2008-12-06

407. Pixelians


Pixelians és una curiosa mostra de personatges famosos (i no tant famosos) fent servir l'anomenat pixel art.

406. El salt més alt

Joseph Kittinger (1928) és un excoronel de les forces aèries dels EUA (USAF). De jove es va interessar en els salts d'altura i en els viatges en globus. Després de servir a la base de Ramstein (Alemanya Occidental), va participar en diversos projectes militars de l'USAF.

El 1957 va pujar en globus fins a 29.500 m d'altura, sense saltar del globus.

El 1959 va fer dos salts des del globus, des de 23.287 m i des de 22.769 m. En el primer salt es va desmaiar perquè un mecanisme en mal estat el va fer girar sobre ell mateix a 120 rpm i li va provocar una força g de 22 a les extremitats; tot i això els mecanismes de salvament van funcionar i es va salvar.

El 1960 va saltar des de 31.300 m, fent servir durant 4 minuts un paracaigudes àncora per estabilitzar la posició i obrint als 5.500 m el paracaigudes normal. Durant els 4 minuts i 36 segons de caiguda semilliure va arribar a agafar els 988 Km/h. I el salt es pot veure a YouTube:



Kittinger va participar posteriorment a la Guerra de Vietnam, on va fer 483 missions en dos torns de servei. El 1971 es va tornar a presentar com a voluntari i l'any següent va ser tombat per un MiG-21 a Thai Nguyen. Va ser alliberat onze mesos més tard; el fet de ser l'oficial de major graduació del campament li va comportar rebre càstigs i tortures degudes als actes violents dels seus presoners subordinats.

Després de deixar l'exèrcit va continuar practicant el vol en globus i el 18 de setembre de 1984 va aconseguir ser la primera persona en creuar l'Atlàntic en globus, en un vol de 4 dies.

405. Les Nacions Unides, Pau Casals i Miquel Barceló

Us recomano la lectura d'aquest article de Bartomeu Mestre aparegut a e-Criteri.

CULTURA I DRETS HUMANS! LLENGUA, PINTURA, MÚSICA...
Bartomeu Mestre

Sovint, els espectadors restringim els judicis al que ens han volgut fet veure, sense anar més enllà. Això, més d’una vegada, ens fa donar per bo el discurs dominant. Els catalans, socràtics com som, hem de filar més prim i no conformar-nos amb el que ens mostren, sinó que hem d’indagar o, si més no, intuir allò que ens amaguen i allò que no es veu. La inauguració, dia 18 de novembre, de la Sala XX de les Nacions Unides de Ginebra, em permet destinar l’article (1) a aportar aspectes que s’han ignorat, però que són tan o més importants que els que ens han mostrat.
“Serà un acte sorprenent. La cúpula serà a les fosques fins que el rei s’adreci al públic. En aquest moment, s’encendran els llums per il·luminar la intervenció de Miquel Barceló a la Sala dels Drets Humans del Palau de l’ONU. Ho podreu veure en directe per IB3”. Aquest anunci es va fer dia 17 de novembre i es reiterà, dia 18 a les 8 h i a les 9 h, en els informatius de la televisió autonòmica. D’haver-se fet així, en il·luminar la cúpula, davant de l’impacte visual dels assistents, molt possiblement un “ooohhh!” d’admiració hauria recorregut la sala, però simultàniament hauria conferit més protagonisme a “l’inaugurador” que no a l’obra i a l’autor. Calia evitar-ho. Una diligent acció, hores abans de l’acte, va imposar el seny. La normalitat requeria que la gent entràs a la sala com, a partir d’ara, hi entrarà tothom. De manera semblant a com entren, a un edifici annex, els visitants que volen veure les pintures de Sert (2).
Hi va haver més coses. Quan es repartiren les 700 invitacions, els organitzadors feren una maqueta d’un tríptic per repartir el dia de la inauguració. En paper blanc brillant, a la coberta hi havia l’escut de la monarquia espanyola i, a l’interior, l’ordre de les intervencions. Era un document que no feia ganes d’estotjar; una tudadissa de paper i de doblers. Una hàbil gestió, pocs dies abans, va imposar seny. A la correguda, però amb encert, es va elaborar un fulletó de 24 pàgines, amb fotografies magnífiques d’Agustí i Antònia Torres, amb un únic i breu text de Miquel Barceló.
I arribam ja al dia D. L’acte s’ha anunciat oficialment només en dues llengües: el francès, com a llengua oficial del cantó suís al qual pertany Ginebra, i l’espanyol, com a llengua dels amfitrions. El protocol establert a les Nacions Unides determina i condiciona l’ús de les llengües de manera idèntica a la Unió Europea. Barceló, si vol parlar, ho haurà de fer en francès o en espanyol. Arribat el moment, Miquel va fins al faristol. Porta a les mans el fulletó que s’acaba de repartir, lamentablement (per normativa) només en francès i espanyol. L’obre i llegeix el text en la llengua de Ginebra. En acabar, treu un paper doblegat, el desplega, i llegeix:
“En la vivor dels miratges, me’n record d’un dia de calor enmig del Sahel (3), de veure el món regalimant cap al cel. Arbres, dunes, ases, gent de tot color... degotant i consumint-se. Tot això, a l’inrevés, cap per avall, és la mar, però també és una cova; la unió absoluta de contraris. La superfície líquida de la Terra amb les seves buidors més amagades. Dins d’aquesta mar coneguda hi podem veure diferents nivells:
El fons, amb els policroms moradors
El pla de l’aigua
La sabonera blanca
I, a la fi, el que reflecteix aquesta mar. El que és davall. Nosaltres!

Just començar la lectura, els traductors romanen paralitzats i sorpresos. Els assistents aixequen una remor. La gran majoria (especialment els qui presideixen l’acte) es posen l’aparell traductor a l’orella. Quan en Miquel acaba de llegir l’original català, agafa de nou el fulletó i reprèn la lectura del text en espanyol. En un espanyol, per cert, que delata que no és la seva llengua materna ni l’habitual. Miquel Barceló, estrafent el protocol i la norma injusta i mal dictada, va fer allò que, segons Espriu, calia fer: “per salvar-nos els mots; per retornar-nos el nom de cada cosa...”.
Crec que el gest no ha estat reconegut per les entitats del país. És el primer català que parla la seva llengua a les Nacions Unides (4). Fa anys, vaig escriure que Serrat, l’any 1968, va desaprofitar una oportunitat d’or quan es negà a cantar a Eurovisió si no podia fer-ho en català. En comptes de mostrar cartes i anunciar les intencions (que varen ser sabotejades), podria haver aprofitat que la retransmissió era en directe. Barceló ho va fer. Amb un gest senzill i proper, sense paraules grandiloqüents o confitades (5). Amb una metàfora i una bona dosi de poesia, va definir la seva gegantina obra en català i ho va traduir a dues llengües de les moltes que parla i escriu.
Sostenc fa temps la teoria que la projecció nacional catalana no vendrà pel camí de l’erudició ni, tampoc, per la ruta dels il·lustrats, ni, molt menys, per la dels nostres polítics, sinó per la via d’allò que som i ens caracteritza: les lletres i les arts; la cultura (la llengua, la pintura, la música...). Serem reconeguts en la mesura que es reconegui la universalitat de Ramon Llull (pensador), de Pau Casals (músic), de Tàpies, de Miró i, ara molt més encara, de Barceló (pintors). La resta, quasi sempre, són accions eixorques o efímeres. No puc ni vull deixar passar l’ocasió per maleir els governs de reietons autonòmics balears que han destinat i destinen recursos públics a personatges com Michael Douglas o Rafael Nadal per la hipotètica projecció que fan del nom de Mallorca al món. Els Nadal passen, els Barceló perduren!
Retornant a l’acte d’inauguració, encara hi ha coses per comentar. Dels discursos, cal esmentar la referència del ministre madrileny Moratinos al 60è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans (6), en defensa d’un món més just i solidari, però sobretot a l’al·lusió a Pau Casals. No per la citació de Moratinos (a qui algú li va suggerir les referències apuntades), sinó per la repercussió que tendria en el desenllaç de l’acte d’inauguració, em sent impel·lit a fer un parèntesi en aquesta crònica crítica. La relació de Casals amb l’ONU mereix un monogràfic per destapar uns fets amagats arreu del món que, dissortadament, perjudicaren el mestre i, amb ell, els catalans.


L’any 1963, Pau Casals estrenà l’oratori El Pessebre, compost com a contribució “a la pau mundial” i dedicat “al 18è aniversari de la creació de l’ONU i al 25è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans”. Anys després, per commemorar el 25è aniversari, l’aleshores secretari general de l’ONU, U Thant, va sol·licitar a Pau Casals la composició de l’himne a les Nacions Unides sobre una lletra (7) que, condicionada a recollir el preàmbul de la Carta de les Nacions, s’havia encarregat al poeta britànic nacionalitzat nord-americà, W. H. Auden (8). Dos mesos abans que Casals fes els 95 anys, dia 24 d'octubre de 1971, a la seu de l’ONU de Nova York, l’orquestra i cors del Festival Casals, dirigits pel seu mestre, presentà com a estrena mundial l'Himne de les Nacions Unides, conegut també com l’Himne de la Pau, davant dels dirigents de tot el món que s’aixecaren, entusiasmats, per aplaudir l’obra. Després, Casals va adreçar-se al públic i, parlant en anglès, va fer una proclama identitària que, encara avui, emociona escoltar (9): “I am a catalan!”. A continuació, el mestre, que feia anys que no tocava en públic, va interpretar en el violoncel El cant dels ocells(10), la popular cançó catalana que ell va fer universal. Han passat 37 anys! A partir d’aquell dia, comença un misteri que he investigat i que ara puc esbrinar-vos. Com així un himne que va ser encarregat (ei, i estrenat oficialment!) no ha tornat a escoltar-se a les Nacions Unides? Com així, ara, l’ONU diu que no té himne oficial (11)? Qui – i per què –va ordenar tirar terra damunt d’aquella composició musical?
Què va passar? Se sap del cert que les paraules de Casals varen ser un mal-te-toc-pesta i una potada al ventrell de l’esbombada “apertura democrática” dels Fraga, Castiella i López Bravo, ministres de Franco. No hi ha cap informació oficial respecte d’això, però se sap que, amb obscurs moviments diplomàtics, el govern espanyol va fer feina de claveguera desautoritzar i fer desaparèixer l’himne de Casals. Per la seva banda, Auden, el poeta autor de la lletra, va fer part de les Brigades Internacionals durant la guerra incivil espanyola. Fins i tot va editar un llarg poema, Spain 1937, que es va vendre arreu d’Europa per recaptar fons destinats a despeses mèdiques del bàndol republicà, en què ell menava una ambulància. En definitiva, els autors de l’himne eren manifestament hostils al govern franquista i viceversa. Però la cosa no acaba aquí. No va ser Espanya l’única interessada a maniobrar per rebentar l’himne. La Gran Bretanya considerava Auden un traïdor, perquè, l’any 1939, va partir cap als Estats Units, d’on adoptaria la nacionalitat. El poeta, decebut, es mostrà crític amb el seu país per no haver ajudat a defensar la causa republicana espanyola i, encara que entre el 1956 i el 1961 Oxford va concedir a Auden una càtedra de poesia, els anglesos mai no li perdonaren la “fugida”. L’actuació d’amagatotis d’Espanya i de la Gran Bretanya per silenciar l’himne, coincidiren amb la mort, amb tres setmanes de diferència, dels seus autors (12). Qui defensaria aquella peça? Ni Auden ni Casals no rebrien mai la gratitud dels qui els havien encarregat l’himne i han estat víctimes d’un injust oblit, perquè d’aleshores ençà no s’ha sentit més a cap acte oficial de l’ONU. Deu ser l’únic cas conegut a la història que s’assassina un himne encarregat, editat i estrenat oficialment! És evident que els governs d’Espanya i la Gran Bretanya deuen una reparació, però qui més responsabilitats té en aquest assumpte és l’Organització de les Nacions Unides! El titular de premsa podria ser aquest: “L’Himne de les Nacions Unides ha estat censurat, silenciat i proscrit!”.
Però, a què ve ara – em podeu demanar – tota aquesta lliçó d’història i d’histèria? Doncs, que dia 18 de novembre, hi va haver, a més de les actuacions descrites (inauguració sense encesa de llums, programa de mà digne, parlament en català...) una altra “irregularitat protocol·lària” o, si ho preferiu, una nova i hàbil rectificació. La invitació de l’acte proclamava que el convocaven el rei d’Espanya i el president del govern espanyol. Era, per tant, un acte oficial i, com a tal i d’acord amb el protocol vigent d’actuació, requeria la interpretació de l’himne nacional espanyol (13). Aleshores, com així no va sonar? (14) Si no hi havia cap astúcia intencionada, cal deduir que, tractant-se d’un acte al qual assistiria el secretari general de les Nacions Unides, algú va suggerir que el referent musical havia de ser de major rang que l’himne d’un dels estats membres. Així va ser com, sorprenentment, s’anunciàque sonaria l’Himne de les Nacions Unides, és a dir: l’himne no inexistent, però sí esborrat del mapa. Tanmateix, 37 anys després de la ignomínia, qui en sabria noves? Com era d’esperar, ningú no va anar a cercar la particel·la i tothom va romandre descol·locat! Els relleus al capdavant de l’ONU han fet que s’ignori la simbologia i la història de la institució. Tenint en compte que l’himne, com he explicat, no ha tornat a sonar mai a cap acte oficial d’ençà de la seva estrena, l’any 1971, tenint també en compte que està escrit per a coral i orquestra i la nova Sala dels Drets Humans estava tan atapeïda i estibada que no s’hi podia encabir ni la batuta d’un director, com s’ho farien a Ginebra? Doncs, sigui de manera intencionada o no, dissimuladament o no (cal anar-ho a cercar, ara, a misses dites?), es va ficar mà a la peça que Pau Casals va interpretar just després de l’estrena de l’himne. Va ser així com, a la catalanitat de l’acte, s’hi va afegir El cant dels ocells per fer una triple festa de catalanitat: de la llengua, de la pintura i de la música. Un acte memorable que no s’ha copsat en plenitud per part dels creadors d’opinió. Han fet els ulls grossos o han badat?
I de la cúpula? Cal dir-ne res? Hem de parlar del preu? De la manipulació d’atribuir tot el cost (18,5 milions d’euros) a la intervenció de Barceló quan aquesta no ha arribat a una tercera part de la restauració i adequació de la sala? Hem de caure en la demagògia barroera? Hem de fer notar els greuges comparatius? (15) Volem més prova del cotó que l’airada reacció del PP, de l’ABC, La Razón, El Mundo, la COPE...? On ens hem de situar davant d’uns atacs tan descomunals de la caverna? Per a mi, allò que importa és la meravella que ha estampat Barceló al sostre d’un lloc emblemàtic. Una obra que, com la música de Casals, transcendeix el pas del temps i dóna prestigi als catalans ben nascuts que estimen i defensen la terra.
I de l’autor (16)? Cal dir-ne res? En Miquel Cordella és un home de la terra. De la nostra terra i de la nostra mar. Un argonauta, savi, tímid i discret, que s’embarca en les missions més difícils, gairebé impossibles, i que se’n surt amb una esma que deixa bocabadat qualsevol esperit sensible. L’obra de Ginebra, amb el nom dels Drets Humans, serà una fita més d’un pintor jove que fa gairebé no-res acaba de repuntar el mig segle i que fa preveure una projecció com cap altre pintor viu, fins ara, en la història de la humanitat. Que així sigui i per molts d’anys!

Son Menut (Mallorca), 27 de novembre de 2008
Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo

PS:
  • Un prec: demanaràs als responsables del centre documental que porta el teu nom que agilitin d’una vegada la web en català, Miquel?
  • Un agraïment: per tot el que representa la cúpula, pel desenvolupament de l’acte inaugural, per la teva discreta (però efectiva) actitud lingüística, MOLTES DE GRÀCIES, MIQUEL!

NOTES:
(1) Vull disculpar-me amb els amics de Criteri per la llargària de l’escrit, però crec que compt amb la complicitat dels lectors, ateses les informacions sorprenents i inèdites que aporta l’article.
(2) Els murals del barceloní Josep Maria Sert i Badia constitueixen una al·legoria contra la guerra. Va ser un regal del govern espanyol republicà, l’any 1936, a l’antiga Societat de les Nacions, precursora de l’ONU. Sert, escudant-se en les seves conviccions religioses, s’acostà al franquisme. Els murals de Ginebra varen ser qualificats per Picasso (i molts de crítics coetanis) com a “mierda sobre oro”. L’art i la crítica no solen ser mai neutrals.
(3) Àrea geogràfica i climàtica del continent africà que limita al nord amb el desert del Sàhara, al sud amb les sabanes i selves del golf de Guinea i d’Àfrica central, a l’oest amb l’oceà Atlàntic i a l’est amb el riu Nil. Té una extensió de quatre milions de km2 i inclou Mauritània, Senegal, Mali, nord de Guinea i Camerun, així com el Txad i Sudan. És sabut que, des de fa molts d’anys, Miquel Barceló viu i fa feina llargues temporades a Mali.
(4) El discurs en català d’Òscar Ribas, dia 4 d’octubre de 1994, es va fer en condició de cap d’estat d’Andorra, amb motiu de la incorporació del seu país a l’ONU.
(5) Com diu Raimon “som gent sense místics ni grans capitans; que en frases solemnes no ha cregut mai”.
(6) Aprovats dia 10 de desembre de 1948.
(7) Eagerly, musician.
Sweep your string,
So we may sing.
Elated, optative,
Our several voices
Interblending,
Playfully contending,
Not interfering
But co-inhering,
For all within
The cincture
of the sound,
Is holy ground
Where all are brothers,
None faceless Others,
et mortals
beware Of words,
for With words we lie,
Can say peace
When we mean war,
Foul thought speak-fair
And promise falsely,
But song is true:
Let music for peace
Be the paradigm,
For peace means
to change At
the right time,
as the World-Clock
Goes Tick-and Tock.
So may the story
Of our human city
Presently move
Like music, when
Begotten notes
New notes beget
Making the flowing
Of time a growing
Till what it could be,
At last it is,
Where even sadness
Is a form of gladness,
Where fate is freedom,
Grace and Surprise.
(8) Wystan Hugh Auden (York, Anglaterra 1907 – Viena 1973) és considerat el poeta més influent i important en llengua anglesa des de T. S. Eliot. En els seus primers llibres, carregats d’autenticitat, es mostra convençut que la força de la paraula combinada amb l’acció política canviaran el curs de la història. La seva participació a la guerra espanyola (aquella “gloriosa cruzada contra el separatismo”) el va decebre. La posterior derrota de la causa republicana i l’avanç del feixisme a Europa li feren replantejar molts dels seus postulats. Des de 1939 i fins a la seva mort, Auden va viure en parella amb el poeta nord-americà Chester Kallman fent manifesta ostentació de la condició homosexual, la qual cosa els va generar admiració, però també odi i marginació.
(9) Vg. http://es.youtube.com/watch?v=c3evi2PUTPI&feature=related
(10) Vg. http://es.youtube.com/watch?v=rt9iz3xApVg&feature=related
(11) Una negació absurda si tenim en compte que l’himne va ser editat el mateix any de l’estrena per Alexander Broude Inc., Nova York.
(12) Auden va morir el 29 de setembre de 1973 i Casals, el 23 d’octubre del mateix any.
(13) En realitat, la marxa reial (o granadera) no és espanyola, sinó alemanya. Va ser un regal de Frederic Guillem I de Prússia a la seva fillola quan es casà amb qui seria Carles III, el mateix borbó que va inventar la bandera espanyola copiant-la (amb la intenció d’assimilar-la i substituir-la) de la senyera quatribarrada de l’antic regne d’Aragó.
(14) He escrit a l’inici que, a vegades, els fets més destacats són els que no se senten ni es veuen.
(15) “Los costes para la construcción del Palma Arena se elevaron 30 millones de euros por encima de lo previsto sin documentar las causas”. Aquest notícia (Diario de Mallorca, 21-XI-08) no ha merescut comentaris a la premsa de la “Villa y Corte”ni tampoc, excepte a Mallorca, al conjunt dels Països Catalans! “El gobierno canario tiene que desembolsar 92 millones de euros por la que iba a ser la obra de arte en la montaña de Tindaya en Fuerteventura sin que se haya movido una piedra” (El País, 19-XI-08). Si 30 i 92 són més que 18,5 no s’ha notat a la premsa!

(16) Cal esmentar, al costat de Barceló, l’andorrà Eudald Guillamet, expert en coves paleolítiques, Ramon López de Vilanova i la Geltrú, que va aportar l’enginyosa recepta amb la textura adequada, el cuiner i pintor italià Toni Vinaello, l’arquitecte mallorquí Antoni Esteva, que va decorar la sala, i el parisenc Jean Philippe Fournier, col·laborador de Barceló des de fa 20 anys, al capdavant d’un equip de feina de devers 20 persones, entre les quals hi havia Marcel·la, la filla de Miquel Barceló
Criteri