2006-01-28

9. Berenar passat per neu



Ja és mala sort!


Avui que teníem un berenar amb la colla d'amics s'ha posat a nevar fort! I mira que tot aquest hivern aguantava força... però ja se sap que quan rentes el cotxe, plou. I quan convides els amics, hi ha tormenta de neu. Per sort sempre podem culpar els meteoròlegs per no preveure-ho i el govern per no fer-hi res...


O també podem quedar-nos a casa i llegir poesia. Podríem llegir la tercera estrofa del poema LXVIII d'Ausiàs March:

Yo son aquell qui·n lo temps de tempesta,
quant les més gents festegen prop los fochs
e pusch haver ab ells los propris jochs,
vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,
servint senyor qui jamés fon vassall
ne·l vench esment de fer may homenatge,
en tot leig fet hagué lo cor salvatge,
solament diu que bon guardó no·m fall.

I'm dreaming of a White Christmas...

2006-01-22

8. Tot està il·luminat

Avui hem anat a l'Icària a veure Everything is illuminated, una peli independent de la qual havíem sentit a parlar. Hi surt l'Elijah Wood i l'argument vindria a ser la visita d'un noi jueu nord-americà a Ucraïna per conèixer el poble del seu avi, i les conseqüències que això té per la gent d'allà. És una pel·lícula agradable, de sensacions, molt visual, on tant important és allò que es diu com allò que queda per dir i on gaudim d'unes interpretacions excepcionals.

La pel·lícula ens deixa amb algunes preguntes surant entre les dendrites, entre les quals vull destacar 1) Som nosaltres ara i aquí els qui furguem en el passat per entendre'ns o som nosaltres en el passat els qui deixem un record per poder-nos trobar en el futur i 2) Els països que no han establert un programa educatiu per treballar el rebuig al racisme (incloent l'antisemitisme) o que no han volgut explicar la misèria dels règims socialistes del segle XX (tant els de dreta com els d'esquerra), com ara França, Espanya o Catalunya, són més proclius a tenir ciutadans receptius a la repetició del desastre de segle XX?

Absolutament recomanable.

És curiós que la peli sigui independent quan està produia per Warner Bros., però de fet es tracta de Warner Independent Pictures, una filial de Warner que es dedica a produir films independents, és a dir, que no van destinats al gran públic. Això ens mostra com per una productora seriosa, que tingui com a objectiu fer diners, les valoracions ètiques i estètiques dels productes que fa són el de menys. Si Warner sap que té un públic de cinema alternatiu que dóna uns beneficis ajustats a la inversió d'una producció indepenent, no es deixarà escapar aquest benefici. Suposo que treballa amb una filial per poder oferir un producte que respongui a les necessitats del client independent (com ara que no li agrada ser conscient que és un consumidor com qualsevol altre). El negoci és el negoci.

Això em recorda aquell magnat anglès de la premsa que té o tenia cinc o sis capçaleres prou diferents entre elles. La mateixa persona produïa un diari conservador oficial per als qui manen, un diari conservador crític per als qui poden arribar a manar, un diari mediocre per als qui saben que no manaran mai, un diari progressista per als qui no saben que no manaran mai i un diari populista per als que els importa un rave qui mani mentre vegin tetes i culs (els adjectius són de la imprescindible Yes, minister).

La gràcia de tot plegat és que cada persona que compra un diari es reafirma amb allò que llegeix sense saber que al darrera de cada producte informatiu antagònic hi ha la mateixa persona amb una excel·lent visió de negoci. Seria el mateix que fa la Warner al produir films dirigits a persones que es reafirmen explicant com van a veure films independents.

2006-01-02

7. Battlefield 1942

La renovació informàtica ha donat els seus primers fruits. Lúdics. Per fi he pogut fer algunes partidetes a un dels millors jocs multijugador que hi ha actualment, el Battlefield 1942, d'estil "first person shooter". Per qui no ho conegui, es tracta d'assumir el rol d'un soldat de la segona guerra mundial en diverses batalles simulades, en qualsevol dels bàndols. Es pot ser ametrallador, franctirador, enginyer, metge o anti-tanc, però la gràcia de tot plegat és que a cada batalla t'hi trobes fins a una quarantena de persones jugant totes alhora, amb tu i contra tu.

És realment molt diferent fer una partida d'aquestes contra l'ordinador que contra altres persones. Amb l'ordinador pots arribar a preveure els seus moviments i aprendre els patrons que segueix la seva intel·ligència artificial, però contra altres persones sempre seràs sorprès per les decisions que es prenen, precisament perquè quasi mai seran les que tu havies cres òptimes. Es fa difícil prendre decisions ben meditades emmig del fragor d'una batalla virtual (i en el joc el so és tant bo que arriba a desconcertar) i això fa que el conjunt de decisions preses per un grup de persones posades en aquesta complexa situació sigui totalment imprevisible pel que fa a les accions futures d'un individu en concret (correrà endavant, s'amagarà, dispararà?) tot i que es pot preveure el moviment del grup en general.

Així doncs, si en alguns jocs (posem per cas els escacs) els ordinadors estan aconseguint derrotar els millors humans que tenim al món, en els jocs en temps real la diferència de diversió encara no té color. Potser podem programar bé un cervell que treballi en un àmbit tancat i racional (amb les quasi infinites combinacions de les seixanta-quatre caselles) però encara no sabem crear intel·ligències artificials que reaccionin amb la mescla de planificació i impuls que ens mou a nosaltres. No sé si això és bo o dolent i tampoc no sé si és qualificable com a bo o dolent. Només és una opinió blocaire.

Tot això em recorda que a la Universitat ens volien fer parar l'atenció sobre el fet que actes tant simples com nosaltres com agafar alguna cosa, caminar drets o decidir què volem fer són realment complicats de programar, mentre que la realització de càlculs que moltes persones no dominaran mai són més senzills de programar. Perquè els cervells cibernètics no són orgànics. I és que els elefants no saben jugar a escacs.