2007-02-25

81. Els consells d'Orwell


Llegeixo a Vilaweb que tenim disponibles al web els consells que George Orwell oferia als interessats en escriure bé, en l'escrit Politics and the English language.

Aquests consells els ha recollit i sintetitzat la web WritingClasses i us els tradueixo al català:

1. Què intento dir?
2. Quines paraules ho expressaran millor?
3. Quina imatge o expressió ho expressarà millor?
4. Aquesta imatge crea prou efecte?
5. Puc dir el mateix de manera més concisa?
6. Em puc estalviar de dir alguna cosa lletja?
7. No fer servir cap metàfora, símil o altra expressió que sigui massa habitual de llegir.
8. No fer servir cap paraula llarga on se'n pugui usar una de curta.
9. Si pots eliminar una paraula, elimina-la.
10. No fer servir la forma passiva si es pot fer servir l'activa.
11. No fer servir cap expressió estrangera, paraula d'ús científic o d'argot si tens alguna paraula del llenguatge habitual que vol dir ben bé el mateix.

I, naturalment:

12. Trencar qualsevol d'aquestes regles abans d'escriure res que sigui horrible.

Via Vilaweb

PS. Per cert, en aquest web de la Brown University (Rhode Island) hi podeu trobar un interessant recull d'antigues edicions dels llibres d'Orwell, com la que he fet servir per il·lustrar l'article: l'edició de 1938 d'Homenatge a Catalunya, una edició boicotejada pel potent British Communist Party i que dotze anys més tard encara estava per vendre.

2007-02-23

80. La marxa de l'algorisme


Diuen que els japonesos tenen una agenda oculta. Una missió secreta sobre el seu paper al món. Diuen que els japonesos s'han proposat entre cella i cella tenir-nos entretinguts amb els seus manga, anime i vídeos friquis. Diuen que el seu objectiu final és fer-nos passar una bona estona i fer-nos riure desacomplexadament.

Si no és així, no m'explico com han pogut imaginar la "dansa" següent: La marxa de l'algorisme!




La pedagogia japonesa de l'humor incomprensible es troba en alça: nou-cents seixanta-set presoners de Cebu, Filipines, en ple procés de rehabilitació pel món modern. Em trec el barret!



Via: Microsiervos

2007-02-18

79. Pachelbel o la gènesi del pop

En Robert em fa saber d'un clip on l'humorista Rob Paravonian (del show del Dr. Demento) ens mostra com el Cànon en Re de Johann Pachelbel és la base de tota la música pop moderna (excepte el rock'n'roll més bàsics dels tres acords).

La repetició dels mateixos acords (Re, La Si, Fa#, Sol, Re, Sol, La), que l'humorista tocava amb el cello cinquanta-quatre vegades quan interpretava el Cànon de petit, fa que Paravonian avui vegi la mateixa estructura musical en el pop, el rock, el folk, el punk...

Vegeu-ho vosaltres mateixos...

2007-02-16

78. Mentos + Coca-cola #214

Sublim joc de dòminos amb el ja clàssic motiu de les pastilles de Mentos dins d'ampolles de Diet Coke. No tinc paraules per descriure aquests dos artistes del menjar escombraria.

77. Software wars


Un divertit mapa de les guerres entre fabricants de programari al 2007. És un pèl esquemàtic però te'n pots fer una idea força bona.

Cliqueu al dibuix per fer-lo més gros.

76. Per fer país insultem en català

Aquest és el clip d'aquesta cançó de l'Estanislau Verdet, del disc Un que de tan llest és tonto i un que de tan tonto és llest. Estanislau Verdet vol aprofitar el mercat del lletgisme català, que encara dóna per molt.

Aquí en podeu seguir la lletra. El blog de l'Estanislau Verdet és molt interessant.

Aquest clip ha estat censurat a YouTube i es troba a MetaCafé.


Estanislau Verdet - Per Fer Pais Insultem En Catala - video powered by Metacafe

Via jordisalvia.cat

2007-02-14

75. Evanescence en acústic

Segur que a molts lectors (i lectores) adolescents d'aquest bloc els agrada la música d'Evanescence. A mi també m'agrada.

M'he trobat, però, que força gent es pregunta quin tant per cent d'estudi hi ha en la veu de l'Amy Lee i el so general de les seves cançons.

Doncs bé, he trobat pel YouTube diversos exemples acústics que ens mostren, sense ajuts estil Enrique Iglesias, que l'Amy Lee sap cantar bé.


La popular Bring me to life



L'apassionada My immortal


La potent Going Under


I per acabar, altre cop My immortal, amb l'Amy Lee al piano

2007-02-11

74. A long way to go


Ahir vam tornar a quedar amb els companys per fer un escenari de l'Advanced Squad Leader. Ja fa quasi un any que vam recuperar aquesta afició que la Universitat, la feina i la família ens van fer deixar de banda i ara quedem un parell de vegades al mes per provar escenaris (de moment de l'Starter Kit, per agafar experiència), provar tàctiques, maleir els daus i sobretot, passar-ho molt bé.

Vam estar practicant amb l'escenari S11 A long way to go, en que una companyia reforçada de la Hermann Göring Division intenta arribar als caps de pont dels desembarcaments aliats a Sicília, el juliol de 1943. Per frenar-los, dues seccions mal equipades d'infanteria americana.

Ho vam posposar al torn quatre, en que els alemanys han ocupat els turons de la part nord i han forçat els americans a retirar-se al bosquet de la part sud. Ara la cobertura s'acaba, i els ländser tenen tres torns per recórrer un bon tram a camp obert per sortir del map per la part meridional. Ho aconseguiran?

Segurament, la solució d'aquí quinze dies a l'Andròmina, Terrassa.

2007-02-10

73. Foc


Llegeixo que HBO, responsable de sèries de culte com Rome , Deadwood, i Six feet under, ha comprat els drets de la Cançó de foc i de gel, de George R. R. Martin.

La idea és fer una sèrie de televisió que durarà set temporades, sota el títol de Fire (Foc). Cada temporada durà a la pantalla el contingut d'un llibre de la sèrie: Un joc de trons, Un xoc de reis, Una tormenta d'espases, Una festí per corbs... i els tres que queden per escriure.

Tal i com diu Martin, "Durant cinquanta anys la gent s'ha trencat el cap intentant fer El senyor dels anells en una pel·lícula, fins que Peter Jackson se n'ha sortit en tres pel·lícules. La Cançó de foc i de gel és molt més complexa que això. Caldrien divuit pel·lícules per fer-li justícia, o bé centrar-se només en la història d'un o dos personatges".


Esperem amb delit l'inici d'aquesta filmació, de la qual encara no se'n sap res més. Però us imagineu en Viggo Mortensen fent de Ned Stark...?

Via SciFi Wire

2007-02-07

72. Vint mites científics


A través de Centpeus descobreixo en un web un recull amb vint mites científics més o menys coneguts, que poden ser veritat o no.

Us proposo el petit joc de pensar-hi una miqueta i endevinar si són certs. Us tradueixo els mites al català. Als comentaris hi poso les solucions.

1. Els pollastres poden viure un cop decapitats.

2. No hi ha gravetat a l'espai.

3. L'aigua s'escola a l'inrevés a l'hemisferi sud degut a la rotació de la Terra.

4. Els humans usem un deu per cent del nostre cervell.

5. Menjar una pasta amb llavors de cascall té efectes mimètics a l'opi.

6. Una moneda que caigui de dalt d'un edifici pot matar un vianant.

7. Els adults no generen noves cèl·lules del cervell.

8. La sopa de pollastres pot curar el refredat.

9. Els badalls són contagiosos.

10. Els llamps no cauen dues vegades al mateix lloc.

11. La boca d'un gos és més neta que la d'un humà.

12. Les ungles i els cabells continuen creixent després de la mort.

13. Un gat sempre cau sobre els seus peus.

14. Els homes pensen en sexe cada set segons.

15. Quan plou, et mulles menys si corres.

16. Si reculls el menjar de terra abans de cinc segons, no és brut.

17. Els animals detecten els desastres naturals.

18. Les estacions les causa la proximitat de la Terra al Sol.

19. La Gran Muralla de la Xina és l'única estructura feta pels humans visible des de l'espai.

20. La digestió dels xiclets dura set anys.

Au, bona sort!

2007-02-06

2007-02-05

70. A clash of kings


A clash of kings
George R. R. Martin, 1998.
Bantam Books.
969 p.

Impressionant. El desembre passat us vaig comentar l'obra A game of thrones, de George R. R. Martin.

Al cap de mil pàgines més he acabat el segon volum de la magna obra Cançó de foc i de gel, que ha de consistir en set novel·les diferents, de les quals se n'han publicat quatre (les dues que he llegit, Un joc de trons i Un xoc de reis i les dues que em falten, Una tormenta d'espases i Un banquet per corbs). Els tres llibres que encara no s'han escrit es titularan Una dansa amb dracs, Els vents de l'hivern i Un somni de primavera.



Sobre A clash of kings, només puc dir que manté l'excel·lent nivell literari del primer volum, amb un ritme trepidant que enganxa de pàgina a pàgina i de capítol en capítol. Els personatges són fabulosos, plens de matisos i contradiccions. Els escenaris són diferents i rics en detalls. La trama és complexa, plena de personatges secundaris i de petites línies argumentals que van entrelligant els personatges entre ells.

Els personatges a través dels quals se'ns explica la història són Catelyn Stark (de les cases Tully i Stark), Sansa Stark, Arya Stark, Brandon Stark (tots ells Stark), Jon Snow (un Stark bastard), Tyrion Lannister (casa Lannister), Davos Seaworth (cavaller al servei del rei Stannis Baratheon), Theon Greyjoy (casa Greyjoy) i Daenerys Targaryen (casa Targaryen).

Les escenes de batalles, la reconstrucció de les relacions socials de l'edat mitjana, els punts justos de màgia i fantasia... tot això fa que A clash of kings sigui una obra que deixa petja. Cap al final hi ha una batalla per mar i per terra que és indescriptible... Després de mil pàgines de lectura, se'm fa costós pensar en alguna altra cosa mentre vaig en tren cap a la feina.

Ara deixaré passar un temps abans de continuar la saga. Com que encara falten un parell d'anys per tenir el cinquè volum, prefereixo fer passar davant alguna altra novel·la i agafar A storm of swords d'aquí un parell de mesos.

De fet, estic fent la preparació per la pel·lícula 300. Ja vaig llegir el còmic de Frank Miller i ara llegiré (gràcies a en Lluís Gudayol) Gates of fire, la novel·la d'Steven Pressfield sobre les Termòpiles.

2007-02-04

69. Dove i la bellesa real


L'empresa de cosmètica i sabons Dove fa algun temps que té la campanya "per la bellesa real", que vol desfer els conceptes de lletja i grassoneta que tenen moltes noies de la societat occidental.

Com a part d'aquesta campanya, han editat fa poc aquest alliçonador clip.

68. Apocalypto


Divendres vam anar a veure Apocalypto, la nova experiència visual de Mel Gibson, digne successor de Ken Rusell.

Si La Passió de Crist estava rodada en llatí i arameu, Apocalypto està rodada en maya, concretament en yukatek.

Tot i que alguns antropòlegs han criticat alguns errors històrics de la pel·lícula (com ara algunes tradicions asteques presentades com a maies i algunes acronologies en diverses mostres d'art), em trec el barret davant de Mel Gibson.

Amb La Passió de Crist ja va demostrar que és capaç de fer bon cinema, tot i la tendència al gore que també mostra amb Apocalypto. El ritme de les pel·lícules és bo i la fotografia és excel·lent. A Apocalypto, el maquillatge i la caracterització dels personatges és impecable. Fa gràcia veure persones reals vestides com en els dibuixos precolombins que tenim al cap.

D'altra banda, la història no presenta complexituds argumentals, es pot preveure, però enlloc fa trampa ni girs orientats a espectadors adolescents. Suposo que Gibson coneix les seves limitacions i es limita a fer bé allò que sap fer: endinsar-nos en un món molt llunyà i proper alhora.

67. Ghost in the shell

Fa molts anys que Japó investiga seriosament la creació de robots antropomòrfics. Podeu veure l'estat de la qüestió a la Wikipedia.

Diuen que si els japonesos tenen tant interès en la creació de robots és perquè no suporten la idea dels seus avis depenent de minyones filipines. En l'article que us he enllaçat hi ha tota una discussió sobre si el racisme japonès de la Segona Guerra Mundial ha desaparegut realment o només està adormit...

La perfecció dels androides japonesos crea una situació paradoxal: a mesura que un robot és més humà en aparença i mobilitat, la nostra resposta emocional és més positiva i empàtica, fins que sorprenentment arribem a un punt en que la nostra resposta és totalment repulsiva i, quan arribem a la similitut total, torna a ser totalment positiva.



Aquest punt de repulsió en la quasi-realitat va ser etiquetat pel robotista Masahiro Mori com a la Vall Misteriosa (en anglès, the Uncanny Valley), a partir del concepte de Unheimliche desenvolupat per Sigmund Freud, sobre aquells objectes o situacions que ens provoquen alhora atracció i repulsió.

Però jo no sóc en Centpeus i no us puc parlar bé de Ciència. Prefereixo ensenyar-vos dibuixos animats. Animes japonesos de la sèrie Ghost in the shell. No de l'anime original de 1995 sinó de la sèrie de televisió Stand alone complex, que vaig poder veure el 2003 al Saló del Còmic de Barcelona.

L'entrada de cada episodi de Stand Alone Complex


Un clip amb imatges de la sèrie i música de Mogwai, sobre aquesta "Vall misteriosa"


Una entrada amb força acció


I, pels friquis, un recull de deu minuts de música i imatges de la sèrie.


Espero que en gaudiu. I no oblideu vitarminar-vos i supermineralitzar-vos!

2007-02-03

66. El piano

Un bonic clip animat d'Aidan Gibbons amb música de Yann Tiersen.