2008-10-29

395. El señor de los vasquillos

Hilarant esquetx de Vaya semanita, amb l'actualitat política basca en clau d'El Senyor dels Anells.

2008-10-27

394. Joc Flash: els 150 millors jocs Flash!

Tal i com el seu nom indica, aquest és un llistat de 150 jocs Flash realment bons.
Potser no us agradin tots, però segur que hi podeu "invertir" unes bones hores.


§ Microsiervos

Apunts relacionats:

393. Arthur Benjamin, el matemàgic

Una nova xerrada de TED recomanada per Microsiervos: Arthur Benjamin, un matemàtic que fa xous de càlculs ultraràpids.

Al final del xou fa el quadrat d'un número de cinc dígits i ho fa en veu alta, per tal que es vegi el procés que segueix en el càlcul.



§ Microsiervos

Apunts relacionats:

2008-10-26

392. Barack Obama xerra amb Joe "el lampista"

Els últims debats electorals entre Barack Obama i John McCain han tingut com a un dels protagonistes un lampista d'Ohio amb el qual Obama va tenir una conversa fa un temps.

Podeu veure a YouTube la conversa entre Obama i Joe:



La conversa gira en torn dels impostos. Joe es queixa que fent d'autònom guanya uns 270.000 dòlars l'any i els demòcrates li posaran força impostos, cosa que li impedirà créixer.

Obama li contesta que pretén reduir els impostos per al 95% d'autònoms que guanyen menys de 250.000 dòlars l'any, cosa que potser no inclouria a Joe. Tot i admetre que amb aquest discurs Joe no el votaria, Obama li recorda com deurien ser els seus inicis en el negoci, quinze anys abans, i que bé li hagués anat no pagar impostos al principi.

Obama es queixa que les rebaixes d'impostos s'han fet sobretot per a gent com ell mateix, que guanyen molt més que 250.000 dòlars l'any i en canvi els autònoms que construeixen la riquesa del país n'han quedat fora. Potser si Joe hagués tingut rebaixes en el seu moment, no ho hagués passat tan malament per arribar on ara és.

Apunts relacionats:

2008-10-19

391. Els bons salvatges, de Ferran Sáez Mateu

Els bons salvatges
Ferran Sáez Mateu, 2008
Català
Ed. L'Arquer, Mina.
188 p.
ISBN 978-84-96499-95-9

Ferran Sáez és un filòsof que segueixo de tant en tant a les columnes que escriu al diari Avui. Sáez té la característica d'exposar les seves idees filosòfiques i llurs extensions socials i polítiques sense marejar gaire la perdiu ni tenir por de nedar contracorrent. O contra el que creiem que és la corrent.

Fa alguns anys en vaig llegir un assaig titulat Què (ens) passa, que ja em va semblar més fresc i ric que els discursos públics d'altres filòsofs catalans més mediàtics. Davant aquest nou assaig em trec el barret.

I no em trec el barret tant per la crítica que fa a determinades actituds polítiques o socials sinó perquè Sáez expressa una bona feina (feta o recollida per ell) en recercar l'origen del conjunt de propostes polítiques i socials que es basen en el fet que "en algun moment" va existir una societat humana "més bona" que l'actual.

Sovint sento en boca d'algú aquella expressió "cada cop anem pitjor" i, si he estat presentat a aquella persona", no puc evitar de preguntar "quan?". Quan? En quina època històrica i en quina regió del planeta es va viure millor que no ara? I compte, no vull dir que tothom visqui ara igual ni tothom visqui bé, tant a nivell internacional com a nivell intern de les nacions. Però quan la decisió executiva política empra com a eines els estudis seriosos de la història o l'economia, l'únic camí de progrés és endavant, i endavant per a tothom, no per a uns quants.

Incís: pot semblar xocant aquesta afirmació emmig de la crisi financera de les subprime, però tothom pot veure que la reacció política comuna no ha estat la de fer com si res sinó la de corregir el problema en bé de tothom. És a dir, de millorar el nostre futur. Tenim una consciència de l'existència de la història (cosa que no tenen totes les cultures ni hem tingut sempre) i sabem que les decisions d'avui influeixen en el demà. Això ens du a millorar.

Doncs bé, Sáez vuit mirades atònites i un cas greu d'estrabisme en que assumir que ha existit un bon salvatge ens du a doctrines polítiques o actituds socials que acaben condemnades al fracàs, no sense deixar darrere un bon cabàs de cadàvers, ja morals o bé físics. En algun cas són milions de cadàvers, com en la contrareforma feixista i comunista del XX al reformisme liberal del XIX, una contrareforma aplaudida pels intel·lectuals de l'època. En altres casos parlem de milers de persones mortes o buidades de vida com en l'auge de la droga i la vida contracultural, una vida basada en l'actitud, en la mirada i no en la millora real de les condicions de vida de ningú. I Sáez mira més enrere, del Maig del 68 cap a la Revolució Francesa, de Rousseau cap a Montaigne.

I és en el turbulent segle XVI on Ferran Sáez troba la gènesi de la creació del bon salvatge, en l'època en que una part del món va abandonar el règim antic i va sentar les bases del pensament crític, de l'individualisme, de la ciència. Un segle on es va descobrir un Nou Món, on l'Església va ser apartada del centre de la vida privada i pública, on es va començar a entendre l'Univers.

Un segle tan convuls va generar una Reforma i la Reforma va generar una Contrareforma. I More va escriure Utopia perquè no entenia els canvis que el món vivia. I Montaigne va generar la figura del salvatge per criticar l'enfonsament del món on viviva. I Rousseau en va generar una concepció filosòfica com el bon salvatge, corromput primer per la civilització i la cultura i més endavant corromput per la democràcia i el capitalisme. La mateixa idea per a cada generació: "abans" vivíem millor, però el "sistema" ens corromp.

Madurem.

Per cert, també he trobat molt instructiu l'estudi sobre la gènesi del concepte de "jove". Aquest concepte no apareix als idearis revolucionaris del XVI ni del XVIII ni del XIX. Fins a la Primera Guerra Mundial un jove era algú sense formació i la figura tinguda en compte era l'home d'edat, amb barba i bastó. El concepte de jove apareix com a símbol de progrés per primer cop amb l'auge del feixisme, segurament imbuït pel futurisme. Com que el feixisme es va acabar estavellant contra la democràcia occidental aquesta visió del jove no va perdurar, però durant els anys 1950 i 60 els EUA van crear una nova figura del jove, aquesta dirigida des de la segmentació de mercat que feien les grans empreses; cap altra visió de la joventut es va poder imposar (ni tan sols plantar cara) a aquesta visió de la joventut que es va escampar pel món a través del cinema i la música. I la tercera figura del jove és la que crea l'esquerra a partir dels 1970. Quan la classe obrera aconsegueix bona part dels seus objectius a través de la socialdemocràcia, l'esquerra considera que l'obrer s'ha aburgesat i busca un nou subjecte de la seva activitat política: el troba en el jove, que passa a ser objectiu preferent de determinats grups polítics que traslladen la lluita de classes a la lluita generacional. La jugada els surt prou bé i avui tenim "regidories de joventut" i altres curiosos conceptes polítics que assumeixen que el jove (del qual l'edat és el que menys importa) és un subjecte polític diferent que la resta de la societat.

La meva valoració: molt instructiu. Un llibre que més enllà de la reflexió filosòfica ens mostra un autor que "ha treballat" el tema, tota una sorpresa al món de l'assaig socio-polític català.

Apunts relacionats:

390. ¿Quien era Milton Friedman?

Un bon article del premi Nobel Paul Krugman sobre Milton Friedman.
L'analogia de Keynes-Friedman com a Luter-Loyola és força reeixida.

http://www.elpais.com/articulo/semana/Quien/era/Milton/Friedman/elpepueconeg/20081019elpneglse_7/Tes

389. Vivimos el fin de la permisividad financiera

La contra de la Vanguardia de divendres.



Frank Schirrmacher, copropietario y director del ´Frankfurter Allgemeine Zeitung´

Tengo 52 años: esta es la peor crisis desde los años veinte. Hemos permitido que una élite de banqueros indeseables arruinen nuestro sistema y ahora debemos intervenir para defenderlo. Vivimos el fin de la permisividad financiera. Colaboro con la Fundació Catalunya Oberta



"El Frankfurter Allgemeine Zeitung (FAZ) es liberal moderado en política, socialdemócrata en economía y de izquierdas en cultura: tres diarios en uno". Es la fórmula que aplica el director del más influyente diario en alemán. El FAZ es hijo de la sociedad civil alemana que en la posguerra quiso dotarse de un órgano de opinión que defendiera la economía social de mercado. Una compleja normativa societaria, basada en una fundación, única propietaria sin afán de lucro y plural en su gestión, protege su independencia y vela por su rentabilidad: "Nosotros somos –dice Schirrmacher- los únicos dueños de nosotros mismos". El FAD es hoy un avanzado de la prensa de élite europea.

LLUÍS AMIGUET

Hemos permitido que una élite de banqueros acumulen tanto poder que, para lucrarse, han podido arruinar sus propios países e infligir graves daños a toda la economía mundial.

¿Por qué arruinar su propia sociedad?

Porque ya no es la suya. Ya no tienen nada que ver con los problemas de todos nosotros ni son capaces de ponerse en nuestro lugar. Son marcianos que viven en su planeta privado, al que han llegado con retribuciones simplemente inimaginables para nosotros. Y les importamos muy poco.

Por ejemplo.

Paul Krugman cita el sueldo de un responsable de fondos de alto riesgo equivalente al salario de todos los profesores de primaria del estado de Nueva York durante tres años.

No era un mileurista este señor.

Si permitimos que un puñado de ejecutivos ganen más que todo un Estado, no nos podremos quejar luego de que arruinen ese estado y a nosotros con él.

¿Qué hacer?

Los europeos debemos cambiar la legislación, intervenir en los bancos, racionalizar su gestión y fiscalizar los salarios de sus ejecutivos.

Todo un programa.

Jared Diamond, profético en Colapso,lo explica muy bien: cuando ganas esas cantidades obscenas de dinero, dejas de ser un ciudadano y puedes arruinar tu propio país, y eso incluye el medio ambiente. Esa élite que decide contaminar una región para mantener sus ingresos ya ha dejado de sentirse parte del planeta. Y sabe que si el daño que causa es lo suficientemente grande y global, quedará impune. Defendámonos.

Su discurso suena izquierdista.

Al contrario, soy moderado y centrista, pero precisamente por eso creo que debemos reaccionar ahora para salvar la economía social de mercado antes de que la crisis - anteayer Alemania anunció que estaba al borde de la recesión- se convierta en caldo de cultivo para la extrema izquierda. ¿Qué dirá un despedido de Nissan, que como muchas empresas justifica con la crisis otros manejos, cuando piense en los miles de millones inyectados en la banca española?

Le veo preocupado.

Seriamente. Y lo peor acaba de empezar: cuando en unas semanas una escuela en un pueblecito alemán no tenga fondos públicos para contratar al maestro que necesitan, todos se acordarán de los 500.000 millones de euros que el Estado ha empleado en rescatar a la banca. Y la extrema izquierda tratará de explotar ese resentimiento.

¿No será usted alarmista?

Trato de ser responsable. Soy de los que piensan que nada volverá a ser igual. Y creo, con la canciller Merkel, que debemos actuar ahora con decisión para defender los valores de la cultura del esfuerzo, del trabajo cotidiano a cambio de un salario racional; del derecho a una jubilación digna después de una vida cumpliendo con tu deber. Mi secretaria, por ejemplo...

¿. ..?

Mi secretaria tiene 72 años y había ahorrado 20.000 euros para su jubilación. Un banco alemán la engañó diciendo que los invertía en un "fondo muy seguro" que resultó estar respaldado por Lehman Brothers. Mi secretaria ha perdido los ahorros para su vejez... ¿Qué confianza quiere que tenga en el actual sistema bancario?

No ha sido sólo su secretaria.

Sólo le diré que, hace unos días, los bancos alemanes estuvieron a punto de quedarse sin dinero para operar.

Es un dato estremecedor.

Por eso mi diario ha editorializado que debemos intervenir sin complejos para defender nuestros valores y nuestra sociedad de esos banqueros depredadores, que no son todos, desde luego, pero les hemos concedido poder para arruinarnos a todos.

Parece el fin de una era.

Creo como la canciller Merkel que es el fin de la absoluta permisividad en los mercados. Y confío en que Alemania lidere ese movimiento europeo para intervenir en los bancos, regular el sistema financiero, controlar sus sueldos y devolver, en fin, la tranquilidad y la confianza a los europeos en un sistema económico que recompense con equidad y moderación el esfuerzo, el ahorro y el trabajo a largo plazo.

¿Cuál es el camino?

Gordon Brown ha iniciado la entrada del Estado en el capital de los bancos: me parece un camino acertado para empezar...

Tal vez no todos los bancos necesiten intervención estatal.

Esa élite malversadora sabe que su manipulación debe ser global para ser impune, y por eso todos los bancos acaban contaminados aunque observen una buena gestión. Por eso es necesaria la regulación y el control para todos aunque no todos hayan abusado del poder que les hemos permitido.

Muchos banqueros y bancarios han administrado bien sus recursos.

Desde luego, pero yo estoy hablando ya de un cambio de mentalidad. Durante los últimos años nos habíamos instalado en una cultura que suponía que cada uno debía velar por su propio destino: debías ahorrar tú para tu propia jubilación...

Para eso hay que fiarse de los bancos.

... Esa es la confianza que se ha quebrado y es toda la sociedad europea la que debe intervenir para recuperarla.

388. Working class hero, de John Lennon

Us mantenen drogats amb religió, sexe i televisió
I us creieu tan llestos, apolítics i lliures
Però veig que en realitat sou uns putos ignorants

Working class hero, John Lennon

2008-10-17

387. El dinero es deuda

Un altre clip interessant sobre l'actual crisi econòmica i el valor del diner.
Es basa en un concepte fàcil però sovint ignorat: una inflació anual del 3% és en realitat una inflació exponencial, ja que serà un 3% sobre el 3% anterior sobre el 3% anterior etc.


4:37 castellà

Apunts relacionats:

2008-10-13

386. Consells per identificar estels

En aquest web [anglès, 85 pàgines web] hi podeu trobar una sèrie de consells per aconseguir identificar al cel nocturn els següents elements: les constel·lacions d'Orió, Cassiopea i l'Ossa Major, les estrelles Polar i Betelgeuse i el planeta Júpiter.


El cel nocturn mostra molts més objectes a identificar, però tot és començar, no?

http://www.quietbay.net/Science/astronomy/nightsky/

§ Microsiervos

2008-10-05

385. La civilització Google

Un interessant article de Josep Gifreu:



Títol: La “civilització Google

Autor: Josep Gifreu, Catedràtic de la UPF

Font: El Punt, 28 de setembre de 2008

Google acaba de celebrar els primers deu anys de colonització del nou espai en xarxa o ciberespai. Difícilment trobaríem una iniciativa civil en la història de la civilització humana amb repercussions tan profundes en un període tan breu. Del zero als 1.000 milions d'usuaris només en deu anys! L'encert de la invenció dels dos estudiants de Stanford, Sergey Brin i Larry Page, que idearen el cor del cercador –el sistema Page Rank–, és dels que fan història. El gran repte de Google és que no sols colonitza el ciberespai. Està colonitzant tot el món de la vida.

Google ja desborda totes les descripcions. La companyia s'ha situat en el primer front de les empreses «punt.com», i amenaça d'anar incorporant productes i empreses. Google ha celebrat l'aniversari desafiant Microsoft amb el llançament del navegador Chrome, que pretén desbancar l'Explorer (que té un 70% del mercat mundial). El creixement de Google es deu, sens dubte, al motor de cerca tan potent que té i als anuncis associats a la cerca. L'ampliació de serveis com ara Gmail, Blogger, Google Maps i sobretot You Tube, juntament amb l'anunci d'incorporar la cerca per mitjà de veu i de construir una biblioteca i una hemeroteca universals al ciberespai, fan d'aquesta plataforma d'internet la biblioteca infinita imaginada per Borges. Pero, a més, una biblioteca que serà alhora visual i audiovisual (de fet, ja controla més de 250 milions de pàgines d'imatges).

L'impacte de Google sobre tots els àmbits de l'activitat humana és difícil d'avaluar. Segur que les llums de l'invent prevalen ara sobre les ombres. Només el pas dels anys posarà les coses d'internet i de Google al seu lloc. De moment, no em sé estar d'aventurar que Google prefigura més que cap altra l'ambició més universal de colonització del ciberespai i, de retop, de colonització de les potencialitats humanes en el món del XXI. Google es proposa de controlar el procés central de la civilització global: pretén inventariar tota la saviesa present a la xarxa, dotar-la d'una ordenació segons un rang de rellevància en funció de la cerca i distribuir-la al màxim d'usuaris potencials com a font de negoci.

Google basa la força i el negoci en diverses modalitats de colonització del saber, que afecten tant l'estatut del mateix coneixement com l'evolució de les mentalitats, l'aprenentatge o les actituds dels usuaris respecte a l'accés il·limitat a fonts, textos i imatges. Google es presenta com l'ordenador de la Babel actual, bastida sobre l'acumulació exponencial d'informació. Però, a part de ser part interessada, una simple recerca sobre algun tema mínimament complex fa veure que el cercador presenta limitacions sovint insuperables... D'altra banda, s'alcen veus d'educadors, de metges i d'intel·lectuals que alerten dels perills que comporta l'ús continuat de Google, i en general d'internet, en la capacitat d'atenció, de discriminació, de concentració o d'aprofundiment dels usuaris, petits o grans. El llibre de moda als Estats Units es titula significativament: Distracted: the erosion of attention and the coming dark age (Maggie Jackson, 2008).

També és cert que la irrupció de Google requereix i pressuposa la universalització de la societat oberta i de les llibertats. La seva entrada recent a la Xina, per exemple i a pesar de les restriccions, segur que comportarà canvis substancials de relació del gegant asiàtic amb el món. Però l'origen nord-americà de la companyia i la preeminència dels interessos i de les pàgines web del nord ric i anglòfon apareixen sovint com la nova cara de la colonització imperial. En aquest sentit, Google fa un gran servei als angloparlants, oferint-los traduccions automàtiques de gran varietat de pàgines i llengües.

El català, idioma operatiu Parlant de llengües, no puc acabar aquests comentaris sense fer esment d'una bona oportunitat que Google brinda a les llengües minoritàries si, com en el cas del català, saben aprofitar-la. Com tots podem comprovar, el català és una de les quatre llengües amb què podem operar a Google Espanya, juntament amb el basc, el castellà i el gallec. Gràcies a la iniciativa de Softcatalà, Google va acceptar el català com un dels idiomes operatius (una trentena, a part del centenar llarg de llengües amb pàgina inicial). Avui, podem observar que Google ofereix el directori de pàgines web en català més gran de la xarxa (entorn de 100.000), que continua parlant de Països Catalans i que no planteja cap dubte sobre la unitat de la llengua catalana. Per tant, per molts anys, senyors de Google!

FOTO: Sergey Brin i Larry Page.

§ El Punt Glocal

2008-10-04

384. El borbó s'apuja el jornal

Us copio un article molt interessant d'El barrinaire.

En aquesta època de crisis en que tots els sous de la funció pública estan congelats, inclosos els alts càrrecs, el pressupost presentat pel sr. Solbes al Parlament Espanyol té tan una sola partida amb increment salarial: la destinada a la casa reial espanyola.

A falta de la segura aprovació parlamentaria a en Joan de Borbó i els seus catorze acompanyants (a saltat de la llista el fantasma Marichalar) cobraran 233.000 euros més al any (22.078.000 ptes), un 2.7% més que l’any 2007.

El que representa un sou anual net de 8.863.000 euros (1.471.258.000 ptes.), sense necessitat de justificar les seves despeses davant el Parlament, ni pagar impostos.
Diàriament ingressaran 24.282 euros, es a dir, cada membre de la família Borbó guanya molt més en un dia -1.619euros- (268.723 ptes) que la mitjana dels treballadors de l’estat en un mes.

A aquesta astronòmica quantitat cal afegir-hi els sous de les 140 persones que tenen de servei i que estan contemplades en d’altres partides pressupostaries; els viatges i la participació en cerimònies d’Estat que les abona el Ministeri d’Afers Exteriors; el manteniment de les cases reials i del príncep que estan abonades pel PatrimonioNacional; conceptes que en total comporten una quantitat estimada de 32.000.000 euros (5.312.000.000 ptes.).

Si comparem aquestes xifres de vertigen amb el que cobren per despeses personals les altres monarquies europees -a Noruega la casa reial guanya 1.000.000 euros, a Bèlgica i a Holanda guanyen 7.000.000 euros- tan sols cal suposar que el diferencial a favor dels Borbons correspon al complement per la hemofília que pateixen.

Quan seran valents els politics i acabaran amb aquesta lacra o posaran el referèndum sobre la monarquia entre els seus objectius immediats?.
§ El barrinaire

383. El tràiler de la peli de la Sarah Palin

Ja podeu veure el tràiler de la pel·lícula que Disney prepara sobre la Sarah Palin, la candidata republicana a la vicepresidència dels EUA. Juguen amb els tòpics de mare i jugadora d'hoquei:



Bé, com haureu comprovat aquest tràiler és una paròdia de com seria una pel·lícula de Disney sobre aquest tema. Perquè aquest tema és un argument clàssic de les pel·lícules dolentes de Disney, tal i com reconeix en Matt Damon.

I parlant de dolents, us heu fixat en els crèdits del final? Qui són els responsables de promoure la Sarah Palin? A veure si us sonen:
  • distribuidor: Baró Konstantin von Neurath
  • actors: Martin Borman, Alfred Rosenberg, Hans Frank
  • editor: Wilhem Frick
  • música: Walther Funck
  • director de fotografia: Hermann Göring
  • productors: Alfred Jool, Ernst Kaltenbrunner
  • productors executius: Wilhem Keitel, Joachim von Ribbentrop
  • adaptació: Fritz Sauckel
  • història original: Arthur Seyss-Inquart
  • guió: Albert Speer
  • direcció: Julius Streicher

2008-10-03

382. Armadures felines

L'enginy humà no té límits i qui té temps se les empesca totes. Aquest cop es tracta de l'artista Jeff de Boer, que ha dissenyat armadures per a gats i per a ratolins:


A les fotos es veuen molt ben fetes, de l'estil europeu dels segles XIV-XV i fins i tot les armadures del XVI japoneses (les clàssiques samurais). L'artista ha creat fins i tot un diorama amb les petites armadures per a ratolins representant una clàssica escena bèl·lica del Japó medieval (inclou els típics pendons!).


Hi ha més fotos al web de l'artista.

§ Teckno Geek