2008-07-05

356. Un demòcrata de tota la vida

Quan veiem la colla d'intel·lectuals que agombolen el PSOE amunt i avall tot el dia i que com a perenne discurs polític proclamen l'herència franquista del PP, no ve malament recordar de tant en tant que mentre aquí a Catalunya teníem "la dreta nacionalista" a la presó, durant el franquisme l'esquerra intel·lectual s'havia abaixat els pantalons.

Com a fil musical de l'apunt us proposo la cançó "Un gran hombre", que en Víctor Manuel (sí, el marit d'Ana Belén) va dedicar a qui anomena un gran home, Francisco Franco.

Hay un país que la guerra marcó sin piedad.
Ese país de cenizas logró resurgir.
Años costó su tributo a la guerra pagar.
Hoy consiguió que se admire y respete su paz.
No, no conocí el azote de aquella invasión.
Vivo feliz en la tierra que aquél levantó.
Gracias le doy al gran hombre que supo alejar esa invasión que la senda venía a cambiar.
Otros vendrán que el camino no habrán de labrar.
Él lo labró, a los otros les toca sembrar.
Otros vendrán, el camino más limpio hallarán.
Deben seguir por la senda que aquél nos marcó.
No han de ocultar, hacia el hombre que trajo esta paz, su admiración.
Y por favor pido siga esta paz.

4 comentaris:

Salvador Grifell ha dit...

Impressionant la hipocresia d'aquest maldits progressistes espanyols!!!

groenlandson ha dit...

Aquest comentari està fet des de l'amistat i sense ànim d’ofendre:

M'entristeix quan gent intel•ligent i capaç d'utilitzar la llengua com un pinzell per filar prim, matisar i perfilar la realitat utilitza la brotxa per ombrejar i amagar.

El realisme, i per tant la pretensió de ser el més fidel possible a la realitat, subjectivament percebuda òbviament, es fa amb pinzells prims perquè si l'eina és massa grossa fa impossible aquesta pretensió. No dubto que el resultat sigui molt bonic i pugui seduir a molta gent, fins i tot passant el corró pots arribar a fer un Rothko, però llavors cal tenir clar que el que vols no és pas fer un estil realista sinó abstracte.

És molt interessant com filtrem la informació que rebem per reafirmar les nostres ideologies. No és un critica personal, jo també ho faig, és simplement l'intent d'entendre la dificultat de pensar críticament.

La cosa deu funcionar més o menys així: algú està molt emprenyat per la maniquea simplificació entre dretes i esquerres, per la mentida centralista que culpa el nacionalisme d'altri i nega el propi i per la suposada imparcialitat divina que s'atribueix a la intel•lectualitat, tant donada darrerament a dir bajanades a través de manifestos. Llavors, tot navegant troba una noticia interessant. Resulta que el paradigma d'intel•lectual d'esquerres té un passat fosc, ja que tot i que durant la seva vida adulta resulta que va ser censurat, boicotejat i denunciat pel règim (wikipèdia), quan era un vailet sense esma ni res al cap va fer un panegíric del "Generalísimo".
Un cop llegida la notícia l'engranatge comença a funcionar i es fa molt difícil deturar-lo. La indignació acumulada ja té una excusa per treure tota la ràbia i dir-la grossa, i automàticament la sinècdoque fa acte de presència i ens n’adonem que el pinzell prim que ens hagués permès fer un bodegó de com evolucionen les persones s’ha convertit en una brotxa grossa que converteix uns fets vitals d’una simple persona en una afirmació com: “no ve malament recordar de tant en tant que mentre aquí a Catalunya teníem "la dreta nacionalista" a la presó, durant el franquisme l'esquerra intel•lectual s'havia abaixat els pantalons.”

Ja ho entenc, es fa difícil resistir-se i reaccionar amb serenor quan dia rere dia sents discursos recurrents i mentiders sobre allò que estimes, caricaturitzant la realitat i embrutant. Però de "dretans nacionalistes" que enlloc de la presó van passar la posguerra apostant al cavall guanyador i afiliant-se al “movimento” segur que en podríem trobar uns quants, i segur que uns quants "intel•lectuals
d'esquerres" van conèixer tots els racons dels calabossos. És per això que la simplificació no ajuda a comprendre la realitat sinó a embrutar-la i desdibuixar-la I ja prou desdibuixada la tenim. I aquí ho tinc ben clar uns embruten i desdibuixen molt més que el altres, i entenc la dificultat de reaccionar amb mesura però em sembla que no és excusa.

Ara faré la meva confessió personal: jo després de llegir la noticia el primer que he pensat és que jo vaig ser un Víctor Manuel. Confesso que durant la meva joventut precoç vaig portar amb il•lusió una samarreta vermella amb la falç i el martell acompanyant unes
dramàtiques sigles que representen un dels règims totalitaris més ignominiosos i abominables de la
història. No vull pas excusar-me però jo no sabia que significava realment allò, era un jove estult sense massa inquietuds polítiques i víctima de la força iconogràfica dels símbols, de les utopies i de la esbiaixada vara de mesurar amb la que s’han jutjat els diferents totalitarismes. I llavors comences a llegir, més d’un llibre es clar, i veus que la realitat és molt més complexa que quatre eslògans ben intencionats i un dia ja no te la poses, l’altre la poses al fons de l’armari i finalment la fas servir de drap per netejar la pols. Tots tenim dret a equivocar-nos.

Martí Cabré ha dit...

Groenlandson, crec que la cançó fins i tot t'ha afectat més a tu que a mi, pel que n'has estat capaç d'extreure.

Ja en van dues que extreus pensaments interessants dels meus llançaments de pintura. Personalment prefereixo en Pollock a en Rothko, però veig l'efecte arriba.

Naturalment que la raó d'aquest escrit és la indignació acumulada que descrius i comprens perfectament. En un món bo, els meus apunts serien tots ensucrats i dolços, però en aquest on visc ho he d'anar combinant i en aquest apunt, com em passa de tant en tant, trec la bilis.

Jo també crec que tothom té dret a equivocar-se. Em sembla molt respectable la posició política de cadascú i miro d'allunyar-me d'extremismes. Però no sóc pas Jesús i no ofereixo l'altra galta.

Quan vaig llegir aquesta notícia no pensava en la situació actual amb els manifestos en contra del català ni res d'això. Vaig pensar en el viatge que van fer a Madrid una cinquantena d'intel·lectuals per buscar el recolzament dels creadors d'opinió progressistes de la capital d'Espanya a l'hora d'emprendre la reforma de l'Estatut.

La foto que va sortir als diaris va ser il·lustrativa. En van invitar uns centenars i només hi va anar en Santiago Carrillo. Tots els que dos anys abans es van llançar al carrer en manifestacions pel progrés dels pobles s'havien esfumat. Suposo que aquell dia molta gent del catalanisme d'esquerres es va adonar del parany en que havien caigut a l'entregar el govern a l'espanyolisme d'esquerres, que prioritza abans el sentiment nacional que no les polítiques de progrés envers els immigrants a Europa, per exemple. Vaja, que en realitat el que són és nacionalistes espanyols, tal i com els defineixen al New York Times.

I quan aquest cop he vist les lloances de joventut dedicades a un feixista he pensat que ja que sempre li recordem a l'Aznar que ell de jove era de Falange i ho usem com a element de lluita política i de desqualificació personal, potser no estaria malament recordar que, Ebre enllà, la realitat del franquisme era molt diferent que aquí. La pròpia sèrie de "Cuéntame" ja hauria de fer caure la visera de molts ulls.

D'altra banda he de dir que hi ha cançons d'en Víctor Manuel que m'agraden i que no valoro el seu talent artístic pel fet d'haver donat suport a un dictador feixista, com tampoc ho faig amb la Leni Riefenstahl, només faltaria. I jo he canviat de pensament polític força vegades, cada cop que la realitat s'entesta a fer-me veure equivocat. Però encara no he enregistrat cap disc dedicat a cap dictador feixista, per sort.

saltenc ha dit...

Aquesta gent són pura pantalla. Tens tota la raó, els pesats dels progres cada dia estan tocant els "collons" a qualsevol flaire del PP. Sempre diré el mateix m'estimo més un Aznar que em diu que no a la cara que no un Zapatero que et pica l'esquena dient que és el campió de la comprensió per acabar fent el mateix que aquell, aquesta actitud és molt pitjor