2008-08-16

368. Va de cinema

Porto vistes unes quantes pel·lícules que val la pena comentar, algunes d'estrena i algunes de veteranes.

  • Mamma Mia: l'adaptació cinematogràfica d'un musical creat sobre cançons d'ABBA. Molt entretinguda i alegre, amb final feliç. Us ha d'agradar la música d'ABBA perquè la pel·lícula és una cançó rera l'altra, però això és fàcil perquè les cançons són bones, les vocalitzacions fan el pes i les coreografies són divertides.
  • Funny games: una pel·lícula alemanya de 1997 de la qual ara s'ha fet un remake made in USA. He preferit veure l'original i és una pel·lícula dura, experimental (inclou música de John Zorn) i sense contemplacions. Dos adolescents segresten una família i duen la situació al límit. Recorda una mica La taronja mecànica però sense pretensions arty i en canvi amb trencaments del convencionalisme narratiu cinematogràfic explicitat per un dels propis protagonistes, que es dirigeix a càmera per fer evident que les coses van com ell vol. Una pel·lícula duríssima.
  • Soy leyenda: un instrument al servei de Will Smith que es deixa veure molt bé. Després de l'eclosió d'un virus creat per la humanitat, el 90% de la població del planeta mor i un 9% es converteix en una mena de zombis caníbals que persegueix l'1% restant per menjar-se'l. Explicat així sembla una carallotada de sèrie B però la producció és molt bona i les interpretacions també. No apta per a cors sensibles.
  • Kung Fu Panda: (doblada al català) una pel·lícula d'animació sobre un panda que vol fer kung fu. És una comèdia en que no pares de riure de principi a fi de la pel·lícula i en que els moments de tensió i de relaxament estan perfectament distribuits. Hi apareixen moltes referències a la cultura tradicional xinesa, des de 5 estils de kung fu (tigre, mono, grua,serp i pregadéu) fins a la longevitat de la tortuga o la saviesa del presseguer.
  • La momia 3: tercera entrega de les aventures de Brendan Fraser perseguint mòmies pel món. Aquest cop és a la Xina, amenaçada per un Jet Li callat com sempre i que ja no es mou tant com a Romeo must die o The One, que crec que són les seves millors pel·lícules. Efectes especials i crispetes.
  • El vuelo del intruder: una pel·lícula interessant sobre la guerra de Vietnam. És de 1991 i relata l'experiència d'uns quants pilots de bombarders mitjans A-6 Intruder. Després de veure com més i més pilots americans són tombats pel foc antiaeri comunista i amb els objectius militars crítics vetats al bombardeig per evitar un enfrontament directe amb la URSS, la dotació d'un avió decideix bombardejar una fàbrica de míssils situada dins la ciutat de Hanoi, saltant-se el veto de Nixon. La pel·lícula té un posicionament ideològic proamericà i les interpretacions són prou bones per aquest tipus de films. Va bé per entendre que en aquella guerra hi havia molta més història que no pas els clàssics llogarrets del VietCong.
  • Top gun: aquesta pel·lícula té 22 anys i encara no l'havia vist. És força entretinguda si us agraden els avions tot i que la meva dona es queixava que exhala testosterona pels quatre costats. En Tom Cruise va de cara bonica i l'argument és de paper de fumar, però les seqüències dels F-14 Tomcat i els F-5 Freedom Fighter són espectaculars. Llàstima que no hi hagi MiG-29 de debò. Per cert, en la versió doblada al castellà les cançons també les doblen! I ho fan fatal! Alguna cançó ni tan sols es reconeix. És boníssim.
  • Platoon: un brutal alegat antibel·licista d'Oliver Stone fet el 1986, que reflecteix alguns de les seves pròpies experiències com a soldat americà en la guerra de Vietnam (la de 1965-1973). La pel·lícula és excel·lent, des de la banda sonora fins a les interpretacions i a l'ambientació. La narrativa és contundent, amb una gent que no saben què fan al sudest asiàtic i una violència continguda que esclata a la mínima escletxa, com en l'escena dels registres a un llogarret que dóna suport als guerrillers VietCong. La pel·lícula defuig el maniqueisme i ens mostra que cadascú té motius per actuar com ho fa, però que el resultat final de tot plegat és un desastre absolut.
  • El incidente: una altra pel·lícula estranya de M. Night Shyamalan, millor que Lady in the water però pitjor que The village, Signs o The sixth sense, la seva millor pel·lícula. El punt més fluix del film són les interpretacions, que són horroroses. Tot plegat fa l'efecte de ser un film rodat amb un pressupost molt baix, quasi bé a la primera presa. L'argument no deixa de tenir interès, però la posada en escena falla.
  • Iron Man: una altra pel·lícula de superherois, però en aquest cas, molt bona. En espera de la versió que fa Zack Snyder de Watchmen, Iron Man és una pel·lícula digna, molt ben interpretada i que fa el seu fet: distreure'ns sense prendre'ns el pèl.

4 comentaris:

groenlandson ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Martí Cabré ha dit...

I avui he vist "El caballero oscuro" i la recomano a tothom.

Per a mi, aquesta i "Batman begins" són molt millors que la sèrie de Batman feta per en Tim Burton.

Molt bona!

albir ha dit...

doncs ahir vaig veure en video "21, Blackjack" amb en Kevin Spacey i en Laurence Fishburne. Em va agradar força, tambe la recomano a tothom. Vaig esta a punt d'agafar Hana-bi :P

Salut

Martí Cabré ha dit...

Doncs tinc moltes ganes de veure aquesta de Blackjack. Agafa la de Hana-bi, que val la pena.