2007-10-23

226. Grans esperances

Grans esperances
Charles Dickens, 1861
Català (Trad. Josep Carner)
Proa, Biblioteca Bàsica del Periódico
493 p.
ISBN 84-96414-89-2
1 €

Des que vaig llegir Història de dues ciutats que Charles Dickens és un dels meus autors favorits. M'agraden molt les històries que explica, els girs dramàtics i les construccions dels personatges que se'ns fan tan i tan humans. I també m'agrada molt l'estil de Dickens, amb la seva construcció de situacions encadenades amb el grau de detallisme just i necessari per a fer-nos la imatge precisa de cada situació.

Això demana un estil acurat amb un llenguatge perfectament polit. A Història de dues ciutats vaig trobar-me amb un anglès fabulós, que poques vegades havia llegit. Llavors em va fer por llegir un Dickens traduït, per si el traductor l'esguerrava. Però la feina de Josep Carner és excelsa: és traductor però no traïdor. Es manté fidel a la pàtria literària.

Grans esperances és la història d'en Pip, un nen de classe baixa que viu en una zona pantanosa i que un dia ajuda a fugir a un pres, Magwitch. Això li turmentarà la consciència tota la vida.

Més endavant, en Pip és convidat a visitar la casa de Miss Havisham, una dona amargada que des que el seu promès la va deixar ha viscut la resta de la seva vida tal i com va quedar en aquell moment: amb la mateixa roba, la mateixa situació dels mobles, els rellotges parats. Miss Havisham és molt rica gràcies a la fàbrica de la família i ara fa servir els diners per construir la revenja perfecta: la nena Estel·la a qui educa per ser alhora totalment atractiva per als homes i per fer-la incapaç d'estimar ningú. Així els homes veuran el seu amor frustrat en topar amb el cor de pedra d'Estel·la. Miss Havisham vol que Pip jugui amb Estel·la, ja que la nena necessita companys de joc enmig de les seves classes de fredor envers els homes.

Naturalment, Pip s'enamora d'Estel·la, qui el defuig. Al cap d'un temps, un misteriós benefactor paga els estudis de Pip. Això fa que tots els habitants del poble que fins llavors el consideraven un noi sense futur de cop s'interessin per ell i li recordin com n'estan, d'ell. Ara que té un benefactor, en Pipgrans esperances.

En Pip va a ciutat i allà es posa en contacte amb l'administrador de la seva beneficència, el peculiar advocat Mr. Jaggers amb el seu encara-més-peculiar oficinista Wemmick. En Wemmick viu amb el seu vell pare en una caseta i el plaer més gran del vell és sentir el toc de rellotge de les cinc, cosa que en Wemmick compleix escrupolosament cada dia disparant un vell canó naval que ha instal·lat al terrat de la caseta. Anglesos extravagants? Nooo...!

En Pip passa per moltes altres trifulgues i històries, que naturalment al final van quedant connectades entre elles. No us ho explicaré pas. La lectura del llibre és apassionant i encara hi apareixen molts altres personatges i arcs argumentals.

Es nota que en Dickens era optimista. Tot i que de les seves històries s'infereix la crítica als drames socials, també s'hi llegeix l'afecte per una societat industrial que ha acabat amb el sistema classista anterior, equiparable a un sistema de castes. Si a Història de dues ciutats Dickens ataca els prejudicis socials per centrar-se en la bondat o maldat de les persones (un cop situades en context), a Grans esperances la classe social de la noblesa ja ha desaparegut. Tots els personatges viuen del seu esforç i tenen més o menys fortuna monetària en relació a la seva fortuna atzarosa. Igualment, però, en Pip aprèn que la vida en plenitud no depèn dels diners (com seixanta anys abans no depenia del naixement) sinó del tipus de vida que es vulgui dur. La sinceritat amb un mateix, l'amistat a prova de bombes i la cohesió familiar són valors que omplen molt més que no pas els títols nobiliaris o les grans fortunes. Les grans esperances, en el fons, es basen en això.

La meva valoració: excel·lent

Apunts relacionats: