2006-08-22

41. L'ús del català als blocs



M'ha sorprès molt trobar aquesta estadística de NITLE Blog Census. NITLE sembla ser una organització sense ànim de lucre que promou l'educació liberal. En aquest sentit estan analitzant l'ús que es fa de la blogosfera des del 2003 i, en l'anàlisi actual (el que es pot veure al web) on s'analitzen vora tres milions de blocs, el català és el segon idioma més usat del món en els blocs, darrera de l'anglès, amb cent vint-i-tres mil blocs.

Distribució lingüística dels blocs
Distribució regional dels blocs
Anàlisis curioses de l'ús dels blocs, però datat el 2003

2006-08-20

40. Guitarra

Estava buscant algun vídeo d'algú tocant Fracture, de Robert Fripp (King Crimson) i he trobat aquest exemple aproximat en una lliçó de guitarra d'Anthony Garone:



Però a part he trobat gent espectacular com aquest Daniele Gottardo:



Aquest Justin King:




O aquest Jon Bjork:




A gaudir de la guitarra!

39. Troops

Per als qui els va agradar l'últim apunt sobre en Darth Vader, els recomano aquesta petita meravella també del YouTube: Troops, una paròdia del programa de tv Cops, però amb tropes imperials fent de policies. L'ambientació, els diàlegs, les referències obscures... tot plegat és fabulós!

2006-08-18

38. Darth Vader al YouTube

No m'he pogut resistir a diversos vídeos del YouTube on el protagonista és el nostre amic del cantó fosc.

En aquest vídeo podem veure al Lord Sith dirigint una orquestra en estil LEGO:



Aquí el podem veure interpretant escenes escrites per Andrew Lloyd Vader:



Aquí tornem a tenir l'Anakin Skywalker fent de DJ en els seus moments lliures:



I finalment us ofereixo una gravació de l'oficina de Lord Palpatine quan rep una delicada trucada...



Que la força us acompanyi!

2006-08-15

37. Sèries

A casa mirem cada dia una mica la tv. Normalment no veiem res en directe, perquè ens cansem de tombar canals buscant continguts que no siguin pedagògicament borderline. L'únic canal que tenim més o menys fix és el Canal Història, que té a voltes un petit deix sensacionalista, però en conjunt és visible.

El que ens tiba són les sèries. Les magnífiques sèries en el nou estil cinematogràfic començat als noranta i que encara dura. Ara mateix hem acabat la primera temporada de l'excel·lent Roma i, de cara al curs vinent, ens espera la cinquena temporada de Buffy, the Vampire Slayer (diuen que la primera sèrie de la tv amb estil cinematogràfic), la segona temporada d'Angel (spin-off de Buffy), la setena temporada de Friends (excel·lents pastilles de vint minuts) i la tercera temporada (i última) de la fabulosa i trencadora Lost, amb episodi final als cinemes, diuen.

Diu que ara els millors guionistes treballen per a la tv. El format de sèries de qualitat els permet explicar històries més complexes que les que permeten explicar les pel·lícules, i disposen de més pressupost que en els culebrots. A més, els espectadors poden triar quan i com volen veure cada episodi (si els tenen grabats) i, en tot cas, no van a dormir gaire tard.

Per més endavant tindrem la continuacions de Roma, Six Feet Under (de la qual vaig veure fa temps l'excel·lent primera temporada) i ens haurem d'estrenar en 24 i en Desperate Housewives. Algun dia també enganxem algun episodi de House, però són una mica repetitius.

A Catalunya també hem tingut algunes sèries amb criteris de qualitat. Les més conegudes ara són Porca Misèria o Ventdelplà, però recordo també la sèrie de culte Crims o, en un estil més primerenc, Estació d'Enllaç (de la qual no trobo cap web dedicat en català!).

Producció de qualitat sense fronteres.

2006-08-13

36. Vodafone i Siemens

Ens hem canviat de mòbil. Tot i Vodafone + Siemens.

M'explico. L'últim cop que vam canviar de mòbil, fa un any, ens vam passar a Vodafone. Jo estava a Movistar i la Núria a Amena. Ni tu ni jo. Tot bé i sense cap complicació. Quan, la setmana passada, vam decidir de renovar els aparellets, vam decidir de prorrogar el contracte amb Vodafone per poder obtenir una rebaixa de seixanta euros en cada aparell. El mètode per fer-ho consisteix en rebre un SMS de Vodafone amb un codi, reenviar aquest codi al 555 com a signatura i llavors es rep un número de localització que permet fer el contracte. Perfecte. O no?

Al Corte Inglés de Sabadell, on ho vam provar per primer cop, una pobra dependenta es va estar dues hores amb nosaltres per intentar fer el contracte. No ho va aconseguir. Sempre rebíem un error de "format incorrecte".

L'endemà vam anar a una botiga Vodafone de Terrassa. El mateix. La dependenta ens va dir que hi deuria haver "un error a la xarxa". Pft!

Truquem al vespre a Vodafone i ens diuen que enviem l'sms al 989 enlloc del 555. L'endemà tornem a la botiga i res de res. Mentre ens desesperem, se'ns acaba l'estona per passar per Correos. Resulta que havien de recollir un paquet, i el servei públic de Correos durant l'Agost només obre els matins. Com que tots dos treballem, només hi podíem anar dissabte al matí. Igual que unes tres-centes persones més, amuntegades pel local. I a part del treballador que repartia paquets, la resta no se'ls veia gaire ocupats. Quin desastre d'atenció al client. Això sí, a les dues menys cinc van marxar tots els treballadors de Correos menys el pobre que repartia els paquets, que no va plegar fins ben bé les tres. Quin companyerisme!

Mentrestant, a Vodafone ens anaven passant per les operadores, fins i tot amb la supervisora, fins que un operador va tenir la solució: enviar els sms des d'un altre aparell. Llavors tot va funcionar bé. El problema era que els nostres mòbils Siemens no funcionaven bé. Esperem que els Nokia vagin millor.

Per canviar de mòbil vam trigar cinc hores de nervis i trucades. El Corte Inglés va pagar dues hores d'una dependenta en solucionar la manca de formació dels operadors de Vodafone i la manca de qualitat de la Siemens. Recordo ara que en Pujol deia que la gent no ha de preferir una administració catalana per catalana sinó per eficaç.

Quin somniador!

2006-08-05

35. Dos llibres

Aquest juliol he llegit dos llibres que poden ser comentats. El primer ha estat "La nàusea", de Jean Paul Sartre (1938), en la versió editada pel Periódico l'any passat. Em feia una mica de respecte al principi, perquè no vaig estudiar Sartre a COU i no en sabia poca cosa més apart que repartia pamflets maoistes per París en la seva bona època.

Aquest llibre és una exposició més o menys planera d'algunes idees de la seva filosofia, l'existencialisme. L'argument és un McGuffin que permet explicar les sensacions del protagonista respecte als objectes que l'envolten, i les de la seva antiga parella respecte les situacions que viu. Si ho he entès bé (prego comentaris si no és així), la idea és que els objectes existeixen per sí mateixos però els humans ens hi relacionem d'una manera vital, orgànica, que fa que sigui difícil parlar de conceptes abstractes quan tot és una realitat palpable. D'aquí els atacs d'ansietat i de ganes de llibertat (respecte la realitat) i la nàusea del protagonista.

El primer existencialisme va ser obra de Søren Kierkegaard. Avui es coneix com a existencialisme cristià, seguit per gent com Marcel o Jaspers. Sartre formaria part de l'existencialisme ateu. Marcuse va criticar l'existencialisme per projectar en tota la natura el que són característiques del món modern com són l'angoixa i la manca de sentit. Els existencialistes caurien doncs, en la seva pròpia crítica. D'altra banda, els positivistes critiquen l'expressió del verb ser sense predicat. Afirmen que ser no és cap propietat sinó un verb que otorga propietats i que s'ha de deslligar el verb de la propietat de l'existència.

El segon llibre és "Economia liberal per a no economistes i no liberals", de Xavier Sala i Martín (web). És un llibre molt interessant que explica els fonaments de l'economia de mercat lliure. La nostra tradició educativa recent està una mica allunyada d'aquest pensament, ja que tant el franquisme com l'oposició antifranquista van assumir sense crítica la implantació dels sistemes econòmics dirigits des del govern i van erosionar greument la tradicional tendència catalana al lliure associacionisme i a treballar en la pròpia empresa. Fins i tot en grans empreses, ja que el franquisme va requisar per a l'estat iniciatives privades catalanes com la Canadenca (que avui és FECSA-ENDESA), Ràdio Associació de Catalunya (RAC, que es va convertir en RNE), la Loteria dels Cecs (que es va convertir en la ONCE) i tantes d'altres.

Com a breu pinzellada, diré que el model econòmic liberal, per funcionar correctament, necessita un estat i un govern que facin bé la seva feina, que en el camp econòmic consisteix en garantir la propietat privada i la lliure competència i també en regular el comerç dels productes que el lliure mercat no pot regular correctament, com són els béns públics (com ara l'exèrcit o les carreteres), els béns comunals (com ara els boscos o els peixos del mar) i els béns subjectes a externalitats (com ara el tabac). Les definicions d'aquests tres tipus de béns són molt clares i no inclouen altres béns perfectament regulables pel mercat però que l'estat ha assumit com a propis.

Sala i Martín no fa axioma de fe en la gestió pública o privada dels afers de la gent. Només demana que sigui una gestió eficaç i lliure de corrupció. El problema és que algunes solucions que funcionen bé en societats luteranes (com ara l'estat del benestar), no funcionen gens bé en societats catòliques (amb governs sensers acusats de corrupció). I també, que la realitat social dels EUA (amb una alta i permanent migració interior) no és la mateixa que la d'aquí (amb valors familiars i culturals més potent). Així és que cada societat, cada cultura, ha de buscar el model econòmic que li sigui més favorable per interactuar en el món. De fet, segons l'autor, quan l'estat demostra que és capaç de gestionar perfectament els temes bàsics que necessiten de l'existència del govern, llavors se li pot demanar que passi a gestionar altres aspectes. No abans.

Això és tan sols una breu pinzellada de les reflexions que ens ofereix aquest interessant llibre. No us el perdeu!