2008-08-31

359. L'accelerador de partícules, qüestionat

Es veu que hi ha diversos científics que creuen que l'accelerador de partícules LHC del CERN podria crear forats negres que engolissin el nostre planeta. Glups!

Naturalment, els responsables de l'enginy diuen que no hem de témer res. Esperem-ho!

2008-08-30

358. Fun home, d'Alison Bechdel

Fun home
Alison Bechdel, 2006
Català, trad. de l'anglès per Librada Piñedo
Ed. La Magrana (RBA)
232 p.
ISBN 978-84-9867-123-0

Fun home és una novel·la gràfica. Aquest terme s'usa per designar les narracions que tenen com a base principal el dibuix però que tenen una extensió i una complexitat majors de les que s'espera d'un còmic habitual. Normalment van dirigits al públic adult.

Algunes de les bones novel·les gràfiques que he llegit són de temàtica fantàstica, com ara Watchmen (un estudi sobre superherois en termes realistes) o bé Batman: the dark night returns (una revisió de la història de Batman, també en termes realistes).

Altres bones novel·les gràfiques estan basades en intepretacions de fets reals, com ara Adolf (sobre l'Holocaust des del punt de vista japonès) o From hell (una investigació dels crims de Londres de 1888; els de Jack l'Esbudellador).

Finalment altres bones novel·les gràfiques relaten una vida personal emmig de fets transcendentals, com ara Maus (la història d'un supervivent de l'Holocaust) o Persepolis (la història d'una nena durant la revolució islàmica a Pèrsia/Iran).

El que he descobert fa poc són bones novel·les gràfiques que relaten la vida personal d'algú emmig de la vida quotidiana. Un exemple en seria Blankets i el més recent és Fun home.

Per resumir, Fun home és la història de la complexa relació entre un pare i la seva filla, des del punt de vista de la filla. Una història que comença des de la infantesa, a la Pensilvània de 1960 i acaba bruscament quan la noia té vint anys. La història és realment interessant i enganxa des del primer moment. Les crisis d'identitat, la convivència familiar, les mancances de comunicació, les petites obsessions... tot plegat amaneix una vida alhora particular i universal.

En l'àmbit formal, el llibre es presenta en forma laberíntica, amb les mateixes escenes explicades una i altra vegada a mesura que l'autora i protagonista aprofundeix en els records per entendre i explicar-se els perquès de la seva vida. Així, algunes vinyetes ens presenten la mateixa escena des del mateix punt de vista però amb un nou significat, mentre que altres vinyetes presenten una mateixa escena des de punts de vista diferents, perquè no se'n treu l'entrellat.

El dibuix està tintat en tons verds, entenc que per la pròpia autora, i l'estructura de les vinyetes és de tres files per dues columnes, tot i que sovint les ajunta de manera quadrada per obrir la panoràmica o mostrar detalls.

L'autora, Alison Bechdel, és autora de l'exitosa tira Dykes to watch for.

La meva valoració: excel·lent.

Apunts relacionats:

2008-08-27

357. Autoodi: un altre mal que també ens ve de lluny

Un nou article d'en Joan Josep Isern sobre una carta d'en Joan Sales escrita el 1937. No em puc estar de reproduir-ho:

"(...) A Madrid ja em cridava l'atenció que molta gent relacionés la guerra actual amb la del francès ("la guerra de la Independencia" com en diuen els madrilenys); el poble madrileny no ha aterrat cap de les estàtues -ben mediocres per cert- dels seus reis que s'alcen tan monòtones a la Plaza de Oriente ¿per què a Barcelona ho han hagut de fer amb la de Prim i tants altres?..."

"Precisament Prim havia estat el capitost d'una revolució; però ¿què saben els nostres revolucionaris de la història del país, ni tan sols de la més recent? A Madrid els oradors de tots colors feien en els seus discursos contínues referències a gestes de la seva història tingudes com a glorioses i jo escoltant-los pensava que a Catalunya encara no se li ha acudit a cap dels nostres revolucionaris invocar les victòries de Panissars, de Montjuïc o del Bruc o els noms de Roger de Flor o de Roger de Llúria; un arriba a sospitar si no han sortit tots ells d'una misteriosa inclusa. Potser no han sentit a parlar mai de pares ni d'avis, pobrets.

Un arriba a sospitar que a tot arreu del món s'és patriota fora de Catalunya; això sol explicaria per què anem de recules des de fa quatre segles. Amb les nostres idees universalistes ens anem arraconant cada vegada més en un trist cul de món; viltinguts per tots els altres, que ens deuen prendre per una gent borda ja que no guardem memòria dels nostres passats. (...)"


Apunts relacionats:

374. Augmented Virtual Earth

Augmented Virtual Earth és una barreja de GoogleEarth amb càmeres de vídeo en temps real que es veu realment espectacular.

En la demostració es veu com podem navegar pel món i quan el nivell de zoom és prou arran de terra, s'encasten imatges de càmeres de trànsit o càmeres dels edificis per veure els cotxes i les persones pel carrer. Espectacular!

373. Al·lèrgia a la unitat: un mal que ens ve de lluny

Un interessant article d'en Joan Josep Isern sobre la nostra manca d'unitat política, denunciada ja per Joan Sales el 1936.

372. Necessitem més enginyers

L'empresa noruega Hydro (productes d'alumini) ha fet un enginyós anunci on fa saber que reclutaran enginyers... tinguin l'edat que tinguin.



El problema amb la manca d'enginyers creix. A Catalunya hi ha més demanda d'enginyers que no pas gent que en comenci els estudis i cada any hi ha menys gent que en comenci els estudis i menys gent que els acaba.

Tinc entès que és un problema global a tota la societat desenvolupada, ja que són uns estudis que demanen molt de sacrifici per acabar obtenint llocs de treball no gaire avantatjosos. Molts enginyers acaben la carrera i només troben sous mileuristes amb massa hores de feina: la generació actual prefereix invertir el seu temps en qualitat de vida (menys feina i més gaudir) i no pas en inversió de futur (treballar més per al demà o per al futur dels fills).

Total, l'estat ja s'encarregarà d'educar i alimentar els teus fills si tu no ho fas, no? Doncs per què esforçar-se?

Via Lliure Albir

2008-08-23

371. Sèries televisives: estat de la qüestió

Sèries televisives que vull continuar veient senceres:

  • Lost (temporada 5)
  • The Tudors (temporada 3)
Sèries que veig a estones:
  • Sex and the city (no sé per quina temporada va)
  • Betty (tampoc sé per quina temporada va)
Estrenes que no em vull perdre:
  • The Pacific (la continuació de Band of Brothers!)
  • John Adams (el biopic d'un dels fundadors dels EUA)
  • Generation Kill (HBO entra a la Guerra d'Irac!)
  • A song of ice and fire (la magistral saga de George R. R. Martin [A game of thrones], encara sense data d'estrena)
Sèries que vull descobrir:
  • The Wire
  • The Sopranos
  • Desperate housewives
  • Damages
Sèries que he abandonat:
  • Heroes (només n'he vist una temporada)
  • House (n'he vist episodis sense continuïtat)
  • Six Feet Under (només n'he vist una temporada)
Sèries acabades amb un bon record:
  • Buffy the Vampire slayer (set temporades)
  • Friends (deu temporades)
  • Rome (dues temporades)
  • Band of Brothers (una temporada)
Un any més acollint les bones produccions d'HBO i companyia!

370. Energia Vampir

L'Energia Vampir és una manera curiosa d'anomenar el consum energètic dels nostres electrodomèstics mentre no els fem funcionar.

En aquest gràfic hi podeu veure el consum elèctric anual per diferents electrodomèstics genèrics i, entre parèntesis, el cost anual en dòlars suposant un cost d'onze centaus de dòlar per quilovat hora.

Les línies vermelles indiquen un consum en mode d'espera passiu (per exemple, quan l'aparell només manté la memòria de les emissores o del rellotge) i les blaves indiquen una espera activa (quan l'aparell pot programar-se per gravar una emissió o fer tasques més complexes).

Per evitar els consums excessius, jo tinc la majoria d'aparells connectats a la xarxa domèstica a través de regletes amb interruptor. Quan no he de menester un aparell, el tanco i tanco també la seva regleta. Això protegeix addicionalment els aparells de canvis sobtats de tensió, com els provocats per tempestes amb descàrregues elèctriques (llamps).

Via Make: technology on your time

2008-08-18

369. Mapa genètic d'Europa


Aquest mapa es va publicar a Current Biology i s'explica a The genetic map of Europe (New York Times). El mapa mostra les relacions entre les diferències genètiques de 23 poblacions europees que van participar en un estudi sobre els gens.

Al mapa de la dreta hi veiem on es van prendre les mostres i al de l'esquerra hi ha el creuament de diferències genètiques. Es pot comprovar com hi ha força coincidències entre la localització de les mostres i les similituds genètiques, cosa que sembla indicar que la població d'Europa no està gaire barrejada.

La principal diferència es dóna al mirar les diferències entre nord i sud (eix vertical) respecte les diferències entre est i oest (eix horitzontal). Això dóna punts a una teoria privada meva que diu que els principals canvis de clima al nostre planeta es donen en sentit nord-sud i que els tipus de clima condicionen l'adaptació humana i la seva evolució. I això fa... que els països que van de nord a sud siguin més diversos que els que van d'est a oest.

D'altra banda podem observar dues barreres: la genètica finesa i la italiana, que són força separades de la resta. En el cas dels catalans, observem que tenim més gens comuns amb els francesos que no pas amb els castellans, qui són molt semblants als portuguesos. De fet els catalans, segons l'estudi, ens trobem a mig camí entre francesos, italians i castellans. Interessant!


Via Microsiervos

2008-08-16

368. Va de cinema

Porto vistes unes quantes pel·lícules que val la pena comentar, algunes d'estrena i algunes de veteranes.

  • Mamma Mia: l'adaptació cinematogràfica d'un musical creat sobre cançons d'ABBA. Molt entretinguda i alegre, amb final feliç. Us ha d'agradar la música d'ABBA perquè la pel·lícula és una cançó rera l'altra, però això és fàcil perquè les cançons són bones, les vocalitzacions fan el pes i les coreografies són divertides.
  • Funny games: una pel·lícula alemanya de 1997 de la qual ara s'ha fet un remake made in USA. He preferit veure l'original i és una pel·lícula dura, experimental (inclou música de John Zorn) i sense contemplacions. Dos adolescents segresten una família i duen la situació al límit. Recorda una mica La taronja mecànica però sense pretensions arty i en canvi amb trencaments del convencionalisme narratiu cinematogràfic explicitat per un dels propis protagonistes, que es dirigeix a càmera per fer evident que les coses van com ell vol. Una pel·lícula duríssima.
  • Soy leyenda: un instrument al servei de Will Smith que es deixa veure molt bé. Després de l'eclosió d'un virus creat per la humanitat, el 90% de la població del planeta mor i un 9% es converteix en una mena de zombis caníbals que persegueix l'1% restant per menjar-se'l. Explicat així sembla una carallotada de sèrie B però la producció és molt bona i les interpretacions també. No apta per a cors sensibles.
  • Kung Fu Panda: (doblada al català) una pel·lícula d'animació sobre un panda que vol fer kung fu. És una comèdia en que no pares de riure de principi a fi de la pel·lícula i en que els moments de tensió i de relaxament estan perfectament distribuits. Hi apareixen moltes referències a la cultura tradicional xinesa, des de 5 estils de kung fu (tigre, mono, grua,serp i pregadéu) fins a la longevitat de la tortuga o la saviesa del presseguer.
  • La momia 3: tercera entrega de les aventures de Brendan Fraser perseguint mòmies pel món. Aquest cop és a la Xina, amenaçada per un Jet Li callat com sempre i que ja no es mou tant com a Romeo must die o The One, que crec que són les seves millors pel·lícules. Efectes especials i crispetes.
  • El vuelo del intruder: una pel·lícula interessant sobre la guerra de Vietnam. És de 1991 i relata l'experiència d'uns quants pilots de bombarders mitjans A-6 Intruder. Després de veure com més i més pilots americans són tombats pel foc antiaeri comunista i amb els objectius militars crítics vetats al bombardeig per evitar un enfrontament directe amb la URSS, la dotació d'un avió decideix bombardejar una fàbrica de míssils situada dins la ciutat de Hanoi, saltant-se el veto de Nixon. La pel·lícula té un posicionament ideològic proamericà i les interpretacions són prou bones per aquest tipus de films. Va bé per entendre que en aquella guerra hi havia molta més història que no pas els clàssics llogarrets del VietCong.
  • Top gun: aquesta pel·lícula té 22 anys i encara no l'havia vist. És força entretinguda si us agraden els avions tot i que la meva dona es queixava que exhala testosterona pels quatre costats. En Tom Cruise va de cara bonica i l'argument és de paper de fumar, però les seqüències dels F-14 Tomcat i els F-5 Freedom Fighter són espectaculars. Llàstima que no hi hagi MiG-29 de debò. Per cert, en la versió doblada al castellà les cançons també les doblen! I ho fan fatal! Alguna cançó ni tan sols es reconeix. És boníssim.
  • Platoon: un brutal alegat antibel·licista d'Oliver Stone fet el 1986, que reflecteix alguns de les seves pròpies experiències com a soldat americà en la guerra de Vietnam (la de 1965-1973). La pel·lícula és excel·lent, des de la banda sonora fins a les interpretacions i a l'ambientació. La narrativa és contundent, amb una gent que no saben què fan al sudest asiàtic i una violència continguda que esclata a la mínima escletxa, com en l'escena dels registres a un llogarret que dóna suport als guerrillers VietCong. La pel·lícula defuig el maniqueisme i ens mostra que cadascú té motius per actuar com ho fa, però que el resultat final de tot plegat és un desastre absolut.
  • El incidente: una altra pel·lícula estranya de M. Night Shyamalan, millor que Lady in the water però pitjor que The village, Signs o The sixth sense, la seva millor pel·lícula. El punt més fluix del film són les interpretacions, que són horroroses. Tot plegat fa l'efecte de ser un film rodat amb un pressupost molt baix, quasi bé a la primera presa. L'argument no deixa de tenir interès, però la posada en escena falla.
  • Iron Man: una altra pel·lícula de superherois, però en aquest cas, molt bona. En espera de la versió que fa Zack Snyder de Watchmen, Iron Man és una pel·lícula digna, molt ben interpretada i que fa el seu fet: distreure'ns sense prendre'ns el pèl.

367. L'euro de Homer Simpson


Es veu que aquesta moneda ha aparegut a prop d'Avilés [castellà] i, segons els comentaris que hi deixa la gent, n'hi ha d'altres en circulació.

Tot i que la caricatura treu validesa a la moneda, no deixa de ser un acte creatiu prou graciós.

366. Joc Flash: BrainBashers


BrainBashers consisteix en separar les boles en les dues parts de la pantalla. Les blaves a l'esquerra i les vermelles a la dreta. Per a fer-ho podeu moure el forat que es troba a la part divisòria de la pantalla.

Quanta estona trigareu a separar les boles?

Apunts relacionats:

2008-08-10

365. Interfície Sphere de Microsoft

Llegiu a Microsiervos sobre les proves que Microsoft fa amb la interfície Sphere, de forma esfèrica.
Amb aquesta ja són diverses les proves sobre noves interfícies que està fent Microsoft.

Sembla que a Microsoft estan convençuts que el PC actual té els dies comptats (llegiu sobre el cloud computing) i que cal buscar nous gadgets per guanyar de nou el consum massiu. Si la gent deixar de comprar llicències per a productes que no usa ni al 20% i la xarxa ens omple d'eines gratuïtes, cal seguir el camí que indica Apple de vendre productes de disseny per oferir noves maneres de relacionar-nos amb la tecnologia i entre nosaltres, que és del que es tracta.

Crec que Microsoft vol seguir un camí paral·le al d'Apple: des que Apple va descobrir el fenomen iPod que s'han dedicat a treure nous gadgets cada poc temps, gadgets no sempre necessaris per a la vida moderna però imprescindibles per estar al dia. Ara les novetats informàtiques ja no són cosa de geeks sinó cosa de gent moderna. Aquest és el triomf d'Apple.

Per la seva banda, Microsoft busca la interfícia domèstica o familiar que canviarà la nostra manera de relacionar-nos amb les eines informàtiques, amb Internet, entre nosaltres. El Surface o l'Sphere són proves espectaculars però que no triomfaran si no tenen un preu adequat i una estratègia de màrqueting similar a la d'Apple: simplicitat i coolness. Coses que a Microsoft sovint troben a faltar.

364. Cloud computing a dojo


Tal i com explica l'Enrique Dans (en castellà), aviat ens trobarem el cloud computing fins a la sopa. Si sou neòfits en el tema però voleu saber de que va, la idea és passar de tenir ordinadors plens de programes que no explotem ni al 50% a tenir grupets de petits programes que ens fan únicament la feina que volem que facin.

Aquesta idea ja es troba en el disseny original del Sistema Operatiu (SO) Unix, fa quaranta anys. La idea és programar tasques senzilles que siguin fàcils de mantenir i reparar. Llavors l'usuari pot cridar les tasques que necessiti i encadenar-les per fer tasques més grans.

El problema de treballar en un SO d'aquest estil és que l'usuari ha de tenir un mínim de coneixements de programació per adequar-se l'estil de treball. Això no era un problema quan els ordinadors eren pocs i la gent s'hi connectava per terminals després de fer un curset d'aprenentatge. Però quan van aparèixer els ordinadors personals a gran escala no hi havia Internet. I això volia dir que l'usuari havia de tenir a casa els programes necessaris per treballar. I el mercat va començar a oferir primer programes petits i específics que poc a poc van anar creixent a mesura que els ordinadors es feien més i més potents. I així, en el cas dels fulls de càlcul, vam passar de tenir un Lotus 1-2-3 que tothom aprofitava al 90% a un Excel que usem al 10%. Però en paguem la llicència al 100%!

I aquí rau el problema: perquè pagar per programes que no usem?

Ara, les grans corporacions s'adonen d'aquest cost i promouen el cloud computing o computació en núvol: posar a disposició dels treballadors un gran conjunt de petites eines perquè n'usin només les necessàries. Això vol dir estalviar diners en llicències, espai de disc dur i hores d'aprenentatge dels treballadors: incrementar benefici!

I a nivell domèstic la tendència també va cap a aquí: la xarxa Internet ens ofereix dotzenes d'aplicacions gratuïtes, de GMail a Blogger, de Picasa a Gimp (hehe, quasi totes de Google), que podem fer servir sense haver de pagar les costoses llicències d'una Microsoft que busca un nou rumb o, sobretot, les caríssimes d'Apple, que ja fa temps que aposta fort pels electrodomèstics de disseny com a línia prioritària.

Del bloc d'Enrique Dans, per un comentari de Núria Masdéu

363. Tràiler de Watchmen

Per als despistats que encara no l'hàgiu vist, ja hi ha a la xarxa el tràiler de Watchmen, que s'estrenarà el juny de 2009.

Watchmen és un còmic extens (una novel·la gràfica) creat per Alan Moore i Dave Gibbons. Moore és un dels grans guionistes del còmic, amb obres com V for Vendetta, The swamp thing, From Hell o The league of extraordinary gentlemen, força d'elles dutes al cinema amb resultats que al meu entendre no fan honor l'obra original.

Però la seva gran obra ha estat Watchmen, un relat ambientat en un 1985 ucrònic en que els superherois són reals i han canviat la manera de viure de la gent, per bé i per mal. Superherois quasi tots sense poders (excepte un d'ells) i que han existit des dels anys 30, com als còmics del nostre món real. Però superherois que són humans, que envelleixen i moren i que pateixen i s'equivoquen, que són gelosos i que poden arribar a ser megalòmans.

Watchmen atormenta al lector amb una colla de dubtes i preguntes que no tenen resposta: la fi justifica els mitjans? és lícit fer un mal petit per evitar un mal pitjor? és lícit limitar la informació per evitar possibles mals? existeix un concepte universal de mal? i sobretot... qui vigila els vigilants?

El Watchmen del còmic conté relats dins del relat i un gran treball psicològic dels personatges. Formalment s'estructura en fulls de 3x3 vinyetes tintades amb colors apagats de manera que la forma no distregui el lector respecte el contingut. Totes les escenes, tant les quotidianes com les d'acció, s'inclouen en aquest format de 3x3.

La distribució de original de Watchmen es va fer en deu fascicles que comencen tots amb un primeríssim pla d'un objecte que es va revelant dins del seu context, per indicar-nos que en tot moment llegim una història completament contextualitzada. Entre les entregues els autors hi inserien falsos retalls de diaris que explicaven fets anteriors al relat per comprendre millor els personatges i les seves motivacions.

La història de Watchmen, per acabar de completar-ne la dificultat, és circular i autoreferent, quelcom que a primera lectura se'ns escapa però que successives lectures fan més clar i mostren l'envergadura real de l'obra.

Watchmen és, per concloure, una de les grans obres del còmic del segle XX. Esperem que la pel·lícula no perdi gaire nivell.

2008-08-07

362. Imagine cantat per G. W. Bush

En rx2008 s'ha dedicat a agafar trossos de discursos de polítics per confegir cançons conegudes, que sovint xoquen amb el polític en qüestió. Un exemple és aquesta barreja d'Imagine i Walk on the wild side, de John Lennon i Lou Reed, cantades per en G. W. Bush.



Altres cançons que es troben a YouTube són: