2008-12-06

407. Pixelians


Pixelians és una curiosa mostra de personatges famosos (i no tant famosos) fent servir l'anomenat pixel art.

406. El salt més alt

Joseph Kittinger (1928) és un excoronel de les forces aèries dels EUA (USAF). De jove es va interessar en els salts d'altura i en els viatges en globus. Després de servir a la base de Ramstein (Alemanya Occidental), va participar en diversos projectes militars de l'USAF.

El 1957 va pujar en globus fins a 29.500 m d'altura, sense saltar del globus.

El 1959 va fer dos salts des del globus, des de 23.287 m i des de 22.769 m. En el primer salt es va desmaiar perquè un mecanisme en mal estat el va fer girar sobre ell mateix a 120 rpm i li va provocar una força g de 22 a les extremitats; tot i això els mecanismes de salvament van funcionar i es va salvar.

El 1960 va saltar des de 31.300 m, fent servir durant 4 minuts un paracaigudes àncora per estabilitzar la posició i obrint als 5.500 m el paracaigudes normal. Durant els 4 minuts i 36 segons de caiguda semilliure va arribar a agafar els 988 Km/h. I el salt es pot veure a YouTube:



Kittinger va participar posteriorment a la Guerra de Vietnam, on va fer 483 missions en dos torns de servei. El 1971 es va tornar a presentar com a voluntari i l'any següent va ser tombat per un MiG-21 a Thai Nguyen. Va ser alliberat onze mesos més tard; el fet de ser l'oficial de major graduació del campament li va comportar rebre càstigs i tortures degudes als actes violents dels seus presoners subordinats.

Després de deixar l'exèrcit va continuar practicant el vol en globus i el 18 de setembre de 1984 va aconseguir ser la primera persona en creuar l'Atlàntic en globus, en un vol de 4 dies.

405. Les Nacions Unides, Pau Casals i Miquel Barceló

Us recomano la lectura d'aquest article de Bartomeu Mestre aparegut a e-Criteri.

CULTURA I DRETS HUMANS! LLENGUA, PINTURA, MÚSICA...
Bartomeu Mestre

Sovint, els espectadors restringim els judicis al que ens han volgut fet veure, sense anar més enllà. Això, més d’una vegada, ens fa donar per bo el discurs dominant. Els catalans, socràtics com som, hem de filar més prim i no conformar-nos amb el que ens mostren, sinó que hem d’indagar o, si més no, intuir allò que ens amaguen i allò que no es veu. La inauguració, dia 18 de novembre, de la Sala XX de les Nacions Unides de Ginebra, em permet destinar l’article (1) a aportar aspectes que s’han ignorat, però que són tan o més importants que els que ens han mostrat.
“Serà un acte sorprenent. La cúpula serà a les fosques fins que el rei s’adreci al públic. En aquest moment, s’encendran els llums per il·luminar la intervenció de Miquel Barceló a la Sala dels Drets Humans del Palau de l’ONU. Ho podreu veure en directe per IB3”. Aquest anunci es va fer dia 17 de novembre i es reiterà, dia 18 a les 8 h i a les 9 h, en els informatius de la televisió autonòmica. D’haver-se fet així, en il·luminar la cúpula, davant de l’impacte visual dels assistents, molt possiblement un “ooohhh!” d’admiració hauria recorregut la sala, però simultàniament hauria conferit més protagonisme a “l’inaugurador” que no a l’obra i a l’autor. Calia evitar-ho. Una diligent acció, hores abans de l’acte, va imposar el seny. La normalitat requeria que la gent entràs a la sala com, a partir d’ara, hi entrarà tothom. De manera semblant a com entren, a un edifici annex, els visitants que volen veure les pintures de Sert (2).
Hi va haver més coses. Quan es repartiren les 700 invitacions, els organitzadors feren una maqueta d’un tríptic per repartir el dia de la inauguració. En paper blanc brillant, a la coberta hi havia l’escut de la monarquia espanyola i, a l’interior, l’ordre de les intervencions. Era un document que no feia ganes d’estotjar; una tudadissa de paper i de doblers. Una hàbil gestió, pocs dies abans, va imposar seny. A la correguda, però amb encert, es va elaborar un fulletó de 24 pàgines, amb fotografies magnífiques d’Agustí i Antònia Torres, amb un únic i breu text de Miquel Barceló.
I arribam ja al dia D. L’acte s’ha anunciat oficialment només en dues llengües: el francès, com a llengua oficial del cantó suís al qual pertany Ginebra, i l’espanyol, com a llengua dels amfitrions. El protocol establert a les Nacions Unides determina i condiciona l’ús de les llengües de manera idèntica a la Unió Europea. Barceló, si vol parlar, ho haurà de fer en francès o en espanyol. Arribat el moment, Miquel va fins al faristol. Porta a les mans el fulletó que s’acaba de repartir, lamentablement (per normativa) només en francès i espanyol. L’obre i llegeix el text en la llengua de Ginebra. En acabar, treu un paper doblegat, el desplega, i llegeix:
“En la vivor dels miratges, me’n record d’un dia de calor enmig del Sahel (3), de veure el món regalimant cap al cel. Arbres, dunes, ases, gent de tot color... degotant i consumint-se. Tot això, a l’inrevés, cap per avall, és la mar, però també és una cova; la unió absoluta de contraris. La superfície líquida de la Terra amb les seves buidors més amagades. Dins d’aquesta mar coneguda hi podem veure diferents nivells:
El fons, amb els policroms moradors
El pla de l’aigua
La sabonera blanca
I, a la fi, el que reflecteix aquesta mar. El que és davall. Nosaltres!

Just començar la lectura, els traductors romanen paralitzats i sorpresos. Els assistents aixequen una remor. La gran majoria (especialment els qui presideixen l’acte) es posen l’aparell traductor a l’orella. Quan en Miquel acaba de llegir l’original català, agafa de nou el fulletó i reprèn la lectura del text en espanyol. En un espanyol, per cert, que delata que no és la seva llengua materna ni l’habitual. Miquel Barceló, estrafent el protocol i la norma injusta i mal dictada, va fer allò que, segons Espriu, calia fer: “per salvar-nos els mots; per retornar-nos el nom de cada cosa...”.
Crec que el gest no ha estat reconegut per les entitats del país. És el primer català que parla la seva llengua a les Nacions Unides (4). Fa anys, vaig escriure que Serrat, l’any 1968, va desaprofitar una oportunitat d’or quan es negà a cantar a Eurovisió si no podia fer-ho en català. En comptes de mostrar cartes i anunciar les intencions (que varen ser sabotejades), podria haver aprofitat que la retransmissió era en directe. Barceló ho va fer. Amb un gest senzill i proper, sense paraules grandiloqüents o confitades (5). Amb una metàfora i una bona dosi de poesia, va definir la seva gegantina obra en català i ho va traduir a dues llengües de les moltes que parla i escriu.
Sostenc fa temps la teoria que la projecció nacional catalana no vendrà pel camí de l’erudició ni, tampoc, per la ruta dels il·lustrats, ni, molt menys, per la dels nostres polítics, sinó per la via d’allò que som i ens caracteritza: les lletres i les arts; la cultura (la llengua, la pintura, la música...). Serem reconeguts en la mesura que es reconegui la universalitat de Ramon Llull (pensador), de Pau Casals (músic), de Tàpies, de Miró i, ara molt més encara, de Barceló (pintors). La resta, quasi sempre, són accions eixorques o efímeres. No puc ni vull deixar passar l’ocasió per maleir els governs de reietons autonòmics balears que han destinat i destinen recursos públics a personatges com Michael Douglas o Rafael Nadal per la hipotètica projecció que fan del nom de Mallorca al món. Els Nadal passen, els Barceló perduren!
Retornant a l’acte d’inauguració, encara hi ha coses per comentar. Dels discursos, cal esmentar la referència del ministre madrileny Moratinos al 60è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans (6), en defensa d’un món més just i solidari, però sobretot a l’al·lusió a Pau Casals. No per la citació de Moratinos (a qui algú li va suggerir les referències apuntades), sinó per la repercussió que tendria en el desenllaç de l’acte d’inauguració, em sent impel·lit a fer un parèntesi en aquesta crònica crítica. La relació de Casals amb l’ONU mereix un monogràfic per destapar uns fets amagats arreu del món que, dissortadament, perjudicaren el mestre i, amb ell, els catalans.


L’any 1963, Pau Casals estrenà l’oratori El Pessebre, compost com a contribució “a la pau mundial” i dedicat “al 18è aniversari de la creació de l’ONU i al 25è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans”. Anys després, per commemorar el 25è aniversari, l’aleshores secretari general de l’ONU, U Thant, va sol·licitar a Pau Casals la composició de l’himne a les Nacions Unides sobre una lletra (7) que, condicionada a recollir el preàmbul de la Carta de les Nacions, s’havia encarregat al poeta britànic nacionalitzat nord-americà, W. H. Auden (8). Dos mesos abans que Casals fes els 95 anys, dia 24 d'octubre de 1971, a la seu de l’ONU de Nova York, l’orquestra i cors del Festival Casals, dirigits pel seu mestre, presentà com a estrena mundial l'Himne de les Nacions Unides, conegut també com l’Himne de la Pau, davant dels dirigents de tot el món que s’aixecaren, entusiasmats, per aplaudir l’obra. Després, Casals va adreçar-se al públic i, parlant en anglès, va fer una proclama identitària que, encara avui, emociona escoltar (9): “I am a catalan!”. A continuació, el mestre, que feia anys que no tocava en públic, va interpretar en el violoncel El cant dels ocells(10), la popular cançó catalana que ell va fer universal. Han passat 37 anys! A partir d’aquell dia, comença un misteri que he investigat i que ara puc esbrinar-vos. Com així un himne que va ser encarregat (ei, i estrenat oficialment!) no ha tornat a escoltar-se a les Nacions Unides? Com així, ara, l’ONU diu que no té himne oficial (11)? Qui – i per què –va ordenar tirar terra damunt d’aquella composició musical?
Què va passar? Se sap del cert que les paraules de Casals varen ser un mal-te-toc-pesta i una potada al ventrell de l’esbombada “apertura democrática” dels Fraga, Castiella i López Bravo, ministres de Franco. No hi ha cap informació oficial respecte d’això, però se sap que, amb obscurs moviments diplomàtics, el govern espanyol va fer feina de claveguera desautoritzar i fer desaparèixer l’himne de Casals. Per la seva banda, Auden, el poeta autor de la lletra, va fer part de les Brigades Internacionals durant la guerra incivil espanyola. Fins i tot va editar un llarg poema, Spain 1937, que es va vendre arreu d’Europa per recaptar fons destinats a despeses mèdiques del bàndol republicà, en què ell menava una ambulància. En definitiva, els autors de l’himne eren manifestament hostils al govern franquista i viceversa. Però la cosa no acaba aquí. No va ser Espanya l’única interessada a maniobrar per rebentar l’himne. La Gran Bretanya considerava Auden un traïdor, perquè, l’any 1939, va partir cap als Estats Units, d’on adoptaria la nacionalitat. El poeta, decebut, es mostrà crític amb el seu país per no haver ajudat a defensar la causa republicana espanyola i, encara que entre el 1956 i el 1961 Oxford va concedir a Auden una càtedra de poesia, els anglesos mai no li perdonaren la “fugida”. L’actuació d’amagatotis d’Espanya i de la Gran Bretanya per silenciar l’himne, coincidiren amb la mort, amb tres setmanes de diferència, dels seus autors (12). Qui defensaria aquella peça? Ni Auden ni Casals no rebrien mai la gratitud dels qui els havien encarregat l’himne i han estat víctimes d’un injust oblit, perquè d’aleshores ençà no s’ha sentit més a cap acte oficial de l’ONU. Deu ser l’únic cas conegut a la història que s’assassina un himne encarregat, editat i estrenat oficialment! És evident que els governs d’Espanya i la Gran Bretanya deuen una reparació, però qui més responsabilitats té en aquest assumpte és l’Organització de les Nacions Unides! El titular de premsa podria ser aquest: “L’Himne de les Nacions Unides ha estat censurat, silenciat i proscrit!”.
Però, a què ve ara – em podeu demanar – tota aquesta lliçó d’història i d’histèria? Doncs, que dia 18 de novembre, hi va haver, a més de les actuacions descrites (inauguració sense encesa de llums, programa de mà digne, parlament en català...) una altra “irregularitat protocol·lària” o, si ho preferiu, una nova i hàbil rectificació. La invitació de l’acte proclamava que el convocaven el rei d’Espanya i el president del govern espanyol. Era, per tant, un acte oficial i, com a tal i d’acord amb el protocol vigent d’actuació, requeria la interpretació de l’himne nacional espanyol (13). Aleshores, com així no va sonar? (14) Si no hi havia cap astúcia intencionada, cal deduir que, tractant-se d’un acte al qual assistiria el secretari general de les Nacions Unides, algú va suggerir que el referent musical havia de ser de major rang que l’himne d’un dels estats membres. Així va ser com, sorprenentment, s’anunciàque sonaria l’Himne de les Nacions Unides, és a dir: l’himne no inexistent, però sí esborrat del mapa. Tanmateix, 37 anys després de la ignomínia, qui en sabria noves? Com era d’esperar, ningú no va anar a cercar la particel·la i tothom va romandre descol·locat! Els relleus al capdavant de l’ONU han fet que s’ignori la simbologia i la història de la institució. Tenint en compte que l’himne, com he explicat, no ha tornat a sonar mai a cap acte oficial d’ençà de la seva estrena, l’any 1971, tenint també en compte que està escrit per a coral i orquestra i la nova Sala dels Drets Humans estava tan atapeïda i estibada que no s’hi podia encabir ni la batuta d’un director, com s’ho farien a Ginebra? Doncs, sigui de manera intencionada o no, dissimuladament o no (cal anar-ho a cercar, ara, a misses dites?), es va ficar mà a la peça que Pau Casals va interpretar just després de l’estrena de l’himne. Va ser així com, a la catalanitat de l’acte, s’hi va afegir El cant dels ocells per fer una triple festa de catalanitat: de la llengua, de la pintura i de la música. Un acte memorable que no s’ha copsat en plenitud per part dels creadors d’opinió. Han fet els ulls grossos o han badat?
I de la cúpula? Cal dir-ne res? Hem de parlar del preu? De la manipulació d’atribuir tot el cost (18,5 milions d’euros) a la intervenció de Barceló quan aquesta no ha arribat a una tercera part de la restauració i adequació de la sala? Hem de caure en la demagògia barroera? Hem de fer notar els greuges comparatius? (15) Volem més prova del cotó que l’airada reacció del PP, de l’ABC, La Razón, El Mundo, la COPE...? On ens hem de situar davant d’uns atacs tan descomunals de la caverna? Per a mi, allò que importa és la meravella que ha estampat Barceló al sostre d’un lloc emblemàtic. Una obra que, com la música de Casals, transcendeix el pas del temps i dóna prestigi als catalans ben nascuts que estimen i defensen la terra.
I de l’autor (16)? Cal dir-ne res? En Miquel Cordella és un home de la terra. De la nostra terra i de la nostra mar. Un argonauta, savi, tímid i discret, que s’embarca en les missions més difícils, gairebé impossibles, i que se’n surt amb una esma que deixa bocabadat qualsevol esperit sensible. L’obra de Ginebra, amb el nom dels Drets Humans, serà una fita més d’un pintor jove que fa gairebé no-res acaba de repuntar el mig segle i que fa preveure una projecció com cap altre pintor viu, fins ara, en la història de la humanitat. Que així sigui i per molts d’anys!

Son Menut (Mallorca), 27 de novembre de 2008
Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo

PS:
  • Un prec: demanaràs als responsables del centre documental que porta el teu nom que agilitin d’una vegada la web en català, Miquel?
  • Un agraïment: per tot el que representa la cúpula, pel desenvolupament de l’acte inaugural, per la teva discreta (però efectiva) actitud lingüística, MOLTES DE GRÀCIES, MIQUEL!

NOTES:
(1) Vull disculpar-me amb els amics de Criteri per la llargària de l’escrit, però crec que compt amb la complicitat dels lectors, ateses les informacions sorprenents i inèdites que aporta l’article.
(2) Els murals del barceloní Josep Maria Sert i Badia constitueixen una al·legoria contra la guerra. Va ser un regal del govern espanyol republicà, l’any 1936, a l’antiga Societat de les Nacions, precursora de l’ONU. Sert, escudant-se en les seves conviccions religioses, s’acostà al franquisme. Els murals de Ginebra varen ser qualificats per Picasso (i molts de crítics coetanis) com a “mierda sobre oro”. L’art i la crítica no solen ser mai neutrals.
(3) Àrea geogràfica i climàtica del continent africà que limita al nord amb el desert del Sàhara, al sud amb les sabanes i selves del golf de Guinea i d’Àfrica central, a l’oest amb l’oceà Atlàntic i a l’est amb el riu Nil. Té una extensió de quatre milions de km2 i inclou Mauritània, Senegal, Mali, nord de Guinea i Camerun, així com el Txad i Sudan. És sabut que, des de fa molts d’anys, Miquel Barceló viu i fa feina llargues temporades a Mali.
(4) El discurs en català d’Òscar Ribas, dia 4 d’octubre de 1994, es va fer en condició de cap d’estat d’Andorra, amb motiu de la incorporació del seu país a l’ONU.
(5) Com diu Raimon “som gent sense místics ni grans capitans; que en frases solemnes no ha cregut mai”.
(6) Aprovats dia 10 de desembre de 1948.
(7) Eagerly, musician.
Sweep your string,
So we may sing.
Elated, optative,
Our several voices
Interblending,
Playfully contending,
Not interfering
But co-inhering,
For all within
The cincture
of the sound,
Is holy ground
Where all are brothers,
None faceless Others,
et mortals
beware Of words,
for With words we lie,
Can say peace
When we mean war,
Foul thought speak-fair
And promise falsely,
But song is true:
Let music for peace
Be the paradigm,
For peace means
to change At
the right time,
as the World-Clock
Goes Tick-and Tock.
So may the story
Of our human city
Presently move
Like music, when
Begotten notes
New notes beget
Making the flowing
Of time a growing
Till what it could be,
At last it is,
Where even sadness
Is a form of gladness,
Where fate is freedom,
Grace and Surprise.
(8) Wystan Hugh Auden (York, Anglaterra 1907 – Viena 1973) és considerat el poeta més influent i important en llengua anglesa des de T. S. Eliot. En els seus primers llibres, carregats d’autenticitat, es mostra convençut que la força de la paraula combinada amb l’acció política canviaran el curs de la història. La seva participació a la guerra espanyola (aquella “gloriosa cruzada contra el separatismo”) el va decebre. La posterior derrota de la causa republicana i l’avanç del feixisme a Europa li feren replantejar molts dels seus postulats. Des de 1939 i fins a la seva mort, Auden va viure en parella amb el poeta nord-americà Chester Kallman fent manifesta ostentació de la condició homosexual, la qual cosa els va generar admiració, però també odi i marginació.
(9) Vg. http://es.youtube.com/watch?v=c3evi2PUTPI&feature=related
(10) Vg. http://es.youtube.com/watch?v=rt9iz3xApVg&feature=related
(11) Una negació absurda si tenim en compte que l’himne va ser editat el mateix any de l’estrena per Alexander Broude Inc., Nova York.
(12) Auden va morir el 29 de setembre de 1973 i Casals, el 23 d’octubre del mateix any.
(13) En realitat, la marxa reial (o granadera) no és espanyola, sinó alemanya. Va ser un regal de Frederic Guillem I de Prússia a la seva fillola quan es casà amb qui seria Carles III, el mateix borbó que va inventar la bandera espanyola copiant-la (amb la intenció d’assimilar-la i substituir-la) de la senyera quatribarrada de l’antic regne d’Aragó.
(14) He escrit a l’inici que, a vegades, els fets més destacats són els que no se senten ni es veuen.
(15) “Los costes para la construcción del Palma Arena se elevaron 30 millones de euros por encima de lo previsto sin documentar las causas”. Aquest notícia (Diario de Mallorca, 21-XI-08) no ha merescut comentaris a la premsa de la “Villa y Corte”ni tampoc, excepte a Mallorca, al conjunt dels Països Catalans! “El gobierno canario tiene que desembolsar 92 millones de euros por la que iba a ser la obra de arte en la montaña de Tindaya en Fuerteventura sin que se haya movido una piedra” (El País, 19-XI-08). Si 30 i 92 són més que 18,5 no s’ha notat a la premsa!

(16) Cal esmentar, al costat de Barceló, l’andorrà Eudald Guillamet, expert en coves paleolítiques, Ramon López de Vilanova i la Geltrú, que va aportar l’enginyosa recepta amb la textura adequada, el cuiner i pintor italià Toni Vinaello, l’arquitecte mallorquí Antoni Esteva, que va decorar la sala, i el parisenc Jean Philippe Fournier, col·laborador de Barceló des de fa 20 anys, al capdavant d’un equip de feina de devers 20 persones, entre les quals hi havia Marcel·la, la filla de Miquel Barceló
Criteri


2008-11-28

404. Dos anys de Montilla a Catalunya

403. Oblong's g-speak

L'Oblong's g-speak és un sistema operatiu espacial.
Em recorda molt els sistemes operatius de Minority Report i de Matrix.
Els gràfics encara són senzillots però la funcionalitat és increïble.


g-speak overview 1828121108 from john underkoffler on Vimeo

Apunts relacionats:

2008-11-26

402. Grocery Store Wars: may the farm be with you

Una paròdia d'Star Wars traslladada al món dels vegetals orgànics contra el menjar industrial (el menjar del cantó fosc).

Està molt ben feta:

2008-11-24

401. Girly man

Una versió del Thriller de Michael Jackson feta a la Índia i subtitulada en anglès per algú que evidentment no coneix l'idioma.



La millor part és evidentment de 1:18 a 1:40.

2008-11-14

400. Watchmen, el nou tràiler

Sembla que el juny del 2009 s'estrena Watchmen, la pel·lícula basada en el còmic del mateix nom.

Zack Snyder, el director de l'aclamada 300 (sobre la Batalla de les Termòpiles) s'ha encarregat de traslladar al cinema aquesta obra que fins ara s'havia considerat impossible de convertir en imatges animades.

A l'espera de veure si el guió s'ajusta a la complexitat del còmic original, sí que podem afirmar que les imatges responen fidelment a l'original. Podeu veure el tràiler a Yahoo movies, us recomano que no mireu la resolució per defecte sinó l'alta resolució a tota pantalla. Espectacular.

Recordem que Watchmen està ambientada en una realitat paral·lela de l'any 1985, en un moment en que els herois emmascarats han caigut en desgràcia arreu, per la pressió combinada d'una població que no se'n refia i un govern que els molesta. Watchmen era el nom d'un grup d'herois emmascarats que anys enrere vigilaven els carrers de Nova York però es va dissoldre per manca de suport. Arran de l'assassinat d'un antic membre jubilat del grup, el Comediant, un altre dels exherois, Rorschach, creu que el govern dels EUA els vol eliminar a tots i buscarà la resta d'antics companys per avisar-los de l'amenaça que creu que tenen a sobre.

Ells ens vigilen. Però qui vigila als vigilants? Amb aquesta cita de l'antigor que continua en vigència en ple debat sobre el paper de l'estat en la societat i el grau d'intervencionisme que cal tenir en l'educació o la sanitat, Watchmen és una història que ens planteja si algú pot exercir amb ple dret la coerció i la violència en una societat democràtica, si l'ús de la violència es pot justificar sense caure en el feixisme i si la fi justifica els mitjans.

Apunts relacionats:

2008-11-10

399. Més sobre la vaga d'informàtics

Hi ha un text recopilatori sobre la situació actual:

http://boloniaiifordummies.blogspot.com

Sembla que la situació no és crítica perquè la titulació no desapareix, però a Espanya no es posa al nivell de les altres enginyeries i es manté la discriminació i l'intrusisme professional que patim des de fa anys.

El Consell del Col·legi d'Enginyers en Informàtica d'Espanya dóna suport a la convocatòria de vaga.

2008-11-07

398. Vaga d'informàtics el 19 de novembre

Hi ha convocada una vaga d'informàtics per al dimecres 19 de novembre de 2008.

El motiu és que el govern espanyol vol eliminar les titulacions d'informàtica en la revisió dels plans d'estudis superiors (Pla de Bolonya).

La justificació del govern socialista és que els continguts d'informàtics són transversals a moltes carreres i per tant no cal una carrera exclusiva per a informàtics. Crec que és una justificació nascuda des de la més profunda ignorància del que és la informàtica.

Podeu consultar els detalls de la mobilització a http://www.huelgainformatica.es/catala/vaga.htm

Enllaços relacionats:

2008-11-02

397. Obama: vote for hope

Un altre clip musical molt ben fet amb propaganda política a favor d'en Barack Obama.


Obama '08 - Vote For Hope from MC Yogi on Vimeo.

Apunts relacionats:

Que fort! Ara veig que el primer clip, el "Yes, we can" és de l'apunt 297 i el "Vote for hope" és l'apunt 397. Cent apunts exactes entre la campanya de les primàries i les eleccions definitives!

396. Tunejades de Cotxe d'en Benach

Un petit clip que mostra altres despeses supèrflues del tripartit en una nova unitat de mesura: les "Tunejades de Cotxe d'en Benach" (TCB).


2008-10-29

395. El señor de los vasquillos

Hilarant esquetx de Vaya semanita, amb l'actualitat política basca en clau d'El Senyor dels Anells.

2008-10-27

394. Joc Flash: els 150 millors jocs Flash!

Tal i com el seu nom indica, aquest és un llistat de 150 jocs Flash realment bons.
Potser no us agradin tots, però segur que hi podeu "invertir" unes bones hores.


§ Microsiervos

Apunts relacionats:

393. Arthur Benjamin, el matemàgic

Una nova xerrada de TED recomanada per Microsiervos: Arthur Benjamin, un matemàtic que fa xous de càlculs ultraràpids.

Al final del xou fa el quadrat d'un número de cinc dígits i ho fa en veu alta, per tal que es vegi el procés que segueix en el càlcul.



§ Microsiervos

Apunts relacionats:

2008-10-26

392. Barack Obama xerra amb Joe "el lampista"

Els últims debats electorals entre Barack Obama i John McCain han tingut com a un dels protagonistes un lampista d'Ohio amb el qual Obama va tenir una conversa fa un temps.

Podeu veure a YouTube la conversa entre Obama i Joe:



La conversa gira en torn dels impostos. Joe es queixa que fent d'autònom guanya uns 270.000 dòlars l'any i els demòcrates li posaran força impostos, cosa que li impedirà créixer.

Obama li contesta que pretén reduir els impostos per al 95% d'autònoms que guanyen menys de 250.000 dòlars l'any, cosa que potser no inclouria a Joe. Tot i admetre que amb aquest discurs Joe no el votaria, Obama li recorda com deurien ser els seus inicis en el negoci, quinze anys abans, i que bé li hagués anat no pagar impostos al principi.

Obama es queixa que les rebaixes d'impostos s'han fet sobretot per a gent com ell mateix, que guanyen molt més que 250.000 dòlars l'any i en canvi els autònoms que construeixen la riquesa del país n'han quedat fora. Potser si Joe hagués tingut rebaixes en el seu moment, no ho hagués passat tan malament per arribar on ara és.

Apunts relacionats:

2008-10-19

391. Els bons salvatges, de Ferran Sáez Mateu

Els bons salvatges
Ferran Sáez Mateu, 2008
Català
Ed. L'Arquer, Mina.
188 p.
ISBN 978-84-96499-95-9

Ferran Sáez és un filòsof que segueixo de tant en tant a les columnes que escriu al diari Avui. Sáez té la característica d'exposar les seves idees filosòfiques i llurs extensions socials i polítiques sense marejar gaire la perdiu ni tenir por de nedar contracorrent. O contra el que creiem que és la corrent.

Fa alguns anys en vaig llegir un assaig titulat Què (ens) passa, que ja em va semblar més fresc i ric que els discursos públics d'altres filòsofs catalans més mediàtics. Davant aquest nou assaig em trec el barret.

I no em trec el barret tant per la crítica que fa a determinades actituds polítiques o socials sinó perquè Sáez expressa una bona feina (feta o recollida per ell) en recercar l'origen del conjunt de propostes polítiques i socials que es basen en el fet que "en algun moment" va existir una societat humana "més bona" que l'actual.

Sovint sento en boca d'algú aquella expressió "cada cop anem pitjor" i, si he estat presentat a aquella persona", no puc evitar de preguntar "quan?". Quan? En quina època històrica i en quina regió del planeta es va viure millor que no ara? I compte, no vull dir que tothom visqui ara igual ni tothom visqui bé, tant a nivell internacional com a nivell intern de les nacions. Però quan la decisió executiva política empra com a eines els estudis seriosos de la història o l'economia, l'únic camí de progrés és endavant, i endavant per a tothom, no per a uns quants.

Incís: pot semblar xocant aquesta afirmació emmig de la crisi financera de les subprime, però tothom pot veure que la reacció política comuna no ha estat la de fer com si res sinó la de corregir el problema en bé de tothom. És a dir, de millorar el nostre futur. Tenim una consciència de l'existència de la història (cosa que no tenen totes les cultures ni hem tingut sempre) i sabem que les decisions d'avui influeixen en el demà. Això ens du a millorar.

Doncs bé, Sáez vuit mirades atònites i un cas greu d'estrabisme en que assumir que ha existit un bon salvatge ens du a doctrines polítiques o actituds socials que acaben condemnades al fracàs, no sense deixar darrere un bon cabàs de cadàvers, ja morals o bé físics. En algun cas són milions de cadàvers, com en la contrareforma feixista i comunista del XX al reformisme liberal del XIX, una contrareforma aplaudida pels intel·lectuals de l'època. En altres casos parlem de milers de persones mortes o buidades de vida com en l'auge de la droga i la vida contracultural, una vida basada en l'actitud, en la mirada i no en la millora real de les condicions de vida de ningú. I Sáez mira més enrere, del Maig del 68 cap a la Revolució Francesa, de Rousseau cap a Montaigne.

I és en el turbulent segle XVI on Ferran Sáez troba la gènesi de la creació del bon salvatge, en l'època en que una part del món va abandonar el règim antic i va sentar les bases del pensament crític, de l'individualisme, de la ciència. Un segle on es va descobrir un Nou Món, on l'Església va ser apartada del centre de la vida privada i pública, on es va començar a entendre l'Univers.

Un segle tan convuls va generar una Reforma i la Reforma va generar una Contrareforma. I More va escriure Utopia perquè no entenia els canvis que el món vivia. I Montaigne va generar la figura del salvatge per criticar l'enfonsament del món on viviva. I Rousseau en va generar una concepció filosòfica com el bon salvatge, corromput primer per la civilització i la cultura i més endavant corromput per la democràcia i el capitalisme. La mateixa idea per a cada generació: "abans" vivíem millor, però el "sistema" ens corromp.

Madurem.

Per cert, també he trobat molt instructiu l'estudi sobre la gènesi del concepte de "jove". Aquest concepte no apareix als idearis revolucionaris del XVI ni del XVIII ni del XIX. Fins a la Primera Guerra Mundial un jove era algú sense formació i la figura tinguda en compte era l'home d'edat, amb barba i bastó. El concepte de jove apareix com a símbol de progrés per primer cop amb l'auge del feixisme, segurament imbuït pel futurisme. Com que el feixisme es va acabar estavellant contra la democràcia occidental aquesta visió del jove no va perdurar, però durant els anys 1950 i 60 els EUA van crear una nova figura del jove, aquesta dirigida des de la segmentació de mercat que feien les grans empreses; cap altra visió de la joventut es va poder imposar (ni tan sols plantar cara) a aquesta visió de la joventut que es va escampar pel món a través del cinema i la música. I la tercera figura del jove és la que crea l'esquerra a partir dels 1970. Quan la classe obrera aconsegueix bona part dels seus objectius a través de la socialdemocràcia, l'esquerra considera que l'obrer s'ha aburgesat i busca un nou subjecte de la seva activitat política: el troba en el jove, que passa a ser objectiu preferent de determinats grups polítics que traslladen la lluita de classes a la lluita generacional. La jugada els surt prou bé i avui tenim "regidories de joventut" i altres curiosos conceptes polítics que assumeixen que el jove (del qual l'edat és el que menys importa) és un subjecte polític diferent que la resta de la societat.

La meva valoració: molt instructiu. Un llibre que més enllà de la reflexió filosòfica ens mostra un autor que "ha treballat" el tema, tota una sorpresa al món de l'assaig socio-polític català.

Apunts relacionats:

390. ¿Quien era Milton Friedman?

Un bon article del premi Nobel Paul Krugman sobre Milton Friedman.
L'analogia de Keynes-Friedman com a Luter-Loyola és força reeixida.

http://www.elpais.com/articulo/semana/Quien/era/Milton/Friedman/elpepueconeg/20081019elpneglse_7/Tes

389. Vivimos el fin de la permisividad financiera

La contra de la Vanguardia de divendres.



Frank Schirrmacher, copropietario y director del ´Frankfurter Allgemeine Zeitung´

Tengo 52 años: esta es la peor crisis desde los años veinte. Hemos permitido que una élite de banqueros indeseables arruinen nuestro sistema y ahora debemos intervenir para defenderlo. Vivimos el fin de la permisividad financiera. Colaboro con la Fundació Catalunya Oberta



"El Frankfurter Allgemeine Zeitung (FAZ) es liberal moderado en política, socialdemócrata en economía y de izquierdas en cultura: tres diarios en uno". Es la fórmula que aplica el director del más influyente diario en alemán. El FAZ es hijo de la sociedad civil alemana que en la posguerra quiso dotarse de un órgano de opinión que defendiera la economía social de mercado. Una compleja normativa societaria, basada en una fundación, única propietaria sin afán de lucro y plural en su gestión, protege su independencia y vela por su rentabilidad: "Nosotros somos –dice Schirrmacher- los únicos dueños de nosotros mismos". El FAD es hoy un avanzado de la prensa de élite europea.

LLUÍS AMIGUET

Hemos permitido que una élite de banqueros acumulen tanto poder que, para lucrarse, han podido arruinar sus propios países e infligir graves daños a toda la economía mundial.

¿Por qué arruinar su propia sociedad?

Porque ya no es la suya. Ya no tienen nada que ver con los problemas de todos nosotros ni son capaces de ponerse en nuestro lugar. Son marcianos que viven en su planeta privado, al que han llegado con retribuciones simplemente inimaginables para nosotros. Y les importamos muy poco.

Por ejemplo.

Paul Krugman cita el sueldo de un responsable de fondos de alto riesgo equivalente al salario de todos los profesores de primaria del estado de Nueva York durante tres años.

No era un mileurista este señor.

Si permitimos que un puñado de ejecutivos ganen más que todo un Estado, no nos podremos quejar luego de que arruinen ese estado y a nosotros con él.

¿Qué hacer?

Los europeos debemos cambiar la legislación, intervenir en los bancos, racionalizar su gestión y fiscalizar los salarios de sus ejecutivos.

Todo un programa.

Jared Diamond, profético en Colapso,lo explica muy bien: cuando ganas esas cantidades obscenas de dinero, dejas de ser un ciudadano y puedes arruinar tu propio país, y eso incluye el medio ambiente. Esa élite que decide contaminar una región para mantener sus ingresos ya ha dejado de sentirse parte del planeta. Y sabe que si el daño que causa es lo suficientemente grande y global, quedará impune. Defendámonos.

Su discurso suena izquierdista.

Al contrario, soy moderado y centrista, pero precisamente por eso creo que debemos reaccionar ahora para salvar la economía social de mercado antes de que la crisis - anteayer Alemania anunció que estaba al borde de la recesión- se convierta en caldo de cultivo para la extrema izquierda. ¿Qué dirá un despedido de Nissan, que como muchas empresas justifica con la crisis otros manejos, cuando piense en los miles de millones inyectados en la banca española?

Le veo preocupado.

Seriamente. Y lo peor acaba de empezar: cuando en unas semanas una escuela en un pueblecito alemán no tenga fondos públicos para contratar al maestro que necesitan, todos se acordarán de los 500.000 millones de euros que el Estado ha empleado en rescatar a la banca. Y la extrema izquierda tratará de explotar ese resentimiento.

¿No será usted alarmista?

Trato de ser responsable. Soy de los que piensan que nada volverá a ser igual. Y creo, con la canciller Merkel, que debemos actuar ahora con decisión para defender los valores de la cultura del esfuerzo, del trabajo cotidiano a cambio de un salario racional; del derecho a una jubilación digna después de una vida cumpliendo con tu deber. Mi secretaria, por ejemplo...

¿. ..?

Mi secretaria tiene 72 años y había ahorrado 20.000 euros para su jubilación. Un banco alemán la engañó diciendo que los invertía en un "fondo muy seguro" que resultó estar respaldado por Lehman Brothers. Mi secretaria ha perdido los ahorros para su vejez... ¿Qué confianza quiere que tenga en el actual sistema bancario?

No ha sido sólo su secretaria.

Sólo le diré que, hace unos días, los bancos alemanes estuvieron a punto de quedarse sin dinero para operar.

Es un dato estremecedor.

Por eso mi diario ha editorializado que debemos intervenir sin complejos para defender nuestros valores y nuestra sociedad de esos banqueros depredadores, que no son todos, desde luego, pero les hemos concedido poder para arruinarnos a todos.

Parece el fin de una era.

Creo como la canciller Merkel que es el fin de la absoluta permisividad en los mercados. Y confío en que Alemania lidere ese movimiento europeo para intervenir en los bancos, regular el sistema financiero, controlar sus sueldos y devolver, en fin, la tranquilidad y la confianza a los europeos en un sistema económico que recompense con equidad y moderación el esfuerzo, el ahorro y el trabajo a largo plazo.

¿Cuál es el camino?

Gordon Brown ha iniciado la entrada del Estado en el capital de los bancos: me parece un camino acertado para empezar...

Tal vez no todos los bancos necesiten intervención estatal.

Esa élite malversadora sabe que su manipulación debe ser global para ser impune, y por eso todos los bancos acaban contaminados aunque observen una buena gestión. Por eso es necesaria la regulación y el control para todos aunque no todos hayan abusado del poder que les hemos permitido.

Muchos banqueros y bancarios han administrado bien sus recursos.

Desde luego, pero yo estoy hablando ya de un cambio de mentalidad. Durante los últimos años nos habíamos instalado en una cultura que suponía que cada uno debía velar por su propio destino: debías ahorrar tú para tu propia jubilación...

Para eso hay que fiarse de los bancos.

... Esa es la confianza que se ha quebrado y es toda la sociedad europea la que debe intervenir para recuperarla.

388. Working class hero, de John Lennon

Us mantenen drogats amb religió, sexe i televisió
I us creieu tan llestos, apolítics i lliures
Però veig que en realitat sou uns putos ignorants

Working class hero, John Lennon

2008-10-17

387. El dinero es deuda

Un altre clip interessant sobre l'actual crisi econòmica i el valor del diner.
Es basa en un concepte fàcil però sovint ignorat: una inflació anual del 3% és en realitat una inflació exponencial, ja que serà un 3% sobre el 3% anterior sobre el 3% anterior etc.


4:37 castellà

Apunts relacionats:

2008-10-13

386. Consells per identificar estels

En aquest web [anglès, 85 pàgines web] hi podeu trobar una sèrie de consells per aconseguir identificar al cel nocturn els següents elements: les constel·lacions d'Orió, Cassiopea i l'Ossa Major, les estrelles Polar i Betelgeuse i el planeta Júpiter.


El cel nocturn mostra molts més objectes a identificar, però tot és començar, no?

http://www.quietbay.net/Science/astronomy/nightsky/

§ Microsiervos

2008-10-05

385. La civilització Google

Un interessant article de Josep Gifreu:



Títol: La “civilització Google

Autor: Josep Gifreu, Catedràtic de la UPF

Font: El Punt, 28 de setembre de 2008

Google acaba de celebrar els primers deu anys de colonització del nou espai en xarxa o ciberespai. Difícilment trobaríem una iniciativa civil en la història de la civilització humana amb repercussions tan profundes en un període tan breu. Del zero als 1.000 milions d'usuaris només en deu anys! L'encert de la invenció dels dos estudiants de Stanford, Sergey Brin i Larry Page, que idearen el cor del cercador –el sistema Page Rank–, és dels que fan història. El gran repte de Google és que no sols colonitza el ciberespai. Està colonitzant tot el món de la vida.

Google ja desborda totes les descripcions. La companyia s'ha situat en el primer front de les empreses «punt.com», i amenaça d'anar incorporant productes i empreses. Google ha celebrat l'aniversari desafiant Microsoft amb el llançament del navegador Chrome, que pretén desbancar l'Explorer (que té un 70% del mercat mundial). El creixement de Google es deu, sens dubte, al motor de cerca tan potent que té i als anuncis associats a la cerca. L'ampliació de serveis com ara Gmail, Blogger, Google Maps i sobretot You Tube, juntament amb l'anunci d'incorporar la cerca per mitjà de veu i de construir una biblioteca i una hemeroteca universals al ciberespai, fan d'aquesta plataforma d'internet la biblioteca infinita imaginada per Borges. Pero, a més, una biblioteca que serà alhora visual i audiovisual (de fet, ja controla més de 250 milions de pàgines d'imatges).

L'impacte de Google sobre tots els àmbits de l'activitat humana és difícil d'avaluar. Segur que les llums de l'invent prevalen ara sobre les ombres. Només el pas dels anys posarà les coses d'internet i de Google al seu lloc. De moment, no em sé estar d'aventurar que Google prefigura més que cap altra l'ambició més universal de colonització del ciberespai i, de retop, de colonització de les potencialitats humanes en el món del XXI. Google es proposa de controlar el procés central de la civilització global: pretén inventariar tota la saviesa present a la xarxa, dotar-la d'una ordenació segons un rang de rellevància en funció de la cerca i distribuir-la al màxim d'usuaris potencials com a font de negoci.

Google basa la força i el negoci en diverses modalitats de colonització del saber, que afecten tant l'estatut del mateix coneixement com l'evolució de les mentalitats, l'aprenentatge o les actituds dels usuaris respecte a l'accés il·limitat a fonts, textos i imatges. Google es presenta com l'ordenador de la Babel actual, bastida sobre l'acumulació exponencial d'informació. Però, a part de ser part interessada, una simple recerca sobre algun tema mínimament complex fa veure que el cercador presenta limitacions sovint insuperables... D'altra banda, s'alcen veus d'educadors, de metges i d'intel·lectuals que alerten dels perills que comporta l'ús continuat de Google, i en general d'internet, en la capacitat d'atenció, de discriminació, de concentració o d'aprofundiment dels usuaris, petits o grans. El llibre de moda als Estats Units es titula significativament: Distracted: the erosion of attention and the coming dark age (Maggie Jackson, 2008).

També és cert que la irrupció de Google requereix i pressuposa la universalització de la societat oberta i de les llibertats. La seva entrada recent a la Xina, per exemple i a pesar de les restriccions, segur que comportarà canvis substancials de relació del gegant asiàtic amb el món. Però l'origen nord-americà de la companyia i la preeminència dels interessos i de les pàgines web del nord ric i anglòfon apareixen sovint com la nova cara de la colonització imperial. En aquest sentit, Google fa un gran servei als angloparlants, oferint-los traduccions automàtiques de gran varietat de pàgines i llengües.

El català, idioma operatiu Parlant de llengües, no puc acabar aquests comentaris sense fer esment d'una bona oportunitat que Google brinda a les llengües minoritàries si, com en el cas del català, saben aprofitar-la. Com tots podem comprovar, el català és una de les quatre llengües amb què podem operar a Google Espanya, juntament amb el basc, el castellà i el gallec. Gràcies a la iniciativa de Softcatalà, Google va acceptar el català com un dels idiomes operatius (una trentena, a part del centenar llarg de llengües amb pàgina inicial). Avui, podem observar que Google ofereix el directori de pàgines web en català més gran de la xarxa (entorn de 100.000), que continua parlant de Països Catalans i que no planteja cap dubte sobre la unitat de la llengua catalana. Per tant, per molts anys, senyors de Google!

FOTO: Sergey Brin i Larry Page.

§ El Punt Glocal

2008-10-04

384. El borbó s'apuja el jornal

Us copio un article molt interessant d'El barrinaire.

En aquesta època de crisis en que tots els sous de la funció pública estan congelats, inclosos els alts càrrecs, el pressupost presentat pel sr. Solbes al Parlament Espanyol té tan una sola partida amb increment salarial: la destinada a la casa reial espanyola.

A falta de la segura aprovació parlamentaria a en Joan de Borbó i els seus catorze acompanyants (a saltat de la llista el fantasma Marichalar) cobraran 233.000 euros més al any (22.078.000 ptes), un 2.7% més que l’any 2007.

El que representa un sou anual net de 8.863.000 euros (1.471.258.000 ptes.), sense necessitat de justificar les seves despeses davant el Parlament, ni pagar impostos.
Diàriament ingressaran 24.282 euros, es a dir, cada membre de la família Borbó guanya molt més en un dia -1.619euros- (268.723 ptes) que la mitjana dels treballadors de l’estat en un mes.

A aquesta astronòmica quantitat cal afegir-hi els sous de les 140 persones que tenen de servei i que estan contemplades en d’altres partides pressupostaries; els viatges i la participació en cerimònies d’Estat que les abona el Ministeri d’Afers Exteriors; el manteniment de les cases reials i del príncep que estan abonades pel PatrimonioNacional; conceptes que en total comporten una quantitat estimada de 32.000.000 euros (5.312.000.000 ptes.).

Si comparem aquestes xifres de vertigen amb el que cobren per despeses personals les altres monarquies europees -a Noruega la casa reial guanya 1.000.000 euros, a Bèlgica i a Holanda guanyen 7.000.000 euros- tan sols cal suposar que el diferencial a favor dels Borbons correspon al complement per la hemofília que pateixen.

Quan seran valents els politics i acabaran amb aquesta lacra o posaran el referèndum sobre la monarquia entre els seus objectius immediats?.
§ El barrinaire

383. El tràiler de la peli de la Sarah Palin

Ja podeu veure el tràiler de la pel·lícula que Disney prepara sobre la Sarah Palin, la candidata republicana a la vicepresidència dels EUA. Juguen amb els tòpics de mare i jugadora d'hoquei:



Bé, com haureu comprovat aquest tràiler és una paròdia de com seria una pel·lícula de Disney sobre aquest tema. Perquè aquest tema és un argument clàssic de les pel·lícules dolentes de Disney, tal i com reconeix en Matt Damon.

I parlant de dolents, us heu fixat en els crèdits del final? Qui són els responsables de promoure la Sarah Palin? A veure si us sonen:
  • distribuidor: Baró Konstantin von Neurath
  • actors: Martin Borman, Alfred Rosenberg, Hans Frank
  • editor: Wilhem Frick
  • música: Walther Funck
  • director de fotografia: Hermann Göring
  • productors: Alfred Jool, Ernst Kaltenbrunner
  • productors executius: Wilhem Keitel, Joachim von Ribbentrop
  • adaptació: Fritz Sauckel
  • història original: Arthur Seyss-Inquart
  • guió: Albert Speer
  • direcció: Julius Streicher

2008-10-03

382. Armadures felines

L'enginy humà no té límits i qui té temps se les empesca totes. Aquest cop es tracta de l'artista Jeff de Boer, que ha dissenyat armadures per a gats i per a ratolins:


A les fotos es veuen molt ben fetes, de l'estil europeu dels segles XIV-XV i fins i tot les armadures del XVI japoneses (les clàssiques samurais). L'artista ha creat fins i tot un diorama amb les petites armadures per a ratolins representant una clàssica escena bèl·lica del Japó medieval (inclou els típics pendons!).


Hi ha més fotos al web de l'artista.

§ Teckno Geek

2008-09-21

379. Continua el judici de Marc Belzunces

En Marc Belzunces continua informant sobre el seu judici per negar-se a col·laborar amb les eleccions espanyoles: objecció de consciència a Espanya.

Recordeu que podeu contribuir econòmicament a la seva causa, llegiu la informació a l'enllaç anterior. Els diners que sobrin aniran a parar a La Bressola per a l'educació en català a l'estat francès.

2008-09-20

378. Les benignes, de Jonathan Littell

Les benignes
Jonathan Littell, 2007
Català, trad. del francès per Pau Joan Hernàndez de Fuenmayor [Les bienveillantes]
Quaderns Crema
1.162 p.
ISBN 978-84-7727-181-9

Aquest és un llibre contundent. En la forma i en el fons. Guanyador del Goncourt i del Gran Premi de la Novel·la francesos, Les benignes és un cop de puny a la cara al llegir-lo i un important dany al peu si t'hi cau per accident.

El llibre novel·la les trifulgues de Max Auer, un oficial de les SS durant bona part de la Segona Guerra Mundial al front soviètic, és a dir a la URSS, Polònia i Alemanya.

La història és escrita com un relat explicat pel propi Auer anys més tard, mentre viu d'incògnit a França. La vida personal d'Auer és molt important en aquesta novel·la ja que condiciona bona part de les seves accions. De fet, queda clar que Auer pateix atacs psicòtics i té conflictes freudians no resolts amb la seva mare i la seva germana. Tot i que aquests conflictes apareixen de manera periòdica, l'autor no els ressalta com a origen de les malvades accions d'Auer, potser per no condicionar-nos l'opinió moral d'aquells actes o potser perquè l'autor només vol donar profunditat al personatge i en deslliga els transtorns mentals de les accions que comet a les SS.

Aquestes accions malvades no se'ns presenten tampoc amb cap judici moral ni ètic. Auer explica què fa i com ho fa, feina sobretot burocràtica però de tant en tant també d'acció, quan ha de fer trets de gràcia en algunes execucions massives de ciutadans ucraïnesos. Auer també pren molt de relleu en una part de la història que trobo essencial: amb l'arribada dels nazis al Caucas cal determinar de tots aquells pobles barrejats quins són d'origen jueu i quins no, per assassinar els que toca. Com que alguns destacaments SS ja han començat a exterminar petits poblets sense preguntar gaire, els representants de la zona es queixen a la Wehrmacht. L'exèrcit, que té les línies de subministrament massa forçades i depèn del resultat de la batalla d'Stalingrad, no vol pas que els ciutadans caucàsics es revoltin contra els alliberadors del comunisme i per tant pressiona a les SS perquè aturi les matances, davant la indignació d'aquests últims. Tot plegat es resol amb un congrés de lingüística amb experts duts des de Berlín per determinar el grau de judaïcitat que tenen determinats poblets; com que el congrés va per llarg i la guerra està canviant de sentit, la Wehrmacht pot assegurar la fidelitat de la zona fins al moment de retirar-se.

Aquest tipus de petites històries dins la novel·la donen una bona mesura del que va ser la Segona Guerra Mundial: milers (sí, milers) de petites històries com aquesta, totes enllaçades d'alguna manera.

Les altres dues grans parts de la novel·la són l'extermini de jueus a Ucraïna, encara per mètodes manuals (afusellaments) ja que els camps encara no existien i la batalla d'Stalingrad. De la primera història, en destaco el moment en que l'escamot de les SS ha de fer cavar als presoners sots i més sots buscant un lloc buit al bosquet de vora el poble, ja que dies enrere, al fugir les tropes soviètiques, ja havien afusellat a tothom qui no s'hagués amagat i no volgués compartir l'èxode i tot el bosquet ja era ple de cadàvers. De la segona història, el moment en que Auer visita la línia de front acompanyat d'un traductor ucraïnès i es troba amb un grupet de soldats croats que són la punta de llança del III Reich en la croada contra el comunisme. Un grupet de soldats als quals no els costaria matar un oficial de les SS per passar l'estona.

El llibre també aprofundeix molt en els malsons psicòtics d'Auer, però aquestes escenes les he trobat pesades i reiteratives; el personatge trobo que queda prou definit amb la meitat d'aquestes aproximacions psicològiques i en canvi força personatges secundaris queden un pèl massa plans. Himmler i Hélène estan prou bé, Speer és justet però a Thomas li falta una mica de treball, igual que a la família d'Auer.

Un capítol a part mereix l'edició de Quaderns Crema. És força horrorosa ja que un llibre d'aquestes característiques mereix un repàs a l'edició que estigui al nivell de l'edició original. Aquest llibre no és per al lector casual i trobo que el client que el compra mereix una mica de respecte: pràcticament cada dues o tres pàgines hi ha o bé una falta d'ortografia, gramatical o tipogràfica. Al principi les anava marcant amb el llapis com acostumo a fer, però al final me'n vaig cansar! Hi ha errors de copiar i enganxar: a tot el llibre la paraula legislativa apareix com a leGilsativa [sic]!! Fins i tot la pàgina 686 sencera està repetida!!!

Finalment, pel que fa a la qualitat literària del llibre, potser li falta una mica de força en punts estratègics de la història i això fa que hi hagi trossos massa llargs i massa plans. A més, el final no lliga gaire amb tot el conjunt de la novel·la. De tota manera, tampoc es pot dir que el llibre es faci avorrit i en canvi és una aventura interessant al cap d'una icona simbòlica del segle XX.

La meva opinió: imprescindible per als amants de la història i la Segona Guerra Mundial, una mica dur, en tots els sentits, per a la resta.

Apunts relacionats:

377. Fotografies icòniques

PhotosThatChangedTheWorld és un conjunt de fotografies que, si bé no van canviar el món, si que han esdevingut icòniques del convuls segle XX. I XXI.

Cada fotografia està explicada [ànglès] per contextualitzar-la, si bé no totes recullen la laboriosa investigació que se'n va fer després.

Si més no, és un bon recull de fotografies famoses per mirar d'identificar-les abans de mirar "la solució".

2008-09-19

376. Internet memes

Internet memes és una genial compilació d'aquells vídeos, fotos o webs virals apareguts a Internet des que Internet existeix. O Internets... :-)

Els virals són els components que s'escampen i es reprodueixen de manera massiva sense un control centralitzat. S'escampen perquè a la gent els agrada i els reprodueixen voluntàriament.

§ Microsiervos

2008-09-16

375. Balzac i la petita modista xinesa, de Dai Sijie

Balzac i la petita modista xinesa
Dai Sijie, 2000
Català, trad. del francès per Marta Marfany
Ed. 62, La butxaca
205 p.
ISBN 978-84-96863-25-5

Dai Sijie va passar dels setze als vint anys en un camp de reeducació xinès, pel fet de ser fill de persones amb cultura. Xina vivia la Revolució Cultural i més enllà de les intrigues polítiques milions de persones van veure la seva vida trastocada per sempre. Qualsevol família amb educació o cultura, qualsevol artista que no lloés exclusivament la figura de Mao, fins i tot qualsevol científic que no seguís l'ortodòxia comunista era sospitós i havia de ser reeducat.

Com a cruel tall d'exemple, a molts mestres d'arts marcials els van trencar els ossos per tal que no poguessin dedicar-se al cultiu del seu art, que era considerat supersticiós i antirevolucionari.

L'autor descriu en aquest llibre les vivències d'uns adolescents en una situació semblant a la que ell va viure. La primera escena, en que la gent del poble vol destruir un violí perquè és un enginy diabòlic, glaça la sang.

Condemnats a viure uns anys en un poble de mala mort que sembla ancorat segles enrere en el temps i ple d'habitants camperols sense ni un bri d'educació ni cultura, l'única distracció que els dos protagnoistes troben (el món!) són unes novel·les d'autors francesos que un altre noi condemnat ha dut d'amagat. Això, i seduir la filla del sastre de la comarca.

Però quan la noieta comença a rebre cultura s'adona de les condicions reals en que viu i pretén millorar de vida, ni que sigui a costa dels nois que l'han educada.

La meva valoració: una lectura fàcil i contundent sobre la Revolució Cultural.

Apunts relacionats: