibuixant de Delisle, sinó per la de Metges Sense Fronteres de la seva dona.

Com sempre, Delisle ens deleix amb una bona recreació del país que visita i on hi combina els aspectes humorístics dels xocs culturals amb una crítica suau i constant d'aquells fets que no li semblen bé. És una crítica poc basada en explicitar i més en mostrar què veu, per tal que el propi lector pensi.

La dictadura militar que regeix Birmània és el focus d'atenció del llibre, una mica com el Gran Líder en el cas de Pyongyang. La situació d'Aung San Suu Kyi també és una constant present en tot el llibre. Les dificultats de la seva dona amb l'administració birmana és un altre pilar de la crítica. I el toc humorístic ve donat sobretot pel petit fill de l'autor, que aconsegueix connectar més amb els birmans que no el seu pare.

La meva valoració: un llibre similar a Pyongyang en contingut i en estil. Es nota que està ben treballat tant en la documentació com en els records de l'autor i el dibuix de cada vinyeta està ben pensat, amb algunes escenes molt ben treballades. Molt recomanable pel seu contingut humà i pel treball de dibuix.

Apunts relacionats:

478. Ricard III, de William Shakespeare

Ricard III
William Shakespeare, 1591
Català, trad. de l'anglès de Josep Maria de Sagarra [Richard III]
Catalonia, Selecta
195 pàgines.

Ricard, duc de Gloucester, vol regnar. Però el seu germà Eduard encara regna, amb el nom d'Eduard IV. I Eduard té dos fills, Eduard i Ricard. I un germà més gran que Enric: Jordi, duc de Clarence.

Tots ells haurien de morir per tal que Ricard pogués ser rei.

I Ricard no és l'únic que vol veure morts els seus germans i nebots. Margarida d'Anjou, vídua d'Enric VI i mare del difunt Eduard, també els vol veure morts, ja que ella és una Lancaster i Ricard i la seva família són York.

D'altra banda, la reina Elisabet mira d'afavorir la seva família amb una sèrie de decisions que provoquen recel entre els germans del rei.

Finalment, un obscur duc d'origen gal·lès, Enric de Richmond, espera en la foscor el seu moment.

Benvinguts a l'Anglaterra del segle XV. La Guerra de les Dues Roses és un conflicte civil que devasta un país tocat per la derrota en la Guerra dels Cent Anys. Les cases de Lancaster i York són peons en les lluites entre uns senyors feudals que canvien de bàndol més ràpids que el vent.

L'eclosió d'aquesta sagnia veurà l'extinció de la dinastia de la família Plantagenet (dels quals Lancaster i York només eren dues branques) que havia dominat Anglaterra durant més de tres-cents anys, i l'aparició de la dinastia dels Tudor, que governarien el país amb mà de ferro i avançarien Anglaterra de l'Edat Mitjana al Renaixament a base de centralitzar en el rei el poder de la noblesa i de l'església.

L'Enric de l'obra, l'últim dels Plantagenet, cauria al Camp de Bosworth mentre oferia el seu regne a canvi d'un cavall. I Anglaterra passaria a ser governada per gal·lesos.

La meva opinió: un text ple d'acció i personatges interessants, amb un Ricard III que mostra una passió irrefrenable pel poder. Àgil i fàcil de llegir.

Apunts relacionats:

477. La dama del llac, de Raymond Chandler

La dama del llac
Raymond Chandler, 1943
Català, trad. de l'anglès de Ramon Folch i Camarasa [The lady in the lake]
La cua de palla, Labutxaca
285 pàgines.
ISBN 978-84-9254-970-2.

Un ric home de negocis lloga al detectiu privat Philip Marlowe per trobar la seva dona, que ha desaparegut.

El marit diu que la dona ha fugit a Mèxic amb un playboy local, però aquest ho nega tot.

El veí del playboy resulta ser un metge que amaga tèrbols afers relacionats amb la jet set i la policia de Los Angeles.

Finalment, Marlowe visita la cabana a les muntanyes de prop de Los Angeles on la parella estiuejava i hi descobreix força coses. Entre elles, un jardiner borratxo i un cadàver inesperat.

La meva opinió: entretingut, l'argument pot semblar bàsic avui dia, però es tracta d'un autor fundacional.

Apunts relacionats:

2010-06-15

476. Discurs de Jaume Cabré al Palau ("Paraules al Palau")

Ahir en Jaume Cabré va rebre el Premi d'Honor al Palau de la Música.

Vídeo del discurs: http://www.omnium.cat/ca/video/discurs-de-jaume-cabre-en-l-acte-de-lliurament-del-premi-d-honor-de-les-lletres-catalanes-69.html

Aquest és el discurs que va llegir:

Paraules al Palau

“Les obres d'art són soledats infinites. Sols l'amor pot copsar-les.” va escriure Rainer Maria Rilke.
És que l'art es fa des de l'interior de l'individu. L'art demana solitud, silenci, reflexió i honestedat. Quan parlo d'honestedat en art no em refereixo al preu de venda dels quadres del pintor sinó a les decisions que l'artista pren: són honestes si sorgeixen de la necessitat interior de la persona i no responen a la moda o al dictat dels que indiquen com has de somiar. L'obra d'art no apareix gràcies a una fòrmula màgica ni tampoc no neix de la millor de les intencions. Sorgeix de la sinceritat personal; i com més sincera és l'obra d'art, en més inevitable es transforma.
Te n'adones quan et sembla que creixes com a artista. Quan ets jove i comences a a escriure, potser no saps per què ho fas; però saps que no pots deixar de fer-ho. I a més, tens una necessitat imperiosa de donar-te a conèixer, perquè ser jove també vol dir voler menjar-se el món. Tens pressa per rosegar-ne els ossos. I com que tens pressa, et precipites. A poc a poc, a còpia de mastegots, t'adones que, d'allò que has escrit, només pots rellegir-ne sense recança, els textos que han sorgit gratuïtament, perquè només tu ho has volgut, o perquè t'han vingut donats.
La literatura es concreta en l'escriptura. La literatura és un art que, com a material, fa servir la paraula. I ara us diré una sàvia obvietat: una novel·la són paraules. Ho deia Mercè Rodoreda i no em canso de repetir-ho: una novel·la són paraules.
Aquest és el secret, la joia, la màgia de la literatura i reivindico aquesta oportunitat, ara que us tinc segrestats aquí, per parlar-vos d'aquest miracle.
Que comença amb la lectura. Quan un text et commou, quan una història llegida arrela dins teu; quan un poema ben dit t'enrampa; quan vius amb els personatges d'una novel·la com si fossin vells coneguts, estàs tastant el poder transformador de l'art. Tu passes a ser tu més aquesta lectura. Jo no sóc el mateix després de Proust, de Tolstoi o de Foix. M'he transformat en un altre. És el que ens passa, d'una manera més directa i inexplicable quan sentim música. O és també aquella bufetada que et suposa veure un Bosco o un Edvard Munch davant teu sense barreres.
En el moment que decideixes explorar en l'escriptura, esperonat pel plaer i l'enriquiment proporcionat per la lectura, t'adones que el camí és molt llarg.
Sóc escriptor perquè un dia vaig llegir uns contes d'Andrei Platònov que em van commocionar. Sóc escriptor perquè en reconèixer el trasbals, vaig voler esbrinar-ne les causes. I vaig rellegir, analitzar, racionalitzar la lectura. El resultat, que estava cantat, em va sorprendre; tot: anhels, il·lusions, intriga, tristeses, alegries, ens és donat pel miracle de la paraula transformada; de la paraula en tensió; de la paraula dita amb intencionalitat artística. Llavors vaig comprendre què volia dir "una novel·la són paraules". I vaig entendre què diferencia un text d'un text literari: la intencionalitat del llenguatge, la voluntat estilística, l'estil. Em vaig adonar que tot, en literatura, és fruit de l'estil, de la manera com fem servir el llenguatge per dir el que ens veiem abocats a dir per no rebentar. Em vaig adonar que l'ànima de l'escriptor s'arrauleix en el llenguatge que fa servir i que en la vella dicotomia aristotèlica, la forma és el fons quan treu el nas. I que, en l'obra d'art, tot és fons i forma de manera indestriable. Tan important és l'esperit resultant com la matèria de què està fet: és el miracle de percebre la matèria de l'esperit.
Per tant, jo sóc estil, la meva biografia no és en els detalls més o menys anecdòtics que viuen els personatges: em reconec en les paraules dites i en la manera de ser dites. Parlar de l'estil és parlar del llenguatge. És parlar de la llengua.
L'escriptura és un afer de l'ànima. Per això, per a l'escriptor, la llengua és la seva pàtria i mirar d'assegurar la pervivència de la llengua per a mi ja és una raó de pes per treballar per la independència política del país. Que tampoc no en garantirà la pervivència, però que hi ajudarà. Sé que no estic sol, en aquest anhel: a més de les raons de dignitat política, social i històrica, vull una llengua que no hagi d'estar lluitant amb l'aigua al coll per sobreviure; vull que visqui en pau en igualtat de condicions amb les llengües que tenen un estat propi que les defensa, les protegeix, les alimenta, les enalteix i prestigia. Vull una llengua que no hagi de demanar ni perdó ni permís pel sol fet d'existir; no vull que li discuteixin les poques i tímides lleis que la protegeixen; vull que els seus parlants visquin sense els complexos que els porten a l'autoodi i la renúncia lingüística perquè no es molesti el veí o, encara pitjor, per una pretesa i malentesa bona educació. Vull que la meva llengua sobrevisqui amb salut en aquest món de la globalització uniformadora i no vull haver d'estar parlant constantment d'aquest tema. Sis o set raons més per treballar per la independència. I en parlo ara perquè tinc esperança en la gent. Fixeu-vos en els que organitzen i costegen les consultes populars per la independència; fixeu-vos en tots els que hi van a votar, sigui quin sigui el seu vot. Per això m'alegra que el Parlament s'hagi posat les piles admetent a tràmit la proposta de consulta popular sobre la independència de Catalunya. Que sigui Espanya qui, en ple segle XXI, prohibeixi que la gent pugui expressar la seva opinió sobre aquest tema. Perquè com diu Vicenç Villatoro en un article que no té pèrdua, el que els fa por és que la gent que fins ara no hi havia pensat, es faci la pregunta i pugui reflexionar. Els fa feredat que la gent pensi i s'aparti del pensament únic.
També la meva pàtria és la literatura. La literatura suposa un món inacabable, que comença, per simplificar, en Homer i que es manté amb l'última obra acabada de publicar en qualsevol llengua. La literatura que alimenta l'escriptor és la pròpia tradició literària i les tradicions adquirides per l'afany cultural individual i social. De vegades, anant pel món, per causa del meu passaport, hi ha lectors que em pregunten sobre la meva tradició literària i em citen noms il·lustres com García Márquez o Cortázar. Evidentment que conec la tradició literària espanyola i l'estimo profundament. Com la francesa o l'alemanya: profundament. Com a persona culta, sé buscar en moltes tradicions i no en tinc prou amb la meva. També sé que voler aspirar a una alenada universal no es pot fer des del buit sinó des de l'arrelament a un lloc i a una gent. Per tant, he d'explicar en aquests lectors que la meva tradició literària arrenca amb Llull, els trobadors i March, continua amb Joanot Martorell, Guimerà, Verdaguer, Oller, Foix i Espriu, Riba, Estellés, Rodoreda, Calders, Moncada, Barbal i tants més i, no cal dir-ho, els il·lustres escriptors que m'acompanyeu avui. Tinc la meva tradició literària, l'estudio, m'alimenta i en parlo amb orgull, com fa qualsevol ciutadà de qualsevol país lliure i amb tradició literària pròpia. Perquè la literatura catalana fa de bon mostrar pel món i cada cop és més coneguda i respectada. És qualitativament sòlida, comparable a moltes altres, sobretot a les de dimensions demogràfiques semblants. I els que riuen per sota el nas davant d'aquesta afirmació, sovint gent catalanoparlant però castellanolectora, sempre m'han recordat els que es negaven a constatar, mirant pel telescopi que els oferia Galileu, que la lluna estava plena de bonys i no era una esfera perfecta. Comproveu-ho sense complexos! Només us cal prendre la molèstia de llegir-la. Només us cal mirar pel telescopi de Galileu. Potser és demanar massa...

L'escriptor sap que ha de treballar des de la humilitat i la solitud, deia en començar. No crec que sigui fàcil crear des de l'arrogància. Penso que, llevat dels pocs casos d'il·luminats excepcionals com Mozart i les seves partitures manuscrites que semblen sortides d'impremta, el més habitual és el desconcert patent en les de Beethoven. Escriure és dubtar. Escriure és, com viure, entrar en el regne de les incerteses i prendre decisions sense saber si allò que fas és el que és correcte. I per què, el dubte? Perquè l'escriptor empaita un ideal del qual no en coneix el rostre ni sap el camí per arribar-hi. I a la feina literària diària tot són cruïlles, eleccions, guanys, pèrdues, errors, marrades, encerts, epifanies... Fins i tot quan acabo un llibre no sé si l'he acabat. En el fons, sé que no. Sé que tots el meus llibres resten inacabats i sé que un dia me'ls deixo prendre de les mans. Paul Valéry ho deia: un poema no s'acaba: s'abandona. Hi estic d'acord. Amb ànima fràgil penses que no saps si t'has acostat gaire a l'ideal que perseguies. Probablement per això, et poses a escriure un altre llibre.


Quan era petit, amb el col·legi de records agredolços, els jesuïtes del carrer de Casp, veníem aquí, al Palau de la Música, a final de curs, a la "promulgación de dignidades". I ens donaven medalles i distincions en forma de cordons de colors que després havíem de retornar religiosament abans de marxar cap a casa, ben a la vora d'aquí, amb la mare satisfeta i els germans barallant-nos pel carrer. També durant anys he vingut al Palau a ser testimoni del miracle de la música; al començament, amb els pares i després amb els amics. I avui em trobo aquí, amb les cames que em tremolen (és una imatge literària) i no puc deixar de pensar que m'hauria agradat molt que els meus pares fossin aquí, a primera fila, agafats de la mà, escoltant-me, tots dos ben satisfets. La mare només va poder fer-me comentaris molt assenyats, dels relats que es van convertir en el meu primer llibre, Faules de mal desar, que ja no va arribar a veure. El pare sí que va viure la publicació d'uns quants llibres, fins a Fra Junoy o l'agonia dels sons i Llibre de preludis. A ells, que em van encomanar l'amor a la música i a la lectura, i que els hauria agradat tant ser aquí, la meva gratitud filial. Vull esmentar amb agraïment Òmnium Cultural i el jurat que ha decidit distingir-me i també vull agrair la presència de tots vosaltres. Vull alçar la copa (virtual) pels col·legues, sobretot per una colla d'amics, que al voltant de la dèria de voler viure en un país normal, ens vam inventar la imperfecta i apassionada Ofèlia Dracs per oferir a qui la volgués, literatura eròtica, fantàstica, negra, de ciència ficció... pensada i escrita en català.
Des d'un punt de vista professional i artístic dec molt als meus lectors personals que revisen i posen en dubte el que escric abans de fer-ho públic. A editorial Proa, la meva; als meus editors, els catalans, amb un especial record per a l'Isidor Cònsul, i als d'altres països, alguns dels quals han tingut la gentilesa de ser avui aquí; i als meus traductors que, també en un procés lent, que és artístic i de creació, ajuden a estendre els meus textos. Escriure és un acte individual però que, com veieu, implica moltes persones a l'hora de fer arribar el text als lectors. Moltes gràcies a tots vosaltres. Però no puc deixar d'esmentar els amics, tan pocs, tan propers, tan generosos. I, és clar, la família més pròxima: els meus germans, que sempre estan a punt per fer mil comentaris agraïts i emotius. Els meus fills i les seves famílies, que són el meu orgull; ells, que van acceptar ja de petits, com si fossin gent madura, de tenir un pare quasi sempre reclòs davant d'un paper ple d'interrogants. I a la meva Margarida, el nord de la meva vida, la raó final de la meva escriptura per la qual també dic que escriure és un acte d'amor.

Amor, honestedat, veritat. Em temo que no està gaire de moda parlar d'això. No em puc expressar de cap altra manera. La veritat en literatura és un terme que costa d'explicar: és més fàcil viure-la. L'escriptor no escriu allò que la gent preveu que ha d'escriure sinó allò que, si no ho expulsés, no el deixaria dormir; escriu allò que li urgeix expressar per treure-s'ho de sobre. La veritat està íntimament lligada a l'honestedat de què parlava al principi. El lector és capaç de captar-la perquè és inconfusible. El que és previsible, el que provoca indiferència, està renyit amb l'art.

A Europa hi ha un interès viu per allò que se n'ha acabat dient memòria històrica. Perquè Europa ha de pair, encara, molts episodis de la seva història recent. Tinc el privilegi de parlar-ne, convidat a molts fòrums, amb l'excusa, entre d'altres, d'haver escrit Les veus del Pamano. Llavors t'adones que la història, la veracitat històrica és punyent però fràgil, com el glaç. Volia referir-me al tètric Goebels però m'estimo més citar Sebastià Alzamora quan escriu, en un article recent, sobre la gent que, quan parla de Catalunya, menteix. I com més grossa la mentida, millor. "I tant, que paga la pena" diu Alzamora "enfrontar-te a qui t'insulta, perquè un insult repetit moltes vegades, es converteix en un prejudici. I els prejudicis, quan són prou estesos, dicten polítiques. I si molt convé, sentències." Final de la cita. Penso, però, que no cal mentir i insultar: només amb mitges veritats ja es pot tergiversar la memòria. L'espectacle que s'ha ofert darrerament amb les lloances acrítiques a Samaranch, m'ha deixat atònit. I això només és un exemple. Alerta amb les memòries selectives perquè fan derivar la veritat històrica. I a tothom li agrada pensar com la majoria. Les opinions majoritàries acaben conformant el pensament únic, que és molt confortable per qui s'hi aixopluga. És un problema greu per a les minories, perquè tothom sap que la història, per desgràcia, l'escriuen els vencedors.
Però no patiu: la literatura, que també burxa en la història, s'escriu no des de la confortabilitat del pensament únic sinó des de l'austeritat de les soledats infinites. La literatura ens pot salvar perquè, per sort, l'escriuen persones lliures. Gràcies.


Jaume Cabré

Palau de la Música Catalana
Barcelona, 14 de juny de 2010

2010-04-14

475. Jaume Cabré, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2010

L'escriptor Jaume Cabré ha estat guardonat amb el 42è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, corresponent al 2010.

L'autor, que fent un símil amb la música de Bach, ha dit que escriure era tan fàcil i tan difícil com posar una paraula rere l'altra, ha explicat que la Fira de Frankfurt 2007 va ser clau en la projecció internacional de la literatura catalana.

Si voleu contactar amb l'autor, ho podeu fer a través del seu web oficial: jaumecabre.cat

Apunts relacionats:

2010-04-11

474. Realitat augmentada a les nostres mans

La realitat augmentada és el concepte que defineix la barreja de la visió del món real amb dades virtuals per tal d'obtenir molta més informació del món que ens envolta.

La informació més detallada del terme la podeu trobar a la Viquipèdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Realitat_augmentada

Duent el terme a l'extrem, podríem dir que la realitat augmentada és com anar pel món amb un guia personal que ens informa i ens explica dades i anècdotes dels espais que visitem i els edificis que veiem, i també que ens indica on hi ha restaurants bons a prop, o aquell parador tan bonic. Una mica com anar sempre amb aquell amic que ho sap tot combinat amb aquell altre que sempre està a l'última.

Doncs bé, fa poc he comprat un smartphone d'HTC i he pogut comprovar que això de la realitat augmentada ja és aquí.

Us poso un parell d'exemples trobats per YouTube d'aplicacions per Android que tinc instal·lades.

Wikitude, una aplicació que ens informa de llocs d'interès obtinguts de dotzenes de directoris d'Internet (des de Google fins a la Wikipedia). Els llocs apareixen pintats sobre el visor de la càmera del telèfon, de manera que combina la imatge real del món físic amb les dades virtuals obtingudes per Internet.



Google Sky Map, una aplicació de Google que ens mostra els planetes, estrelles i constel·lacions del cel. Movent el telèfon, el mapa es va movent. Naturalment, millor usar-lo de nit.



Aquests programes funcionen gràcies a la combinació d'elements dels smartphones: càmera, GPS, brúixola, giroscopis, acceleròmetres i connexió a Internet. La pega: buiden la bateria massa ràpid!

2010-03-15

473. Concatenar vectors STL en C++

Curiosament, l'STL no proveeix un operador de concatenació de vectors.
La manera estàndard de fer-ho és usar el mètode insert amb tres paràmetres dels vectors, així:

vector1.insert(vector1.end(), vector2.begin(), vector2.end());

Aquesta solució és l'òptima a nivell de compilació, però no ens permet, per exemple, crear un vector const i al constructor passar-li els dos vectors a concatenar.

Si no ens importa crear un vector temporal, aquesta petita plantilla (que podeu afegir a algun .h amb utilitats) us permet definir l'operador + com a concatenador de vectors, tot encapsulant aquest insert.

template<typename T> const vector<T>
operator+(const vector<T> &lhs, const vector<T> &rhs) {
    vector<T> temp = lhs;
    temp.insert(temp.end(), rhs.begin(), rhs.end());
    return temp;
}

I això us permet crear una concatenació al constructor:

const vector<int> v1(1,1);
const vector<int> v2(2,2);
const vector<int> v3 = v1 + v2;

D'aquesta manera la concatenació queda força més clara que fent servir insert.

2010-01-11

472. Problema al configurar Papyre en català

Per Reis he comprat un lector digital Papyre, de Grammata.

Funciona prou bé excepte un problema important: si el configuro per tenir els menús en català, es bloqueja a l'intentar accedir a la targeta SD, on hi ha tots els llibres.

L'aparell funciona bé en una plètora d'idiomes exòtics, de l'anglès a l'hongarès, però no en el meu idioma. I això és molt molest perquè vaig comprar el Papyre precisament perquè aquest aparell em permetia no tenir la interfície en una llengua estrangera.

He provat de canviar-li la targeta SD i el resultat és el mateix.

Tinc la versió de Papyre 6.1 i he actualitzat el firmware a la versió v2.11es.090917, sense resoldre aquest problema.

Algú sap si aquest bug es pot resoldre, o bé si és un problema de l'aparell en concret?