2007-10-31

232. Avui és l'aniversari de Peter Jackson

Avui és l'aniversari de Peter Jackson (31 d'octubre de 1961)!

Gràcies, Peter!

231. Una visió de l'espectre electromagnètic

Una divertida visió de l'espectre electromagnètic.

Cliqueu-hi per veure tots els detalls.

M'encanten els noms d'algunes de les longituds d'ona: gravetat, càncer de mòbil, longitud kosher, visió de Superman, làser de l'Estrella de la Mort i... projectes sinistres de Google!









Via Microsiervos

2007-10-28

230. Solitud

Solitud
Víctor Català (pseud. de Caterina Albert), 1905
Català
Proa, Biblioteca Bàsica del Periódico
251 p.
ISBN 84-96520-12-9
1 €

L'any 2005 es va celebrar el centenari de l'aparició de Solitud, de Víctor Català. Caterina Albert va haver d'usar aquest pseudònim masculí a partir dels trenta anys per evitar els prejudicis de l'època, en que es creia que les dones no podien escriure sobre segons quins temes. Albert, que tenia ben clar tot allò que volia denunciar, va usar aquest nom prou significatiu per poder continuar propagant el seu missatge.

I el missatge de Solitud és prou contundent. La Mila, la protagonista, pateix una solitud total: viu la solitud de viure en un poblet de la muntanya, aïllat de la civilització (oimés quan és una dona que ve de ciutat); viu la solitud de la parella, ja que el seu marit Matias sembla ignorar-la del tot; i viu la solitud de la companyia en adonar-se que en Gaietà, el pastor, és un home vell que mai la podrà satisfer.

La novel·la usa un llenguatge molt local que m'ha fet anar de corcoll, perquè desconeixia bona part del vocabulari (cosa que tampoc molesta en la comprensió però la quantitat de vocabulari desconegut m'ha fet esgarrifar: he contemplat la meva ignorància lingüística). Diuen que és un prototipus de literatura modernista, tot i que no conec prou el tema com per entrar-hi a fons. El que sí que puc dir és que la novel·la és dura, molt dura, amb situacions molt bèsties per als personatges i amb un marc de solitud que realment encongeix el cor.

La muntanya no té pietat i l'home és un llop per l'home, semblen dir les pàgines de la novel·la (tot i que de fet aquesta frase no és del tot correcta ja que els llops no s'ataquen entre ells). El final no pot ser bo de cap manera i la violència se'ns presenta sense cap tipus de glòria ni d'exaltació estètica. Una visió que potser els homes no estem acostumats a tenir...

La meva valoració: una novel·la dura i de vocabulari un xic rebuscat

Apunts relacionats:

229. La mort a Venècia

La mort a Venècia
Thomas Mann, 1912
Català (Trad. Joan Fontcuberta)
Proa, Biblioteca Bàsica del Periódico
124 p.
ISBN 84-96414-98-1
1 €

Encara recordo quan d'adolescent vaig llegir Doctor Faust, de Thomas Mann (1947). Em va impressionar. Em va donar la sensació de novel·la total, de novel·la que transcendeix l'argument per embolcallar tota la vida dels personatges, de l'autor i fins i tot del lector. Aqueixa novel·la escrita durant la Segona Guerra Mundial, travessa la concepció de l'art modern com un fibló que et deixa sense esma. És una lectura densa però fructífera, plena de referències cultes i d'una gran riquesa musical, en forma i en contingut.

Així doncs, quan vaig encetar La mort a Venècia, ja anava previngut i la veritat és que l'impacte ha estat baix. És una novel·la curta, diguem-ne preciosista, que busca la puresa de l'estètica a través de la devoció del protagonista envers un nen de curta edat que coincideix amb ell en una estada d'un balneari venecià. De fet no arriba a haver-hi cap relació ni comunicació entre els personatges i tot plegat és un experiment per fer-nos arribar diverses sensacions, força desagradables totes: els personatges caricaturitzats dels italians i dels vells que es volen fer passar per joves, comparats amb la bellesa inherent de la joventut i de la infantesa.

Tot l'argument es desenvolupa en un context angoixant i decrèpit, enmig d'una epidèmia que les autoritats amaguen per evitar que fugi el turisme. La pura estètica és l'únic que alimenta el protagonista i fora d'ella ja no hi ha raons per viure.

Tot plegat, un retrat d'un personatge i un món en decadència que després del desastre de la Primera Guerra Mundial trobarien refugi en els extremismes feixista i comunista, la qual cosa duria a un desastre encara major.

La meva valoració: ben escrit però depriment

Apunts relacionats:

2007-10-26

228. Arròs gratis

Al web http://www.freerice.com hi podeu trobar un joc de vocabulari en anglès per passar l'estona.

Es tracta d'endevinar el significat de paraules angleses complicades. Per cada encert es donen deu grams d'arròs a l'ONU per alimentar boques famolenques. No sé ben bé qui ho dóna ni on va a parar, però el joc capta l'atenció.

Trobo curiós que les paraules que els anglesos troben més complicades són les d'arrels llatines. L'anglosaxó es va barrejar amb el francès arran de la invasió normanda i la batalla de Hastings, el 1066. A partir de llavors l'anglès va evolucionar com una llengua d'estructura germànica però amb molt de vocabulari francès. Això fa que no sigui tan complicat per a nosaltres com l'alemany o el danès. Per a nosaltres, precisament les paraules llatines són fàcils d'entendre i el que costa és aparellar-les amb les quatre possibilitats d'arrel germànica.

En fi, que ho proveu i a veure com us va.

227. Natalie Dessay i Laurent Naouri interpreten "Il m'a Semble sur mon Epaule"

Els cantants Natalie Dessay i Laurent Naouri interpreten "Il m'a Semble sur mon Epaule", el conegut 'duet de la mosca' de l'òpera bufa Orfeu als inferns, de Jacques Offenbach.

L'escena és pujada de to, però tranquils que els dos cantants són marit i muller. O muller i marit, en aquest cas.

Els personatges són Eurídice, tancada en una habitació als inferns i Júpiter, qui entra pel forat del pany convertit... en una mosca. Durant el duet en que Júpiter encara és mosca el cantant ha de... fer brunzits.

És aquest duet la baula perduda entre l'òpera i el noise-rock?



Via NSK

Apunts relacionats:

2007-10-23

226. Grans esperances

Grans esperances
Charles Dickens, 1861
Català (Trad. Josep Carner)
Proa, Biblioteca Bàsica del Periódico
493 p.
ISBN 84-96414-89-2
1 €

Des que vaig llegir Història de dues ciutats que Charles Dickens és un dels meus autors favorits. M'agraden molt les històries que explica, els girs dramàtics i les construccions dels personatges que se'ns fan tan i tan humans. I també m'agrada molt l'estil de Dickens, amb la seva construcció de situacions encadenades amb el grau de detallisme just i necessari per a fer-nos la imatge precisa de cada situació.

Això demana un estil acurat amb un llenguatge perfectament polit. A Història de dues ciutats vaig trobar-me amb un anglès fabulós, que poques vegades havia llegit. Llavors em va fer por llegir un Dickens traduït, per si el traductor l'esguerrava. Però la feina de Josep Carner és excelsa: és traductor però no traïdor. Es manté fidel a la pàtria literària.

Grans esperances és la història d'en Pip, un nen de classe baixa que viu en una zona pantanosa i que un dia ajuda a fugir a un pres, Magwitch. Això li turmentarà la consciència tota la vida.

Més endavant, en Pip és convidat a visitar la casa de Miss Havisham, una dona amargada que des que el seu promès la va deixar ha viscut la resta de la seva vida tal i com va quedar en aquell moment: amb la mateixa roba, la mateixa situació dels mobles, els rellotges parats. Miss Havisham és molt rica gràcies a la fàbrica de la família i ara fa servir els diners per construir la revenja perfecta: la nena Estel·la a qui educa per ser alhora totalment atractiva per als homes i per fer-la incapaç d'estimar ningú. Així els homes veuran el seu amor frustrat en topar amb el cor de pedra d'Estel·la. Miss Havisham vol que Pip jugui amb Estel·la, ja que la nena necessita companys de joc enmig de les seves classes de fredor envers els homes.

Naturalment, Pip s'enamora d'Estel·la, qui el defuig. Al cap d'un temps, un misteriós benefactor paga els estudis de Pip. Això fa que tots els habitants del poble que fins llavors el consideraven un noi sense futur de cop s'interessin per ell i li recordin com n'estan, d'ell. Ara que té un benefactor, en Pipgrans esperances.

En Pip va a ciutat i allà es posa en contacte amb l'administrador de la seva beneficència, el peculiar advocat Mr. Jaggers amb el seu encara-més-peculiar oficinista Wemmick. En Wemmick viu amb el seu vell pare en una caseta i el plaer més gran del vell és sentir el toc de rellotge de les cinc, cosa que en Wemmick compleix escrupolosament cada dia disparant un vell canó naval que ha instal·lat al terrat de la caseta. Anglesos extravagants? Nooo...!

En Pip passa per moltes altres trifulgues i històries, que naturalment al final van quedant connectades entre elles. No us ho explicaré pas. La lectura del llibre és apassionant i encara hi apareixen molts altres personatges i arcs argumentals.

Es nota que en Dickens era optimista. Tot i que de les seves històries s'infereix la crítica als drames socials, també s'hi llegeix l'afecte per una societat industrial que ha acabat amb el sistema classista anterior, equiparable a un sistema de castes. Si a Història de dues ciutats Dickens ataca els prejudicis socials per centrar-se en la bondat o maldat de les persones (un cop situades en context), a Grans esperances la classe social de la noblesa ja ha desaparegut. Tots els personatges viuen del seu esforç i tenen més o menys fortuna monetària en relació a la seva fortuna atzarosa. Igualment, però, en Pip aprèn que la vida en plenitud no depèn dels diners (com seixanta anys abans no depenia del naixement) sinó del tipus de vida que es vulgui dur. La sinceritat amb un mateix, l'amistat a prova de bombes i la cohesió familiar són valors que omplen molt més que no pas els títols nobiliaris o les grans fortunes. Les grans esperances, en el fons, es basen en això.

La meva valoració: excel·lent

Apunts relacionats:

225. Les pors i les veritats

Us recomano aquest article escrit per n'Agustí Pons, que podeu llegir al web del Centre d'Estudis Jordi Pujol. Com podeu comprovar, és una visió paral·lela a la d'en Pere Torres amb Al Gore: tres veritats incòmodes.
Agustí Pons
Article / 23 d'octubre de 2007

La concessió del Premi Nobel de la Pau al polític nord-americà Al Gore i al Grup Internacional d’Experts sobre Canvi Climàtic (IPCC, sigles en anglès) ha estat rebuda amb divisió d’opinions. Fracassat el seu intent de guanyar la presidència dels Estats Units, Al Gore és vist com un hàbil propagandista d’ell mateix que ha trobat en el filó ecologista, i en el documental Una veritat incòmoda, que ha impulsat i protagonitzat, un argument per tornar a tenir pes i presència internacionals. Els més puritans, a més, recorden que la passió ecologista d’Al Gore era força més tèbia durant els anys en què va ocupar la vicepresidència dels Estats Units. Pel que fa al Grup Internacional d’Experts sobre Canvi Climàtic no són pocs els experts que posen en dubte el rigor científic de les seves observacions.



Però més enllà de l’encert o desencert de la decisió del jurat d’Oslo, a mi em sembla interessant reflexionar sobre les pors de la nostra època i sobre les veritats que els mitjans de comunicació ventilen. De por n’hi ha hagut sempre. De l’Antic Testament a l’apagada informàtica en el moment de l’arribada del 2000, les tècniques i la ciència han avançat de forma espectacular, però els atavismes fixats en els racons més obscurs de l’esperit humà no han variat gaire. Ara els experts ens adverteixen de les pors pròpies de la societat opulenta: la por de quedar-se sense feina, de la malaltia dels fills –i de la nostra–, de les agressions dels veïns, de la presència d’estranys, de la contaminació que destrueix el planeta. L’ecologia s’ha convertit en una nova religió amb abundància de profetes demagogs o simplement mal informats que en els anys del Segle de les Llums haurien estat vistos amb molta suspicàcia. La referència als temps de la Il•lustració no és gratuïta. A El crepuscle de la democràcia (1998) Ferran Sáez ens fa adonar de les causes últimes de l’actual crisi del sistema de representació política i ens remunta fins als enciclopedistes. És evident que el discurs ecologista s’alimenta, en bona part, de la por; de les pors, sobretot en les societats més laicitzades on refloreix una mena de naturalisme arcàdic; el mateix, per exemple, que a principis del segle XX feia triomfar Terra baixa entre els obrers bruts de fum i sutge dels barris més industrials de Barcelona.

Les pors podrien desaparèixer si poguéssim posar-nos d’acord sobre unes quantes veritats. No parlo de creences, d’opinions, de sentiments, sinó de veritats axiomàtiques sobre les quals sembla que, en l’estat actual de desenvolupament de les ciències, no haurien d’haver-hi discrepàncies. Però n’hi ha. Entre els experts, per exemple, no hi ha acord sobre si cada vegada hi ha més pobres o menys al planeta Terra, entre altres raons perquè tampoc no hi ha acord sobre allò que hem d’entendre per pobresa. El mateix podríem dir respecte a les reserves d’aigua, a l’extensió de la fam i, naturalment, al canvi climàtic. Els temps que vivim es caracteritzen per disposar d’un sistema informatiu més lliure, més transversal i més voluminós que mai. Però, a la vegada, aquest allau informatiu no ha servit perquè l’home i la dona del carrer, el ciutadà corrent, tingui una informació més exacte sobre els grans temes que li toca viure. Parlo de fets històrics de primer ordre –l’assassinat de Kennedy o el de Carrero Blanco, per exemple– i em refereixo, també, a fenòmens que mouen tanta passió, i tantes informacions, com el de l’escalfament global del planeta.

Qui ens dirà què hi ha de por i què hi ha de certesa científica en l’apocalipsi climàtic que ens anuncia Al Gore? A mi, com a periodista, em preocupa que els mitjans de comunicació no puguem donar resposta a la pregunta. En realitat, el que fem –el que fan els mitjans de comunicació– és ajudar a la confusió. Servirà la concessió del Premi Nobel de la Pau per aclarir-nos sobre el futur del Planeta? Molt em temo que no.

Via Centre d'Estudis Jordi Pujol

Apunts relacionats:

224. Al Gore: tres veritats incòmodes

Us recomano aquest article escrit per en Pere Torres, que podeu llegir al web del Centre d'Estudis Jordi Pujol.
Pere Torres
Actualitat del CEJP / 17 d'octubre de 2007

Al Gore ha guanyat el Premi Nobel de la Pau del 2007 per la seva lluita contra el canvi climàtic. Ho ha fet conjuntament amb l’International Panel on Climate Change, la xarxa científica creada per l’ONU per estudiar aquest mateix fenomen. Tots dos han tingut un paper decisiu per sensibilitzar la gent sobre un dels grans reptes que té plantejats la humanitat.



Una veritat incòmoda, tant en la versió de llibre com en la de pel•lícula, ha estat l’obra que ha catapultat Gore cap a la primera plana de l’actualitat. Ja hi havia estat fa anys. D’entrada, com a senador i com a vicepresident dels Estats Units; en acabat, com a candidat demòcrata a la Casa Blanca. Per això, tenim una perspectiva més llarga del personatge. Carregada de clarobscurs, com en el cas de gairebé tothom, en podem extreure de totes maneres tres grans lliçons, tres veritats incòmodes.


La primera té a veure amb les eleccions que va perdre de manera tan poc clara. Va batallar fins a un determinat punt perquè els vots que li atorgaven la presidència fossin reconeguts, però va renunciar-hi quan va constatar que la probabilitat d’èxit era limitada i, si hagués persistit, portaria el seu país a una crisi política sense precedents, potser de difícil recuperació. I va passar pàgina. No es va instal•lar en la lamentació o en el que hauria pogut ser: sabia que la principal derrota que pot patir un polític és la infligida per les seves pròpies actituds.


La segona veritat incòmoda d’Al Gore és que va saber trobar un camí diferent per a la seva acció pública. Ha treballat pels seus ideals –polítics, sens dubte– des d’aquest altre trampolí, i ha demostrat que s’hi pot tenir la mateixa o, fins i tot, superior eficàcia. A casa nostra, com a moltes altres cases, la política –en la seva versió restrictiva d’un joc entre govern i oposició dominat per la confrontació entre partits– tendeix a engolir-ho tot, a ocupar tot l’espai públic, a no deixar cap escletxa per a ningú més. Per això, la distància entre política i societat creix, perquè entre l’una i l’altra hi ha un àmbit que haurien d’emplenar aquests altres actors, els qui no són pròpiament polítics però lideren una acció pública. La seva tasca és útil per se, però ho és, sobretot, perquè relliga política i societat, omple la interfície entre totes dues.


Hi ha una tercera i última veritat que es desprèn de la biografia de Gore: per guanyar adeptes per a una causa, cal sacsejar les consciències. El seu llibre sobre el canvi climàtic ha estat qüestionat pel que fa al rigor o la precisió d’algunes dades. Tanmateix, no pretenia ser un llibre acadèmic. Ni tan sols divulgatiu. Era un instrument d’agitació i, per tant, dissenyat perquè fos eficaç per a aquesta funció. Gore sap que no plantarem cara al canvi climàtic per la mera acumulació d’evidències científiques. Ho farem només si el missatge arriba a penetrar en la nostra ment, si aconsegueix alertar el nostre sistema de valors. I això –potser només això– defineix el polític de debò. No pas aquell que s’hi dedica com si fos una professió més, sinó aquell que ho fa perquè té un projecte de país i de societat que vol construir.


L’autèntica política, la política transformadora, se sustenta en aquestes tres veritats: no s’atura en lamentacions, no s’enclou en la vida de partits i administracions i pretén arribar als valors de la gent. Tres veritats que són incòmodes, perquè són molt pocs els disposats a practicar-les.

Via Centre d'Estudis Jordi Pujol

Apunts relacionats:

2007-10-21

223. Una breve historia de casi todo, de Bill Bryson

Una breve historia de casi todo
Bill Bryson
RBA Bolsillo
Castellà (Trad. José Manuel Álvarez)
ISBN 84-7871-380-8
639 p.
8€

Aquest és un gran llibre. Molt gran. És un recull de la majoria d'avenços científics dels últims tres-cents anys, els avenços que ens permeten saber qui som i on som.

On és la Terra, de què està formada, quina edat té i què la rodeja són algunes de les preguntes que algú s'ha fet en algun moment i que determinades persones han resolt més o menys satisfactòriament. Aquí ho trobareu.

També trobareu la manera en que es va descobrir l'ADN o la creació de la vida i us divertireu llegint sobre la moda de la recerca de fòssil o sobre l'impacte de les hipòtesis de Darwin. Us meravellareu amb la capacitat de Halley, Newton o Bohr, amb la pura genialitat d'Einstein o les vitals aportacions de Dalton. Descobrireu l'explosió del Càmbric i la troballa de Lucy. Anireu de Mendel a Mendeleyev i us adonareu que Plutó queda molt, molt lluny de nosaltres.

Aquest llibre és l'obra d'un periodista que un dia es va adonar que sabia moltes coses (un àvid lector) però no sabia com sabia aquestes coses. No va trobar llibres de divulgació que satisfessin la seva curiositat adulta (sembla com si la divulgació científica només fos cosa d'infants) i va decidir escriure el llibre que volia llegir.

Una breve historia de casi todo és un llibre molt ben escrit, estructurat i documentat. Ens parla de l'univers al món quàntic, dels geòlegs anglesos als químics francesos, de la creació de la vida a les modificacions genètiques, del plom a la gasolina al perill ecològic actual.

És un llibre per als qui volen saber tot sobre tot. Us omplirà el cap d'idees, imatges i experiències, us resoldrà molts enigmes que fa temps que us ronden pel cap i us farà conèixer molta gent anònima per al gran públic que han aportat el seu gra de palla per al coneixement de la humanitat. I també té moltes anècdotes molt i molt sucoses... que descobrireu si el llegiu.

Per cert, que he observat que hi ha força articulistes que les últimes setmanes fan articles sobre anècdotes explicades en aquest llibre... sense citar-lo. Lleig, lleig. Com a mínim, citar la font, no?
A veure si resulta que els Neandertals no han desaparegut del tot...

La meva recomanació: imprescindible.

Apunts relacionats:

222. Guns n' Roses - Sweet child o'mine

Un clàssic de la meva adolescència. Where do we go - where do we go now?

221. La venjança de la Terra, de James Lovelock

Omalaled ha escrit al seu bloc Històries de la Ciència un interessant apunt sobre el llibre La venjança de la Terra, de James Lovelock.

Lovelock és el creador de la hipòtesi de Gaia, segons la qual tota la vida de la Terra està relacionada i que aquesta relació s'extén al món geològic i atmosfèric en unes relacions complexes però vitals per a l'existència de la vida. Va ser una de les grans figures del moviment ecologista de la dècada de 1960 i avui fa un discurs políticament incorrecte sobre el perill (per als humans) de la contaminació actual del planeta.

Podeu llegir la revisió d'Omalaled ací.

Via Històries de la Ciència

220. Tengo una pregunta para usted - Josep-Lluís Carod-Rovira

RTVE ha penjat la intervenció de Josep-Lluís Carod-Rovira a YouTube.

Aquí la teniu. Dura 40 minuts.



Via Marcús

2007-10-14

219. Un minut de ciència

Veig que a l'edu365 hi han penjat els clips d'Un minut de ciència (Science, Please!), una producció canadenca que acosta als adolescents els conceptes científics bàsics de força invents del nostre món quotidià. Són petits clips que combinen dibuixos amb imatge real i que duren un minut.

Els clips que han estat doblats al català són:

  • La roda contra la fricció
  • La força de l'aigua
  • El món meravellós el color
  • El gel llisca!
  • Operació alçaprem
  • L'enlairament
  • La lluna canvia
  • El so és vibració
  • Com més s'escalfa, més rutlla
  • La bombeta elèctrica
  • El sabó renta
  • El motor d'explosió
  • El llampec
  • La pila elèctrica
  • El foc
  • La gravetat
  • El mirall
  • L'electricitat
  • Els explosius
  • La nevera
  • La radiació electromagnètica
  • El telèfon
Podeu veure els clips ací.

Us els recomano!

Apunts relacionats:

218. Humor: Ciència vs Fe

Una divertida representació per diagrames de flux d'aquestes dues vies de comprensió de l'univers:



Via Microsiervos

Apunts relacionats:

2007-10-12

217. Quina colla d'animals!

L'Anna m'envia una enllaç a una col·lecció de fotos d'animals ben curiosos.

Vegeu-los, vegeu-los...

http://ourstereo.com/animals

Si cliqueu sobre la foto de cada animal se us obrirà un web amb més informació.

216. Joschka Fischer recomana 'Les veus del Pamano', de Jaume Cabré

Vilaweb ens porta avui una molt bona notícia: Joschka Fischer recomana el llibre 'Les veus del Pamano', de Jaume Cabré, arran de la Fira de Frankfurt.

Us copio la notícia sencera aquí:

L'ex-ministre alemany Joschka Fischer diu que el descobriment de la Fira és 'Les veus del Pamano'

El llibre de Jaume Cabré sedueix editors, llibreters i públic alemany

A l'estand de Suhrkamp, una de les grans editorials alemanyes, la cap de premsa dona la notícia a un Jaume Cabré eufòric: El dia abans, en un programa cultural del segon canal de la televisió pública alemanya, Joschka Fischer, ex-ministre d'afers estrangers, alçant 'Les veus del Pamano', deia que aquest era el seu descobriment de la fira del llibre d'enguany.

El fet és important i significatiu. Tothom recorda que fa alguns anys, quan Fischer era el ministre de cultura, va recomanar 'L'ombra del vent' de Carlos Ruiz Zafón i les vendes d'aquest títol es van disparar. L'èxit alemany també va propiciar la traducció i publicació del llibre a molts altres països europeus. Ara Joschka Fischer ja no és ministre, però encara és un personatge molt respectat i molt interessat pel món de la literatura.

El sofà blau

Exceptuant Quim Monzó, segurament Jaume Cabré és l'autor català més promocionat a Frankfurt. Monzó i Cabré són els únics autors catalans que participen en un espai de la fira que sempre té un gran interès pel públic i pels mitjans de comunicació. Es tracta de 'Blauen Sofa', el sofà blau, un programa de televisió que els dies de la fira s'instal·la allí, en un espai veí del centre de premsa. És un programa d'entrevistes, de mitja hora cadascuna, per on van passant escriptors per parlar de la seva obra, un darrera l'altre. És difícil seure al sofà blau. S'hi congreguen sobretot autors alemanys, i també grans noms de la literatura. L'any passat hi va seure Günter Grass i aquest any s'hi asseuran Umberto Eco i Richard Ford, per posar uns exemples. I, precisament, Joschka Fischer va ser el primer entrevistat d'aquesta edició del sofà blau a la Fira de Frankfurt.

Jaume Cabré ha explicat a VilaWeb que l'experiència de participar al sofà bau és molt positiva, encara que confessa amb humor que el sofà és força incòmode: 'Va ser un acte fantàstic. Vam parlar del conjunt de la meva novel·la, dels personatges, del rerefons històric i de les tècniques narratives. Em van fer una entrevista amb molt de ritme, àgil, gens feixuga. És que vam estar un quart d'hora per preparar-la i mitja hora per fer-la.'

Jaume Cabré és a l'estand de Suhrkamp perquè ha quedat per fer una entrevista amb una periodista alemanya. Just abans, passa per l'estand Albert Pèlach, director general d'Enciclopèdia Catalana. Porta el suplement de llibres de Der Spiegel sota el braç. Obre la revista per la primera plana i li diu: Mira! Un anunci de 'Les veus del Pamano' a columna sencera.

Cabré és a Alemanya des de fa sis dies i s'hi quedarà fins el dia 16. Abans d'arribar a Frankfurt ha passat per llibreries i Literaturhaus de diverses ciutats. Diu: 'La gent paga per venir a la presentació d'un llibre. L'espai s'omple. El públic és puntual. Escolta la lectura de fragments del llibre en veu alta, primer en català, després en alemany. I finalment et fa preguntes. Es crea una atmosfera molt interessant. Després alguns compren el llibre i te'l porten perquè el signis i et diuen: Me'n vaig a casa a llegir-lo. De comentaris curiosos en guardo uns quants. Per exemple, una dona em va dir que feia dos dies que tenia els seus fills a règim de pizzes, perquè no podia deixar de llegir el llibre.'

Jürgen Dormagen, l'editor alemany

Per l'estand de Suhrkamp també passa la traductora de 'Les veus del Pamano', Kirsten Brandt. Està contenta. I a prop, molt enfeinat, hi ha Jürgen Dormagen, l'editor alemany responsable del llibre. Explica com va descobrir 'Les veus del Pamano' i perquè hi ha apostat tan decididament: Un agent literari jove fa uns dos anys em va dir que era un llibre molt interessant, que l'havia de llegir. Llavors en català la novel·la encara no era tan coneguda com ho ha estat després. Jo no llegeixo el català amb gaire facilitat, així doncs, li vaig encarregar a Kirsten Brandt que me'n fes un informe. Em va presentar un informe molt llarg, de nou pàgines, i després de llegir-lo em vaig adonar que el llibre tenia alguna cosa. Li vaig fer moltes preguntes a la Kirsten i em vaig saber que 'Les veus del Pamano' era un llibre amb un dramatisme narratiu autèntic. No era una novel·la de tantes sobre la guerra civil, sinó que de mica en mica anava creant un impacte emocional molt potent. El lector queda atrapat, no pas per un sentimentalisme fàcil, sinó tot el contrari. Perquè Jaume Cabré ha bastit uns personatges que fugen del tòpic, i això el fa molt interessant. I la construcció narrativa és fenomenal, com juga amb el temps... Llavors, quan vaig tenir la traducció feta vaig fer pressió i vaig ensenyar el llibre als responsables de Suhrkamp, per fer una aposta decidida per aquest títol.'

L'editorial va crear una web específica del llibre, fet poc habitual, va elaborar una edició especial dirigida a llibreters i periodistes culturals, n'ha fet una edició amb audio-book. Al juny Cabré va viatjar a Berlín on davant dels responsables de Suhrkamp, de llibreters i premsa especialitzada en va fer la presentació oficial. Jürgen Dormagen explica que els llibreters són una peça fonamental per l'èxit d'un llibre, perquè si els agrada el recomanen i això és un molt bon símptoma. Diu que 'Les veus del Pamano' ha tingut una crítica molt favorable, però no és la crítica el que genera el fenomen sinó el boca - orella. El llibre va aparèixer a l'agost i des de llavors ha venut 12.000 exemplars.
Podeu llegir la notícia original de Vilaweb ací.

Via Vilaweb

Apunts relacionats:
Jaume Cabré a la Viquipèdia

2007-10-04

215. LCD humans

Un vídeo impressionant: els seguidors d'un equip de futbol de Corea del Sud fan una pantalla LCD (les pantalles de pixels) amb el seu propi cos. Una mica com quan els Almogàvers del Barça munten aquelles escenes amb cartrons de colors... però a un nivell molt i molt superior, ja ho veureu...



I per cert, els nois no fan servir cartrons per fer els pixels de colors: duen jaquetes que són d'un color per davant, d'un altre color per darrera i d'un tercer color per dins... impressionant...

Via Microsiervos

214. Free Burma

Free Burma!

Avui 4 d'octubre de 2007 blocaires de tot el món publiquen un apunt de protesta en contra de la situació política de Birmània, que s'ha fet actual per la protesta de milers de monjos budistes contra el règim militar de Than Shwe.

Un dels fets que va disparar la protesta va ser l'aparició a YouTube d'un enregistrament del casament de la filla de Than Shwe, Thandar Shwe, que es va casar l'any passat amb Zw Phyo Win, oficial de l'exèrcit i Secretari General de Comerç. L'opulència dels vestits, de les joies i dels regals (valorats en 50.000.000 $) van irritar fins a l'extrem la depauperada població birmana i els monjos van començar les protestes contra el règim lladre i corrupte que els governa.

El casament de la senyoreta Thandar Shwe va costar tres vegades el pressupost sanitari de Birmània.



Més informació a www.free-burma.org

2007-10-03

213. Paul Potts, el venedor de mòbils que cantava òpera

En Paul Potts (no el confongueu amb en Pol Pot) era un noi gal·lès molt tímid que era l'objecte de burla constant dels seus companys d'escola. Això el va fer introvertit. Una de les coses que li permetia sentir-se bé era cantar i va començar a cantar més i més.

L'any 1999 va entrar en un concurs televisiu de cant i, tot i no guanyar, va obtenir prou diners com per pagar-se unes classes de cant a Itàlia, on els professors el van fer cantar davant de Luciano 'Tutto' Pavarotti. Al tornar al Regne Unit va combinar la seva feina de venedor de telèfons mòbils amb la seva passió del cant, però quan començava a actuar en algunes òperes amateurs, va tenir apendicitis, un tumor estomacal i es va trencar la clavícula per un atropellament i tot això el va deixar incapacitat per treballar, endeutat i fora del cant professional. L'any 2003 es va acabar el seu somni de cantar, havent acumulat només quatre actuacions al seu currículum.

Però al cap de quatre anys, el febrer passat, va veure un anunci per un programa de la TV...

El 9 de juny de 2007, Paul Potts va fer l'audició del programa Britain's Got Talent, un d'aquests programes on es busquen talents musicals per conèixer. La pobra presència física del concursant va provocar les rialletes del jurat i del públic i més després de saber que es dedicava a vendre telèfons. Però la seva interpretació d'una versió abreujada del 'Nessun Dorma' (del Turandot de Puccini) va deixar tothom glaçat a la cadira. Al final de l'actuació, emmig dels vincerò! el públic estava dempeus, aplaudint i plorant.



Naturalment, Paul Potts va passar a la següent fase, on va cantar ‘Con te Partirò’.



I a continuació va arribar a la final, que va vèncer amb la versió sencera del 'Nessun Dorma'.



El seu disc de debut, One chance, editat el juliol d'enguany, ja s'ha convertit en un superventes.

Quina història!

Apunts relacionats: