2007-03-31

98. Com llegir un bloc


Em trobo sovint persones que diuen que llegeixen aquest bloc de tant en tant, però que no poden visitar aquest web cada dia, o que simplement no hi pensen. La majoria de blocs no s'actualitzen cada dia sinó cada quan els seus atrefegats escriptors els poden actualitzar.

És per això que el bloc es complementa (i basa el seu èxit) en els lectors RSS, que són unes petites utilitats que comproven si hi ha hagut canvis als blocs que volem llegir. Un lector de blocs es subscriu als blocs que li interessen a través de la sindicació RSS, i sempre que es connecta a Internet (o quan engega l'aplicació corresponent), veu un llistat de nous articles (pot veure les capçaleres, els resums o els articles sencers) i pot decidir de llegir-los o ignorar-los.

El Web 2.0 no consisteix en navegar de web en web a buscar la informació que ens pot interessar sinó en indicar quina informació ens interessa i fer que ens vingui al nostre ordinador. Molt més còmode, no?

Així, si voleu seguir aquest bloc, només cal que us hi sindiqueu (podeu usar l'enllaç d'ATOM que hi ha a la columna de la dreta) i rebreu els feeds del bloc en el vostre lector RSS favorit.

I quins lectors hi ha? Doncs us podeu baixar aplicacions d'Interent (RSS reader), podeu usar la icona taronja amb unes ones de ràdio blanques que mostra el navegador Firefox a la barra d'adreces o bé usar el lector de Google (www.google.com/reader), que us podeu encastar en la vostra pàgina principal.

Si us fixeu en la columna de la dreta, veureu que hi ha uns paràgrafs que enllacen als últims articles escrits en diversos blocs, com ara Trencavèl o Núria Masdéu, als quals he subscrit aquest bloc.

Quantes opcions, no? La qüestió és barallar-s'hi una mica i de seguida trobareu maneres més fàcils i còmodes de seguir els vostres blocs favorits.

Podeu trobar més informació a:

http://www.feedburner.com/fb/a/feed101
http://www.ciu.cat/microsite_seccions.php?sec_ID=828&ms_ID=6

97. Comparativa de cossos celestes




En aquesta bonica imatge hi podeu veure una comparativa dels vuitanta-vuit cossos celestes que es troben al nostre Sistema Solar i que medeixen més de 200 milles de diàmetre (uns 320 km). Cliqueu a la imatge per veure-la en gran.

La Terra (Earth) és el sisè cos celeste més gran. Dels objectes més petits no en tenim imatges reals. El llistat conté una estrella, quatre planetes gasosos gegants, quatre planetes terrestres, tres planetes nans, vint-i-una llunes, quatre asteroides i cinquanta-un objectes trans-neptunians.

2007-03-25

96. Xocolata


Si us agrada la xocolata, heu de saber que els pastissers Miró, de Castellterçol, són del milloret que tenim en aquest país, tant a nivell de pastissos com de bombons. Mmmm... us ho puc ben assegurar. Enllaçar els avenços de la cuina moderna adrianesca amb la delícia dolça del bombó és difícil, però no impossible per als pastissers de categoria demostrada.

Tot això ho dic perquè en Domènec Miró ha guanyat enguany el Primer Premi del Concurs Internacional de Figures de Xocolata, amb aquesta obra titulada Lucky Luke.

Enhorabona, doncs i... quina gana!

2007-03-18

95. The Rhineland 1945


The Rhineland 1945.
Ken Ford, 2000.
Il·lustracions de Tony Bryan.
Osprey. 96p.

Mira que he llegit llibres sobre la Segona Guerra Mundial i mai havia sentit a parlar de l'Operació Veritable. Va ser a través d'un mòdul de l'Advanced Squad Leader que vaig tenir la primera notícia de l'existència d'aquesta operació. I és que després de les batalles de Normandia, Arnhem i les Ardennes, la neteja de l'espai enter el Rur i el Rin no té l'èpica de les batalles espectaculars.

Però aquesta va ser una operació realment important. Era necessària per poder creuar el Rin i poder envair Alemanya (i acabar amb la guerra a Europa) i va ser una enorme operació perfectament dissenyada per Eisenhower, Montgomery i Bradley. En aquells moments (febrer de 1945), la diferència de forces entre els exèrcits aliats i els alemanys era tan brutal que la batalla només podia acabar amb victòria aliada, però l'objectiu era ja aconseguir la victòria amb el mínim de baixes aliades. Ja se sap que mantenir una guerra en democràcia és molt costós políticament, sobretot quan els votants no estan sent bombardejats ni massacrats per ningú (vegeu-ne l'opinió de Clint Eastwood a Flags of our fathers).


Aquest llibre d'Osprey ens ofereix una descripció molt amena i interessant d'aquesta important batalla. Alemanya començava a tenir la guerra a les seves fronteres. Per un costat, les democràcies occidentals. Per l'altre costat, l'URSS. Les batalles al front oriental eren enormes carnisseries on la vida dels soldats no tenia cap valor en cap dels bàndols i on la rendició era impensable. Les batalles al front occidental, en canvi, eren d'un rang menor, però cada soldat mort era un argument més per l'incipient moviment pacifista que volia aturar la guerra contra el feixisme. Els combats s'havien de guanyar sense morts propis.

Aquest llibre, subtitulat The last killing ground in the West, ens ofereix mapes perfectament il·lustrats i un bon recull de fotos ben escollides. Les descripcions dels moviments i les seves avaluacions per part de l'autor estan ben escollides. El text no queda aixafat per les descripcions tècniques i, en canvi, es dóna força importància a les pressions polítiques que rebien els generals de cada bàndol. És curiós que, després dels alemanys, que havien d'obeir a Hitler o ser afusellats, fossin els canadencs els qui tenien els generals més collats per part del govern.



Veritable va ser la part nord de l'operació de neteja, executada per canadencs i britànics. La part sud es va anomenar Grenade i la van executar els nordamericans. Els alemanys havien volat els dics de contenció dels rius de la zona i l'aigua arribava del riu als búnquers de la Línia Sígfrid. Una divisió canadenca va haver de moure's en barca per conquerir un conjunt de poblets aïllats per l'aigua i fortificats pels alemanys. Tot un exèrcit nordamericà va ser aturat dues setmanes per la crescuda dels rius provocada pels enginyers alemanys. Els combats més durs es van produir als boscs de Reichswald i Cleve i a la carretera de Calcar. Finalment, la negativa de Hitler a permetre la retirada de les tropes a darrera al Rin va provocar que més de dos-cents mil soldats alemanys fossin encerclats pels aliats i capturats. Al cap d'un mes, la guerra a Europa hauria acabat.

94. Conspiracions atomatitzades

El món és molt gran i divers i conté molts tipus de persones. Tantes, que fins i tot davant d'un atemptat en directe com el de l'onze de setembre de 2001, el de les Torres Bessones, molta gent posés en dubte l'origen real dels atemptats i cregués que el propi govern dels Estats Units hi podia estar implicat.

Fins i tot a França va tenir un gran èxit un llibre que afirmava que tot plegat era un muntatge i que al Pentàgon no s'hi va estavellar cap avió. La raó principal per defensar aquesta teoria era que no s'havia trobat cap resta de cap avió als murs del Pentàgon.

Doncs bé, he trobat al YouTube aquest clip on veiem com queda un Phantom després de xocar a 800 km/h contra un mur de formigó com els que hi ha a les centrals nuclears. Queda atomatitzat, convertit en àtoms. Doncs ara penseu que el Pentàgon és una xarxa de murs de formigó blindat intercal·lats per malla d'acer, a prova de camions bomba (i els EUA saben què són camions bomba i quins efectes tenen). Tot i que el clip no té res a veure amb els atemptats, crec que deixa clar què li passa a un avió quan xoca amb una estructura a prova de bombes.

93. Com fer preguntes


L'ús quotidià dels ordinadors i d'Internet ens genera sovint un mar de dubtes, tant a les persones iniciades com a les novelles, independentment del tipus de professió que tinguin. Sovint acabem fent les preguntes a aquelles persones que creiem que poden saber la resposta, sovint per aproximació genèrica, una mica com a Punch drunk love quan li demanen consell psiquiàtric al cunyat, perquè és metge... dentista. I és que sembla que la informàtica té tantes branques o més que la medicina.

Per no acabar amb la gallina dels ous d'or, o amb la paciència de qui ens soluciona els problemes, és important fer les preguntes bé. En aquest esquema hi podeu trobar una bona manera de plantejar les preguntes i dubtes que tingueu.

En aquest web hi teniu molts bons consells sobre com fer preguntes de tipus informàtic als diversos fòrums que hi ha a Internet. Val la pena llegir-lo encara que no useu els fòrums, ja que la informació que conté es pot aplicar en força casos.

Sobretot és important ser educat, perquè sinó pot ser que el nostre contacte acabi adherint-se en aquesta contundent campanya...

2007-03-12

92. Per la vostra seguretat


La majoria d'usos d'Internet demanen fer servir noms d'usuari i contrassenyes. Aquestes contrassenyes o claus són sovint molt fàcils de descobrir per gent amb la capacitat suficient. Encara que ens pugui semblar que ningú té interès per les nostres coses, és millor curar-se en salut i fer servir contrassenyes adequades.

Al web CertainKey hi podeu trobar una taula on provar la seguretat de les vostres contrassenyes. Només cal que aneu a la part inferior del web i introduiu la clau que vulgueu analitzar al camp Passphrase. La resta de camps de la taula us informen dels caràcters en minúscula, en majúscula, números i altres caràcters que té la vostra contrassenya, dels seus bits d'entropia i dels dies que trigaria un ordinador domèstic a trobar aquesta contrassenya (un ordinador domèstic pot provar 400.000 contrassenyes per segon).

Una bona contrassenya ha de tenir un mínim de tres bits d'entropia. Això farà un mínim de cinc-cents dies per trobar-la per força bruta. Si canvieu de contrassenya cada any, tot plegat us dóna un nivell força alt de seguretat. Per aconseguir els tres bits d'entropia cal combinar lletres minúscules i majúscules, números i signes de puntuació, a part de no fer servir cap paraula sencera de cap idioma. Es poden usar mnemotècnics com ara acròstics o la substitució de lletres per números de dibuix similar.

Així com el desconeixement de la llei no eximeix del seu complimemt, ignorar les tècniques de seguretat no ens fa més segurs davant dels intrusos. Ja ho sabeu, doncs. Tothom a fer servir claus com Déu mana!

Via Vilaweb

2007-03-11

91. Khe Sanh 1967-68


Khe Sanh 1967-68
Gordon L. Rottman, 2005
Il·lustracions de H. Gerrard i P. Dennis
Osprey. 96p.

Gordon L. Rottman es va presentar voluntari a les Forces Especials durant la Guerra de Vietnam. Va servir a les Forces Especials en infanteria aerotransportada, patrulles de llarga distància i intel·ligència. Actualment és monitor de Forces Especials i escriptor free-lance. En aquest llibre de la sèrie Osprey Campaign, Rottman ens presenta el setge de Khe Sanh, una de les batalles més grans de la Guerra de Vietnam.

Khe Sanh era una base militar situada a la cantonada enter Vietnam del Nord, Vietnam del Sud i Laos. De fet no tenia molta importància com a destacament i només la feien servir les Forces Especials per fer incursions dins de Laos contra la línia Ho Chi Minh (o Truong Son), el conjunt de camins i carreteres usat per Vietnam del Nord per atacar Vietnam del Sud a través de Laos i Cambodja.

Quan el juliol de 1967 els EUA van detectar que força contingents comunistes es concentraven a la zona, van decidir reforçar Khe Sanh per provocar-hi un atac. Segurament Vietnam del Nord voldria repetir un Dien Bien Phu, però es trobaria que l'exèrcit americà no era el francès. La zona va viure una escalada de tensió, combats i augment tropes fins que l'agost de 1967 l'exèrcit de Vietnam del Nord (NVA) la va aïllar per terra. Durant els vuit mesos següents tots dos exèrcits van abocar grans quantitats de gent i recursos per controlar aquesta base, tant per motius estratègics com sobretot per motius propagandístics. Els EUA no deixaven de bombardejar la zona amb els B-52 mentre que l'NVA feia atacs amb carros blindats que escombraven les posicions avançades nordamericanes. Fent un paral·lelisme, Khe Sanh s'estava convertint en el Gettysburg del Vietnam.

El gener de 1968 va esclatar l'ofensiva del Tet, en que l'exèrcit comunista va trencar la treva respectada fins llavors cada any per atacar totes les posicions vitals de Vietnam del Sud. Aquesta ofensiva va tenir grans èxits propagandístics (com ara l'atac a l'ambaixada americana de Saigon), però no va tenir cap èxit militar i de fet va significar l'eliminació total del Vietcong, les tropes irregulars que operaven a Vietnam del Sud. De fet, es creu que aquest sacrifici del Tet va ser volgut per l'NVA ja que el Vietcong no estava a les ordres del Partit Comunista, i podia convertir-se en un enemic intern un cop la guerra estigués guanyada, una mica com va fer el PCE amb el POUM, per entendre'ns. Tot això no ho sabrem del cert fins que hi hagi un règim democràtic a Vietnam.

El Tet, però, va fer que tots dos oponents a Khe Sanh lluitessin en condicions molt pitjors, ja que els recursos es destinaven a altres bandes. Finalment, l'abril de 1968 l'exèrcit dels EUA va obrir el camí fins a Khe Sanh i el setge va acabar. L'NVA va abandonar la zona, però a continuació els EUA també van abandonar la zona, en una decisió molt poc pensada de cara a la premsa. L'NVA va tornar a ocupar la zona i va declarar a tot el món que havien guanyat un nou Dien Bien Phu.

Això és la idea de la batalla que m'he fet llegint aquest llibre. És un llibre prou ben escrit, sobretot en la descripció dels combats i de les condicions de vida dels soldats. Hi manca força informació sobre els comunistes, però de fet moltes d'aquestes dades encara no són públiques. L'autor té l'experiència d'haver participat en fets similars i ho utilitza per situar millor el lector, sense fer el fatxenda. Algunes parts més farragoses són les ordres de batalla i composició dels exèrcits, que es poden llegir en diagonal. Les il·lustracions estan ben fetes i et situen dins de diverses fases del combat. Les fotos també estan ben triades. En resum, és llibre ben fet sobre una de les batalles més dures d'aquella llarga guerra.

La meva valoració: interessant.

2007-03-07

90. L'eclipsi


Dissabte a la nit vam tenir un fabulós eclipsi de lluna. Pels qui no el vau poder gaudir, en Marc M. em fa arribar una fabulosa sèrie de fotos feta per en F.L., un astrònom aficionat del Maresme.

89. Si menges una llimona sense fer ganyotes


Si menges una llimona sense fer ganyotes
Sergi Pàmies, 2006.
Quaderns Crema. 143p.

L'últim llibre d'en Sergi Pàmies, que aquest cop no es diu "L'últim llibre d'en Sergi Pàmies", és un llibre de petits contes amb arguments basats en les relacions personals i familiars i basats també en el fet creatiu. El llibre en general és ben escrit, amb un domini del llenguatge i els recursos emprats que fa que sigui rapidíssim de llegir.

Alguns dels contes que he trobat més interessants són els que expliquen com l'autor escriu el propi conte que estem llegint, La nostra guerra i Ficció. També Brindis, que es recrea més en els pensaments del personatge sobre què passa o podria passar que en el que realment passa.

La resta de contes ens retraten una vida trencada, amb relacions difícils de matrimonis i pares i fills. Tots els personatgse són madurs i entenen com construir les relacions. Saben entomar els fracassos i ho fan amb resignació. No hi trobem estridències ni violència sinó acceptació del fracàs. En diversos casos, les relacions són modèliques però tot i això han de trencar-se (per motius diversos en cada conte). Tot plegat dóna un conjunt prou coherent al llibre.

La meva valoració: correcte.

2007-03-06

88. Gates of fire


Gates of fire
Steven Pressfield, 1998.
Bantam Books. 523p.

M'he llegit aquesta novel·la per preparar-me per la imminent estrena de 300, l'adaptació cinematogràfica del còmic de Frank Miller ambientat a la Batalla de les Termòpiles. I segurament acabarà sent millor la novel·la que la pel·lícula, al menys pels tràilers que he vist. Temps al temps.

Aquesta novel·la és d'un escriptor de novel·les històriques nordamericà, Steven Pressfield (nascut a Trinidad) que sembla que té com a marca de fàbrica el fet de combinar una documentació històrica molt precisa amb algunes llicències creatives, com ara alterar una mica l'ordre dels fets per mantenir l'atenció de la narració o bé parlar de llocs o conceptes que no existien en l'època de la narració (ucronies).

Si deixem de banda aquestes llicències, podem dir que Gates of fire és una bona novel·la. No és alta literatura però és un llibre d'acció i aventures ben fet, amb uns personatges creïbles, amb un ritme prou trepidant i amb una història que no sembla previsible ni pesada. Què més es pot demanar? Literatura? Això és per altres llibres...

La novel·la té un McGuffin poc creïble: Xerxes fa explicar a un presoner de les Termòpiles com han pogut aguantar els espartans durant tres dies les embestides del poderós exèrcit persa. El presoner i narrador es dedica a explicar tota la seva vida des de petit fins a la batalla, cosa que per al lector va molt bé però, la veritat, no crec que Xerxes tingués tanta paciència... En fi, el cas és que la història et situa dins de la Grècia antiga i dins del pensament de tota aquella gent.

La immersió en el món i el pensament espartà és prou aconseguit (pel que jo en conec) i les seves diferències amb altres ciutats-estat queden prou clares. El perquè de les
Termòpiles també s'explica i la gran importància que va tenir la Segona Guerra Mèdica (Termòpiles, Salamina i Palatea) pel desenvolupament de la cultura grega i, per tant, de la cultura europea, la nordamericana i la democràcia moderna.

La meva valoració: entretinguda.

2007-03-05

87. 300 segons de '300'


A través del web de la MTV podem veure un teaser de 300 segons de la pel·lícula 300, sobre la Batalla de les Termòpiles.

Pel que hi veig, Hollywood pesa més que la història. Tot i que la pel·lícula és realment l'adaptació del còmic homònim de Frank Miller, crec que hi podien haver posat un xic més de versemblança històrica. Miller fa anar els espartans nus, cosa que al film no passa. No calia arribar a aquest extrem, però si els tapen, almenys que els posin la placa de blindatge que duien en combat.

I el que té poc perdó és fer-los lluitar amb espases en l'estil barbàric o medieval. Els grecs lluitaven amb llances en formacions de falange, una formació que van millorar primer els macedonis i després els romans. Aquesta formació feia una barrera de grans escuts (més grans que els del film) que era impenetrable per les hordes sense entrenament militar. Precisament les formacions eren les claus de les victòries d'Esparta, no els musculets.

En fi, l'anirem a veure igualment...

2007-03-04

86. Frases d' "A game of thrones"


Mentre llegia A game of thrones (en català, de moment La mà del rei), vaig anar apuntant una sèrie de frases que, d'alguna manera o altra, em semblen cites de diversos referents culturals.

És a dir, que trobo que són massa casualitat com per ser casualitat...

Els números indiquen la pàgina on hi ha la frase. Les pàgines fan referència a l'edició en anglès de butxaca de Bantam Spectra.

289. My name is Marillion. Doubtless you've heard me play somewhere? : una referència directa al grup de rock Marillion.
306. Alguns els blasons són Blackadder, i The Twin Towers, possibles referències a la sèrie de culte protagonitzada per Rowan Atkinson i al segon volum del Senyor dels Anells.
333. Bronn rode up to offer Tyrion a double-bladed
axe. "I have never fought with an axe".
: una situació irònica respecte al Senyor dels Anells. Clarament un nan (un nan real) no és la persona més indicada per lluitar, i menys amb una destral.
341. Alone in the dark: referència a un dels videojocs alhora clàssics i de culte, basat en els relats de H. P. Lovecraft.
415. His brother never untied a knot when he could slash it in two with his sword.: una referència al Nus Gordià, que es converteix per tant en una doble referència a Alexandre el Gran i la cultura clàssica i a Watchmen i a la cultura del còmic.
487. I shall say this only once: una de les frases recurrents de la sèrie britànica d'humor Allo, Allo.
488. The game of thrones: el títol del llibre.
596. And nothing else mattered: el títol d'una conegudíssima cançó de Metallica.

85. L'anglès d' "A song of ice and fire"


Diverses persones m'han preguntat si és gaire difícil llegir els llibres d'A song of ice and fire, de George R. R. Martin, en anglès (A game of thrones, A clash of kings, A storm of swords, A feast for crows).

Bé, l'anglès és d'un nivell intermig, no és llegir poesia complexa però són novel·lots de vuit-centes a mil dues-centes pàgines cada un. A més, l'autor busca paraules arcaiques per donar el toc medieval a l'obra.

Podem fer una prova. Us poso un recull de paraules que no pertanyen a l'anglès bàsic però que apareixen molt en els llibres. N'hi ha quaranta-sis. Si en coneixeu quaranta o més, ho podeu llegir sense problemes. Si en coneixeu més de vint, haureu de tenir el diccionari al costat. Si no arribeu a vint, millor que no us hi fiqueu. Als comentaris hi poso les solucions.

. ale
. an axe
. to behead
. a broom
. a craven
. a cripple
. dire
. a dirk
. to dodge
. to don
. to drown
. a dwarf
. an eyrie
. fangs
. to fast
. fealty
. to flay
. to forage
. a ford,
. a gaoler
. a gauntlet
. to gild
. the girth
. to gnarl
. a goat
. a goblet
. to hack
. a hauberk
. to howl
. an imp
. a mail
. mead
. a moat
. to oar
. to pierce
. a portcullis
. a raven
. a scar
. to slash
. to slay
. stirrups
. a warlock
. a wench
. the womb
. a wound
. a wraith

Si no us en sortiu amb l'anglès, de moment hi ha traduida al català la primera part d'A game of thrones, sota el títol de La mà del rei. Està ben traduida. A veure què us sembla!

84. Precious images

El 1986, Precious images va guanyar l'Oscar al millor curtmetratge de l'any. Consisteix en un recull de cinc-centes pel·lícules de tota la història comprimides en set minuts.

És una meravella.



Nota: la música que hi apareix és:

The Natural (Randy Newman) - The Final Game
Casablanca - As Time Goes By
Barbara Streisand - As Time Goes By
A Clockwork Orange - William Tell Overture
Singing In The Rain - Singing In The Rain
Psycho (Benard Hermann) - Main Titles
The Pink Panther (Henry Mancini) - Theme
The Natural (Randy Newman) - The Final Game

83. Bohemian Rhapsody


Sempre és un bon moment per escoltar una de les millors cançons del rock, Bohemian Rhapsody, de Queen. Us l'ofereixo en quatre gustos:

Versió original, de Queen, pels rockers:


Versió del California Guitar Trio, pels clàssics:


Versió de Gerry Philips (no és cap muntatge, ho fa amb les mans), pels friquis i els qui no els importa un rave els Queen:


La versió de Wayne's World, pels nostàlgics. Vaig veure aquest film a Sandy, Utah, el 1992 i em va motivar a conèixer tota l'obra de Queen, que fins llavors desconeixia. Sembla que a tots els EUA es va produir un fenomen similar i que Queen va renéixer de l'oblit. L'escena del headbanging al cotxe en l'últim terç de la cançó ha esdevingut una icona pop.

2007-03-03

82. El buen alemán


Vam anar a veure la pel·lícula The good German, doblada a l'idioma castellà. És una pel·lícula que retrata una realitat més profunda de la que aparenta a simple vista.

La pel·lícula ens situa al juliol de 1945, quan Truman, Churchill i Stalin s'han de trobar a Potsdam per repartir-se Europa, mentre Japó continua lluitant tot sol i els americans perden més i més vides a Iwo-Jima i Okinawa.

Un periodista americà torna al Berlín que havia conegut abans de la guerra. Allà cau atrapat en una xarxa de mentides i secrets on ningú és qui sembla i els motius personals esdevenen raons d'estat. Amb la guerra freda a les portes, russos i americans miren de posicionar-se en el millor lloc per a la possible Tercera Guerra Mundial.

En un dels diàlegs del film, un oficial rus es vanta dels guanys de l'URSS: els estats bàltics, Polònia, Hongria, mitja Alemanya... tot això serà per a l'URSS, mentre que els EUA no s'annexionen cap país d'Europa occidental (i a sobre França es presenta com a país guanyador!). El seu interlocutor assegura que la diplomàcia dels EUA és encara molt innocent i que s'ha deixat entabanar per les mentides constants d'Stalin, que serà el gran guanyador de la guerra.

Però no és ben bé així. Els EUA no busquen l'annexió de països, sinó la de cervells: la maquinària de guerra nazi, la millor en aquell moment, estava dirigida per una sèrie de ments privilegiades. Qui disposi d'aquests científics tacats de sang tindrà un clar avantatge en la guerra del futur.

Però què passa amb l'obligació moral de jutjar el nazisme? Què passa amb els jueus que busquen venjança? Què passa si un bon alemany vol denunciar unes atrocitats que tothom vol mantenir ocultes?

La meva valoració: molt bona.