2009-06-08

438. L'expedició dels deu mil, de Xenofont

L'expedició dels deu mil
Xenofont, 400ac
Català, trad. del grec clàssic per Francesc J. Cuartero [Ἀνάβασις]
Fundació Bernat Metge
Tres volums de 98, 78 i 107 pàgines (283 total).
Edició de 1968, no té ISBN.

Sovint ens espanta llegir els clàssics. Els veiem com a autors llunyans en el temps i en els referents i també com aquelles pesades lectures que ens feien fer a l'institut.

Però la nostra cultura prové dels clàssics grecs i llatins i la realitat és que els nostres referents són exactament els mateixos. Les mateixes passions humanes i els mateixos moments vils i moments de joia, les mateixes traïdories i els mateixos actes heroics, les mateixes situacions quotidianes i els mateixos tipus de personatges.

L'expedició dels deu mil, també coneguda amb el nom grec d'Anàbasi, és un relat escrit en tercera persona per Xenofont, que fou un dels oficials de segon rang d'aquella expedició militar i era deixeble del filòsof Sòcrates.

L'acció se situa al segle V abans de Crist. L'imperi persa havia estat derrotat pels grecs a les batalles de Platea i Salamina. Aquesta derrota implicava la salvació de la civilització grega i dels seus coneixements (els quals han servit d'inspiració per a les democràcies modernes) enfront el sistema dictatorial persa (l'altra batalla famosa d'aquesta guerra és la de les Termòpiles, amb els 300 espartans).

Arran de la derrota persa, un grup de deu mil mercenaris grecs s'atreveix a participar en un cop d'estat a Pèrsia. Cirus, el germà del rei Artaxerxes es vol fer amb el poder. A la Batalla de Cunaxa Cirus cau derrotat i els grecs, tot i vèncer la seva part de la batalla, perden el patró i el motiu de la seva campanya. Durant la treva subseqüent tots els generals grecs són assassinats a traïdoria i l'exèrcit decideix fugir de Pèrsia.

Amb els generals morts, cal escollir nous comandants. Xenofont serà escollit per a dirigir la reraguàrdia, la posició més perillosa. El seu relat de la fugida de deu mil soldats durant 2.400 quilòmetres a través de territori hostil queda recollit en aquest llibre.

El llibre està escrit en un estil molt planer, sense filigranes literàries però amb una transparència que enganxa de seguida al lector. En l'edició que he llegit hi ha un nombre acceptable de peus de pàgina que expliquen el significat d'algunes paraules comunes de l'època grega, però hi he trobat a faltar algun mapa. Per això en poso un aquí.


Observeu que la zona lila és l'extensió de l'Imperi Persa i que la línia puntejada de blau és el recorregut dels Deu Mil, des de l'Àsia Menor fins a Babilònia i d'allí fins al Mar Negre.

L'exèrcit dels Deu Mil estava format al principi per uns onze mil hoplites i uns dos mil peltastes, però era en realitat més nombrós: mullers, infants, cuiners, comerciants, esclaus, prostitutes i molta altra fauna acompanyava els exèrcits de l'època mentre viatjaven durant mesos i mesos per tot tipus de terrenys. Moure tanta quantitat de gent a través de deserts, rius i muntanyes era un malson logístic. I no hi ajudava gens el fet que cada batalló era quasi autònom i molts d'ells miraven de fugir pel seu compte; naturalment la tropa que quedava aïllada era aniquilada pels perseguidors perses, però això no aturava els intents de disgregació.

Tot plegat fa que l'Expedició dels deu mil sigui una obra trepidant, amb moments molt emocionants i que en cap moment es fa pesada. La descripció dels costums dels soldats i la dels habitants de les zones poc civilitzades per on passen fa de bon llegir i les descripcions dels diàlegs dels personatges sonen prou realistes.

Finalment, l'escena en que els fugitius veuen el Mar Negre és d'allò més èpica. El Mar Negre significava colònies gregues i significava per tant gaudir de protecció i allunyar-se de la guerra:

Quan els capdavanters assoliren el cim del mont, es produí una gran cridòria. En sentir-ho, Xenofont i la gent de reraguarda van creure que els atacaven pel front uns altres enemics, car eren encalçats per darrere per habitants de la regió incendiada [...] Pujant a cavall i prenent Lici i els seus genets, es llança a portar socors. I aviat senten els soldats que criden: "El mar, el mar!" [...] Llavors tothom va córrer, fins i tot la reraguarda, hom arriava també les atzembles i els cavalls. Quan tots van arribar al cim, llavors estrategs i lòcags s'abraçaven els uns als altres, tots plorant. I de sobte -qui sap qui en va donar l'ordre- els soldats portaren pedres i aixecaren un gran túmul.
"θάλασσα! θάλασσα!"

La meva opinió: interessant, apte per a tots els públics. Per a passar una bona estona amb històries èpiques sense fantasia.

Apunts relacionats: