2008-10-19

391. Els bons salvatges, de Ferran Sáez Mateu

Els bons salvatges
Ferran Sáez Mateu, 2008
Català
Ed. L'Arquer, Mina.
188 p.
ISBN 978-84-96499-95-9

Ferran Sáez és un filòsof que segueixo de tant en tant a les columnes que escriu al diari Avui. Sáez té la característica d'exposar les seves idees filosòfiques i llurs extensions socials i polítiques sense marejar gaire la perdiu ni tenir por de nedar contracorrent. O contra el que creiem que és la corrent.

Fa alguns anys en vaig llegir un assaig titulat Què (ens) passa, que ja em va semblar més fresc i ric que els discursos públics d'altres filòsofs catalans més mediàtics. Davant aquest nou assaig em trec el barret.

I no em trec el barret tant per la crítica que fa a determinades actituds polítiques o socials sinó perquè Sáez expressa una bona feina (feta o recollida per ell) en recercar l'origen del conjunt de propostes polítiques i socials que es basen en el fet que "en algun moment" va existir una societat humana "més bona" que l'actual.

Sovint sento en boca d'algú aquella expressió "cada cop anem pitjor" i, si he estat presentat a aquella persona", no puc evitar de preguntar "quan?". Quan? En quina època històrica i en quina regió del planeta es va viure millor que no ara? I compte, no vull dir que tothom visqui ara igual ni tothom visqui bé, tant a nivell internacional com a nivell intern de les nacions. Però quan la decisió executiva política empra com a eines els estudis seriosos de la història o l'economia, l'únic camí de progrés és endavant, i endavant per a tothom, no per a uns quants.

Incís: pot semblar xocant aquesta afirmació emmig de la crisi financera de les subprime, però tothom pot veure que la reacció política comuna no ha estat la de fer com si res sinó la de corregir el problema en bé de tothom. És a dir, de millorar el nostre futur. Tenim una consciència de l'existència de la història (cosa que no tenen totes les cultures ni hem tingut sempre) i sabem que les decisions d'avui influeixen en el demà. Això ens du a millorar.

Doncs bé, Sáez vuit mirades atònites i un cas greu d'estrabisme en que assumir que ha existit un bon salvatge ens du a doctrines polítiques o actituds socials que acaben condemnades al fracàs, no sense deixar darrere un bon cabàs de cadàvers, ja morals o bé físics. En algun cas són milions de cadàvers, com en la contrareforma feixista i comunista del XX al reformisme liberal del XIX, una contrareforma aplaudida pels intel·lectuals de l'època. En altres casos parlem de milers de persones mortes o buidades de vida com en l'auge de la droga i la vida contracultural, una vida basada en l'actitud, en la mirada i no en la millora real de les condicions de vida de ningú. I Sáez mira més enrere, del Maig del 68 cap a la Revolució Francesa, de Rousseau cap a Montaigne.

I és en el turbulent segle XVI on Ferran Sáez troba la gènesi de la creació del bon salvatge, en l'època en que una part del món va abandonar el règim antic i va sentar les bases del pensament crític, de l'individualisme, de la ciència. Un segle on es va descobrir un Nou Món, on l'Església va ser apartada del centre de la vida privada i pública, on es va començar a entendre l'Univers.

Un segle tan convuls va generar una Reforma i la Reforma va generar una Contrareforma. I More va escriure Utopia perquè no entenia els canvis que el món vivia. I Montaigne va generar la figura del salvatge per criticar l'enfonsament del món on viviva. I Rousseau en va generar una concepció filosòfica com el bon salvatge, corromput primer per la civilització i la cultura i més endavant corromput per la democràcia i el capitalisme. La mateixa idea per a cada generació: "abans" vivíem millor, però el "sistema" ens corromp.

Madurem.

Per cert, també he trobat molt instructiu l'estudi sobre la gènesi del concepte de "jove". Aquest concepte no apareix als idearis revolucionaris del XVI ni del XVIII ni del XIX. Fins a la Primera Guerra Mundial un jove era algú sense formació i la figura tinguda en compte era l'home d'edat, amb barba i bastó. El concepte de jove apareix com a símbol de progrés per primer cop amb l'auge del feixisme, segurament imbuït pel futurisme. Com que el feixisme es va acabar estavellant contra la democràcia occidental aquesta visió del jove no va perdurar, però durant els anys 1950 i 60 els EUA van crear una nova figura del jove, aquesta dirigida des de la segmentació de mercat que feien les grans empreses; cap altra visió de la joventut es va poder imposar (ni tan sols plantar cara) a aquesta visió de la joventut que es va escampar pel món a través del cinema i la música. I la tercera figura del jove és la que crea l'esquerra a partir dels 1970. Quan la classe obrera aconsegueix bona part dels seus objectius a través de la socialdemocràcia, l'esquerra considera que l'obrer s'ha aburgesat i busca un nou subjecte de la seva activitat política: el troba en el jove, que passa a ser objectiu preferent de determinats grups polítics que traslladen la lluita de classes a la lluita generacional. La jugada els surt prou bé i avui tenim "regidories de joventut" i altres curiosos conceptes polítics que assumeixen que el jove (del qual l'edat és el que menys importa) és un subjecte polític diferent que la resta de la societat.

La meva valoració: molt instructiu. Un llibre que més enllà de la reflexió filosòfica ens mostra un autor que "ha treballat" el tema, tota una sorpresa al món de l'assaig socio-polític català.

Apunts relacionats:

2 comentaris:

groenlandson ha dit...

Si tornes a sentir en boca d'algú l'expressió "cada cop anem pitjor", després de preguntar-li "quan" i deixar que tot sol faci el ridícul, recomana-li la xerrada que va fer Steven Pinker al
TED (http://www.ted.com/index.php/talks/steven_pinker_on_the_myth_of_violence.html) en la que
argumenta que tot i que pugui semblar estrany Irak, Abu-Ghraib, etc. vivim segurament en el moment menys violent de l'existència de la nostra espècie.

I si vol més material que no dubti en llegir el llibre de Pinker "The Blank slate : the modern denial of human nature" on disecciona els mites de la tabula rasa de Locke, el bon salvatge de Rosseau i el fantasma en la màquina, que resumint sintèticament diria que som d'una mal•leabilitat absoluta per l'entorn i els agents socials (no han llegit Darwin), nascuts sants i degenerats per les institucions socials (vés a la llar d'infants i veuràs quin pa s'hi dona) i que els valors, les idees, i els sentiments no tenen
res a veure amb la biologia (visca els esperits, algú té una ouija?)

Martí Cabré ha dit...

Caram, no coneixia l'Steven Pinker. Ja buscaré aquestes referències per tenir més munició als carregadors.

Merci!