471. Design patterns, d'Erich Gamma, Richard Helm, Ralph Johnson i John Vlissides

Design patterns
Erich Gamma, Richard Helm, Ralph Johnson, John Vlissides, 1994
Ed. Addison-Wesley
381 p.
ISBN 978-0-201-63361-0

Design patterns seria traduïble com a patrons de disseny. Fa referència a la creació, en l'àmbit de la programació informàtica, d'un conjunt de descripcions de recursos usats per a la creació de programes i la resolució dels problemes que apareixen en la creació de programes.

Així com l'arquitectura és deutora de Christopher Alexander en la seva anàlisi i descripció dels patrons que intervenen en l'arquitectura, el grup de quatre autors (coneguts com a Gang of Four) que van escriure Design Patterns (amb el subtítol Elements of reusable object-oriented software) van fer evident a tothom per primera vegada que és possible crear un llenguatge de solucions de disseny de programari que permeti als programadors expressar els problemes a resoldre i les seves solucions.

Així com un arquitecte pot parlar d'una porta, una finestra o un arc i sap perquè serveix cadascun d'aquests elements (són patrons de disseny), encara que puguin ser construïts de mil maneres diferents (en funció de gustos, pressupostos, adaptabilitat, etc.), un programador informàtic pot parlar d'una instància única, un prototip o una fàbrica abstracta i establir una comunicació amb el seu client, equip de treball o la documentació del projecte.

Design patterns no és un llibre per aprendre a programar, sinó un llibre necessari per passar a programar bé, sobretot quan es treballa en equip. El llibre no explica trucs ni dóna consells per a usar un o altre llenguatge (tot i que la majora d'exemples són en C++) sinó que és un recull de solucions abstractes, que no són aplicables directament als nostres projectes sinó que ens fan pensar de quina manera apareixen als nostres projectes. O de quina manera podrien aparèixer-hi per simplificar i millorar els nostres projectes.

Al ser un llibre teòric sobre teoria de la programació, es pot fer farragós per al lector que busca consells pràctics per a la programació. Per aquests casos, en C++, recomano els altres llibres que he comentat en aquest blog, els d'Scott Meyers, Herb Sutter i Andrei Alexandrescu.

El llibre parla dels següents patrons de disseny.

  • Creational patterns
    • Abstract factory
    • Builder
    • Factory method
    • Prototype
    • Singleton
  • Structural patterns
    • Adapter
    • Bridge
    • Composite
    • Decorator
    • Facade
    • Flyweight
    • Proxy
  • Behavioral patterns
    • Chain of reponsability
    • Command
    • Interpreter
    • Iterator
    • Mediator
    • Memento
    • Observer
    • State
    • Strategy
    • Template method
    • Visitor

A partir de l'aparició d'aquest llibre, molts altres autors han aportat noves idees en el disseny de patrons informàtics, però llegir (i entendre) aquest llibre ja és una bona base de treball.

La meva valoració: un llibre necessari a la biblioteca del bon programador. Difícil de digerir a vegades però pot oferir bones solucions a problemes estancats. Ideal per crear un llenguatge comú en l'equip de programadors.

Articles relacionats:


470. The dignity of Catalonia

Editorial published in 12 newspaper catalan (English version)

After nearly three years of slow deliberation and continuous maneuvering tactics that have damaged the cohesion and have eroded its prestige, the Constitutional Court may be about to deliver verdict on the Statute of Catalonia, promulgated on 20 July 2006 by the head of state, King Juan Carlos, with the following headline: “Know: that the Parliament has approved, the citizens of Catalonia have ratified in a referendum and I come to sanction the following organic law.” Will be the first time since the democratic restoration in 1977 that the Supreme Court decides on a fundamental law ratified by the voters. The expectation is high.

The expectation is high and the concern is not limited to the evidence that the Court has been pushed by events to act as a fourth house, confronted with the Catalan Parliament, the Cortes Generales and the freely expressed will of citizens to the polls.

Again, this is an unprecedented situation in a democracy. There are, however, more concern. Of the twelve judges composing the court, only ten can give sentence because one (Pablo Perez Tremps) after a challenge is murky maneuver clearly aimed at changing the balance of the debate, and another (Roberto García-Calvo) has died. Of the ten judges voting, four remain in office after the expiry of its mandate, as a result of disagreement between the opposition and the central government on the renewal of a newly defined by José Luis Rodríguez Zapatero as “heart of democracy”. A heart valves with sealed, since only half of its members are now free from mishaps or extension. This is the court of appeal that is about to decide on the Statute of Catalonia. We respect the court -respect undoubtedly superior to that on several occasions this has shown himself- not draw more than allude to the causes of the delay in sentencing.

The definition of Catalonia as a nation to the preamble of the Statute, with the resulting emanation of “national symbols” (¿perhaps not recognized by the Constitution, in Article 2, consisting of a Spanish regions and nationalities?). And the right and the duty to know the Catalan language, the articulation of the Judiciary in Catalonia, relations between the State and the Government are, among others, the most obvious points of friction in the debate, according to their versions, as that a significant part of the court seems to be opting for uncompromising positions. Some people dream of back surgeries iron cut at its root the spanish complexity. This could be, unfortunately, the touchstone of his sentence.

Let us not confuse the real dilemma is forward or backward; acceptance of the democratic maturity of a plural Spain, or its blockade. Not only are in play this or that article, the same dynamic is at stake constitutional spirit 1977, which made possible the peaceful transition. There is cause for serious concern as it could be a ploy to transform mature ruling on the statute in real time with a dead bolt lock and institutional. Castling a contrary to the maximum under the Constitution, which is none other than its openness and integration. The Constitutional Court therefore decided not only on the lawsuit brought by the Partido Popular against an organic law of the State (which is now a Partido Popular that draw near to the Catalan society with constructive attitudes and flattering speeches). The high court will decide on the real dimension of the Spanish framework of coexistence, that means on the most important legacy that the people who live and staged a change of regime in the late seventies transmitted to the younger generation, educated in freedom, fully inserted into the European supranationalism complex and confronted the challenges of a globalization that relativises stiffer seams of the old nation state. At stake are the agreements that have led to profound thirty virtuous years of Spanish history. And at this point is essential to recall one of the guiding principles of our legal system, rooted in Roman law: pacta sunt servanda, pacts have to be met.

There is concern in Catalonia and throughout Spain needs to know. There is something more than concern. There is a growing tirement to endure the gaze of those who continue receiving with anger Catalan identity (institutions, economic structure, language and cultural tradition) as the manufacturing defect that prevents Spain achieve uniformity and impossible dreams. The Catalans pay their taxes (no privileges); contribute their efforts to transfer income to Spain poorest, facing economic globalization without substantial benefits from the state capital; speak a language with more weight demographic than several official languages in the European Union, a language that instead of being loved, is often subjected to the obsesive observe from Spanishness official. And observe the laws, of course, without sacrificing its proven ability to hold peaceful and civic. These days, the Catalans think, above all, in about their dignity; that should be known.

We are waiting an important resolution. We hope that the Constitutional basis to decide the specific circumstances of the case which is hands-which is nothing but the demand for improvement of an old self-European people, remembering that there is absolute justice, only justice in the case, why the legal basis for excellence is prudence. Please remember this: the Statute is the result of a double political pact subject to referendum. Let no one be confused, or misunderstood the inevitable contradictions of Catalonia today. We are not facing a weak society, on their knees and willing to assist impassive impairment of its dignity. Do not want to imply a negative outcome and trust in the probity of the judges, but anyone who knows Catalonia doubt that the recognition of identity the improvement of self-government, obtaining financing and just a qualitative leap in the management of infrastructure are and remain obstinatement claims raised a huge political and social support. When necessary, Catalan solidarity will again articulating the legitimate answer from a responsible society.

469. De com TV3 crea zombies catanyols


468. Matrix en cinema mut

Una colla d'actors russos han fet un clip que parodia la trencadora pel·lícula Matrix en l'estil del cinema mut.

467. Problemes amb el WiFi del Windows Vista

Tinc un laptop HP amb dual-boot entre Windows Vista i Ubuntu. L'Ubuntu funciona de meravella i fa poc l'he passat de la versió 9.04 (Jaunty Jackalope) a la 9.10 (Karmic Koala). Tot bé.

El Windows Vista, en canvi, m'ha donat força problemes (a part del fet que rasca contínuament el disc dur). El més greu é que des de fa un parell de mesos el WiFi m'ha deixat de funcionar. No em detectava cap xarxa inalàmbrica. Com que no carrego sovint el Windows Vista, el problema s'ha anat allargant. He provat diverses vegades de connectar i desconnectar el WiFi, jugar amb els diversos controladors que té, el botó de WiFi del laptop... res. Fins i tot fent alguna prova he deshabilitat el WiFi a un nivell tant baix que ni l'Ubuntu el podia usar!

Finalment, amb més sort que perícia, l'he pogut resoldre. He anat al controlador de dispositius i he triat l'adaptador inalàmbric. Com altres vegades, li he dit que actualitzés el controlador. M'ha respost que tot estava ja actualitzat però al cap d'uns moments... el WiFi ha tornat a funcionar!

O sigui que no sé si realment l'ordinador a fet res amb el controlador però el cas és que ha tornat a funcionar, que és el que importa.

466. El català dels trobadors a The Independent

El diari The Independent ha publicat un article de Michael McCarthy sobre l'ús del català a Barcelona. És un article que ens és favorable i que us reprodueixo a continuació:

Michael McCarthy: Minor languages, major importance (The Independent)

Nature Notebook: Praise be for the encouragement that the EU has given these languages

Tuesday, 10 November 2009

Everyone knows what we mean by a troubadour, I imagine. (A sort of generalised wandering minstrel). But the original troubadours were something specific – the first poets in Europe to write in a Romance language, one which had developed from Latin, and they began the European poetic tradition in southern France in the 12th century, writing in what used to be called Provençal (but is now referred to as Occitan).

The most famous troubadour poem is "Amor de Lonh", "Love From Afar", by Jaufré Rudel, pictured, a young nobleman who was so taken with reports of the beauty of a faraway princess – she was meant to be Hodierna of Tripoli – that he set out on a pilgrimage to see her, the legend has it, fell ill as he arrived, and died in her arms. The poem itself is mesmerisingly repetitive, and if you want to get a feel for what the original troubadours sounded like, the first two lines go like this: "Lanquan li jorn son lonc en mai / M'es belhs dous chans d'auzelhs de lonh" ("When the days are long in May, the song of faraway birds is very sweet to me").

I mention this because I spent the latter half of last week in Barcelona, covering the final session of negotiations prior to next month's international climate summit in Copenhagen, and it was too dark at the end of the working day to look at what nature had to offer in the capital of Catalonia (apart from the dismal caged birds on the Ramblas), so I found myself listening to Catalan, on the hotel room TV.

Catalan and Provençal/Occitan are very close, except that the latter seems to be slowly dying in France, whereas in Spain Catalan has never been healthier, with 10 million speakers and several TV channels, such as Barcelona's all-Catalan TV3. And I found myself watching the adverts for shampoo and insurance, and the Europa Cup match between Slavia Prague and Valencia, all in Catalan, and closing my eyes and letting the language wash over me, and thinking, is this what Jaufré Rudel sounded like?

Praise be for the survival of Europe's minor languages, and for the encouragement that the EU has given them. There are worlds locked up in each one.

A real talking point

If you have a feel for threatened species, it is hard not to have sympathy for threatened languages. In each case we are taking of wondrous, complex creations which are likely to be streamrollered by modernity. There are perhaps 6,000 languages in the world, but a mere 30 account for the vast majority of the world's people. Many are likely to go the way of the dodo – unless they fight a rearguard action, Catalan-style.

Voldria dir-hi la meva:

I think we should update some of the topics here. According to Wikipedia, Catalan language is used/understood by more people than:
- Danish
- Estonian
- Finnish
- Irish
- Latvian
- Lithuanian
- Maltic
- Slovak
- Slovene

And has more or less the same size as:
- Bulgarian
- Czech
- Greek
- Swedish

So the fact that it is regarded as a minority language is not due to its size, but due to the fact that Catalonia is not an independent state AND that Spain and France make whatever is possible in their hands to disguise the existence of other homeland languages in their territories (leading to this general lack of knowledge about Catalan health). Should Catalonia become a full member of the EU, separate from Spain and France, nobody would have these romantic feelings about troubadours, as nobody have them regarding to Danish.


465. Avui fa 40 anys d'Internet

40 anys d'internet

40 anys d'internet

El dia 29 d'octubre de 2009, a les 22.30 h, celebrem el 40è aniversari del primer enllaç d'ARPANET entre la Universitat de Califòrnia a Los Angeles i l'Stanford Research Institute, segons informa en Xavi Caballé al seu blog.

A la imatge, el registre del primer missatge enviat sobre ARPANET.

L'ARPANET era una xarxa d'ordinadors creada per encàrrec del Departament de Defensa dels EUA durant la guerra freda com a mitjà de comunicació per als diferents organismes del país, segons la Viquipèdia.

Via Flamarades, el butlletí d'el DRAC.


464. Effective C++ Third Edition, d'Scott Meyers

Effective C++ Third Edition
Scott Meyers, 2005
Ed. Addison-Wesley
279 p.
ISBN 978-0-321-33487-9

Scott Meyers és un reconegut gurú de la programació en C++. Aquest llibre és la tercera edició del seu popular Effective C++ (1a edició 1991, 2a edició 1997, 3a edició 2005). A cada edició Meyers ha modificat el contingut del llibre per adequar-lo al coneixement que la comunitat de programadors tenia sobre aquest llenguatge tant profund i ric.

Així, aquesta tercera edició incorpora molts elements sobre la gestió de recursos i la programació amb plantilles. Excepcions, patrons de disseny i la biblioteca de recursos TR1 són altres de les novetats. Un dels temes segurament importants en el futur i que aquí no es desenvolupa (de manera conscient) és la programació multifil, ja que caldria estendre C++ en aquesta direcció per ser capaç de programar sistemes multifil de manera segura.

El llibre està plantejat com un recull de 55 ítems que ens ensenyen com programar millor en C++. Els ítems són llargs, de diverses pàgines, amb molts exemples i contraexemples i és molt interessant llegir-los bé i entendre tot el que s'hi diu. En aquest sentit, mentre el llibre C++ coding standards és directament una llista de consells, Effective C++ és una tutoria sobre com escriure millor, estructurada en ítems.

La lectura no és tan directa com en el cas del llibre de Sutter i Alexandrescu, però la comprensió d'allò que Meyers ens vol transmetre és molt enriquidora.

El llibre està separat en nou capítols, amb els títols:

  1. Accustoming yourself to C++
  2. Constructors, destructors and assignment operators
  3. Resource management
  4. Designs and declarations
  5. Implementations
  6. Inheritance and object-oriented designs
  7. Templates and generic programming
  8. Customizing new and delete
  9. Miscellany
La meva valoració: un bon llibre per a començar a programar bé en C++ i també de cara als professionals, per a repassar cada pocs anys.


463. C++ coding standards, de Herb Sutter i Andrei Alexandrescu

C++ coding standards
Herb Sutter i Andrei Alexandrescu, 2005
Ed. Addison-Wesley
220 p.
ISBN 0-321-11358-6

Herb Sutter i Andrei Alexandrescu són dos reconeguts gurús de la programació en C++ que en aquest llibre han ajuntat esforços i experiència per a mostrar-nos 101 regles, guies i bones pràctiques de la programació en C++.

De les herències de classes a les plantilles, del C més bàsic a la programació genèrica, dels tipus predefinits a la biblioteca STL, els autors passen per tots els àmbits importants del C++ sense descuidar-se'n cap: assignació de memòria, ús d'operadors, errors i excepcions, canvis de tipus, creació d'interfícies...

Els autors usen un mètodes senzill i pràctic per a transmetre la informació: presenten cent un casos (que poden ser regles, guies o consells), amb una bona argumentació i sovint amb exemples. Els casos presentats estan agrupats segons l'àmbit de la programació que afecten i es mira que facin referència a un sol tema, per evitar complicacions.

Aquest llibre és una molt bona introducció a la bona programació en C++, tot i que potser sigui un pèl massa per als principiants. Naturalment, un expert en C++ ja hauria de conèxier tots els temes tractats en aquest llibre... però sovint ens trobem amb sorpreses.

Us poso una mostra dels títols de les recomanacions del llibre:

  • 5. Give one entity one cohesive responsibility.
  • 15. Use const proactively.
  • 25. Take parameters appropriately by value, (smart) pointer, or reference.
  • 35. Avoid inheriting from classes that were not designed to be base classes.
  • 45. Always provide new and delete together.
  • 55. Prefer the canonical form of assignment.
  • 65. Customize intentionally and explicitly.
  • 75. Avoid exception specifications.
  • 85. Use the right STL search algorithm.
  • 95. Don't use C-style casts.

La meva valoració: un bon llibre per a començar a programar bé en C++ i també de cara als professionals, per a repassar cada pocs anys.

462. Sed de sangre, de Joanna Bourke

Sed de sangre
Joanna Bourke, 1999
Castellà, trad. de l'anglès (An intimate history of killing) per Luis Noriega
Ed. Crítica
552 p.
ISBN 978-84-8432-768-4

Joanna Bourke és una historiadora neozelandesa, autora del molt millor llibre La segona guerra mundial: una història de les víctimes. El llibre que aquí tracto, que s'hauria de traduir com Una història íntima de l'assassinat, és dos anys anterior i força més dens i pesat.

Bourke entra sense manies en temes que són sovint tabú i hi entra des d'un punt de vista nou, sense apriorismes ni sense admetre res per suposat. Així, les seves descripcions fan mal perquè expliquen allò que hi ha, fins i tot en tot allò que ja donàvem per suposat i que mai s'explica.

L'autora ha fet llibres sobre història del masclisme, història de la violació o aquesta història de l'assassinat. Per ella, la guerra no és més que l'assassinat a gran escala i els països, per aconseguir aquest objectiu, han de fer per manera que la gent mati. Bourke es dedica a investigar els mètodes seguits pels EUA, el Regne Unit, Austràlia i Nova Zelanda per aconseguir que els seus ciutadans matin a altres éssers humans en tres conflictes concrets: la Primera Guerra Mundial, la Segona Guerra Mundial i la Guerra de Vietnam, totes tres al Segle XX.

Des del condicionament de l'individu en l'educació de l'infant i en el contingut dels llibres, còmics i pel·lícules, passant per l'entrenament a l'exèrcit i acabant amb la disciplina al front, Joanna Bourke ens porta per tots els mètodes que l'estat aplica per eliminar la humanitat de la gent i per aconseguir que siguin màquines de matar eficients. Alhora, l'autora desmitifica moltes de les imatges bèl·liques que s'han convertit en llocs comuns gràcies a determinats moments feliços d'algunes produccions literàries o cinematogràfiques. Així, es dedica a desmuntar els atacs en baioneta de la Primera Guerra Mundial, les lluites entre caces de la Segona Guerra Mundial i els duels de franctiradors en la Guerra de Vietnam, per mostrar-nos com en tots els casos la visió distorsionada d'actes heroics, nobles o cavallerescos és en realitat un camuflatge per a actes violents, fets a contracor, amb por i sota un dolor psicològic terrible.

Així com la idea del llibre és prou bona, el problema que té és que l'autora vol apretar massa tecles alhora i produeix cacofonies. Per exemple, alguns dels mètodes d'entrenament que l'autora exposa com a inútils són, algunes pàgines més tard, exposats com a eficaces eines de rentat de cervell. O també, els herois que en realitat han estat fabricats per la propaganda, de fet sí que han protagonitzat actes destacables. Hi ha una certa manca de precisió en el relat que fa que es faci un pèl pesat. I, a més, la pròpia narrativa del llibre es fa pesada per les descripcions interminables de cartes o discursos i per la sobreabundància de cites i referències.

Segurament com a llibre de referència per a una nova visió de la història, pot ser molt útil. Però com un simple llibre per a aficionats a temes bèl·lics, es fa força pesat.

La meva valoració: un llibre pesat per als qui no són professionals de la història o que no treballen directament en temes de desmobilització.

Apunts relacionats:


461. Breu història del món, d'Ernst H. Gombrich

Breu història del món
Ernst H. Gombrich, 1935 (rev. 2005)
Català, trad. de l'alemany per Judith Vilar
Ed. Empúries
394 p.
ISBN 978-84-92549-49-8

Ernst H. Gombrich és conegut arreu per ser l'autor de The story of art, una de les millors introduccions al món de la història de l'art. Aquest llibre, publicat en anglès el 1950 i després traduït a trenta idiomes, va poder ser conegut gràcies a les bones circumstàncies de la seva aparició.

Aquestes circumstàncies no existien quan Gombrich va publicar el seu primer llibre, Eine kurze Weltgeschichte für junge Leser. Les raons? Era era escrit en alemany, era l'any 1935 i l'autor era jueu. Aquest llibre, com tants d'altres en aquella època, va ser cremat en fogueres al carrer i vilipendiat per les autoritats.

Gombrich va fugir a Anglaterra i ja mai va tornar a Àustria. De fet, va renegar de l'alemany i la dotzena de llibres que va publicar després els va fer tots directament en anglès, l'idioma del país que l'havia acollit.

Tots aquests llibres tractaven sobre art, l'especialitat de Gombrich. I així doncs, perquè el seu primer llibre tractava sobre història? Doncs perquè l'autor no havia trobat un bon llibre d'iniciació a la història per als xiquets i creia, així ho va comentar a un editor, que ell en podia fer un de molt millor. En aquell moment tenia 25 anys. L'editor li va dir que si feia el llibre en sis setmanes, li comprava. Gombrich es va dedicar en cos i ànima al llibre: els matins i les tardes els dedicava a l'estudi i la lectura i els vespres a l'escriptura. Dia rere dia. Els diumenges llegia tot el que havia escrit durant la setmana, per retocar-ho. En sis setmanes, el llibre va estar a punt.

Quan, anys més tard, el llibre es va poder vendre amb normalitat, va esdevenir un èxit imparable que es va traduir a dotzenes de llengües, tot i que no va aparèixer en anglès fins al 2005, per reticències de l'autor.

I així doncs, què té d'especial aquest llibre? Doncs que està molt ben escrit. El llibre està dirigit als lectors joves, diguem preadolescents o adolescents. El llibre presenta una història mundial des de la prehistòria fins al segle XX, escrit en un estil molt àgil i entretingut, en una narrativa que no es dedica a repassar noms i dates sinó a explicar fets, idees i situacions. Com tots els llibres ben escrits, tot i estar dirigit a un public jove, es fa extremament plaent per al lector interessat per la història, ja que encara que l'autor no ens descobreixi res que ja no sabéssim, la manera com explica les coses ens fa gaudir-les encara més.

I el llibre té un altre detall que m'ha agradat molt. Com que l'autor el va escriure pensant en els xiquets i xiquetes austríacs, la història d'Europa a partir de la Edat Mitjana se centra en els fets que van passar a l'Europa Central, des d'un punt de vista distint al que estem acostumats a llegir per part dels historiadors catalans, francesos o americans. Així, les úniques referències a fets històrics relacionats amb la Península Ibèrica i els seus pobles són la Segona Guerra Púnica, el Descobriment d'Amèrica, Carles V i l'Armada Invencible. A part d'això, no hi ha res més que hagi influït en la història d'Europa. De fet, quan parla de la història moderna i repassa els imperis europeus, diu que a partir de les pèrdues de les colònies de sudamèrica (1810-1824), Espanya ja mai més no va pintar res a nivell mundial. Clar i català.

Aquest llibre és doncs un exercici refrescant de lectura, ja que ens allibera dels llocs comuns que els historiadors més propers sempre remarquen. Llegir història universal per part d'historiadors de diverses cultures permet copsar el denominador comú que tenen, que consisteix en aquells fets que són realment claus en la història mundial.

La meva valoració: un llibre molt entretingut de llegir, divertit, amè i interessant, tant per començar a aprendre els fets importants de la història com per rellegir-los en un to molt instructiu. El recomanaria per a totes les edats i nivells previs de coneixement.

Apunts relacionats:


460. Beatles informàtics

A Port 666 han publicat una colla de lletres de cançons dels Beatles adaptades a la feina dels soferts programadors.

Write in C ("Let it Be")

When I find my code in tons of trouble,
Friends and colleagues come to me,
Speaking words of wisdom:
"Write in C."

As the deadline fast approaches,
And bugs are all that I can see,
Somewhere, someone whispers:
"Write in C."

Write in C, Write in C,
Write in C, oh, Write in C.
Cobol's dead and buried,
Write in C.

I used to write a lot of FORTRAN,
For science it worked flawlessly.
Try using it for graphics!
Write in C.

If you've just spent nearly 30 hours,
Debugging some assembly,
Soon you will be glad to
Write in C.

Write in C, Write in C,
Write in C, yeah, Write in C.
BASIC's not the answer.
Write in C.

Write in C, Write in C
Write in C, oh, Write in C.
Pascal won't quite cut it.
Write in C.







All those backups seemed a waste of pay.
Now my database has gone away.
Oh I believe in yesterday.

There's not half the files there used to be,
And there's a milestone hanging over me
The system crashed so suddenly.

I pushed something wrong
What it was I could not say.
Now all my data's gone
and I long for yesterday-ay-ay-ay.

The need for back-ups seemed so far away.
I knew my data was all here to stay,
Now I believe in yesterday.


Eleanor Rigby


Eleanor Rigby
Sits at the keyboard
And waits for a line on the screen
Lives in a dream

Waits for a signal
Finding some code
That will make the machine do some more.
What is it for?

All the lonely users, where do they all come from?
All the lonely users, why does it take so long?

Guru MacKenzie
Typing the lines of a program that no one will run;
Isn't it fun?

Look at him working,
Munching some chips as he waits for the code to compile;
It takes a while...

All the lonely users, where do they all come from?
All the lonely users, why does it take so long?

Eleanor Rigby
Crashes the system and loses 6 hours of work;
Feels like a jerk.

Guru MacKenzie
Wiping the crumbs off the keys as he types in the code;
Nothing will load.

All the lonely users, where do they all come from?
All the lonely users, why does it take so long?


Unix Man ("Nowhere Man")
---- --- ------- ---

He's a real UNIX Man
Sitting in his UNIX LAN
Making all his UNIX plans
For nobody.

Knows the blocksize from du(1)
Cares not where /dev/null goes to
Isn't he a bit like you
And me?

UNIX Man, please listen(2)
My lpd(8) is missin'
The wo-o-o-orld is at(1) your command.

He's as wise as he can be
Uses lex and yacc and C
UNIX Man, can you help me At all?

UNIX Man, don't worry
Test with time(1), don't hurry
The new kernel boots, just like you had planned.

He's a real UNIX Man
Sitting in his UNIX LAN
Making all his UNIX plans For nobody ...
Making all his UNIX plans For nobody.



Something in the way it fails,
Defies the algorithm's logic!
Something in the way it coredumps...
I don't want to leave it now
I'll fix this problem somehow

Somewhere in the memory I know,
A pointer's got to be corrupted.
Stepping in the debugger will show me...
I don't want to leave it now
I'm too close to leave it now

You're asking me can this code go?
I don't know, I don't know...
What sequence causes it to blow?
I don't know, I don't know...

Something in the initializing code?
And all I have to do is think of it!
Something in the listing will show me...
I don't want to leave it now
I'll fix this tonight I vow!


459. Eviteu les contrassenyes fluixes: eviteu l'espanyol

Fa poc va aparèixer al web pastebin.com una llista de deu mil contrasenyes de comptes de correu obtingudes de manera fraudulenta. La llista es va retirar al cap de poc.

Els comptes de correu eren sobretot de Hotmail, però també hi havia Yahoo, Gmail i altres serveis. S'havien obtingut per phishing (pesca electrònica).

Ara podem llegir a Vilaweb (http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3640884) un interessant anàlisi del contingut de les contrassenyes.

En primer lloc, val la pena destacar que la majoria de contrasenyes consistents en paraules eren paraules en espanyol. Com que és poc raonable que la mitjana de noms usats pels usuaris a nivell mundial siguin noms espanyols, la dada indica un desviament en el robatori. Això podria voler dir que els usuaris d'Internet que naveguen en espanyol són dels més proclius a caure en estafes del tipus pesca electrònica, segurament perquè tenen un baix nivell d'anglès i potser també per raons culturals. Com que això ho deuen saber els estafadors, no usar l'espanyol a Internet quan tenim altres idiomes a la nostra disposició és una manera d'evitar que els estafadors ens busquin a través de l'idioma.

En segon lloc, val la pena indicar que la majoria de contrasenyes estan formades només per números o per lletres en minúscula i tenen menys de deu caràcters en total. Les millors combinacions són les que tenen lletres minúscules, lletres majúscules, números i algun símbol de puntuació (guió, punt, dòlar, etc.) i que són de deu o més dígits.

Per últim, tot i que no surt a la notícia, cal evitar usar la mateixa contrasenya en tots els nostres serveis, sobretot els que tinguin dades personals. La gestió de la privacitat i les contrasenyes encara no és clara ni segura i el debat sobre aquesta qüestió és ben viu. El que hem d'evitar és facilitar la feina als lladres i estafadors.


458. La clau de vidre, de Dashiell Hammett

La clau de vidre
Dashiell Hammett, 1931
Català, trad. de l'anglès de Rafael Tasis [The glass key]
La cua de palla, Labutxaca
286 pàgines.
ISBN 978-84-9254-965-8.

Ned Beaumont treballa per un dels gàngsters locals, protegit de l'alcalde. La vida transcorre sense gaires problemes fins que, coincidint amb unes eleccions, el fill d'un dels candidats apareix mort. Totes les proves apunten al cap de Beaumont, però ell té una opinió ben diferent... i la vol fer palesa.

La clau de vidre és una novel·la negra clàssica, amb un tempo alhora tranquil però continuat. La forta violència present en molts títols posteriors del gènere no apareix en primer pla sinó que s'assumeix que hi és, sense fer-ne gaire esment. El protagonista és un antiheroi que va de cara. Això li costa força pallisses i disgustos però li dóna un relleu moral que esborra els dubtes sobre l'ambigüitat de la seva feina.

En una societat on tota la política és corrupta, són persones individuals com Beaumont les qui estableixen codis de valors i decideixen què és correcte i què no ho és. Ell ho té clar. El problema és que si determinades portes s'obren fent servir una clau de vidre, la clau s'esmicolarà i la porta ja no es podrà tancar.

La meva opinió: entretingut, l'argument fa força voltes i sorprèn. D'estil tranquil.

Apunts relacionats:

457. La bella dorment, de Ross Macdonald

La bella dorment
Ross Macdonald, 1973
Català, trad. de l'anglès d'Enric Casasses [Sleeping beauty]
La cua de palla, Labutxaca
303 pàgines.
ISBN 978-84-9254-969-6.

Lew Archer passeja per la platja de Califòrnia. Una gran taca de petroli amenaça la costa com el mànec metàl·lic d'una daga que hagués ferit el món fent-li vessar sang negra. Enmig dels pescadors que volen salvar les barques i els ecologistes que protesten contra la plataforma petrolífera responsable del vessament, Lew Archer troba dues coses: una noia que passeja amb la mirada perduda i un ofegat.

L'endemà, Lew Archer ha perdut la noia i si vol frenar l'aparició de cossos ofegats vora la taca de petroli, l'haurà de trobar abans de 24 hores. Per sort, Lew Archer és un detectiu amb recursos.

Ross Macdonald és un dels representants de la novel·la negra hard-boiled. Una literatura dura i directa, amb personatge que van al gra i que no dubten a empènyer una mica per obtenir el que volen. Aquesta novel·la és de les últimes que protagonitzà el detectiu Lew Archer, però això no la fa menys interessant, al contrari. L'estil d'Archer, entrevistar cada persona que pugui saber alguna cosa del cas i anar repassant els fils obtinguts amb cada conversa, es du aquí a un refinament absolut.

L'estil de Macdonald és alhora directe i ric. Les metàfores i les comparacions són constants i el text demana ser rellegit per gaudir-lo amb fruïció. Es nota que l'autor gaudia escrivint la història. La caracterització dels personatges és perfecta tot i captenir-se en un estil lacedemoni. S'endevinen històries secundàries i passats tèrbols, alguns dels quals estaran relacionats amb el cas. La pressió pel rellotge que no para d'avançar i les pressions dels qui no volen revelar els seus secrets són les noses que Archer ha de vèncer per assolir l'èxit. I, en aquest cas, el preu del fracàs seria una gran dormida.

La meva opinió: per llegir sense pressa i gaudir del llenguatge. La traducció de Casasses hi ajuda.

Apunts relacionats:

456. El carter sempre truca dues vegades, de James M. Cain

El carter sempre truca dues vegades
James M. Cain, 1934
Català, trad. de l'anglès de Manuel de Pedrolo [The postman always rings twice]
La cua de palla, Labutxaca
141 pàgines.
ISBN 978-84-9254-966-5.

Frank Chambers s'esquitlla en un camió carregat de palla que el du carretera enllà. Quan els xofers el detecten el deixen en una carretera enmig del no-res. Frank Chambers arriba a un hostal decadent regentat per un grec ingenu i la seva voluptuosa dona, Cora. L'arribada d'aquest desconegut farà trontollar l'inestable matrimoni que l'acull fins que la tragèdia esclati.

Aquesta novel·la és un clàssic del gènere negre. Escrita als anys 1930, en plena Depressió, és directa en la caracterització dels personatges, i en el desenvolupament de l'argument. L'autor no s'està per floritures i va al gra: tot el que passa i tot el que explica és estricament necessari per relatar l'argument i res hi és sobrer.

Diria que la novel·la no busca establir una moralitat sobre els fets sinó simplement descriure'ls, de manera que el propi lector hi pensi pel seu compte. D'altra banda, no sé si en el moment en que es va escriure l'obra la pròpia descripció despullada de fets violents era en sí mateix una provocació.

En qualsevol cas, com l'autor deixa clar, per fer mal sempre hi ha dues oportunitats.

La meva opinió: per passar un parell de vespres entretingut.

Apunts relacionats:


455. PodCamp Barcelona 2009

Dissabte vaig anar a la jornada de PodCamp Barcelona 2009, que es va fer al Masnou.

A part de poder conèixer una colla d'iniciatives molt interessants fetes a partir de les possibilitats que ens dóna la xarxa, la jornada també serveix per conèixer gent interessada en aquests mateixos temes.

La varietat de temes tractats anava des de l'educació a la política, passant pels negocis i per la creativitat.

Per seguir els twitts de la jornada podeu buscar al Twitter la referència #pcbcn09.


454. Mary Travers, In Memoriam (1936-2009)

Ha mort Mary Travers, la cantant de Peter, Paul and Mary.

Aquesta és una de les primeres cançons que recordo escoltant en un LP de vinil.


453. La dictadura de la incompetència, de Xavier Roig

La dictadura de la incompetència
Xavier Roig, 2008 (5a edició 2009)
Ed. La Campana
198 p.
ISBN 978-84-96735-06-4

Aquest és un llibre que deu posar els pèls de punta a més d'un lector. Sobretot si es dedica de manera professional a la política. Perquè és un llibre que posa al dit a la llaga en molts dels mals que patim avui bona part dels països de l'Europa mediterrània.

L'autor, un empresari fart de la incompetència de l'administració catalana, carrega amb contundència (i calibre gros) contra la desídia de les administracions mediterrànies i, amb exemples concrets, contra la incompetència que sembla plagar l'administració catalana en molts dels seus nivells, des dels mestres fins als polítics.

Les xifres que usa Roig per acompanyar la seva denúncia són d'escàndol. El baix nivell educatiu dels nostres parlamentaris (i també del govern, a partir de la presidència de Montilla), la connivència entre poder legislatiu i poder judicial, la manca de responsabilitat política envers els electors i la impossibilitat d'avaluar el funcionariat són alguns dels temes que Xavier Roig posa sobre la taula a partir d'experiències personals i enquestes a disposició pública.

Dades com que el 68% dels parlamentaris catalans venen del sector públic (enfront del 47% del Regne Unit o el 40% d'Escòcia) o que la professió més comuna dels parlamentaris sigui la de docent (amb una mancança brutal de polítics amb professions d'àmbit científic o tècnic), fan esfereir. La bola de neu de la incompetència creix a cada sector social, des de qui es dedica a la política per millorar el sou (mentre que els bons professionals no s'hi dediquen per no perdre sou) fins a la impossibilitat de fer fora els professors incompetents, tothom rep.

I no només la branca política. La intel·lectualitat catalana rep de valent, també. Com a mínim, la de l'establishment progressista. Xavier Roig actua de franctirador i reventa les tesis del pijoprogressisme català, que ja fa temps que fa el ridícul arreu del món. Per cert, el llibre és de fa un any; suposo que avui Roig hi afegiria el ridícul que provoca Iniciativa per Catalunya-Esquerra Unida al món amb el seu antisemitisme de pandereta que la du a participar en manifestacions a favor de l'organització terrorista Hamàs, a cancel·lar l'homenatge a l'Holocaust o a boicotejar per la Diada l'actuació de la cantant pacifista d'esquerres Noa... pel fet de ser jueva.

Per Roig, el nostre mal té solució: tranparència i democràcia. Publicació dels comptes de la Generalitat i de les empreses que cobren diner públic. Avaluació contínua dels funcionaris com si fossin treballadors. Elecció dels diputats en circumscripcions petites, on puguin retre compte als electors. I tantes altres solucions de sentit comú que el nostre govern no aplica... per poder continuar vivint de la moma.

La meva valoració: un llibre necessari per a qualsevol persona que estigui més o menys a prop de la política a Catalunya. Si no, potser millor no llegir-lo per continuar vivint en el somni. Crec que en regalaré uns quants exemplars.

Apunts relacionats:


452. Open mindness

Un clip interessant sobre què és realment tenir una ment oberta i sobre com l'aprenentatge crític és part necessària de la ciència.


451. Eppur mi guarisce

Fa més de vint anys que per recuperar la salut faig servir l'homeopatia, i em funciona perfectament.

Ara fa poc vaig seguir uns quants blocs que exposaven aquest raonament en contra que l'homeopatia funcioni:

"Les dissolucions homeopàtiques són invisibles a nivell atòmic i per tant no poden tenir influència sobre el cos humà i per tant serien absolutament inútils, i per tant no curen."

La casualitat ha fet que avui llegís una cita que s'hi assembla molt.

"Les llunes de Júpiter són invisibles a simple vista i per tant no poden tenir influència sobre la Terra i per tant serien absolutament inútils, i per tant no existeixen."
- Francesco Sizzi, professor d'astronomia que volia desacreditar a Galileu, al 1610.

No tinc ni idea de si avui tenim una explicació científica sobre com funciona l'homeopatia, eppur mi guarisce.


450. Instal·lació d'Easy Peasy en un Acer Aspire One

L'Acer Aspire One és un bon netbook, però de fàbrica ve amb un sistema operatiu no gaire bo, el Linpus Lite.

Linpus Lite és una distribució de Linux per netbooks basada en Fedora. La versió mare de Linpus Lite és la distribució Linpus, d'origen taiwanès i pensat per a aquell mercat.

Per algun estrany motiu, Acer va decidir distribuir els Aspire One amb aquest sistema operatiu xinès. L'únic avantatge de Linpus Lite és la seva rapidesa en carregar-se i descarregar-se de l'ordinador, suposo que pel fet que no incorpora gaires components. Però això mateix és una pega: Linpus Lite reconeix molts pocs perifèrics i no permet instal·lar programari gaire actualitzat. Per exemple, no permet tenir el navegador Firefox en català. A part que el propi sistema operatiu no es pot configurar en català. És una versió molt tancada de Linux, cosa que vol dir que no n'aprofita els avantatges i es queda com una mena de Windows sense tenir la seva quantitat de drivers disponibles.

He aprofitat un parell de dies de vacances per mirar com podia substituir el Linpus Lite per un sistema operatiu més obert, en català i actualitzable. L'Acer Aspire One no té lector de CD o DVD i per tant la manera més simple d'instal·lar-li un sistema operatiu nou és a través d'un port USB. La idea és formatar una clau USB per fer-lo botable i carregar a RAM el sistema operatiu des de la clau USB. Llavors el propi sistema operatiu carregat a RAM es pot instal·lar al disc dur del netbook.

Al laptop hi tinc Ubuntu, la versió 9.04 (Jaunty Jackalope) que van presentar al maig a Terrassa. Però un netbook no té la capcitat de computació d'un laptop i posar-hi un sistema operatiu complert el duria més enllà del límits coneguts (à la Star Trek). Així és que primer vaig provar d'instal·lar una distribució de Xubuntu, la 8.04. Vaig seguir aquestes instruccions.

La instal·lació va anar bé, però resulta que la versió de Xubuntu instal·lada no té el suport de drivers correctes per a l'Acer Aspire One. Entre altres defectes, això m'impedia connectar-me a la xarxa WiFi per poder actualitzar el sistema. Així és que vaig haver de configurar el laptop per passar-li el senyal d'Internet al netbook a través d'un cable Ehternet. Ací explico com ho vaig fer. Tot i aconseguir connectar l'Acer Aspire One amb Xubuntu a Internet, les instruccions per actualitzar-ne el programari eren llargues i enrevassades, així és que vaig desistir i vaig continuar llegint documents per trobar alguna alternativa.

Primer vaig pensar en instal·lar l'Ubuntu Netbook Remix, una versió oficial d'Ubuntu pensada per a netbooks. Però mentre en llegia experiències d'ús a Internet em vaig trobar que molta gent usava la distribució Easy Peasy.

L'Easy Peasy és una distribució pensada inicialment per al netbook Asus EeePC, que posteriorment s'ha adaptat a tots els netbooks. La seva presentació gràfica és molt interessant ja que l'escriptori està pensat directament per a netbooks enlloc de ser una simple reducció de l'escriptori de laptop adaptat a la mida de netbook. Així és que l'he instal·lat seguint aquestes instruccions. L'he provat i funciona perfectament!

Alguns consells per a la instal·lació:

  • recordeu que cal indicar a unetbootin que ha de ser executable, o bé des de l'entorn gràfic o bé des de la consola amb chmod.
  • a l'aplicació unetbootin només cal indicar-li quin arxiu iso volem gravar a la clau USB i sobre quina partició USB ho ha de fer. El programa ho detecta tot i fa tota la resta.
  • la clau USB ha de tenir la partició principal formatada en FAT 32. Jo la tenia en FAT 16 i per això l'aplicació unetbootin no em funcionava.
  • quan la clau USB és gravada, cal desmuntar-la, posar-la al netbook apagat i encendre'l. Llavors es carregarà EasyPeasy a RAM (encara no estarà instal·lat al disc dur!). Si aquest pas falla, és que l'EasyPeasy està mal gravat a la clau USB. Vigileu que el codi MD5 de l'iso sigui correcte i que la partició sigui FAT 32. Jo ho he fet amb Filename: easypeasy-1.1.iso MD5 checksum: 522dcd44bcd23d19434428c67e440059.
  • amb l'EasyPeasy carregat cal picar a Administració/Instal·lar a disc. Això instal·larà tot el sistema operatiu al disc dur. Podeu mantenir les particions existents (es pot mantenir el Linpus, si voleu), però jo recomano usar tot el disc dur. Si la pantalla de particions no mostra cap informació i no us deixa continuar amb el procés, segurament hi ha alguna partició del disc dur muntada. Obriu una finestra de consola, mireu quines particions són muntades amb sudo fdisk i desmunteu-les amb sudo umount.
Ah, un cop instal·lat indiqueu-li que voleu treballar en català (Administració/Suport d'idiomes) i actualitzeu tots els paquets de programari a l'última versió (Administració/Actualització de programari).

I a gaudir del netbook amb EasyPeasy!


449. Harry Potter i el pres d'Azkaban, de J. K. Rowling

Harry Potter i el pres d'Azkaban
J. K. Rowling, 1999
Català, trad. de l'anglès de Laura Escorihuela [Harry Potter and the prisoner of Azkaban]
412 pàgines.
ISBN 978-84-7596-776-9.

En la tercera entrega de les novel·les de Harry Potter, la història té una evolució que li mancava entre la primera i la segona parts. Així com La cambra secreta era una continuació al mateix nivell que La pedra filosofal, en El presoner d'Azkaban hi ha un canvi en el desenvolupament de l'argument i en la presentació dels personatges que crec que 'salva' la sèrie.

M'explico. Si les aventures de Harry Potter fossin un seguit d'històries d'aventures fantàstiques protagonitzades per una colla d'amics com si fossin els Set Secrets o els Cinc, o els Tres Investigadors o qualsevol d'aquestes novel·les, el nivell de qualitat de tots els llibres en conjunt seria inferior al que és. Perquè les novel·les només podrien ser valorades per sí mateixes, sense un canvi qualitatiu al llegir-ne tota la sèrie.

Per sort, les novel·les de Harry Potter estan pensades com una sèrie que ens mostra l'evolució del jove mag des dels onze fins als divuit anys i tant ell com els seus amics, durant aquest temps, canvien. Així, en la tercera novel·la en Harry i els seus amics es veuen superats per l'entorn. No arriben a tot arreu on volen arribar i això els frustra. Han de prendre decisions i sovint són equivocades. Ja no hi ha la linealitat de la vida infantil sinó que entren als conflictes de la preadolescència amb els xocs que suposen en la mirada respecte un mateix i sobretot en les relacions amb els amics.

I no només els personatges canvien. El desenvolupament de l'argument tampoc segueix una línia clara pròpia del gènere infantil sinó que introdueix des del primer moment una Espasa de Damocles que penja sobre el protagonista durant tota la història, amb una presència de l'angoixa inexistent als dos primers llibres. També, l'autora juga amb el temps en la resolució de l'argument d'una manera no gaire atrevida però sí brillant.

Harry Potter i el pres d'Azkaban és doncs una evolució en la línia de novel·les de Harry Potter que en permet mantenir l'atenció i ens comença a ensenyar que no ens trobem davant d'una rèplica d'Enid Blyton sinó davant d'alguna cosa més.

Ah, l'argument? En Harry fa el tercer curs a Hogwarts. El professor nou és en Llopin. Els demèntors han de protegir en Harry del perillós Sirius Black. Però bé, no feu cas de l'argument, llegiu el llibre. Val la pena.

La meva opinió: un llibre més complex que els dos primers, encara de nivell infantil però amb molta imaginació, humor i amb les primeres mostres de maduresa.

Apunts relacionats:


448. Connectar un ordinador a Internet a través d'un altre ordinador

La majoria de connexions a Internet que tenim a casa consisteixen en un router que rep la connexió des de l'ISP (l'empresa proveïdora de l'accés a Internet, com ara Ono o Ya) i el nostre ordinador de casa connectat al router. Si el router ens ofereix una xarxa inalàmbrica (WiFi), els nostres ordinadors es poden connectar al router per ones de ràdio. Si no hi ha xarxa inalàmbrica, s'han de connectar per cable de xarxa (Ethernet).

El que sovint no sabem és que un router no és sinó un petit ordinador molt especialitzat que rep el senyal d'Internet i el distribueix. Abans que els routers fossin assequibles a les economies domèstiques, això s'havia de fer amb un ordinador sencer. I encara avui es pot fer.

Tot fent proves d'instal·lacions de sistemes operatius m'he trobat amb un netbook que tenia activa la xarxa Ethernet però desactivat el sistema WiFi. Per actualitzar el sistema i activar el WiFi tenia dues opcions:

  • dur el netbook fins al router i connectar-l'hi amb un cable Ethernet. Avantatge: fàcil de fer. Inconvenient: haver d'estar dret amb el netbook teclejant instruccions.
  • connectar el netbook amb un cable Ethernet al meu laptop, que té connexió WiFi, assegut còmodament a la taula. Avantatge: comoditat. Inconvenient: configurar una connexió d'Internet a través d'un altre ordinador.
Naturalment he triat la segona opció, cosa que m'ha obligat a aprendre com configurar una connexió d'Internet a través d'un altre ordinador. És a dir, a convertir un ordinador qualsevol en un router.

Després de barallar-m'hi una bona estona, la solució ha estat ben simple. Ho explico per una connexió entre sistemes Ubuntu.

  1. Instal·lar el programari firestarter. Això es pot fer des del gestor de programari de Synaptic o bé des de la consola amb sudo apt-get install firestarter. Aquest programari és un tallafocs (firewall) que permet compartir la connexió d'Internet. No l'engegueu encara.
  2. Amb la comanda ifconfig comprovar quina connexió d'Ethernet usem per la connexió a Internet i quina és lliure. En el meu cas, la connexió eth1 tenia assignada una adreça IP mentre que la eth0 no. Per tant la meva connexió a Internet era per eth1 i la eth0 era la que podia compartir.
  3. Assignar una adreça IP fixa a la connexió d'Ethernet lliure, amb la comanda ifconfig ethx ip. En el meu cas he fet ifconfig eth0
  4. Engegar l'aplicació firestarter. En la seva configuració (molt simple) indicar quina connexió d'Ethernet és la d'Internet i quina és la de compartició. Activar la compartició de la connexió. Si l'ordinador es connecta a Internet amb DHCP, no activar el DHCP a la configuració del firestarter, ja que xocarien els dos DHCP.
  5. A l'altre ordinador, a la seva configuració de xarxa cal escollir la configuració manual, assignar-li una IP fixa (dins del mateix subdomini que l'ordinador que té connexió) i indicar-li que el portal d'accés a Internet (gateway) és l'adreça IP de la connexió que hem compartit al primer ordinador.
En el meu cas, a tall d'exemple, el laptop es connectava per DHCP amb l'adreça, pel port eth1. He assignat al port eth0 l'adreça fixa He engegat el firestarter i li he dit que em connectava a Internet per eth1, que volia compartir la connexió per eth0 i que no activés el DHCP. A continuació, al netbook li he assignat la IP fixa, amb màscara i amb gateway Et voilà.

Ah! Vigileu bé les adreces IP que amb tants número hi he comès dos errors tipogràfics que m'han costat de trobar.

I ja està, bona navegació.


447. Harry Potter i la cambra secreta, de J. K. Rowling

Harry Potter i la cambra secreta
J. K. Rowling, 1998
Català, trad. de l'anglès de Laura Escorihuela [Harry Potter and the chamber of secrets]
332 pàgines.
ISBN 978-84-7596-775-2.

Harry Potter i la cambra secreta és el segon llibre de les aventures de Harry Potter. En aquest segon llibre hi retrobem la seva família odiosa, els seus amics Ron i Hermione, la resta de companys de l'escola de bruixeria Hogwarts, els professors (amb algun relleu curiós) i el seu malvat enemic, en Voldemort.

A l'haver llegit aquest llibre tot seguit del primer, les primeres pàgines se m'han fet un pèl pesades al repetir força dels conceptes de situació que aprenem al primer llibre: en Harry és un bruixot, viu amb els seus oncles que no l'estimen, etc. Entenc que el públic principal dels llibre de Harry Potter és el públic adolescent i aquest tipus de repeticions van bé. No em queixo doncs per aquesta banda.

I a part d'aquest comentari menor, la resta del llibre funciona com una seda. Aquí ja trobem un argument un pèl més complex que al primer llibre, on els personatges secundaris ja juguen un paper important. Cal estar atent a les situacions que es van produïnt durant el llibre ja que al final tot queda ben lligat i és possible endevinar per on van els trets, però no s'hi val a despistar-se.

Com sempre, una aventura enginyosa, amb tocs d'humor i de situacions ben trabades, amb personatges força profunds que ens fem nostres poc a poc. Quan el comences a llegir, ja no pots parar. Què més es pot demanar a un llibre?

La meva opinió: literatura que enganxa, per a totes les edats. Per fer volar la imaginació sense límits i passar-ho molt bé llegint.

Apunts relacionats:

446. Harry Potter i la pedra filosofal, de J. K. Rowling

Harry Potter i la pedra filosofal
J. K. Rowling, 1997
Català, trad. de l'anglès de Laura Escorihuela [Harry Potter and the philospher's stone]
299 pàgines.
ISBN 978-84-7596-774-5.

Ja fa més de deu anys que va aparèixer el primer llibre de Harry Potter. L'últim llibre va sortir fa un parell d'anys i la darrera pel·lícula encara no s'ha rodat. Enguany als cinemes hem pogut veure Harry Potter i el misteri del príncep.

La sèrie de llibres de Harry Potter és un dels fenòmens literaris més grans dels últims anys, que han enganxat a grans i petits i han generat enormes guanys per a la seva autora. I, després de llegir-ne el primer llibre, no m'estranya.

Normalment prefereixo llegir els llibres fora de les explosions mediàtiques per poder-los avaluar més per mi mateix que pel que en diuen. Així, si no puc aconseguir un llibre abans que es faci famós, prefereixo esperar que passi l'onada. Vaig poder llegir El codi Da Vinci un any abans que esclatés i ara tinc en espera els llibres de Millenium. Procuro no comprar per Sant Jordi res mediàtic i, si no puc avançar-me a l'onada, la deixo passar. Per això ara és un bon moment per llegir els llibres de Harry Potter. Encara són fàcils de trobar però ja no en sentiràs comentaris generats més per la passió que no pas per l'interès literari.

I certament el llibre té interès literari. De fet, des que el vaig començar que no vaig poder parar de llegir fins a acabar-lo. I això, en un llibre, és fabulós. És cert que el llibre té un argument més orientat a la canalla que al públic adult, però està molt ben escrit (i la traducció catalana no el desmereix). L'argument és molt bo i l'ambientació molt ben trobada.

De fet m'he quedat tan enganxat que ja he comprat tots els set llibres de la sèrie i penso devorar-los. Alguns són ben gruixuts. De fet el primer llibre té 300 pàgines però es llegeix en un obrir i tancar d'ulls. Potser des que vaig llegir A game of thrones de G. R. R. Martin que no em trobava amb un argument tan absorvent.

L'argument és ben conegut: en Harry Potter és un nen que acaba de fer onze anys quan li és revelat que és un bruixot, fill de bruixots. Orfe i criat per uns oncles que no l'estimen, en Harry tindrà per primer cop amics i aventures en un internat per a nens i nenes bruixots, on coneixerà l'amistat, l'aventura, el perill i l'amor mentre s'anirà fent gran.

Cada llibre de la sèrie passa durant un dels cursos escolars, dels onze fins als divuit anys, amb una estructura molt similar (almenys els tres primers que ja he llegit). Els companys d'escola, els professors, les bèsties màgiques que es troben i els encanteris que han d'aprendre formen part del món màgic de Harry Potter i de tots els qui queden encisats per les seves aventures.

La meva opinió: literatura que enganxa, per a totes les edats. Per fer volar la imaginació sense límits i passar-ho molt bé llegint.

Apunts relacionats: