2007-10-23

224. Al Gore: tres veritats incòmodes

Us recomano aquest article escrit per en Pere Torres, que podeu llegir al web del Centre d'Estudis Jordi Pujol.
Pere Torres
Actualitat del CEJP / 17 d'octubre de 2007

Al Gore ha guanyat el Premi Nobel de la Pau del 2007 per la seva lluita contra el canvi climàtic. Ho ha fet conjuntament amb l’International Panel on Climate Change, la xarxa científica creada per l’ONU per estudiar aquest mateix fenomen. Tots dos han tingut un paper decisiu per sensibilitzar la gent sobre un dels grans reptes que té plantejats la humanitat.



Una veritat incòmoda, tant en la versió de llibre com en la de pel•lícula, ha estat l’obra que ha catapultat Gore cap a la primera plana de l’actualitat. Ja hi havia estat fa anys. D’entrada, com a senador i com a vicepresident dels Estats Units; en acabat, com a candidat demòcrata a la Casa Blanca. Per això, tenim una perspectiva més llarga del personatge. Carregada de clarobscurs, com en el cas de gairebé tothom, en podem extreure de totes maneres tres grans lliçons, tres veritats incòmodes.


La primera té a veure amb les eleccions que va perdre de manera tan poc clara. Va batallar fins a un determinat punt perquè els vots que li atorgaven la presidència fossin reconeguts, però va renunciar-hi quan va constatar que la probabilitat d’èxit era limitada i, si hagués persistit, portaria el seu país a una crisi política sense precedents, potser de difícil recuperació. I va passar pàgina. No es va instal•lar en la lamentació o en el que hauria pogut ser: sabia que la principal derrota que pot patir un polític és la infligida per les seves pròpies actituds.


La segona veritat incòmoda d’Al Gore és que va saber trobar un camí diferent per a la seva acció pública. Ha treballat pels seus ideals –polítics, sens dubte– des d’aquest altre trampolí, i ha demostrat que s’hi pot tenir la mateixa o, fins i tot, superior eficàcia. A casa nostra, com a moltes altres cases, la política –en la seva versió restrictiva d’un joc entre govern i oposició dominat per la confrontació entre partits– tendeix a engolir-ho tot, a ocupar tot l’espai públic, a no deixar cap escletxa per a ningú més. Per això, la distància entre política i societat creix, perquè entre l’una i l’altra hi ha un àmbit que haurien d’emplenar aquests altres actors, els qui no són pròpiament polítics però lideren una acció pública. La seva tasca és útil per se, però ho és, sobretot, perquè relliga política i societat, omple la interfície entre totes dues.


Hi ha una tercera i última veritat que es desprèn de la biografia de Gore: per guanyar adeptes per a una causa, cal sacsejar les consciències. El seu llibre sobre el canvi climàtic ha estat qüestionat pel que fa al rigor o la precisió d’algunes dades. Tanmateix, no pretenia ser un llibre acadèmic. Ni tan sols divulgatiu. Era un instrument d’agitació i, per tant, dissenyat perquè fos eficaç per a aquesta funció. Gore sap que no plantarem cara al canvi climàtic per la mera acumulació d’evidències científiques. Ho farem només si el missatge arriba a penetrar en la nostra ment, si aconsegueix alertar el nostre sistema de valors. I això –potser només això– defineix el polític de debò. No pas aquell que s’hi dedica com si fos una professió més, sinó aquell que ho fa perquè té un projecte de país i de societat que vol construir.


L’autèntica política, la política transformadora, se sustenta en aquestes tres veritats: no s’atura en lamentacions, no s’enclou en la vida de partits i administracions i pretén arribar als valors de la gent. Tres veritats que són incòmodes, perquè són molt pocs els disposats a practicar-les.

Via Centre d'Estudis Jordi Pujol

Apunts relacionats: