2006-11-30

55. Memòries d'Adrià

Marguerite Yourcenar, 1951.
Traducció de Jaume Creus.
Biblioteca Bàsica d'El Periódico, número 39.

Paraules majors. Un impressionant fresc de la vida quotidana en època de l'emperador Adrià, que ens submergeix en una rica, culta i reposada lectura, no apta per llegir al tren al tornar cansat de la feina.

Adrià va ser el tercer dels cinc 'bons' emperadors (Nerva, Trajà, Adrià, Antoní Pius i Marc Aureli), que van dur l'esplendor a la Pax
Romana
. El llibre està redactat com una llarga carta que Adrià escriu al seu cosí i futur emperador Marc Aureli. Les dues primeres paraules de l'obra (Estimat Marc,) ens transporten de ple a la pell d'un dels grans personatges de la història. La Pax Romana acabà amb la fi dels emperadors adoptats i el regnat del fill de Marc Aureli, Còmode, recuperat per la història en l'exitosa pel·lícula Gladiator.

Parlant de Frankfurt, he parlat amb diversa gent que creu que la literatura castellana feta per gent que viu a Catalunya és literatura catalana. Ja coneixeu el discurs. Suposo que és una qüestió semàntica, de definir què volem dir quan parlem de la classificació literària. Seria un debat com qualsevol altre, interessant, però resulta que això d'etiquetar la literatura per la filiació administrativa de l'autor enlloc d'usar la seva llengua només ens ho fan als catalans.

Fins i tot he debatut amb gent que defensa que la literatura és catalana quan 'passa' a Catalunya o Barcelona, quan el seu 'referent' és català. Vaja, que segons això "El senyor dels anells" no seria literatura anglesa sinó èlfica.

Bé, tot això em va venir al cap havent llegit "Memòries d'Adrià". Si Yourcenar va viure pràcticament tota la seva vida als Estats Units i si "Memòries d'Adrià" és aquest fresc impressionant sobre la vida romana escrit a Mount Desert Island, Maine, USA... aquest gran llibre pertany a la literatura nordamericana o a la literatura romana?

54. Les històries naturals

Joan Perucho, 1960.
Biblioteca Bàsica d'El Periódico, número 35.

Aquest és el segon llibre que he llegit d'aquesta interessant col·lecció. Es tracta d'un llibre d'aventures clàssiques, en aquest cas sobre vampirs, orientat potser a l'adolescència i ambientat en la Catalunya profunda de les carlinades.

Perucho recrea l'etimologia de Pratdip per fer del Baix Camp la nostra Transilvània i la Serra de Llaberia els nostres Càrpats; la pàtria d'Onofre de Dip, antic cavaller del rei en Jaume i mort en vida. El naturalista il·lustrat Antoni de Monpalau és el nostre Abraham Van Helsing.

La trama vampírica es barreja amb el conflicte bèl·lic i tot plegat queda un pèl enrevessat. És molt àgil de llegir i té certs tocs d'erudició però trobo que no és cap gran obra. Forma part d'aquestes obertures a la literatura de gènere (en aquest cas, l'històric-fantàstic) dels nostre autors. Joan Perucho, de fet, fou divulgador a casa nostra de l'obra del gran H. P. Lovecraft, l'autor dels Mites de Chtulhu i sempre va barrejar estils amb elegància, potser per demostrar que qualsevol tema, ben tractat, és interessant i que en el fons no hi ha literatura de gènere i alta literatura sinó literatura bona i literatura dolenta.

PS. Això em fa pensar en Mickey Spillane quan rebatia les crítiques sobre la qualitat de la novel·la negra dient que ell era un escriptor, no un autor. Coses dels artistes.

2006-11-28

53. Scarface

Armitage Trail, 1930.
Traducció de Carles Reig.
Edicions 62. La cua de palla, 134.

Un dels llibres de la segona època de La cua de palla, els llibres grocs que van marcar una generació d'escriptors i lectors catalans. Una col·lecció impulsada, si mal no recordo, pel malaguanyat Manuel de Pedrolo, una persona compromesa amb el país i amb una capacitat literària corprenedora.

Manuel de Pedrolo i Jaume Fuster van entendre que un país sense literatura de gènere no era un país complet i ells dos van obrir el camí català al gènere policíac, en una línia que avui continua gent com Andreu Martín. Fuster també va fer la trilogia medieval-fantàstica de l'Illa de les tres taronges, L'anell de ferro i El jardí de les palmeres (una alegoria de les Balears, el Principat i el País Valencià) per obrir el camí català als seguidors de Tolkien, però de moment no hi ha seguidors.

Scarface, però, és gènere nordamericà. I del bo. Del millor. Tot i que no té referències a la wikipèdia, sí que hi ha referències a la pel·lícula que va fer el 1932 Howard Hawks. De l'autor no hi ha referències perquè no se'n sap gaire cosa. De fet només se sap que Armitage Trail era un pseudònim i que el nom real era Maurice Coon o Coons. No se'n sap res més. D'aquest obscur personatge, en puc intuir (i em llanço a la piscina), per la manca de referències i aquests estranys noms, que deuria ser negre (de pell).

Pel que fa al llibre, és una història trepidant. L'ascens al poder a Chicago d'un jove fill d'immigrants sicilians, en una lluita entre bandes on el que importa és ser el més dur. Sense pietat. Del puny al ganivet. Del revòlver a l'automàtica. De la Thompson a la bomba. De ritme frenètic, molt ben construit i molt ben documentat, Scarface és un llibre que no es pot deixar fins a l'última frase. És cert que hi ha moments en que veiem a venir què vindrà, però això és perquè aquest llibre és la base sobre la qual molts altres autors han escrit novel·la negra. Fins i tot Brian de Palma féu un ben valorat remake de la pel·lícula el 1983, amb un Al Pacino pletòric i l'ambient traslladat al Miami post èxode de Mariel.

PS. 30-11-2006. Per cert, que la traducció de Carles Reig és excel·lent. No us la perdeu per aprendre un munt de termes catalans dels baixos fons. Jo em quedo amb tifejar i ser un manefla.

2006-11-27

52. Terra baixa


Àngel Guimerà, 1896.
Biblioteca Bàsica d'El Periódico, número 44.

Aquest és el primer llibre que he llegit de la Biblioteca Bàsica que l'any passat el diari espanyol "El Periódico de Catalunya" va oferir per un euro l'exemplar. La selecció, feta per Enciclopèdia Catalana, és prou bona i en vaig comprar uns quants, que he anat llegint.

Aquesta obra de teatre és una de les més famoses, llegides, representades i vistes d'Àngel Guimerà. Potser només l'exitosa versió musical de "Mar i Cel" la pot superar. Com a anècdota, el prefaci ens indica les traduccions actuals de "Terra baixa": castellà, francès, anglès, alemany, suec, italià, rus, txec, portuguès, sicilià, esperanto, serbi, hebreu, holandès i íldix (dialecte hebreu de Nova York). Fins i tot se'n feu una òpera en alemany, Tiefland, el 1903 i una versió cinematogràfica el 1954 (dirigida per la polèmica Leni Riefenstahl).

L'obra s'ho val, i va ser una bona entrada a aquesta Biblioteca Bàsica. Les peripècies entre pagesos i pastors, entre gent complexa i gent senzilla, entre la puresa vital de la muntanya i la malícia de la vila (la "terra baixa"), són llocs comuns fàcils d'accedir a tothom i que ens predisposen a la tragèdia.

La relació impossible entre en Manelic i la Marta i la maldat de l'amo Sebastià tenen una primera lectura en l'àmbit amorós i una segona lectura en l'àmbit de les diferències socials; Guimerà mostra la seva ment progressista en força àmbits i m'imagino que fa cent anys el discurs de "Mar i Cel" deuria xocar força. Encara avui xoca a molta gent que desconeix aquest discurs integrador català.

Per cert, això em fa pensar que les coses han canviat força a Catalunya. Fa cent anys un tinerfeny com Àngel Guimerà va arribar a ser el pare del teatre català modern i l'autor de "La santa espina", una de les icones del catalanisme durant una bona colla d'anys. Avui, el President de la Generalitat no sap què és la Santa Espina, ni "El zoo d'en Pitus" (el tercer llibre català més venut de la història) ni cap d'aquests referents que durant una part del segle XX algunes generacions de catalans vam tenir. Suposo que d'això alguns en diuen "repensar el catalanisme"...

2006-11-26

51. El món segons Garp

John Irving, 1976.
Traducció de Núria Roig.
Editorial Columna.

El 1976 John Irving va escriure aquesta densa novel·la que el va fer saltar a la fama. És la història d'una família de New Hampshire, amb alguns elements poc habituals, situada entre 1942 i 1975. La podríem titllar de costumista però té aquell detallisme i una certa cruesa que crec que són habituals en la literatura nordamericana moderna que et mantenen l'ai al cor amb escenes de la vida quotidiana. Mentre la llegia m'ha fet pensar en "La tempesta de gel" d'en Rick Moody o en els relats d'en Raymond Carver.

És un bon llibre, que s'ha de consumir lentament. Té literatura dins la literatura (allò que posa tant als crítics, com el cinema dins el cinema, el teatre dins el teatre o els contes dins dels contes), però que a mi en algun moment se m'ha fet pesat. Disserta força sobre la pròpia literatura i sobre la vida en general. Es posiciona amb força a favor dels canvis sexuals que es vivien als EUA en aquell moment (feminisme, mares solteres, transexualitat).

Té molts aspectes biogràfics del propi autor, però ell mateix remarca al llibre que això no és interessant: el llibre és interessant per si mateix, o ho hauria de ser. Aquesta opinió trobo que és discutible: algunes obres són vàlides per si mateixes, són universals i atemporals però la majoria necessiten ser situades al seu context per entendre-les i gaudir-les plenament. Això pot voler dir situar l'obra dins la biografia de l'autor, per entendre perquè va triar un camí i no un altre. Això no treu mèrit a l'obra; la fa més entenedora.

2006-11-12

49. An inconvenient truth

He afegit aquí a la dreta un enllaç per afegir-vos a la gent que ha vist o que es comproment a veure aquesta brillant pel·lícula, presentada per Al Gore. En el fons això del widget aquest és un nou tipus de màrqueting viral, però aquest cop hi he caigut.

Llegiu el meu article a Trencavèl per saber-ne una miqueta més.

Per saber què podeu fer vosaltres, cliqueu ací o bé a Participate!.

I aneu a veure-la!

2006-11-07

48. Centpeus

Centpeus és un bloc molt interessant de divulgació científica que he descobert fa poc. Amb un llenguatge planer explica des de fa un any el perquè de molts fenòmens quotidians i de les petites meravelles que ens rodegen.


No us el perdeu!

Podeu llegir el bloc Centpeus a http://centpeus.blogspot.com

2006-11-05

47. Som

Avui és un dia trist per a mi. Podeu llegir els articles que he fet de manera més acurada a http://blocs.mesvilaweb.com/trencavel, però aquí només hi penjo els pensaments més irreflexius, tot allò que és paper mullat...

Crec que al nostre país li deu agradar força el porno hardcore, perquè des de fa un cert temps els polítics nostrats no paren de tenir relacions amb els polítics espanyols basades en el sado-masso (s&m) i la sodomització visceral. I les relacions entre ells són com el cantó fosc de les relacions PP-PSOE (i això de fosc no va per les sodomitzacions). Vull dir que els partits d'aquí, quan es tracta de posar el país al davant... no ho fan. I així anem.

Però jo dec ser optimista per naturalesa perquè tot i la fetor que em provoquen tots aquests mentiders que ens havien d'alliberar i venen el país per una vicepresidència, la flama de 1714 continua encesa al nostre cor. I els qui defugim l'estupidesa de barallar la nostra mà dreta amb la nostra mà esquerra mentre romanem entre reixes sabem que, tanmateix, som.



El primer cop que m'enganyis serà culpa teva, el segon cop ja serà culpa meva.

Proverbi àrab.