2006-01-22

8. Tot està il·luminat

Avui hem anat a l'Icària a veure Everything is illuminated, una peli independent de la qual havíem sentit a parlar. Hi surt l'Elijah Wood i l'argument vindria a ser la visita d'un noi jueu nord-americà a Ucraïna per conèixer el poble del seu avi, i les conseqüències que això té per la gent d'allà. És una pel·lícula agradable, de sensacions, molt visual, on tant important és allò que es diu com allò que queda per dir i on gaudim d'unes interpretacions excepcionals.

La pel·lícula ens deixa amb algunes preguntes surant entre les dendrites, entre les quals vull destacar 1) Som nosaltres ara i aquí els qui furguem en el passat per entendre'ns o som nosaltres en el passat els qui deixem un record per poder-nos trobar en el futur i 2) Els països que no han establert un programa educatiu per treballar el rebuig al racisme (incloent l'antisemitisme) o que no han volgut explicar la misèria dels règims socialistes del segle XX (tant els de dreta com els d'esquerra), com ara França, Espanya o Catalunya, són més proclius a tenir ciutadans receptius a la repetició del desastre de segle XX?

Absolutament recomanable.

És curiós que la peli sigui independent quan està produia per Warner Bros., però de fet es tracta de Warner Independent Pictures, una filial de Warner que es dedica a produir films independents, és a dir, que no van destinats al gran públic. Això ens mostra com per una productora seriosa, que tingui com a objectiu fer diners, les valoracions ètiques i estètiques dels productes que fa són el de menys. Si Warner sap que té un públic de cinema alternatiu que dóna uns beneficis ajustats a la inversió d'una producció indepenent, no es deixarà escapar aquest benefici. Suposo que treballa amb una filial per poder oferir un producte que respongui a les necessitats del client independent (com ara que no li agrada ser conscient que és un consumidor com qualsevol altre). El negoci és el negoci.

Això em recorda aquell magnat anglès de la premsa que té o tenia cinc o sis capçaleres prou diferents entre elles. La mateixa persona produïa un diari conservador oficial per als qui manen, un diari conservador crític per als qui poden arribar a manar, un diari mediocre per als qui saben que no manaran mai, un diari progressista per als qui no saben que no manaran mai i un diari populista per als que els importa un rave qui mani mentre vegin tetes i culs (els adjectius són de la imprescindible Yes, minister).

La gràcia de tot plegat és que cada persona que compra un diari es reafirma amb allò que llegeix sense saber que al darrera de cada producte informatiu antagònic hi ha la mateixa persona amb una excel·lent visió de negoci. Seria el mateix que fa la Warner al produir films dirigits a persones que es reafirmen explicant com van a veure films independents.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Fa una mica de por, però, eh, que ho controlin tot unes poques mans... perquè poden i van estenent tentacles. Ja se sap que qui vulgui, també hi pot entrar, però és més fàcil per qui ja hi té una part de mercat controlat.

En fi, s'agraeix, però, almenys aquesta pel·lícula, que és mooolt bona!

Núria

groenlandson ha dit...

Vaig llegir el llibre de Safran Joe en el seu moment, quan encara llegia novel·les. No la recordo gaire però em sembla que l’autor tractava d’encarar la tragèdia a través de la comèdia, creient que d’aquesta forma podria ser molt més punyent. Com si la descripció pura i dura de la realitat per la que han optat altres escriptors sacralitzes la tragèdia, i que tot i ser una bona opció, en excés, corria el risc de convertir-la en intocable. Per tant, una bona combinació entre comèdia i tragèdia podia ser molt efectiva per remoure consciències i deixar-nos finalment amb el somriure gelat. Un exemple brutal d’això el podeu trobar al final de la pel·lícula “En tierra de nadie” sobre el conflicte dels Balcans.

Sobre les tries (estètiques):

Mentre uns reafirmen a partir de les seves tries la seva personalitat altres reafirmen la seva existència.

Paraula clau empresarial: diversificació.