2007-08-09

180. Aníbal

Aníbal
Gisbert Haefs, 1989
Castellà. Traducció de l'alemany de José Antonio Alemany
Pocket Edhasa, 832 p.
ISBN 84-350-1666-8

La història antiga sempre ha resultat molt atractiva, ja que durant molts segles la cultura europea occidental ha usat els historiadors antics com a principals fonts de cultura i coneixement. Actualment les novel·les històriques estan molt de moda i, entre càtars, jueus i creuades també hi ha lloc per als herois de l'antigor, com ara Alexandre o Anníbal.

Aquest llibre comença en l'època de la Primera Guerra Púnica, quan Cartago i Roma es disputaven el control de Sicília. L'estratega púnic, Amílcar Barca, es va revelar llavors com un excepcional dirigent militar. Va ser el gran pes de les equivocades decisions del senat cartaginès el que al final van fer perdre Sicília.

Els bàrcides (seguidors dels Barca) van dur Cartago cap a Ibèria i hi van fundar un munt de ciutats on abans només hi havia colònies comercials (Cartago tenia colònies fins a les Canàries). L'expansió comercial va continuar amb un domini militar que va inquietar Roma i es va fixar el riu Ebre com a frontera entre Cartago i Roma. Però anys més tard Sagunt es va aliar amb Roma i Anníbal la va conquerir (Amílcar havia mort lluitant contra els ibers). Això va fer esclatar la Segona Guerra Púnica.

Anníbal va creuar els Alps amb els elefants i va derrotar una vegada i una altra les tropes de Roma sobre sòl itàlic. Els romans van orientar-se cap a una estratègia de desgast mentre plantaven cara als germans d'Anníbal, Asdrúbal i Magó, en terres ibèriques. En aquestes batalles es va formar el líder romà Corneli Escipió. Anníbal mai va rebre gaires reforços ja que bona part del senat cartaginès li era hostil: la majoria de membres no eren comerciants que necessitessin controlar els mars sinó terratinents i aristòcrates que preferien gaudir de les seves terres africanes, com ara Hannó el Gran.

Després de disset anys de guerra, extenuats, Anníbal i Corneli Escipió es van enfrontar per primera vegada davant de Cartago, a Zama. La batalla es va decidir pels pèls, i Roma va ser la guanyadora. Anníbal encara va tenir temps de fer de polític però al final alguns membres del senat cartaginès el van denunciar i es va exiliar vora el Mar Negre, on finalment es suicidà, a punt de ser capturat pels romans. Tenia seixanta-cinc anys.

Tot i que el llibre ens du per totes aquestes històries, i que la documentació és bona, està mal escrit i pitjor traduït. No té estil literari. Cap frase no té gràcia i els paràgrafs es fan pesats, les pàgines inacabables. Molts trossos els he llegit en diagonal per evitar posar-me nerviós. L'autor és omnipresent i ens vol fer creure que no ho és. És l'autor que parla en boca de personatges que no haurien de saber certes coses. Enlloc de fer-nos viure situacions, l'autor ens explica que el personatge viu aquella situació. Els salts temporals són excèntrics i sense sentit. Dedica pàgines senceres a explicar un vespre i amb una línia salta cinc anys. I de manera desordenada. L'odi de l'autor per Roma i el seu fervor per Anníbal és tan gran que molesta. Els personatges històrics es limiten a fer allò que els llibres d'història diuen, mentre que els personatges ficticis duen vides increïbles, la qual cosa descompensa molt el tractament de personatges. Podria continuar força estona i per rematar-ho tot, el llibre està plagat d'errors tipogràfics.

En fi, que sort que el tema m'interessa, perquè si no...

La meva valoració: mediocre i només per lectors que passin de l'estil.