2006-12-30

60. Zappa , Underwood & Keneally

Volia desitjar-vos una bona entrada d'any 2007 amb alguns clips youtubers d'en Frank Zappa amb la virtuosa percussionista Ruth Underwood.

En primer lloc, assenyalat per aquestes dates, The meek shall inherit nothing, interpretat cap al 1980.



En segon lloc, la clàssica Inca Roads, intepretada cap al 1975, amb la Ruth Underwood interpretant de manera virtuosa melodies impossibles de tocar.



I per virtuosos, el guitarrista Mike Keneally, que va acompanyar Zappa en la seva última gira (1988), ens regala en un clínic fet a Oregon el 2002 una interpretació acústica d'Inca Roads, amb el baixista Bryan Beller.



Bon any!

2006-12-29

59. Fes-los el millor regal


A través de la Núria he rebut aquesta invitació per desitjar un millor any 2007 a tres persones empresonades per pensar; presoners de consciència.

Un és en Nelson Alberto Aguiar Ramírez, un electricista cubà de seixanta anys condemnat el 2003 a tretze anys de presó per reunió il·legal.

L'altre és l'Alef Dalilah, l'exrector de la Facultat d'Econòmiques d'Alepo, Síria, de seixanta-tres anys. Va ser condemnat el 2001 a deu anys de presó per participar en un seminari polític que criticava la corrupció política de Síria i demanava llibertat d'expressió i reformes econòmiques per obrir el país.

El tercer és Bienvenido Samba Momesori , un pastor protestant de Guinea Equatorial que va ser detingut el 26 d'octubre de 2003 i es troba en règim d'aïllament. Momesori ja havia estat condemnat a mort el 1998 i alliberat el 2002. El seu delicte és pertànyer a la ètnia bubi.

2006-12-23

58. Musicovery: música a la carta

Us fa mandra escollir un CD? Us sabeu de memòria la funció aleatòria del vostre iPod? No trobeu la ràdio adequada pel vostre petit moment emocional?

Ja és aquí Musicovery, el web que us permet escoltar tot tipus de cançons en línia des de la vostra connexió Internet.

Musicovery us permet filtrar divuit estils músicals (rap, R&B, jazz, gospel, blues, metal, rock, pop vocal, pop, electrònica, llatí, clàssica, bandes sonores, música ètnica, reggae, soul, funk i disco), permet filtrar per l'època de la cançó (per dècades), segons el grau de popularitat que té (hit, no hit o descoberta) i segons l'estil de la pròpia cançó.

Aquest últim filtre és el que trobo més interessant. Us permet filtrar la música segons quatre eixos: tranquil·la/energètica, positiva/fosca, lenta/ràpida, dance/no dance. Aquesta complexa tria musical és una mica com tots els eixos de tria que tenen les decisions polítiques i que els qui ens volen mantenir en la incultura política simplifiquen sempre en esquerra/dreta.

Necessiteu tristes cançons per aprofundir una depressió amorosa? Trieu blues lent i fosc. Voleu començar bé el dia? Trieu qualsevol estil alegre i energètic. Voleu música de fons? Podeu posar música clàssica tranquil·la o pop relaxat, a l'estil RAC105. Voleu ballar? Trieu un filtre dance, més lent o més ràpid.

El sistema us proposa un camí musical adequat a les vostres preferències, que podeu modificar al vostre gust. Molt recomanable per a melòmans, per a gent amb bona connexió i per a descobrir cançons que us agradaran.

Via Núria Masdéu.

2006-12-17

57. A game of thrones

George R. R. Martin, 1996.
Bantam Books.
807 p.

Una obra vasta. Aquesta és la que es planteja George R. R. Martin amb la saga Cançó de foc i de gel, que començà el 1996 amb aquest Joc de trons. Martin planeja set volums, d'unes vuit-centes pàgines cada un (més de cinc mil pàgines!) per crear el que pot ser l'obra magna de la fantasia moderna. I ara que he llegit el primer volum, Joc de trons, no li puc dir que no.

L'obra és de fantastòria, història fantàstica, ambientada en una mena d'Anglaterra medieval i feudal. És similar al Senyor dels Anells de Tolkien en quant a l'ambició i creativitat, però no hi incorpora elements fantàstics directes, com elfs, nans i orcs, ni tampoc una màgia clara. Tots els habitants del llibre són humans, tot i que als llimbs dels móns i dels coneixements hi poden treure el cap altres formes de vida més sinistres...

L'argument de Joc de trons és el següent (sense spoilers): en un món on les estacions duren dècades i el passat recent la família Stark, antics reis i ara senyors de les terres del nord, reben la visita del rei Robert i tota la seva cort. Arran de la mort de la Mà del Rei, el seu braç executor, Robert vol que Eddard Stark, el cap de família, sigui la nova mà. Stark baixarà a King's Landing, la capital dels Set Regnes, amb part de la família. La resta de la família es quedarà a Winterfell i el seu fill bastard Jon serà inscrit als Germans Negres, la guàrdia del Mur que protegeix els Set Regnes dels qui habiten al Fred Nord. El que Eddard desconeix és que la plàcida i rutinària vida rural de Winterfell no té res a veure amb el niu d'escurçons que es trobarà a la capital. I l'hivern s'acosta...

La gràcia de la novel·la és que és tremendament addictiva. És un llibre molt ben escrit, que enganxa, que sorprèn, que no deixa indiferent i del qual no en pots preveure les línies argumentals. Com diu Martin, "vull que el lector tingui por de passar pàgina" i és que a Joc de trons, qualsevol personatge pot morir. I mor.

També és molt interessant l'estructura narrativa. Cada curt capítol du el nom d'un personatge. Martin usa un grup de vuit personatges (sis Stark, un Lannister i una Targaryen) per descriure tota l'acció en una tècnica anomenada tercera persona limitada. Cada capítol està explicat en tercera persona però només podem conèixer allò que el protagonista del capítol pot conèixer. Això fa que la trama, centrada en disputes entre famílies feudals, sigui poc maniquea perquè el nostre punt de vista va saltant mentre que les accions són les mateixes.

A més, sovint els capítols acaben en un petit tour de force que ens impulsa a continuar llegint i entre capítols sempre hi ha accions que se'ns donen a conèixer a pilota passada. De fet hi ha força acció el·líptica que només coneixem per les referències que en fan els personatges. I de personatges... n'hi ha un munt. Al final del llibre hi ha una taula amb les set famílies principals i una vintena de parents, amics i servents per cada família. Un munt de personatges. Al principi cal anar consultant la taula cada dos per tres per saber qui és qui, però al cap de tres-centes o quatre-centes pàgines ja no cal.

Sembla que en català ha estat dividit de manera artificial en dos volums. De moment s'ha editat la primera part de Joc de trons, amb el títol de La Mà del Rei, de quatre-centes pàgines. No sé si és una solució encertada de cara als lectors. D'entrada, el llibre surt més car que en castellà o en anglès. Com sempre, el català en surt sacrificat.

Una obra que he gaudit molt i que recomano a tothom. Ara mateix en començo la segona part, A clash of kings (Un xoc de reis).

Fins d'aquí a vuit-centes pàgines!

2006-12-12

56. World Community Grid


Fa poc m'he apuntat a la World Community Grid.

Es tracta d'una iniciativa conjunta d'un grapat de fundacions i centres pel desenvolupament, fundada i recolzada per IBM. La iniciativa és recolzada també per l'ONU i l'OMS. El seu objectiu és usar els temps de CPU no usats als ordinadors per aprofitar-los en càlculs científics complexos.

Hi ha força investigacions científiques que poden ser acotades en molts casos descartables amb simulacions fetes per ordinador. I també hi ha proves molt complexes (com ara l'acoblament tridimensional de mol·lècules) que necessiten força temps de CPU per ser calculats. Els ordinadors superpotents són cars de llogar i n'hi ha pocs. Però la suma de milers de petits d'ordinadors distribuits pel planeta, dels quals en fem servir una ínfima capacitat de càlcul, pot suplir les necessitats de càlcul dels nostres científics.

La World Community Grid (Wikipedia) té uns 230.000 usuaris actius i funciona actualment amb quatre projectes:

Per apuntar-se a la World Community Grid només cal anar a aquesta pàgina (aquí en francès) i baixar el programa pel sistema operatiu de cadascú (Windows, Linux o Mac). El programa en sí és petit i senzill. L'usuari no ha de fer res, s'engega sol, demana les dades a processar, fa els càlculs sol i envia els resultats als laboratoris. El programa espera a que hi hagi alguna connexió a Internet per poder enviar resultats i rebre més dades. Es pot configurar perquè només funcioni com a salvapantalles, i si es té engegat tota l'estona, també es pot pausar mentre fem tasques que demanin més computació. La suma del temps de computació de tots els seus usuaris ja suma la xifra de 60.000 anys!

Els usuaris de la World Community Grid es poden ajuntar en grups per competir en els resultats retornats. Segonsl la dedicació de l'usuari i la capacitat del seu ordinador, cada resultat retornat otorga uns punts a l'usuari i al seu grup. Jo m'he apuntat al grup Catalunya, que amb 52 membres ha retornat 4.559 resultats en dos anys d'activitat.

Fa sis o set anys vaig tenir instal·lat durant uns mesos el programa SETI@home, d'anàlisi d'ones de ràdio provinents de l'espai per si hi havia algun senyal intel·ligent. Per aquest programa, el més popular de tots els d'investigació en xarxa, ja hi han passat 5,2 milions d'usuaris. Actualment, amb 1,2 milions d'usuaris, SETI@home té una capacitat de càlcul de 238 TeraFLOPS (l'ordinador més potent del món, Blue Gene, arriba als 280 TeraFLOPS). Des que va engegar el 1999, SETI@home ja ha sumat dos milions d'anys de temps de computació!!

Un altre programa d'investigació en xarxa prou popular és Folding@home, d'investigació proteïnica, amb uns 200.000 usuaris actius.

2006-11-30

55. Memòries d'Adrià

Marguerite Yourcenar, 1951.
Traducció de Jaume Creus.
Biblioteca Bàsica d'El Periódico, número 39.

Paraules majors. Un impressionant fresc de la vida quotidana en època de l'emperador Adrià, que ens submergeix en una rica, culta i reposada lectura, no apta per llegir al tren al tornar cansat de la feina.

Adrià va ser el tercer dels cinc 'bons' emperadors (Nerva, Trajà, Adrià, Antoní Pius i Marc Aureli), que van dur l'esplendor a la Pax
Romana
. El llibre està redactat com una llarga carta que Adrià escriu al seu cosí i futur emperador Marc Aureli. Les dues primeres paraules de l'obra (Estimat Marc,) ens transporten de ple a la pell d'un dels grans personatges de la història. La Pax Romana acabà amb la fi dels emperadors adoptats i el regnat del fill de Marc Aureli, Còmode, recuperat per la història en l'exitosa pel·lícula Gladiator.

Parlant de Frankfurt, he parlat amb diversa gent que creu que la literatura castellana feta per gent que viu a Catalunya és literatura catalana. Ja coneixeu el discurs. Suposo que és una qüestió semàntica, de definir què volem dir quan parlem de la classificació literària. Seria un debat com qualsevol altre, interessant, però resulta que això d'etiquetar la literatura per la filiació administrativa de l'autor enlloc d'usar la seva llengua només ens ho fan als catalans.

Fins i tot he debatut amb gent que defensa que la literatura és catalana quan 'passa' a Catalunya o Barcelona, quan el seu 'referent' és català. Vaja, que segons això "El senyor dels anells" no seria literatura anglesa sinó èlfica.

Bé, tot això em va venir al cap havent llegit "Memòries d'Adrià". Si Yourcenar va viure pràcticament tota la seva vida als Estats Units i si "Memòries d'Adrià" és aquest fresc impressionant sobre la vida romana escrit a Mount Desert Island, Maine, USA... aquest gran llibre pertany a la literatura nordamericana o a la literatura romana?

54. Les històries naturals

Joan Perucho, 1960.
Biblioteca Bàsica d'El Periódico, número 35.

Aquest és el segon llibre que he llegit d'aquesta interessant col·lecció. Es tracta d'un llibre d'aventures clàssiques, en aquest cas sobre vampirs, orientat potser a l'adolescència i ambientat en la Catalunya profunda de les carlinades.

Perucho recrea l'etimologia de Pratdip per fer del Baix Camp la nostra Transilvània i la Serra de Llaberia els nostres Càrpats; la pàtria d'Onofre de Dip, antic cavaller del rei en Jaume i mort en vida. El naturalista il·lustrat Antoni de Monpalau és el nostre Abraham Van Helsing.

La trama vampírica es barreja amb el conflicte bèl·lic i tot plegat queda un pèl enrevessat. És molt àgil de llegir i té certs tocs d'erudició però trobo que no és cap gran obra. Forma part d'aquestes obertures a la literatura de gènere (en aquest cas, l'històric-fantàstic) dels nostre autors. Joan Perucho, de fet, fou divulgador a casa nostra de l'obra del gran H. P. Lovecraft, l'autor dels Mites de Chtulhu i sempre va barrejar estils amb elegància, potser per demostrar que qualsevol tema, ben tractat, és interessant i que en el fons no hi ha literatura de gènere i alta literatura sinó literatura bona i literatura dolenta.

PS. Això em fa pensar en Mickey Spillane quan rebatia les crítiques sobre la qualitat de la novel·la negra dient que ell era un escriptor, no un autor. Coses dels artistes.

2006-11-28

53. Scarface

Armitage Trail, 1930.
Traducció de Carles Reig.
Edicions 62. La cua de palla, 134.

Un dels llibres de la segona època de La cua de palla, els llibres grocs que van marcar una generació d'escriptors i lectors catalans. Una col·lecció impulsada, si mal no recordo, pel malaguanyat Manuel de Pedrolo, una persona compromesa amb el país i amb una capacitat literària corprenedora.

Manuel de Pedrolo i Jaume Fuster van entendre que un país sense literatura de gènere no era un país complet i ells dos van obrir el camí català al gènere policíac, en una línia que avui continua gent com Andreu Martín. Fuster també va fer la trilogia medieval-fantàstica de l'Illa de les tres taronges, L'anell de ferro i El jardí de les palmeres (una alegoria de les Balears, el Principat i el País Valencià) per obrir el camí català als seguidors de Tolkien, però de moment no hi ha seguidors.

Scarface, però, és gènere nordamericà. I del bo. Del millor. Tot i que no té referències a la wikipèdia, sí que hi ha referències a la pel·lícula que va fer el 1932 Howard Hawks. De l'autor no hi ha referències perquè no se'n sap gaire cosa. De fet només se sap que Armitage Trail era un pseudònim i que el nom real era Maurice Coon o Coons. No se'n sap res més. D'aquest obscur personatge, en puc intuir (i em llanço a la piscina), per la manca de referències i aquests estranys noms, que deuria ser negre (de pell).

Pel que fa al llibre, és una història trepidant. L'ascens al poder a Chicago d'un jove fill d'immigrants sicilians, en una lluita entre bandes on el que importa és ser el més dur. Sense pietat. Del puny al ganivet. Del revòlver a l'automàtica. De la Thompson a la bomba. De ritme frenètic, molt ben construit i molt ben documentat, Scarface és un llibre que no es pot deixar fins a l'última frase. És cert que hi ha moments en que veiem a venir què vindrà, però això és perquè aquest llibre és la base sobre la qual molts altres autors han escrit novel·la negra. Fins i tot Brian de Palma féu un ben valorat remake de la pel·lícula el 1983, amb un Al Pacino pletòric i l'ambient traslladat al Miami post èxode de Mariel.

PS. 30-11-2006. Per cert, que la traducció de Carles Reig és excel·lent. No us la perdeu per aprendre un munt de termes catalans dels baixos fons. Jo em quedo amb tifejar i ser un manefla.

2006-11-27

52. Terra baixa


Àngel Guimerà, 1896.
Biblioteca Bàsica d'El Periódico, número 44.

Aquest és el primer llibre que he llegit de la Biblioteca Bàsica que l'any passat el diari espanyol "El Periódico de Catalunya" va oferir per un euro l'exemplar. La selecció, feta per Enciclopèdia Catalana, és prou bona i en vaig comprar uns quants, que he anat llegint.

Aquesta obra de teatre és una de les més famoses, llegides, representades i vistes d'Àngel Guimerà. Potser només l'exitosa versió musical de "Mar i Cel" la pot superar. Com a anècdota, el prefaci ens indica les traduccions actuals de "Terra baixa": castellà, francès, anglès, alemany, suec, italià, rus, txec, portuguès, sicilià, esperanto, serbi, hebreu, holandès i íldix (dialecte hebreu de Nova York). Fins i tot se'n feu una òpera en alemany, Tiefland, el 1903 i una versió cinematogràfica el 1954 (dirigida per la polèmica Leni Riefenstahl).

L'obra s'ho val, i va ser una bona entrada a aquesta Biblioteca Bàsica. Les peripècies entre pagesos i pastors, entre gent complexa i gent senzilla, entre la puresa vital de la muntanya i la malícia de la vila (la "terra baixa"), són llocs comuns fàcils d'accedir a tothom i que ens predisposen a la tragèdia.

La relació impossible entre en Manelic i la Marta i la maldat de l'amo Sebastià tenen una primera lectura en l'àmbit amorós i una segona lectura en l'àmbit de les diferències socials; Guimerà mostra la seva ment progressista en força àmbits i m'imagino que fa cent anys el discurs de "Mar i Cel" deuria xocar força. Encara avui xoca a molta gent que desconeix aquest discurs integrador català.

Per cert, això em fa pensar que les coses han canviat força a Catalunya. Fa cent anys un tinerfeny com Àngel Guimerà va arribar a ser el pare del teatre català modern i l'autor de "La santa espina", una de les icones del catalanisme durant una bona colla d'anys. Avui, el President de la Generalitat no sap què és la Santa Espina, ni "El zoo d'en Pitus" (el tercer llibre català més venut de la història) ni cap d'aquests referents que durant una part del segle XX algunes generacions de catalans vam tenir. Suposo que d'això alguns en diuen "repensar el catalanisme"...

2006-11-26

51. El món segons Garp

John Irving, 1976.
Traducció de Núria Roig.
Editorial Columna.

El 1976 John Irving va escriure aquesta densa novel·la que el va fer saltar a la fama. És la història d'una família de New Hampshire, amb alguns elements poc habituals, situada entre 1942 i 1975. La podríem titllar de costumista però té aquell detallisme i una certa cruesa que crec que són habituals en la literatura nordamericana moderna que et mantenen l'ai al cor amb escenes de la vida quotidiana. Mentre la llegia m'ha fet pensar en "La tempesta de gel" d'en Rick Moody o en els relats d'en Raymond Carver.

És un bon llibre, que s'ha de consumir lentament. Té literatura dins la literatura (allò que posa tant als crítics, com el cinema dins el cinema, el teatre dins el teatre o els contes dins dels contes), però que a mi en algun moment se m'ha fet pesat. Disserta força sobre la pròpia literatura i sobre la vida en general. Es posiciona amb força a favor dels canvis sexuals que es vivien als EUA en aquell moment (feminisme, mares solteres, transexualitat).

Té molts aspectes biogràfics del propi autor, però ell mateix remarca al llibre que això no és interessant: el llibre és interessant per si mateix, o ho hauria de ser. Aquesta opinió trobo que és discutible: algunes obres són vàlides per si mateixes, són universals i atemporals però la majoria necessiten ser situades al seu context per entendre-les i gaudir-les plenament. Això pot voler dir situar l'obra dins la biografia de l'autor, per entendre perquè va triar un camí i no un altre. Això no treu mèrit a l'obra; la fa més entenedora.

2006-11-12

49. An inconvenient truth

He afegit aquí a la dreta un enllaç per afegir-vos a la gent que ha vist o que es comproment a veure aquesta brillant pel·lícula, presentada per Al Gore. En el fons això del widget aquest és un nou tipus de màrqueting viral, però aquest cop hi he caigut.

Llegiu el meu article a Trencavèl per saber-ne una miqueta més.

Per saber què podeu fer vosaltres, cliqueu ací o bé a Participate!.

I aneu a veure-la!

2006-11-07

48. Centpeus

Centpeus és un bloc molt interessant de divulgació científica que he descobert fa poc. Amb un llenguatge planer explica des de fa un any el perquè de molts fenòmens quotidians i de les petites meravelles que ens rodegen.


No us el perdeu!

Podeu llegir el bloc Centpeus a http://centpeus.blogspot.com

2006-11-05

47. Som

Avui és un dia trist per a mi. Podeu llegir els articles que he fet de manera més acurada a http://blocs.mesvilaweb.com/trencavel, però aquí només hi penjo els pensaments més irreflexius, tot allò que és paper mullat...

Crec que al nostre país li deu agradar força el porno hardcore, perquè des de fa un cert temps els polítics nostrats no paren de tenir relacions amb els polítics espanyols basades en el sado-masso (s&m) i la sodomització visceral. I les relacions entre ells són com el cantó fosc de les relacions PP-PSOE (i això de fosc no va per les sodomitzacions). Vull dir que els partits d'aquí, quan es tracta de posar el país al davant... no ho fan. I així anem.

Però jo dec ser optimista per naturalesa perquè tot i la fetor que em provoquen tots aquests mentiders que ens havien d'alliberar i venen el país per una vicepresidència, la flama de 1714 continua encesa al nostre cor. I els qui defugim l'estupidesa de barallar la nostra mà dreta amb la nostra mà esquerra mentre romanem entre reixes sabem que, tanmateix, som.



El primer cop que m'enganyis serà culpa teva, el segon cop ja serà culpa meva.

Proverbi àrab.

2006-10-23

46. Adreça desconeguda

Avui hem vist la versió teatral d'Adreça Desconeguda. La fan al Teatre Borràs i està magníficament interpretada per Jordi Bosch i Ramon Madaula.

És una història epistolar que evoca l'ascens del nazisme a l'Alemanya de 1933, a través de les cartes que s'envien dos socis d'una galeria d'art: un jueu que viu a San Francisco (EUA) i un alemany que torna a Munich.

Emotiva, amb música en directe i amb una escenografia brillant minimalista.

No us la perdeu!

2006-10-08

45. Incompetech: música, paper pautat, calendaris...

Tot googlejant m'he trobat amb una pàgina sensacional, la d'en Kevin MacLeod, Incompetech.

Hi podeu trobar patrons per fer tot tipus de paper pautat (quadrat, puntejat, logarítmic, hexagonal, tridimensional, etc.), calendaris, música feta per ell sense royalties, i tot tipus d'anotacions al seu bloc, per parlar de tot.

Us recomano passejar per les seves pàgines. Segur que hi trobeu quelcom d'utilitat!

2006-09-23

44. Devendra Banhart & Espers

En Devendra Banhart va treure l'any passat l'àlbum Cripple Crow on a la portada hi apareixen fotos en collage a l'estil Sgt. Peppers. El músic va demanar llavors als oients que li enviessin fotos per a l'edició en vinil del mateix àlbum. El resultat el podeu veure ací. Ho he trobat força curiós, no em pregunteu el perquè.













Per cert, que si us agrada el nou folc nordamericà, Espers actuen a Barcelona el vint-i-set de novembre. Encara s'ha de confirmar el lloc.

2006-09-19

43. Laura

Un regal que ens fa la Núria.
Lluís Llach i Laura Almerich.
Camp del Barça, Barcelona, 6 de juliol de 1985.
Que l'emoció us acompanyi!

2006-09-13

42. Vacances

Acabem de tornar de les nostres vacances pel Llenguadoc i la Gascunya. Podeu veure algunes de les fotos que hem fet ací. També podeu veure un comentari que ja he fet al respecte a Trencavèl.

Pel que fa al viatge, vam ser primer uns dies a Foix des d'on vam visitar els castells i vil·les de Puivert, Montsegur, Mirapeis, Lagarde, Camon, Querbús i Perapertusa. Després vam visitar Carcassona i Tolosa i llavors vam pujar cap a la Dordogna, al Périgord Negre, fent marrada per veure la vil·la on nasqué Champollion, Figeac.

Vam veure Sarlat, Souillac, Vitrac, Cahors, Perigueux i Brive, i també les coves de Lascaus (Lascaux) i el Roque Saint Christophe, a Les Eyzies-de-Tayac, on passen algunes de les novel·les prehistòriques de la Jean M. Auel, protagonitzades per l'Ayla. També hi fan un foie ben bo.

A continuació vam fer cap a Bergerac, Monbazillac, Sant Emilió, i Burdeus, on vam tastar uns quants vinets ben bons i ens en vam endur algun de record. Vam veure també Arcachon i la Duna de Pyla, espectacular.

Finalment vam baixar cap a Donostia i cap a Bilbo, on vam veure al Guggenheim una magnífica esposició de cinc-cents anys d'art rus, de les icones fins a l'actualitat.

Tot plegat, tres mil dos-cents quilòmetres de cotxe en dues setmanes. Unes bones vacances, piles recarregades i tornem-hi!

2006-08-22

41. L'ús del català als blocs



M'ha sorprès molt trobar aquesta estadística de NITLE Blog Census. NITLE sembla ser una organització sense ànim de lucre que promou l'educació liberal. En aquest sentit estan analitzant l'ús que es fa de la blogosfera des del 2003 i, en l'anàlisi actual (el que es pot veure al web) on s'analitzen vora tres milions de blocs, el català és el segon idioma més usat del món en els blocs, darrera de l'anglès, amb cent vint-i-tres mil blocs.

Distribució lingüística dels blocs
Distribució regional dels blocs
Anàlisis curioses de l'ús dels blocs, però datat el 2003

2006-08-20

40. Guitarra

Estava buscant algun vídeo d'algú tocant Fracture, de Robert Fripp (King Crimson) i he trobat aquest exemple aproximat en una lliçó de guitarra d'Anthony Garone:



Però a part he trobat gent espectacular com aquest Daniele Gottardo:



Aquest Justin King:




O aquest Jon Bjork:




A gaudir de la guitarra!

39. Troops

Per als qui els va agradar l'últim apunt sobre en Darth Vader, els recomano aquesta petita meravella també del YouTube: Troops, una paròdia del programa de tv Cops, però amb tropes imperials fent de policies. L'ambientació, els diàlegs, les referències obscures... tot plegat és fabulós!

2006-08-18

38. Darth Vader al YouTube

No m'he pogut resistir a diversos vídeos del YouTube on el protagonista és el nostre amic del cantó fosc.

En aquest vídeo podem veure al Lord Sith dirigint una orquestra en estil LEGO:



Aquí el podem veure interpretant escenes escrites per Andrew Lloyd Vader:



Aquí tornem a tenir l'Anakin Skywalker fent de DJ en els seus moments lliures:



I finalment us ofereixo una gravació de l'oficina de Lord Palpatine quan rep una delicada trucada...



Que la força us acompanyi!

2006-08-15

37. Sèries

A casa mirem cada dia una mica la tv. Normalment no veiem res en directe, perquè ens cansem de tombar canals buscant continguts que no siguin pedagògicament borderline. L'únic canal que tenim més o menys fix és el Canal Història, que té a voltes un petit deix sensacionalista, però en conjunt és visible.

El que ens tiba són les sèries. Les magnífiques sèries en el nou estil cinematogràfic començat als noranta i que encara dura. Ara mateix hem acabat la primera temporada de l'excel·lent Roma i, de cara al curs vinent, ens espera la cinquena temporada de Buffy, the Vampire Slayer (diuen que la primera sèrie de la tv amb estil cinematogràfic), la segona temporada d'Angel (spin-off de Buffy), la setena temporada de Friends (excel·lents pastilles de vint minuts) i la tercera temporada (i última) de la fabulosa i trencadora Lost, amb episodi final als cinemes, diuen.

Diu que ara els millors guionistes treballen per a la tv. El format de sèries de qualitat els permet explicar històries més complexes que les que permeten explicar les pel·lícules, i disposen de més pressupost que en els culebrots. A més, els espectadors poden triar quan i com volen veure cada episodi (si els tenen grabats) i, en tot cas, no van a dormir gaire tard.

Per més endavant tindrem la continuacions de Roma, Six Feet Under (de la qual vaig veure fa temps l'excel·lent primera temporada) i ens haurem d'estrenar en 24 i en Desperate Housewives. Algun dia també enganxem algun episodi de House, però són una mica repetitius.

A Catalunya també hem tingut algunes sèries amb criteris de qualitat. Les més conegudes ara són Porca Misèria o Ventdelplà, però recordo també la sèrie de culte Crims o, en un estil més primerenc, Estació d'Enllaç (de la qual no trobo cap web dedicat en català!).

Producció de qualitat sense fronteres.

2006-08-13

36. Vodafone i Siemens

Ens hem canviat de mòbil. Tot i Vodafone + Siemens.

M'explico. L'últim cop que vam canviar de mòbil, fa un any, ens vam passar a Vodafone. Jo estava a Movistar i la Núria a Amena. Ni tu ni jo. Tot bé i sense cap complicació. Quan, la setmana passada, vam decidir de renovar els aparellets, vam decidir de prorrogar el contracte amb Vodafone per poder obtenir una rebaixa de seixanta euros en cada aparell. El mètode per fer-ho consisteix en rebre un SMS de Vodafone amb un codi, reenviar aquest codi al 555 com a signatura i llavors es rep un número de localització que permet fer el contracte. Perfecte. O no?

Al Corte Inglés de Sabadell, on ho vam provar per primer cop, una pobra dependenta es va estar dues hores amb nosaltres per intentar fer el contracte. No ho va aconseguir. Sempre rebíem un error de "format incorrecte".

L'endemà vam anar a una botiga Vodafone de Terrassa. El mateix. La dependenta ens va dir que hi deuria haver "un error a la xarxa". Pft!

Truquem al vespre a Vodafone i ens diuen que enviem l'sms al 989 enlloc del 555. L'endemà tornem a la botiga i res de res. Mentre ens desesperem, se'ns acaba l'estona per passar per Correos. Resulta que havien de recollir un paquet, i el servei públic de Correos durant l'Agost només obre els matins. Com que tots dos treballem, només hi podíem anar dissabte al matí. Igual que unes tres-centes persones més, amuntegades pel local. I a part del treballador que repartia paquets, la resta no se'ls veia gaire ocupats. Quin desastre d'atenció al client. Això sí, a les dues menys cinc van marxar tots els treballadors de Correos menys el pobre que repartia els paquets, que no va plegar fins ben bé les tres. Quin companyerisme!

Mentrestant, a Vodafone ens anaven passant per les operadores, fins i tot amb la supervisora, fins que un operador va tenir la solució: enviar els sms des d'un altre aparell. Llavors tot va funcionar bé. El problema era que els nostres mòbils Siemens no funcionaven bé. Esperem que els Nokia vagin millor.

Per canviar de mòbil vam trigar cinc hores de nervis i trucades. El Corte Inglés va pagar dues hores d'una dependenta en solucionar la manca de formació dels operadors de Vodafone i la manca de qualitat de la Siemens. Recordo ara que en Pujol deia que la gent no ha de preferir una administració catalana per catalana sinó per eficaç.

Quin somniador!

2006-08-05

35. Dos llibres

Aquest juliol he llegit dos llibres que poden ser comentats. El primer ha estat "La nàusea", de Jean Paul Sartre (1938), en la versió editada pel Periódico l'any passat. Em feia una mica de respecte al principi, perquè no vaig estudiar Sartre a COU i no en sabia poca cosa més apart que repartia pamflets maoistes per París en la seva bona època.

Aquest llibre és una exposició més o menys planera d'algunes idees de la seva filosofia, l'existencialisme. L'argument és un McGuffin que permet explicar les sensacions del protagonista respecte als objectes que l'envolten, i les de la seva antiga parella respecte les situacions que viu. Si ho he entès bé (prego comentaris si no és així), la idea és que els objectes existeixen per sí mateixos però els humans ens hi relacionem d'una manera vital, orgànica, que fa que sigui difícil parlar de conceptes abstractes quan tot és una realitat palpable. D'aquí els atacs d'ansietat i de ganes de llibertat (respecte la realitat) i la nàusea del protagonista.

El primer existencialisme va ser obra de Søren Kierkegaard. Avui es coneix com a existencialisme cristià, seguit per gent com Marcel o Jaspers. Sartre formaria part de l'existencialisme ateu. Marcuse va criticar l'existencialisme per projectar en tota la natura el que són característiques del món modern com són l'angoixa i la manca de sentit. Els existencialistes caurien doncs, en la seva pròpia crítica. D'altra banda, els positivistes critiquen l'expressió del verb ser sense predicat. Afirmen que ser no és cap propietat sinó un verb que otorga propietats i que s'ha de deslligar el verb de la propietat de l'existència.

El segon llibre és "Economia liberal per a no economistes i no liberals", de Xavier Sala i Martín (web). És un llibre molt interessant que explica els fonaments de l'economia de mercat lliure. La nostra tradició educativa recent està una mica allunyada d'aquest pensament, ja que tant el franquisme com l'oposició antifranquista van assumir sense crítica la implantació dels sistemes econòmics dirigits des del govern i van erosionar greument la tradicional tendència catalana al lliure associacionisme i a treballar en la pròpia empresa. Fins i tot en grans empreses, ja que el franquisme va requisar per a l'estat iniciatives privades catalanes com la Canadenca (que avui és FECSA-ENDESA), Ràdio Associació de Catalunya (RAC, que es va convertir en RNE), la Loteria dels Cecs (que es va convertir en la ONCE) i tantes d'altres.

Com a breu pinzellada, diré que el model econòmic liberal, per funcionar correctament, necessita un estat i un govern que facin bé la seva feina, que en el camp econòmic consisteix en garantir la propietat privada i la lliure competència i també en regular el comerç dels productes que el lliure mercat no pot regular correctament, com són els béns públics (com ara l'exèrcit o les carreteres), els béns comunals (com ara els boscos o els peixos del mar) i els béns subjectes a externalitats (com ara el tabac). Les definicions d'aquests tres tipus de béns són molt clares i no inclouen altres béns perfectament regulables pel mercat però que l'estat ha assumit com a propis.

Sala i Martín no fa axioma de fe en la gestió pública o privada dels afers de la gent. Només demana que sigui una gestió eficaç i lliure de corrupció. El problema és que algunes solucions que funcionen bé en societats luteranes (com ara l'estat del benestar), no funcionen gens bé en societats catòliques (amb governs sensers acusats de corrupció). I també, que la realitat social dels EUA (amb una alta i permanent migració interior) no és la mateixa que la d'aquí (amb valors familiars i culturals més potent). Així és que cada societat, cada cultura, ha de buscar el model econòmic que li sigui més favorable per interactuar en el món. De fet, segons l'autor, quan l'estat demostra que és capaç de gestionar perfectament els temes bàsics que necessiten de l'existència del govern, llavors se li pot demanar que passi a gestionar altres aspectes. No abans.

Això és tan sols una breu pinzellada de les reflexions que ens ofereix aquest interessant llibre. No us el perdeu!

2006-07-26

34. Dos articles

De manera estranya, avui he llegit dos articles a la premsa que m'han fet pensar.

Un és d'en Miguel Ángel Sabadell, que escriu els dimecres al 20Minutos per parlar-nos de ciència o del punt de vista científic sobre la vida quotidiana. És sempre molt interessant. L'article té una bona cita de 1974 d'Isaac Asimov: "En quines poques ocasions s'intenta aclarir que l'aprenentatge és part integral de la condició humana, que aprendre és fer ús d'aquella part del cos més particularment humana, que compartir el cúmul de coneixements emmagatzemats a través del temps és el major dels nostres privilegis". Però la perla de l'article és del propi Sabadell: "Tothom escollim en quins aspectes de la vida vivim i en quins altres ens limitem a sobreviure". Finíssim.

L'altre article d'avui és d'en Carles Capdevila a la contra de l'Avui: "Si algú dedica tot el sant dia a passejar, riure i dormir serà qualificat de gandul, fins que algun dia un metge li ordenarà que faci aquestes tres coses, però de forma més sofisticada, o sigui pitjor: que vagi al gimnàs a caminar damunt d'una cinta que no porta enlloc, que faci risoteràpia i que prengui pastilles tranquil·litzants".

Au, a pensar... i a dormir, passejar i riure!

2006-07-24

33. Dues pel·lícules

Ara feia temps que no veiem pel·lícules dignes de comentari. Poc cinema i massa acció. Els últims dies, però, hem vist un parell de pelis que són dignes de menció.

Una és "Lord of war" o "Senyor de la guerra", de l'Andrew Niccol i amb en Nicholas Cage i l'Ethan Hawke. El guió és senzill i les interpretacions planes, però la direcció i el muntatge són molt interessants i la història és dramàtica: una visió al món del tràfic d'armes de l'any 1980 al 1995, més o menys. Lliga molt amb la campanya d'AI i Intermón-Ofxam contra les armes curtes.







L'altra és "Mein Name ist Bach" o "El meu nom és Bach", que s'estrena ara en una sola sala de Barcelona tot i que és del 2003. El millor de la pel·lícula és l'ambientació (vestuari, decorats) i la fotografia. El ritme és un pèl lent i li falta grapa: no té cap element que et faci estar pendent de la trama. Tot i això, el treball resultant és prou bo.

32. Cibermarines

Impressionant l'espai dels Marines dels EUA al MySpace. La Núria també en parla.

No us perdeu el text del professor universitari i els vídeos de YouTube amb imatges de l'Irac.

31. Spam, spam, spam!

He hagut d'activar la comprovació dels comentaris per evitar el maleït spam. Ara, cada cop que vulgueu entrar algun intel·ligent comentari en aquest meu bloc, haureu d'entrar la paraula deformada que se us presentarà.

D'aquesta manera filtro els missatges automàtics o spam (i també he activat el filtre per evitar els comentaris poc intel·ligents i els pro-francesos).

Sempre ens quedarà el Monty Python's Flying Circus.

2006-07-10

30. Advanced Squad Leader

Des de fa poc he recuperat l'afició per l'Advanced Squad Leader(ASL), un els millors jocs d'estratègia sobre la Segona Guerra Mundial a nivell tàctic.


Més que un joc, sembla una encilopèdia amb mapes i fitxes, amb el seu reglament de centenars de pàgines, amb dotzenes i dotzenes de normes per seguir, cadascuna amb les seves excepcions, amb grapats de petites fitxes de cartró per repartir sobre el mapa, fent grups o soltes (vigilant no tombar-les sense voler!) i amb les hores de paciència i reflexió que demanen fer una partideta de sis o set torns.

M'encanta!

Podeu veure els recursos que estic penjant al web a http://marticabre.googlepages.com/asl

2007-10-14: Actualització. Millor que mireu el nou bloc sobre jocs:

http://bandofodders.blogspot.com

2006-06-30

29. Sant Joan

Crits i festa! Fins dimarts va durar la revetlla a moltes llars nostrades. Quin fart de petards que vam sentir des de casa!

2006-06-27

28. Per fi!

Per mi, ni França ni Espanya.

Però almenys ara deixen de taladrar-nos als de sota els Pirineus.

2006-06-16

27. Ulls

M'he operat els ulls. A la Clínica Baviera, amb el sistema anomenat LASIK, creat per la Clínica Barraquer, m'han eliminat la miopia i l'astigmatisme.

Tot just m'ho van fer ahir a la tarda i avui al matí ja hi veig perfectament. Ara vaig cap a fer la primera revisió, però realment aquest procediment és immaculat.

Tot i que l'operació en si no fa cap mal, la veritat és que em vaig posar nerviós amb els metges i infermeres obrint l'ull i posant-hi els dits i tot això... i el pitjor és que no pots tancar els ulls per no mirar!

Però bé, ara com ara estic molt content, no tinc picors ni inflamacions i... ja no necessito ulleres per olorar les floretes del camp ni per sentir els ocellets als arbres!

2006-06-12

26. Prat de la Riba

L'altre dia vam ser a Castellterçol, el bonic poble de muntanya que queda entre els Vallesos i el Bages, més o menys al Moianès, i vam poder gaudir de la visita a la casa pairal d'Enric Prat de la Riba.

No us diré res de nou sobre la important figura del pare de la nació catalana moderna, però sí que us diré que si no heu visitat el museu situat a la seva casa pairal, val la pena l'excursió a Castellterçol. L'audiovisual que explica la magnitud de la seva obra és, senzillament, emocionant.

També recomano passar una estona observant els retrats dels il·lustres membres de l'Institut d'Estudis Catalans, que tanta feina van fer i a qui devem l'existència política de Catalunya avui.

2006-06-05

25. Calceu-vos! al Congost de Mont-rebei

El cap de setmana passat Calceu-vos! va convocar cinc persones al Congost de Mont-rebei. Aquest congost separa la Noguera del Pallars i Catalunya d'Aragó. És una zona ben preservada i on es pot gaudir de la natura i del senderisme.

Alguns van venir a Àger el dissabte el matí però alguns altres ja hi vam fer nit i vam aprofitar el dissabte al matí per visitar l'ermita de la Mare de Déu de Pedra, on vam veure molta gent fent parapent.










Un cop tots junts, vam dinar a Àger i vam anar en cotxe fins a Corçà. Allà vam començar a caminar. Vam fer primer una visita a l'ermita de la Pertusa, que tot i semblar penjada de la muntanya és accessible per un viarol (si us fixeu en la foto, veureu l'ermita penjada de la muntanya del davant).

En dues hores vam arribar a l'inici del Congost. I enlloc d'atravessar-lo, en deferència a la meva acrofòbia, vam tornar a Corçà. Anar i tornar, unes quatre hores i mitja.



L'endemà diumenge vam anar fins al Pont de Muntanyana, vam atravessar el pont metàl·lic i vam tornar a fer fins a l'entrada del congost, ara des del nord. He de dir que aquest pont es mou bastant quan la gent hi camina despreocupadament.

Aquest excel·lent cap de setmana va quedar rematat amb un bon dinar a Benavarri.

Ah, també ens va servir per estrenar cotxe!

2006-05-08

24. Calceu-vos! a Montlanc i Poblet

El cap de setmana passat Calceu-vos! va convocar vint-i-tantes persones a la capital de la Conca de Barberà: Montblanc.

S'esqueia que aquesta magnífica ciutat emmurallada celebrava la seva fira medieval, amb una alta participació dels habitants del lloc en les múltiples activitats de tot caire i en una fabulosa caracterització a base d'uns vestits d'època prou aconseguits.





La gent de Calceu-vos vam quedar a Montblanc al matí, per passejar pel poble en carrers plens a vessar de gent, plens de botigues i artesans. Quan en vam tenir prou, vam anar cap a Poblet a dinar (entrepans i tuppers) i llavors vam fer la visita al monestir de Poblet, on hi ha les tombes d'alguns reis dels casals de Barcelona i Trastámara, entre els quals Jaume I el Conqueridor.






A la vesprada vam fer una droga-cola en un tranquilíssim hotelet prop de l'alberg de Poblet on vam poder xerrar plàcidament fins que en vam tenir prou.


Recordeu ara, que el proper Calceu-vos! és a la Ribagorça i la Conca de Tremp. Ens hi veiem!

2006-05-07

23. Akekure!

La gent de YouTube no només ens ofereix fricaes. També hi ha solucions pràctiques per als petits problemes de cada dia: l'usuari japonès Akekure ha penjat una sèrie de petits clips que són una meravella.




Us ofereixo aquí mateix el clip que s'ha fet més famós: el de pelar patates al forn sense cremar-se i amb un sol moviment:



I també el molt famós clip de com plegar perfectament les samarretes de màniga curta amb un sol moviment (tècnica deutora de l'origami)



Per no carregar el post us poso els enllaços d'altres tècniques:

- Com mantenir cargolades les mànigues llargues de les camises

- Com posar-se una tireta al dit per tal que no caigui amb l'aigua

- Com aprofitar al màxim el drap de la pols

- Com multiplicar la llum d'una llanterna

- Com aprimar la cintura (si és veritat és espectacular)

i...

- Com fer que un bebè deixi de plorar!!!

I encara n'hi ha més... busqueu-les!

Arigatô gozaimasu, Akekure-san!

2006-05-06

22. Amo a Laura


Quin fart de riure que m'he fet amb el clip d'"Amo a Laura". Ja sé que és una barreja de fricada i campanya publicitària però per als qui no n'hàgiu pogut gaudir us poso els enllaços de YouTube del clip original i d'alguna de les seves paròdies.

Ja ho sabeu... "no seré yo...".

Clip original:



Paròdia al Guiñol:



Paròdia a Buenafuente:



El clip al Telediario de TVE1:



Un altre clip de la campanya:



I encara un altre clip d'aquesta brillant campanya:



Apa, que no es digui que no fem posts friquis!

21. L'opinió sobre immigració


Aquest cap de setmana hem estat a Manresa en les Sisenes Jornades de l'Opinió Catalana. L'Opinió Catalana és una associació dirigida actualment per l'Oriol Izquierdo que vol promoure la normalització nacional de Catalunya i dels Països Catalans a través d'un debat sobre el futur del catalanisme en contrast amb els agents socials, econòmics i polítics rellevants del nostre país. Al seu web en podeu llegir més informació.

Sóc assistent assidu a les jornades des de l'inici: he estat a Vic, Sant Feliu de Guíxols, Reus, Lleida, Vilanova i la Geltrú i ara Manresa. Els seus ponents i debats sempre han estat interessants, amb moments memorables com la intervenció del lehendakari Ibarretxe (un polític com n'hi ha pocs) i procurant participar en el debat de manera més o menys afortunada, perquè parlar en públic sempre em posa nerviós. I si me'ls imagino despullats, encara em poso més nerviós...

Aquest any les jornades anaven sobre immigració, però com sempre hem acabat parlant de llengua. L'Alfred Bosch explicava que, en un simposi sobre els elefants, els delegats francesos van presentar un informe titulat "Els drets socials dels elefants", els estatsunidencs en van presentar un titulat "La correcció política en el diàleg sobre elefants/elefantes" i els delegats catalans en van presentar un titulat "Llengua i identitat nacional dels paquiderms".

Com que no vull cansar-vos faré servir dos o tres posts per repassar els punts que m'han cridat més l'atenció en aquestes jornades de Manresa.

2006-04-19

20. Pollastres!


Diumenge vam anar a Sant Celoni a celebrar el casament del pollastre Edu amb la Marta. Érem una bona colla de pollastres, com podeu comprovar a la foto que vam fer a la fortalesa d'Hostalric, on va haver-hi el convit.

Pels qui no ho sabeu, el terme pollastre és el que fem servir entre uns quants de la colla de la facultat. Aquest terme ha fet fortuna i crec que és un dels elements que ens ha mantingut units ja fa deu anys, sense forçar la màquina però sense deixar-ho morir.

No és gaire normal que una colla d'exuniversitaris continuïn trobant-se dos o tres cops l'any simplement pel plaer de veure's i de parlar i fer-ho durant deu anys seguits! Ara ja hi ha matrimonis, fills, molts canvis de feina, nous domicilies, etc. La vida ha anat continuant però el vincle s'ha mantingut.

No sé si d'aquí deu anys encara mantindrem aquest vincle especial, però brindo pels pollastres perquè així sigui!

2006-04-04

19. La Màquina de Trenc


Diumenge al matí vam encarar Sant Llorenç per una banda nova per nosaltres: des de Sant Llorenç Savall.

Vam deixar el cotxe a la Vall d'Horta, prop del Marquet de les Roques (ple de diumengers, curses, cotxes, fum i crits) i vam tirar cap a la Font del Llor, on no hi havia ningú. De fet va ser fer la primera passa en el desnivell i quedar sols com mussols. Mussols aparellats, esclar. Es veu que caminar espanta...

De la Font del Llor vam tirar cap a la Canal del Senglar, on no vam saber com continuar. Per sort, un habitant de la zona que collia espàrrecs ens va indicar com travessar aquell plec de la muntanya i ens va guiar fins sota la Roca Mur, també coneguda com La Màquina de Trenc. Requerit per un servidor sobre l'heterogènia distribució dels visitants entre la vall i la font, el nostre cicerone va ironitzar que veu molt gent que van a la muntanya sense baixar del cotxe i quan en baixen és perquè són davant d'un bar...

Com que havíem quedat fatigats buscant el camí per la Canal del Senglar vam decidir no fer fins a la Roca Àliga i vam baixar a la Vall d'Horta a buscar el cotxe. Després, com que no ens escapem de ser un tipus de diumengers, va venir l'aperitiu a Sant Llorenç Savall i, refets, les cames estirades i el cap desembussat, cap a dinar.

2006-03-27

18. Mens sana in web sano


Fa poc vaig fer quatre canvis al web de l'Associació de Taiji de Terrassa que fan que ja sigui prou presentable. A part de la informació més bàsica de l'entitat, ara hi tenim el cv del nostre mestre, algunes fotos per il·luminar l'aparença del web i alguns documents per estimular l'interior dels lectors.

Visiteu-la doncs, i a veure què us sembla!

2006-03-15

17. Sant Miquel del Fai


Aquest diumenge vam anar de visita a Sant Miquel del Fai. Resulta que diumenge és l'únic dia de la setmana en que es pot visitar individualment (sense formar part de cap grup).

Sant Miquel del Fai es troba actualment gestionada per una empresa privada, que la manté i l'explota comercialment. En remarco el brillant salt d'aigua, les boniques coves de les tosques (on és millor no tenir por de les altures) i l'arquitectura dels edificis embaumats. Ah, i disposa d'un magnífic eco on poder-hi cridar ben fort "que passa, neeng!", com ens diuen que fan els autobusos d'adolescents.

La visita va ser força agradable i per rematar-ho vam anar amb uns amics a sopar a Moià, la capital de la subcomarca del Moianès. Un lloc ben bonic i encara prou verge, tot i que en aquestes dates hi fa prou fred com per limitar la passejada vespral.

2006-03-06

16. La cova Simanya


Dissabte al matí ens vam calçar les botes i vam pujar d'excursió a Sant Llorenç del Munt. Ara feia força setmanes que no hi anàvem, i ja se sap que has de trepitjar la terra per fer-te-la teva.

Vam anar al Coll d'Estenalles a deixar el cotxe i d'allà vam pujar al Coll d'Eres, vam fer el cim del Montcau (1056m, bufava un vent que et tirava a terra) i vam tornar al Coll d'Eres. D'allà vam agafar el GR que du a Sant Llorenç Savall, fins arribar al Collet del Llor. Sota nostre quedava el bonic Marquet de les Roques, residència de Joan Oliver.

Allà ja estàvem prou cansats i per tant vam refer el torrent del Llor amunt, vam parar a mig camí per visitar la Cova Simanya (de fet vam entrar a la petita i la gran, on vam fer algunes fotos interessants) i de nou cap a l'inici el recorregut. En total, tres horetes de caminar per la muntanya que ens van fer quedar ben baldats.

Si voleu apuntar-vos a sortides per la zona, no deixeu de visitar la pàgina de Calceu-vos!

2006-02-28

15. Google té webs!


Que Google no deixa de sorprendre'ns cada dia és quelcom que ja no sorprèn a ningú. La seva última gesta és entrar en un dels pocs mercats massius d'Internet on encara no era: les pàgines web personals gratuïtes.

Amb pages.google.com, Google entra de ple en la competència amb serveis com Geocities, un dels veterans del món web, i ho fa com sempre amb elegància i potència.

Les googlepages proporcionen fins a 100Mb d'espai web (davant les 15 de Geocities o les 0 d'altres serveis gratuïts) i permeten editar les pàgines amb un editor wysiwyg molt fàcil d'usar que ens recorda l'estil de blogger.com.

Podeu visitar la meva pàgina personal, la de la Núria o la de l'Associcació de Taiji. També n'hem fet una per anar d'excursió.

Un altre èxit per a Larry Page i Sergey Brin i Google que ja comença a controlar tots els nostres usos de la Web. Esdevindran el Microsoft dels 2000?

2006-02-20

14. Infonomia

Divendres vam anar al Palau de la Música Catalana a sentir la presentació d'Infonomia del 2006. Ja n'havia parlat arran de l'entrevista a l'Internauta amb l'Alfons Cornella, que també vau podeu veure en una 'contra' recent de La Vanguardia.

El millor de la presentació va ser la intervenció dels responsables del turisme espacial de Virgin, que van assegurar que l'any que ve ja començaran els primers vols regulars per a turistes a l'espai, és a dir, no com els casos comptats de persones que han pagat una fortuna per fer d'astronauta, sinó en vols relativament més barats en plan guia turística de l'estratosfera. Inclou cinc minuts d'ingravidesa.

També hi va intervenir gent d'ESADE, d'Imaginàrium, de FON, un publicista, un rector d'universitat, etc.

Tot l'acte va ser en general prou fluït i crec que de cara als empresaris és un bon lloc on prendre idees i fer contactes. Nosaltres només hi anàvem per la curiositat i potser en aquest sentit li faltava una mica de ganxo mediàtic, però suposo que van gastar tota la pólvora amb el turisme espacial, i l'efecte va ser prou bo.

2006-02-15

13. .CAT

Ja el tenim aquí!

Ja existeix el domini de nivell superior (TLD) que identifica el món català a Internet. El .cat!

Ja podeu comprovar que funciona en pàgines com les de Vilaweb, ara www.vilaweb.cat

Enhorabona a l'Amadeu Abril i a tota la gent de l'associació puntCAT i a tothom que ha col·laborat en aquesta magnífica campanya.

Podeu demanar els vostres espais .cat a Internet des de www.domini.cat

La feina ben feta no té fronteres!

2006-02-14

12. L'APM en podcast

Fa algun temps vaig escriure quatre línies sobre la meravella que trobo que és l'iPod, la revolució d'Apple en el terreny dels dispositius personals de reproducció sonora.

Ara hi torno per reafirmar-me. A instàncies de gent més ficada en el tema, vaig començar a fer algunes subscripcions als podcasts, com el de l'Internauta que comentava l'altre dia. Els podcasts no són res més que ràdio a la carta: grabacions de programes de ràdio en format MP3 que et
baixes a l'iPod (o reproductor alternatiu) i escoltes quan vols.

Amb el programa iTunes d'Apple, em baixo programes (gratuïtament) sobre música clàssica, ciència, la NASA i... l'imprescindible "Alguna Pregunta Més" (APM), que ens fa un repàs del dia (o de la setmana) en clau d'humor.

Sort que l'equip d'en Bassas ens recorda que a casa nostra es pot fer humor de tot... o no?

2006-02-10

11. INRA

Segurament molts de vosaltres escolteu més o menys assíduament el programa de Catalunya Ràdio l'Internauta, que dirigeix Vicent Partal, el responsable de Vilaweb.

Doncs bé, si no vau tenir l'ocasió d'escoltar el programa que han emès el dia 4 de Febrer de 2006, anomenat "El futur d'Internet", feu-ho. És impressionant.

L'Alfons Cornella ha explicat la seva teoria sobre el que ens ve a sobre: INRA.

I: imatge. Webs com YouTube ens permeten imaginar podcasts visuals, en que adquirirem petites pastilles de tres minutges d'imatges, com ara notícies, documentals, informació local, familiar, etc. Els reproductors portàtils do so actuals acabaran incorporant tots imatge.

N: nanoeuros. Les formes de pagament actuals a Internet no són pràctiques. Cal pagar per continguts, no per connexió. Cal un sistema de paquets que ens facturi la música, els diaris, tot el que anem baixant, a un ritme de nanoeuros, i facturar-ho tot al final del mes a través d'un servei que distribueixi els nanoeuros als emissors de continguts.

R: robots. La situació actual a Japó ens fa creure que "the next big thing" serà la incorporació massiva dels robots domèstics. A la indústria ja fa dècades que han estat assimilats. Aviat estaran a les nostres llars. Nota curiosa: segons diuen, el gran esforç que fa Japó per crear robots domèstics que facin les tasques quotidianes i cuidin la gent gran és perquè no volen de cap manera obrir la porta de Japó a immigrants del tercer món.

A: augmentació. Si avui un cotxe ens incrementa la capacitat de desplaçament i un mòbil la de comunicació, a deu anys vista tindrem tot tipus d'aparellets per augmentar-nos personalment en molts altres aspectes: salut (diabètics, càncers), força, bases de dades encastades, visió, etc. Tot i que no ho menciona en el programa, suposo que un factor determinant és la nanotecnologia.

En fi, un programa la mar d'interessant.

Si no teniu podcast podeu escoltar en línia el programa ací.

2006-02-09

10. A la Viqui!

Feia temps que la idea em temptava, però fins ara no m'hi havia posat de debò. La Wikipedia és una de les iniciatives de col·laboració a Internet més interessants que hi ha actualment. Tothom pot afegir-hi articles sobre els temes que conegui i tots queden relacionats gràcies als enllaços.

La Wikipedia original, en anglès, té a data d'avui més de 963.000 articles, que són molts articles, i ja rivalitza en qualitat amb l'Enciclopèdia Britància (que s'ha dedicat últimament a intentar menysprear la Wikipedia).

La Wikipedia té versions en totes les llengües que es fan servir a Internet. La versió catalana, la Viquipèdia, té actualment més de 24.000 articles diferents, i puja cada cop més ràpid.

Per fer el meu primer article de la Viquipèdia he triat un tema que conec prou, la biografia de l'escriptor Jaume Cabré. Espero que us agradi i que us animeu a col·laborar.

Internet és la gent.

2006-01-28

9. Berenar passat per neu



Ja és mala sort!


Avui que teníem un berenar amb la colla d'amics s'ha posat a nevar fort! I mira que tot aquest hivern aguantava força... però ja se sap que quan rentes el cotxe, plou. I quan convides els amics, hi ha tormenta de neu. Per sort sempre podem culpar els meteoròlegs per no preveure-ho i el govern per no fer-hi res...


O també podem quedar-nos a casa i llegir poesia. Podríem llegir la tercera estrofa del poema LXVIII d'Ausiàs March:

Yo son aquell qui·n lo temps de tempesta,
quant les més gents festegen prop los fochs
e pusch haver ab ells los propris jochs,
vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,
servint senyor qui jamés fon vassall
ne·l vench esment de fer may homenatge,
en tot leig fet hagué lo cor salvatge,
solament diu que bon guardó no·m fall.

I'm dreaming of a White Christmas...