2007-12-09

260. Mil cretins, de Quim Monzó

Mil cretins
Quim Monzó, 2007
Català
Quaderns Crema
174 p.
ISBN 978-84-7727-176-5

A la contraportada ens diuen: Mil cretins és el nou llibre de realts de Quim Monzó després d'El millor dels mons. En un nou pas endavant, Monzó passa comptes amb el dolor, la velles, la mort i l'amor. Valent i sense concessions, mira a la cara el difícil equilibri entre vida i misèria humana.
No he llegit El millor dels mons, però al llegir Mil cretins queda força clar que Monzó està força capficat amb la vellesa i la mort. Les mirades que Monzó fa a les llars d'ancians i a les persones vídues són mirades dures, sovint amb un punt d'exageració que crec que vol ocultar la duresa real del que significa enfrontar-se a la mort.

No tots els contes van sobre la mort, però. En la segona meitat del llibre tenim un recull de contes més curts, per a mi potser més bons, en que Monzó s'esplaia sobre fets diversos ben senzills, com ara enganxar cartells pel carrer o ocupar taules en un bar, que ens mostren com en podem arribar a ser de mesquines les persones fins i tot en els petits detalls.

Entre els contes sobre la vellesa i la mort i els contes sobre personatges mesquins, tot plegat fa que la lectura del llibre deixi un regust amarg, tot i que molts contes provoquen situacions de somriure o rialla per l'absurditat d'algunes situacions. A mi m'han agradat especialment La lloança i Qualsevol temps passat.

Sobre el llenguatge usat, així com el narrador fa servir un llenguatge molt madur i acurat, els personatges sovint empren castellanismes i vulgarismes, escrits de manera directa. La sensació que queda és ambigua: potser l'autor es podia haver estalviat aquestes frases i en podia haver usat algunes de més neutres?

La sensació final a l'acabar el llibre és la que tinc sovint amb els llibres de relats: ho he passat bé mentre llegia, però no em quedarà al record una visió de conjunt del llibre, sinó només una o dues situacions que m'han impressionat pel motiu que sigui.

Apunts relacionats:

2 comentaris:

albir ha dit...

uoles,

jo el tinc a mitges ara mateix, i si que hi ha alguns relats qeu tens la sensació que sense que hagin explicat gran cosa, et quedes una mica tocat sense saber perquè.

I aixo que jo em considero jove i els temes que tracta no me'ls acostumo a plantejar, potser per aixo tinc aquesta sensacio...


Salut, (sobretot)

Martí Cabré ha dit...

En alguns dels relats la sensació crec que és desassossec. Veus que la cosa no acaba d'anar bé, però tampoc hi veus camins alternatius.

Suposo que tots plegats no hem estat educats per entomar la vellesa i la mort.