2007-10-28

230. Solitud

Solitud
Víctor Català (pseud. de Caterina Albert), 1905
Català
Proa, Biblioteca Bàsica del Periódico
251 p.
ISBN 84-96520-12-9
1 €

L'any 2005 es va celebrar el centenari de l'aparició de Solitud, de Víctor Català. Caterina Albert va haver d'usar aquest pseudònim masculí a partir dels trenta anys per evitar els prejudicis de l'època, en que es creia que les dones no podien escriure sobre segons quins temes. Albert, que tenia ben clar tot allò que volia denunciar, va usar aquest nom prou significatiu per poder continuar propagant el seu missatge.

I el missatge de Solitud és prou contundent. La Mila, la protagonista, pateix una solitud total: viu la solitud de viure en un poblet de la muntanya, aïllat de la civilització (oimés quan és una dona que ve de ciutat); viu la solitud de la parella, ja que el seu marit Matias sembla ignorar-la del tot; i viu la solitud de la companyia en adonar-se que en Gaietà, el pastor, és un home vell que mai la podrà satisfer.

La novel·la usa un llenguatge molt local que m'ha fet anar de corcoll, perquè desconeixia bona part del vocabulari (cosa que tampoc molesta en la comprensió però la quantitat de vocabulari desconegut m'ha fet esgarrifar: he contemplat la meva ignorància lingüística). Diuen que és un prototipus de literatura modernista, tot i que no conec prou el tema com per entrar-hi a fons. El que sí que puc dir és que la novel·la és dura, molt dura, amb situacions molt bèsties per als personatges i amb un marc de solitud que realment encongeix el cor.

La muntanya no té pietat i l'home és un llop per l'home, semblen dir les pàgines de la novel·la (tot i que de fet aquesta frase no és del tot correcta ja que els llops no s'ataquen entre ells). El final no pot ser bo de cap manera i la violència se'ns presenta sense cap tipus de glòria ni d'exaltació estètica. Una visió que potser els homes no estem acostumats a tenir...

La meva valoració: una novel·la dura i de vocabulari un xic rebuscat

Apunts relacionats: